Al-An'am
(ar) سورة الأنعام  | |
|---|---|
 | |
| Tipus | sura |
| Llengua | àrab alcorànic |
| Format per | Al-Anam 20 (en)  Al-Anam 93 (en) Al-Anam 114 (en) Al-Anam 91 (en) Al-Anam 23 (en) Al-Anam 151–153 (en) |
| Personatges | |
| Sèrie | |
| Part de | Alcorà |
Al-Anam (àrab: ٱلْأَنْعَام, Al-anʿām; lit. ‘Els ramats’)[1] o Els ramats[2] és la sisena sura de l'Alcorà, amb 165 aleies. Tracta temes molts diversos, com els signes clars del domini i el poder de Déu, el rebuig del politeisme i la incredulitat, l'establiment del tawhid o monoteisme estricte, la revelació, la profecia o la resurrecció. És una sura de la Meca, és a dir, que es considera revelada íntegrament durant l'etapa mitjana del període de la Meca de revelació de l'islam.[3] La sura també relata la història d'Ibrahim, l'Abraham bíblic, que commina la gent a deixar d'adorar els cossos celestes i a girar-se cap a Déu.
Resum
La sura tracta diversos temes que, seguint l'ordre de les aleies, es poden resumir:
- 1-3: Lloança al Creador Totpoderós i Omniscient
- 4-5: Incredulitat voluntària dels infidels de la Meca
- 6: Els infidels són amenaçats amb el judici diví
- 7: La gent de al Meca és irremeiablement incrèdula
- 8-9: Per què no van ser enviats àngels als infidels?
- 10-11: Els que van rebutjar els antics profetes van ser castigats
- 12-18: Per què cal servir el veritable Déu?
- 19: Déu, testimoni entre Mahoma i els infidels
- 20: Els jueus reconeixen Mahoma com a profeta
- 21-23: Els idòlatres en el dia del judici, i la seva condició
- 24-29: Els idòlatres burletes són represos i amenaçats
- 30-31: La condició dels creients i dels incrèduls després de la mort
- 32-33: Els incrèduls fan a Déu mentider
- 33: Paraula de Déu i propòsits immutables
- 34: Miracles inútils per a convèncer els infidels
- 35: Déu ressuscitarà als morts
- 36: Per què Déu no va concedir els senyals demanats pels incrèduls?
- 37: Animals i ocells per a ser jutjats
- 38: Els infidels són sords i muts
- 39-40: Els idòlatres invocaran a Déu en la seva angoixa
- 41-44: Adversitat i prosperitat són insignificants per als infidels
- 45: Déu és l'únic que ajuda en els problemes
- 46-48: Els incrèduls, si són impenitents, certament periran
- 49: Mahoma desconeixia els secrets de Déu
- 50: No hi haurà intercessor el dia del judici
- 51-54: Motius dels musulmans que professen la fe per a no ser jutjats
- 55-57: Mahoma rebutja les propostes dels idòlatres
- 58-61: Déu és omniscient i sobirà
- 62-64: Déu el Llibertador Totpoderós
- 65: Mahoma és acusat d'impostura
- 66: Els incrèduls certament seran castigats
- 67-69: Burles que han d'evitar els musulmans
- 70-71: Càstig cert i terrible dels idòlatres
- 71-74: Els musulmans han estat comminats a només obeir Déu
- 75-84: Testimoniatge d'Ibrahim (Abraham) contra la idolatria
- 85-91: Profetes que van succeir Ibrahim
- 92: Els jueus incrèduls (de Medina) són represos
- 93: L'Alcorà confirma les antigues Escriptures
- 94: El destí dels que van rebre les Escriptures
- 95: Idòlatres abandonats pels seus déus en el dia del judici
- 96-100: El Déu de la naturalesa és el veritable Déu
- 101-103: Déu no té descendència
- 104-105: El favor de Déu en enviar l'Alcorà
- 106-108: Ordre de retirar-se de la Meca
- 109: A Mahoma no se li permet fer miracles
- 110-113: El poble de la Meca va cedir a la incredulitat
- 114: Mahoma, profeta de Déu
- 114-117: Contrast entre la direcció dels musulmans i la dels idòlatres
- 118-121: Llei sobre les carns permeses i prohibides
- 122: Els justos i els incrèduls comparats
- 122-125: Líders malvats del poble: conducta i càstig
- 126-127: Benaurança dels fidels
- 128-130: Amenaces de Déu contra els homes i genis incrèduls
- 131: Déu sempre adverteix els homes abans de castigar la idolatria
- 132-133: Les recompenses i els càstigs seran segons les obres
- 134: Càstig cert dels incrèduls
- 135-136: Els idòlatres de la Meca són represos
- 137-139: Exposició dels mals costums dels quraixites
- 140: Els idòlatres de la Meca són amenaçats
- 141: Fruits dels arbres que es poden menjar
- 142-144: Controvèrsia entre quraixites i Mahoma sobre les carns prohibides
- 145: Llei sobre les carns prohibides
- 146: Llei jueva de les carns prohibides
- 147: Déu castigarà els que acusen els profetes d'impostura
- 148-149: Els idòlatres de la Meca són reprovats
- 150: El seu testimoniatge és indigne de crèdit
- 151-153: Coses prohibides
- 154-157: L'Alcorà testifica les ensenyances de Mussa (Moisès) i Issa (Jesús)
- 158: Destí dels malvats en el dia del judici
- 159: Retrets sectaris
- 160: Comparació de la recompensa del just i la de l'impiu
- 161-162: Islam, la veritable religió
- 163: Consagració de Mahoma a Déu
- 164-165: Els idòlatres són exhortats a creure en Déu
Situació dins l'Alcorà
La relació textual entre les aleies d'una sura ha estat objecte d'estudi tant des de dins de l'islam, a través del nadhm o la munàssaba, com des dels estudis filològics sobre relacions textuals i intertextualitat. Hamiduddin Farahi, un erudit islàmic del subcontinent indi, és conegut pel seu treball sobre el concepte de nadhm o coherència, a l'Alcorà. Fakhr-ad-Din ar-Razí, az-Zarkaixí i altres estudiosos de l'Alcorà clàssics i contemporanis han contribuït a aquesta mena d'estudis.[4] Des d'aquesta perspectiva, tot l'Alcorà emergeix com un llibre ben connectat i sistemàtic.[5] Això permet «dividir» l'Alcorà en set grans apartats, cadascuna amb un tema central diferent. Els temes dins de cadascuna d'aquestes divisions estan més o menys en l'ordre de la revelació. Dins de cada divisió, les sures es complementen les unes a les altres en exposar aquests temes.
Des d'aquesta perspectiva, la sura Al-Anam es la primera del segon gran grup, format per les sures sisena a novena. Si les cinc primeres sures, de la primera divisió, tracten la llei islàmica com a tema principal, les quatre sures del segon grup, Al-Anam, Al-Araf, Al-Anfal i At-Tawba, se centren en les conseqüències per als politeistes de la Meca de negar a Mahoma.
Referències
- ↑ Ibn Kathir (d. 1373). «Tafsir Ibn Kathir (English): Surah Al An'am». Quran 4 U. [Consulta: 21 desembre 2019].
- ↑ Míkel de Epalza (trad.). L'Alcorà. Barcelona: Proa, 2001, p. 211-239. ISBN 84-8256-958-9.
- ↑ Ünal, Ali.. The Qurʼan with annotated interpretation in modern English. Somerset, N.J.: Tughra Books, 2008, p. 267. ISBN 978-1-59784-144-3. OCLC 234244740.
- ↑ Hamiduddin Farahi, translated by Tariq Mahmood Hashmi. Exordium to coherence in the Quran: an English translation of Fātiḥah Niẓām al-Qurʼān. Lahore: al-Mawrid, 2008. ISBN 978-9698799571.
- ↑ Oxford University Press. The Oxford Dictionary of islam. ISBN 0-19-512558-4 [Consulta: 10 abril 2022].