Al-An'am

Infotaula de llibreAl-An'am
(ar) سورة الأنعام Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Tipussura Modifica el valor a Wikidata
Llenguaàrab alcorànic Modifica el valor a Wikidata
Format perAl-Anam 20 (en) Tradueix
Al-Anam 93 (en) Tradueix
Al-Anam 114 (en) Tradueix
Al-Anam 91 (en) Tradueix
Al-Anam 23 (en) Tradueix
Al-Anam 151–153 (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Personatges
Sèrie
Part deAlcorà Modifica el valor a Wikidata
Fitxer d'àudio parlat (àrab alcorànic) Modifica el valor a Wikidata
Infoli de l'Alcorà de la infermera (Mushaf al-Hadina) amb fragment de la sura Al-An'am. Kairouan, dinastia zírida, 1020. Museu Metropolità d'Art

Al-Anam (àrab: ٱلْأَنْعَام, Al-anʿām; lit. ‘Els ramats’)[1] o Els ramats[2] és la sisena sura de l'Alcorà, amb 165 aleies. Tracta temes molts diversos, com els signes clars del domini i el poder de Déu, el rebuig del politeisme i la incredulitat, l'establiment del tawhid o monoteisme estricte, la revelació, la profecia o la resurrecció. És una sura de la Meca, és a dir, que es considera revelada íntegrament durant l'etapa mitjana del període de la Meca de revelació de l'islam.[3] La sura també relata la història d'Ibrahim, l'Abraham bíblic, que commina la gent a deixar d'adorar els cossos celestes i a girar-se cap a Déu.

Resum

La sura tracta diversos temes que, seguint l'ordre de les aleies, es poden resumir:

  • 1-3: Lloança al Creador Totpoderós i Omniscient
  • 4-5: Incredulitat voluntària dels infidels de la Meca
  • 6: Els infidels són amenaçats amb el judici diví
  • 7: La gent de al Meca és irremeiablement incrèdula
  • 8-9: Per què no van ser enviats àngels als infidels?
  • 10-11: Els que van rebutjar els antics profetes van ser castigats
  • 12-18: Per què cal servir el veritable Déu?
  • 19: Déu, testimoni entre Mahoma i els infidels
  • 20: Els jueus reconeixen Mahoma com a profeta
  • 21-23: Els idòlatres en el dia del judici, i la seva condició
  • 24-29: Els idòlatres burletes són represos i amenaçats
  • 30-31: La condició dels creients i dels incrèduls després de la mort
  • 32-33: Els incrèduls fan a Déu mentider
  • 33: Paraula de Déu i propòsits immutables
  • 34: Miracles inútils per a convèncer els infidels
  • 35: Déu ressuscitarà als morts
  • 36: Per què Déu no va concedir els senyals demanats pels incrèduls?
  • 37: Animals i ocells per a ser jutjats
  • 38: Els infidels són sords i muts
  • 39-40: Els idòlatres invocaran a Déu en la seva angoixa
  • 41-44: Adversitat i prosperitat són insignificants per als infidels
  • 45: Déu és l'únic que ajuda en els problemes
  • 46-48: Els incrèduls, si són impenitents, certament periran
  • 49: Mahoma desconeixia els secrets de Déu
  • 50: No hi haurà intercessor el dia del judici
  • 51-54: Motius dels musulmans que professen la fe per a no ser jutjats
  • 55-57: Mahoma rebutja les propostes dels idòlatres
  • 58-61: Déu és omniscient i sobirà
  • 62-64: Déu el Llibertador Totpoderós
  • 65: Mahoma és acusat d'impostura
  • 66: Els incrèduls certament seran castigats
  • 67-69: Burles que han d'evitar els musulmans
  • 70-71: Càstig cert i terrible dels idòlatres
  • 71-74: Els musulmans han estat comminats a només obeir Déu
  • 75-84: Testimoniatge d'Ibrahim (Abraham) contra la idolatria
  • 85-91: Profetes que van succeir Ibrahim
  • 92: Els jueus incrèduls (de Medina) són represos
  • 93: L'Alcorà confirma les antigues Escriptures
  • 94: El destí dels que van rebre les Escriptures
  • 95: Idòlatres abandonats pels seus déus en el dia del judici
  • 96-100: El Déu de la naturalesa és el veritable Déu
  • 101-103: Déu no té descendència
  • 104-105: El favor de Déu en enviar l'Alcorà
  • 106-108: Ordre de retirar-se de la Meca
  • 109: A Mahoma no se li permet fer miracles
  • 110-113: El poble de la Meca va cedir a la incredulitat
  • 114: Mahoma, profeta de Déu
  • 114-117: Contrast entre la direcció dels musulmans i la dels idòlatres
  • 118-121: Llei sobre les carns permeses i prohibides
  • 122: Els justos i els incrèduls comparats
  • 122-125: Líders malvats del poble: conducta i càstig
  • 126-127: Benaurança dels fidels
  • 128-130: Amenaces de Déu contra els homes i genis incrèduls
  • 131: Déu sempre adverteix els homes abans de castigar la idolatria
  • 132-133: Les recompenses i els càstigs seran segons les obres
  • 134: Càstig cert dels incrèduls
  • 135-136: Els idòlatres de la Meca són represos
  • 137-139: Exposició dels mals costums dels quraixites
  • 140: Els idòlatres de la Meca són amenaçats
  • 141: Fruits dels arbres que es poden menjar
  • 142-144: Controvèrsia entre quraixites i Mahoma sobre les carns prohibides
  • 145: Llei sobre les carns prohibides
  • 146: Llei jueva de les carns prohibides
  • 147: Déu castigarà els que acusen els profetes d'impostura
  • 148-149: Els idòlatres de la Meca són reprovats
  • 150: El seu testimoniatge és indigne de crèdit
  • 151-153: Coses prohibides
  • 154-157: L'Alcorà testifica les ensenyances de Mussa (Moisès) i Issa (Jesús)
  • 158: Destí dels malvats en el dia del judici
  • 159: Retrets sectaris
  • 160: Comparació de la recompensa del just i la de l'impiu
  • 161-162: Islam, la veritable religió
  • 163: Consagració de Mahoma a Déu
  • 164-165: Els idòlatres són exhortats a creure en Déu

Situació dins l'Alcorà

La relació textual entre les aleies d'una sura ha estat objecte d'estudi tant des de dins de l'islam, a través del nadhm o la munàssaba, com des dels estudis filològics sobre relacions textuals i intertextualitat. Hamiduddin Farahi, un erudit islàmic del subcontinent indi, és conegut pel seu treball sobre el concepte de nadhm o coherència, a l'Alcorà. Fakhr-ad-Din ar-Razí, az-Zarkaixí i altres estudiosos de l'Alcorà clàssics i contemporanis han contribuït a aquesta mena d'estudis.[4] Des d'aquesta perspectiva, tot l'Alcorà emergeix com un llibre ben connectat i sistemàtic.[5] Això permet «dividir» l'Alcorà en set grans apartats, cadascuna amb un tema central diferent. Els temes dins de cadascuna d'aquestes divisions estan més o menys en l'ordre de la revelació. Dins de cada divisió, les sures es complementen les unes a les altres en exposar aquests temes.

Des d'aquesta perspectiva, la sura Al-Anam es la primera del segon gran grup, format per les sures sisena a novena. Si les cinc primeres sures, de la primera divisió, tracten la llei islàmica com a tema principal, les quatre sures del segon grup, Al-Anam, Al-Araf, Al-Anfal i At-Tawba, se centren en les conseqüències per als politeistes de la Meca de negar a Mahoma.

Referències

  1. ↑ Ibn Kathir (d. 1373). «Tafsir Ibn Kathir (English): Surah Al An'am». Quran 4 U. [Consulta: 21 desembre 2019].
  2. ↑ Míkel de Epalza (trad.). L'Alcorà. Barcelona: Proa, 2001, p. 211-239. ISBN 84-8256-958-9.
  3. ↑ Ünal, Ali.. The Qurʼan with annotated interpretation in modern English. Somerset, N.J.: Tughra Books, 2008, p. 267. ISBN 978-1-59784-144-3. OCLC 234244740.
  4. ↑ Hamiduddin Farahi, translated by Tariq Mahmood Hashmi. Exordium to coherence in the Quran: an English translation of Fātiḥah Niẓām al-Qurʼān. Lahore: al-Mawrid, 2008. ISBN 978-9698799571.
  5. ↑ Oxford University Press. The Oxford Dictionary of islam. ISBN 0-19-512558-4 [Consulta: 10 abril 2022].