Alfabet mongol

Alfabet mongol

Tipus	alfabet, Mongolian writing system (en) , escriptura natural, escriptura de caixa única i sistema d'escriptura alfabètic
Llengües	mongol, manxú, daur, evenki i xibe
Creador	Tata Tonga
Creació	1204
Basat en	alfabet uigur antic
ISO 15924	Mong  (145 )
Direcció del text	vertical d'esquerra a dreta i d'esquerra a dreta
Interval Unicode	U+11660-1167F i U+1800-18AF

L'alfabet mongol o escriptura mongola tradicional o clàssica (en escriptura mongola: ᠮᠣᠩᠭᠣᠯ
ᠪᠢᠴᠢᠭ, Mongγol bičig; en alfabet ciríl·lic mongol: Монгол бичиг Mongol bichig), també conegut com a Hudum Mongol bichig, va ser el primer sistema d'escriptura creat específicament per a la llengua mongol, i fou el més usat fins a la introducció del ciríl·lic el 1946. Derivat de l'antic alfabet uigur, el mongol és un autèntic alfabet, amb lletres diferents per a consonants i per a vocals.^[1] L'alfabet mongol ha estat adaptat per escriure llengües com l'Oirat i el Manxú. S'han utilitzat alfabets basats en aquesta escriptura clàssica vertical a la Mongòlia Interior i altres parts de la Xina fins a l'actualitat per escriure mongol, Xibe i, experimentalment, Evenki.

L'escriptura mongol vertical es va desenvolupar com una adaptació de l'antic alfabet uigur per a la llengua mongol.^[2]:545 Del segle VII i VIII fins al XV i XVI, la llengua mongola es dividia en els dialectes meridional, oriental i occidental. Els principals documents del període mitjà són: en el dialecte oriental, el text famós La història secreta dels Mongols, monuments en l'escriptura quadrada, materials del Glossari xinès-mongol del segle xiv zh (Chinese–Mongolian glossary of the fourteenth century) [zh], i materials de llengua mongola del període mitjà en transcripció xinesa, etc. En el dialecte occidental, materials del diccionari àrab-mongol i del diccionari persa-mongol, textos mongols en transcripció àrab, etc. Les característiques principals del període són que les vocals ï i i havien perdut el valor fonemàtic, creant el fonema i (en el dialecte Chakhar, el Mongol Estàndard de la Mongòlia Interior, encara es manté la diferenciació); les consonants intervocàliques γ/g, b/w havien desaparegut i el procés preliminar de la formació de vocals llargues mongoles ja havia començat; l'inicial h es va conservar en moltes paraules; les categories gramaticals eren parcialment absents, etc. El desenvolupament sobre aquest període explica per què l'escriptura mongola sembla una escriptura àrab vertical (en particular la presència del sistema de punt).^[3]:1–2

Amb el temps, es van fer concessions menors a les diferències entre l'uigur i el mongol: en els segles xvii i xviii, es van associar versions més llises i més angulars de la lletra sade amb els sons [dʒ] i [tʃ] respectivament, i en el segle xix, es va adoptar la lletra iod del manxú per representar el so inicial [j]. La lletra zain es va deixar d'utilitzar, ja que era redundant per al so de [s]. Es van desenvolupar diverses tendències en ortografia, algunes basades en l'ús de diacrítics diacrítics, per evitar l'ambigüitat.^[2]:545

El mongol s'escriu verticalment. L'escriptura uigur i els seus descendents — mongol, oirat Clar, Manxú, i Buryat — són els únics sistemes d'escriptura verticals escrits d'esquerra a dreta. Això es va desenvolupar perquè els uigurs van girar 90 graus en el sentit contrari de les agulles del rellotge la seva escriptura derivada del sogdian, originalment escrita de dreta a esquerra, per emular l'escriptura xinesa, però sense canviar l'orientació relativa de les lletres.^[4] L'instrument d'escriptura habitual era el càlam fins al segle xviii, quan el pinzell va prendre el relleu sota influència xinesa.^[5]:422

Els mongols aprenien la seva escriptura com un sil·labari, dividint les síl·labes en dotze classes diferents, basat en els fonemes finals de les síl·labes, tot del qual acabat en vocals.^[6]

El Parlament de Mongòlia va aprovar el 2015 que, en el termini de deu anys, les autoritats mongoles introduïssin per fases l'ús de l'alfabet tradicional, o bichig, al costat del ciríl·lic, que continua essent la forma d'escriptura dominant. En la darrera fase, a partir de 2025, això inclou les comunicacions oficials, els documents d'identitat o la projecció pública de l'alfabet, entre d'altres. El 2020, el govern mongol va anunciar que entrava en la tercera fase de la implementació d'aquest pla, que tenia com un dels seus eixos principals la preparació dels entorns digitals per a l'ús del bichig, a fi de resoldre la problemàtica introducció de l'alfabet mongol a l'estàndard informàtic de caràcters, l'unicode. A la regió de la Mongòlia del Sud —o Interior,— a la Xina, el bichig s'havia continuat usant i les autoritats l'empraven parcialment en alguns webs i rètols públics. A Mongòlia, alguns webs —com el del president— també incloïen versió en alfabet mongol.^[7]

L'escriptura mongol tradicional és coneguda amb molts altres noms diferents. A causa de la seva forma semblant a l'escriptura uigur, fou conegut com a escriptura uighurjin Mongol guió (mongol: Уйгуржин монгол бичиг). Durant l'era comunista, quan el ciríl·lic va esdevenir el sistema d'escriptura oficial per al mongol: Хуучин монгол бичиг, i l'escriptura tradicional va passar a denominar-se antiga escriptura mongola (Mongol:), en contrast amb la nova escriptura (Mongol:), referint-se al Ciríl·lic. El nom d'antiga escriptura mongol va arrelar, i encara es denomina així entre la generació de més edat, que no va rebre educació en la nova escriptura.

L'alfabet mongol clàssic o tradicional, de vegades anomenat Hudum 'tradicional' en Oirat per contraposició amb escriptura clara (o Todo 'exacte'), és la forma original de l'escriptura mongola utilitzada per escriure la llengua mongola. No distingeix diverses vocals (o/u, ö/ü, a/e final) i consonants (t/d i k/g a inici de síl·laba, i de vegades ǰ/y), distincions que no existien en l'antic alfabet uigur, l'antecedent de l'alfabet mongol.^[4] El resultat és una mica comparable al cas de l'anglès, el qual ha de representar deu o més vocals amb únic cinc lletres i utilitza el dígraf th per dos sons diferents. L'ambigüitat de vegades es desfà pel context, mentre que els requisits d'harmonia de vocal i seqüència de síl·laba normalment indiquen el so correcte. A més, mentre hi ha poques paraules amb una ortografia exactament idèntica, les ambigüitats reals són rares per a un lector que coneix l'ortografia.

Les lletres tenen formes diferents depenent de la seva posició en una paraula: inicial, medial, o final. En alguns casos, les variants gràfiques addicionals són seleccionades per harmonia visual amb el caràcter següent.

Ordre alfabètic

• tradicional: n q/k, (Gamma, ү)/g, b, p, s, š, t, d, l, m, č. .^[8]
• modern: n, b, p, q/k, ү/g, m, l, s, š, t, d, č. .^[8]
• Existeixen també altres maneres modernes d'ordenar les lletres que s'apliquen en diccionaris específics.^[9]

Caràcters[10]				Transliteració
inicial	central	final		Llatí[11]	Ciríl·lic
				a	А
				e	Э
				i, yi	И, Й, Ы, Ь
				o, u	О, У
				ö, ü	Ө, Ү
				n	Н
				ng	Н, НГ
				b	Б, В
				p	П
				q	Х
				ɣ	Г
				k	Х
				g	Г
				m	М
				l	Л
				s	С
				š	Ш
				t, d	Т, Д
				č	Ч, Ц
				ǰ	Ж, З
				y	*-Й, Е*, Ё*, Ю*, Я*
				r	Р
				v	В
				f	Ф
				ḳ	К
				(c)	(ц)
				(z)	(з)
				(h)	(г, х)

L'alfabet mongol ha estat la base dels alfabets de diverses llengües.

L'alfabet mongol va ser afegit al Unicode Estàndard el setembre de 1999 amb la publicació de la versió 3.0. El bloc d'Unicode per al mongol és U+1800–U+18AF. Inclou lletres, dígits i diverses marques de puntuació per Hudum Mongol, Todo Mongol, Xibe (Manchu), Manxú, i Ali Gali, així com extensions per transcriure sànscrit i tibetà.

El bloc suplementari mongol (U+11660–U+1167F) va ser afegit al Unicode Estàndard dins juny, 2016 amb la publicació de la versió 9.0:

• StudyMongolian: Written forms with audio pronunciation
• The Silver Horde: Mongol Scripts
• Conversor automàtic de mongol tradicional i ciríl·lic mongol de la Facultat d'Informàtica de la Universitat de Mpngòlia Interior