Amy Barger

Plantilla:Infotaula personaAmy Barger
Biografia
Naixement18 gener 1971 Modifica el valor a Wikidata (55 anys)
FormacióKing's College - doctorat (1996–) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballAstronomia Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióastrònoma Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Wisconsin-Madison (2000–)
Universitat de Wisconsin-Madison
Universitat de Hawaii Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Premis
Lloc webastro.wisc.edu… Modifica el valor a Wikidata

Amy J. Barger (nascuda el 18 de gener de 1971) és una astrònoma estatunidenca i professora d'astronomia Henrietta Leavitt a la Universitat de Wisconsin-Madison. És considerada una pionera en la combinació de dades de múltiples telescopis per monitorar múltiples longituds d'ona i en el descobriment de galàxies distants i forats negres supermassius, que es troben fora de l'espectre visible. Barger és una membre activa de la Unió Astronòmica Internacional.[1][2][3]

Formació i trajectòria professional

Amy Barger va obtenir una llicenciatura en astronomia-física el 1993 a la Universitat de Wisconsin-Madison. Va ser becària Marshall al King's College de la Universitat de Cambridge i va completar el doctorat en astronomia per la universitat el 1997. Barger ocupa càrrecs com a professora Henrietta Leavitt d'astronomia a la Universitat de Wisconsin-Madison i com a membre afiliada del professorat de postgrau al Departament de Física i Astronomia de la Universitat de Hawaii.[4]

Recerca destacable

Els descobriments de recerca de Barger es refereixen a l'activitat i els objectes de l'Univers distant, incloent-hi galàxies polsegoses, quàsars i forats negres supermassius.[5] La seva recerca ha capgirat els models actuals i àmpliament acceptats de com evolucionen les galàxies i els forats negres supermassius.[1]

Universitat de Hawaii

Del 1996 al 2000, Barger va rebre una beca postdoctoral de l'Institut d'Astronomia de la Universitat de Hawaii.[5] Durant aquest temps, va formar part de la col·laboració MORPHS, un grup de recerca que estudiava la formació i les morfologies de galàxies distants. Basant-se en les dades que van obtenir de les imatges, la fotometria i l'espectroscòpia del Telescopi Espacial Hubble de Càmera planetària i de gran angular 2 [Wide Field and Planetary Camera 2, en anglès] el grup va poder analitzar i catalogar aproximadament 2.000 galàxies distants en 10 cúmuls i concloure que la transformació espectral i morfològica de les galàxies es va veure afectada per dues escales de temps i/o processos físics diferents.[6]

L'Observatori de Raigs X Chandra, de la NASA

Barger també va utilitzar el Submillimetre Common-User Bolometer Array (SCUBA), una càmera d'infraroig llunyà, per descobrir nous quàsars, i com a becària Hubble i Chandra Fellow de 1999, se li va concedir accés a l'Observatori de raigs X Chandra (CXO) de la NASA.[7][5]

El gener del 2000, els resultats de la recerca de Barger i els seus col·legues sobre els orígens del fons de raigs X còsmics es van presentar a la 195a reunió nacional de l'American Astronomical Society a Atlanta, Geòrgia. Amb les dades que van recollir de la seva recerca al CXO, l'equip va ampliar les investigacions anteriors en descobrir que aproximadament un terç dels orígens del fons de raigs X són nuclis galàctics actius (AGN) que emeten llum que no pertany a l'espectre visible. Els AGN contenen un forat negre massiu que produeix raigs X a mesura que el gas s'hi atreu pràcticament a la velocitat de la llum. L'equip també va descobrir que les galàxies ultrafebles són una font d'un altre terç del fons de raigs X. Les galàxies ultrafebles emeten poca o gens de llum visible a causa de la formació de pols al seu voltant o a causa de l'absorció de llum visible per part del gas fred. L'equip va concloure que calien més observacions òptiques amb telescopis més potents, com el Next Generation Space Telescope i el Constellation-X, per obtenir més informació sobre els dos tipus d'objectes distants que van observar.[8][9]

Com a continuació de la investigació presentada al gener, Amy Barger va dirigir un equip que va estudiar els forats negres. L'equip va fer servir un telescopi Keck de 10 metres, el telescopi James Clerk Maxwell i el Very Large Array de l'Observatori Nacional de Radioastronomia, per estudiar els intervals de temps per al creixement dels forats negres, i va descobrir que l'activitat d'una abundància de forats negres a les galàxies properes era més gran i més recent del que es pensava. L'equip va concloure que, contràriament a la creença generalitzada, no tots els forats negres es van formar quan ho van fer les galàxies. Es tracta més aviat, que hi ha forats negres que van creixent lentament, i que poden trigar més de mil milions d'anys a formar-se. El desembre del 2000, Barger va dirigir la presentació de les troballes en una roda de premsa al 20è Simposi de Texas sobre Astrofísica Relativista, a Austin, Texas.[3][10]

Universitat de Wisconsin-Madison

Universitat de Wisconsin-Madison

L'any 2000, Barger va esdevenir professora assistent d'astronomia a la Universitat de Wisconsin-Madison mentre completava la seva beca de la Universitat de Hawaii i finalment es va incorporar al professorat com a astrònoma adjunta visitant.[11]

El 2001 va rebre el premi Annie Jump Cannon d'astronomia de l'Associació Americana de Dones Universitàries per la seva investigació del fons de raigs X, que conduiria a futures investigacions espectroscòpiques. Durant aquest temps, Barger estava de baixa per feina a la Universitat de Wisconsin-Madison per dur a terme investigacions a la Universitat de Hawaii i havia obtingut una beca de la National Science Foundation per finançar el seu treball.[12]

El 2002, va guanyar el Premi Newton Lacy Pierce d'Astronomia pels seus assoliments destacats en la recerca astronòmica observacional durant els darrers cinc anys.[5] L'octubre del 2003, Barger va rebre una beca de la Fundació Packard per a la Ciència i l'Enginyeria de 625.000 dòlars per a la seva recerca.[11]

El 2005 es van publicar a The Astronomical Journal els resultats d'un estudi dirigit per Barger sobre com creixen els forats negres i les galàxies. L'equip va capturar i observar imatges de raigs X de llarga exposició de forats negres normalment enfosquits per gas i pols, per determinar que es troben entre 1.000 i 12.000 milions d'anys llum de distància de la Terra. Amb el Chandra Deep Field North i South, el Hubble Deep Field i les imatges del Forat de Lockman, els investigadors van poder comptar amb precisió el nombre de forats negres que existeixen entre els que són més propers i més llunyans de la Terra. L'equip va descobrir que els forats negres més primerencs, que formen part de l'Univers primerenc i tenen almenys 100 milions de vegades la massa del Sol, arriben ràpidament a un límit de mida i deixen d'acumular matèria. Els forats negres amb una massa d'entre 10 i 100 milions de vegades la del Sol continuen acumulant matèria i creixent lentament en comparació. Els investigadors van descobrir que un o més sistemes connecten la formació d'estrelles d'una galàxia amb la seva pèrdua de materials còsmics a través del seu forat negre perquè els processos es produeixen simultàniament. Barger i el seu equip es refereixen a l'aparent canvi en la formació d'estrelles de galàxies massives a galàxies relativament lleugeres com a «reducció còsmica» i, a mesura que aquest fenomen continuï, les galàxies nanes seran la principal font de formació d'estrelles abans que l'univers s'enfosqueixi a mesura que les galàxies més antigues s'esvaeixin.[13]

La recerca sobre l'Univers primerenc de Barger i els seus col·legues ha informat l'estratigrafia còsmica, que és el procés d'obtenir desplaçaments cap al vermell de les galàxies mitjançant imatges de camp profund per mesurar cronològicament la formació de galàxies i estrelles des del Big Bang. Com més desplaçades cap al vermell estan les galàxies —o com més a prop del vermell és la longitud d'ona de la llum provinent de les galàxies—, més antigues, més brillants, menys nombroses i més lluny de la Terra són.[1][14][15]

El 2013, Amy Barger, l'antic assessor Ryan Keenan i l'astrònom Lennox Cowie van publicar els resultats d'un estudi sobre la densitat de la matèria galàctica a The Astrophysical Journal. L'equip va utilitzar estudis de desplaçament cap al vermell i espectroscòpia per observar i estimar la distribució de la matèria lluminosa i fosca en una mostra de galàxies i va descobrir que la galàxia de la Terra, la Via Làctia, es troba dins d'un gran buit que l'equip de recerca anomenà Buit KBC. A partir del 2017, el Buit KBC és el buit més gran conegut amb un diàmetre d'aproximadament 2.000 milions d'anys llum.[16][17][18] Aquell mateix any, l'antic alumne de Barger Benjamin Hoscheit, va presentar els resultats del seu estudi de seguiment, en què utilitzava l'efecte cinemàtic lineal Sunyaev-Zel'dovich (kSZ) per mesurar els moviments dels cúmuls de galàxies i confirmar l'existència del Buit KBC de forma esfèrica, que està envoltat per una capa de galàxies, estrelles i altres materials còsmics.[19][20]

Premis i reconeixements

Referències

  1. 1 2 3 4 Kassulke, Natasha. «Faculty receive WARF Named Professorships, Kellett Fellowships, and Romnes Awards» (en anglès). Universitat de Wisconsin-Madison, 25-05-2021. [Consulta: 22 desembre 2025].
  2. ↑ «Member Informationː Prof. Amy J. Barger» (en anglès). International Astronomical Union (IAU). [Consulta: desembre 2025].
  3. 1 2 Minkel, J.R. «The 4th Annual PopSci Brilliant 10». Popular Science, 10-2005.
  4. ↑ «Amy J. Barger, Henrietta Leavitt Professor of Astronomy and Vilas Distinguished Achievement Professor» (en anglès). University Wisconsin-Madison. Astronomy Department. [Consulta: desembre 2025].
  5. 1 2 3 4 «Frontiers of Astronomy Community Lecture». Institute for Astronomy, University of Hawaii. [Consulta: 26 juliol 2021].
  6. 1 2 Dressler, A.; Smail, I. «Observations of Distant Clustersː Implications for Gallay Evolution». A: Nial R. Tanvir et al.. Hubble Space Telescope And The High Redshift Universe, The - Proceedings Of The 37th Herstmonceux Conference (en anglès). Herstmonceux Conference 1996, Cambridge: World Scientific, 1997. ISBN 978-981-4530-40-8.
  7. ↑ «Chandra Press Room. Chandra Fellows Named: February 18,1999» (en anglès). Center for Astrophysics | Harvard & Smithsonian. [Consulta: 22 desembre 2025].
  8. ↑ «Chandra Press Room. Chandra Resolves Cosmic X-ray Glow and Finds Mysterious New Sources» (en anglès). Center for Astrophysics | Harvard & Smithsonian., 13-01-2000. [Consulta: 22 desembre 2025].
  9. ↑ Altonn, Helen. «Many black holes formed later. Space 'magnets' still growing, research shows» (en anglès). Honolulu Star-Bulletin Hawaii News. [Consulta: 22 desembre 2025].
  10. ↑ «Black holes younger, meaner, and more plentiful than previously thought». Institute for Astronomy at the University of Hawaii [Austin, Texas], 12-12-2000.
  11. 1 2 «Barger Named Packard Fellow». , Winter 2004.
  12. ↑ «Annie Jump Cannon Award in Astronomy». American Astronomical Society. [Consulta: 27 desembre 2025].
  13. ↑ «NASA Observatory Confirms Black Hole Limits» (en anglès). Science X, 16-02-2005. [Consulta: desembre 2025].
  14. 1 2 Mundt, Phil. A Scientific Search for Religious Truth (en anglès). BookPros, 2007. ISBN 9781933538617.
  15. ↑ Barger, Amy J. «The Midlife Crisis of the Cosmos» (en anglès). Scientific American. [Consulta: 22 desembre 2025].
  16. ↑ Moffat, John W. Cracking the particle code of the universe : the hunt for the Higgs boson (en anglès). Oxford University Press, 2014. ISBN ISBN 9780199915538.
  17. ↑ Keenan, R. C.; Barger, A. J.; Cowie, L. L. The Astrophysical Journal, 775, 1, 9-2013, p. 62. arXiv: 1304.2884. DOI: 10.1088/0004-637X/775/1/62 [Consulta: 27 juliol 2021].
  18. ↑ «Celestial boondocks: Study supports the idea that we live in a void» (en anglès americà), 06-06-2017. [Consulta: 22 desembre 2025].
  19. ↑ Howell, Elizabeth, «We Live in a Cosmic Void, Another Study Confirms». Space, 14-06-2021.
  20. ↑ Hoscheit, Benjamin L.; Barger, Amy J. The Astrophysical Journal, 854, 1, 09-02-2018, p. 46. arXiv: 1801.01890. Bibcode: 2018ApJ...854...46H. DOI: 10.3847/1538-4357/aaa59b [Consulta: free].
  21. ↑ «International Astronomical Union | IAU». www.iau.org. Arxivat de l'original el 17 de gener 2009. [Consulta: 30 gener 2020].
  22. ↑ «Prize Recipient». APS Physics. [Consulta: 27 juliol 2021].
  23. ↑ «MORPHS's Home Page». UK Mirror. [Consulta: 26 juliol 2021].
  24. ↑ Poggianti, Bianca M.; Smail, Ian; Dressler, Alan; Couch, Warrick J.; Barger, Amy J. The Astrophysical Journal, 518, 2, 20-06-1999, p. 576–593. arXiv: astro-ph/9901264. Bibcode: 1999ApJ...518..576P. DOI: 10.1086/307322.
  25. 1 2 Altonn, Helen. «UH scientists find size limit to black holes. X-ray studies reveal two growth patterns for huge gravity wells» (en anglès). Honolulu Star-Bulletin Hawaii News. [Consulta: 27 desembre 2025].
  26. ↑ «Barger, Amy J. • The David and Lucile Packard Foundation» (en anglès americà). [Consulta: 22 desembre 2025].
  27. ↑ Barger, A. J.; Cowie, L. L.; Mushotzky, R. F.; Yang, Y.; Wang, W.-H. The Astronomical Journal, 129, 2, 2-2005, p. 578–609. arXiv: astro-ph/0410527. Bibcode: 2005AJ....129..578B. DOI: 10.1086/426915 [Consulta: 29 juliol 2021].
  28. ↑ «Guggenheim Fellowships: Supporting Artists, Scholars, & Scientists». [Consulta: 22 desembre 2025].
  29. ↑ Barger, Amy J. «The Midlife Crisis of the Cosmos» (en anglès). Scientific American. [Consulta: 24 novembre 2025].
  30. ↑ Barger, Amy J. Scientific American, 17, 1, 4-2007, p. 58–65. DOI: 10.1038/scientificamerican0407-58sp [Consulta: 27 juliol 2021].
  31. ↑ «AAS Names 31 New Fellows for 2021» (en anglès). American Astronomical Society. [Consulta: 27 desembre 2025].
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.