Antitrinitarisme

L'antitrinitarisme és una forma de cristianisme que rebutja la doctrina cristiana principal de la Trinitat: la creença que Déu és tres persones diferents que són coeternes, coiguals i indivisiblement unides en un ésser o essència (de la grega ousia). Alguns grups religiosos sorgits durant la reforma Protestant han estat coneguts històricament com a antitrinitaris.

Segons les esglésies que tenen en compte les decisions dels concilis ecumènics, el trinitarisme es va declarar definitivament com a doctrina cristiana als concilis ecumènics del segle IV,[1][2][3] la del Primer Concili de Nicea (325), que va declarar la divinitat plena del Fill[4] i el Primer Concili de Constantinoble (381), que declarava la divinitat de l'Esperit Sant.[5]

En termes de nombre de seguidors, les confessions no trinitàries comprenen una petita minoria de cristians moderns. Les més grans confessions cristianes no trinitàries són l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, els Pentecostals de la unitat, els Testimonis de Jehovà, Església la llum del món i l'Església ni Crist, tot i que hi ha altres grups més petits, inclosos els Cristadelfs, l’ Església de l'esperança benaurada, Ciència Cristiana, Associació d'Estudiants de la Bíblia, L'Aurora, Església viva de Déu, Assemblees de Jahvé, Església israelita de Déu en Jesucrist, membres de l'Església de Déu Internacional, Unitarisme, cristians universalistes unitaris, The Way International, The Church of God International i l'Església Unida de Déu.[6]

Les opinions no trinitàries difereixen àmpliament sobre la naturalesa de Déu, Jesús i l'Esperit Sant. Diverses filosofies no trinitàries, com l'adopcionisme, el monarquianisme i el subordinacionisme, existien abans de l'establiment de la doctrina de la Trinitat els anys 325, 381 i 431 dC, als Consells de Nicea, Constantinoble i Efes.[7] L'antitrinitarisme fou renovat més tard pels càtars als segles XI al XIII, en el moviment unitari durant la reforma protestant, a l’ època de la Il·lustració del segle xviii, i en alguns grups sorgits durant el segon gran despertar del segle xix.

Creences

Els apologistes cristians i altres Pares de l'Església dels segles II i III, havent adoptat i formulat la cristologia del Logos, consideraven el Fill de Déu com l'instrument utilitzat pel Déu suprem, el Pare, per portar la creació a l'existència. Justin Màrtir, Teòfil d'Antioquia, Hipòlit de Roma i Tertul·lià en particular afirmen que el Logos intern de Déu (gr. Logos endiathetos, lat. ratio) —la seva raó divina impersonal— va ser engendrada tal com va pronunciar Logos (Gr. Logos prophorikos, Lat. sermo, verbum), el Verb personificat, convertint-se en una persona real que s'utilitzarà amb el propòsit de la creació.

Existeixen diverses opinions sobre la relació entre el Pare, el Fill i l'Esperit Sant.

  • Aquells que creuen que Jesús no és Déu Totpoderós, ni absolutament igual a Déu, i no el co-etern o co-igual amb el Pare en tot, sinó que era el Fill i Serf subordinat de Déu, l'Àngel més elevat i Fill de Déu que finalment es va convertir en un Home perfecte, el veritable primogènit de Déu abans de les edats, un missatger perfecte enviat de Déu, el profeta més gran d'Israel, i el Messies jueu, o l'humà creat perfecte:
    • L'adopcionisme (segle II d. C.) sosté que Jesús es va fer diví en el seu baptisme (de vegades associat amb l'Evangeli de Marcos) o en la seva resurrecció (de vegades associat amb Sant Pau i Pastor d'Hermas);
    • Arianisme – Arri (250 o 256-336) creia que el Fill preexistent de Déu va ser creat directament pel Pare, abans de totes les edats, i que estava subordinat a Déu Pare. La posició d'Arri era que el Fill va ser portat endavant com la primera de les creacions de Déu, i que el Pare més tard va crear totes les coses a través del Fill. Arri va ensenyar que en la creació de l'univers, el Pare era el creador últim, subministrant tots els materials i dirigint el disseny, mentre que el Fill treballava els materials, fent totes les coses a voluntat i en el servei de Déu, pel qual a través de [Crist] totes les coses van arribar a existir. L'arrianisme es va convertir en la visió dominant en algunes regions en l'època de l'Imperi Romà, en particular els visigots fins a 589.[8] El Tercer Concili de Sírmium el 357 va ser el punt alt de l'arianisme. La Setena Confessió Ariana (Segona Confessió de Sírmium) va sostenir que tant els homoousios (d'una substància) com els homoiousis (de substantia similar) eren antibíblics i que el Pare és major que el Fill en totes les coses, i que el Pare només és infinit i etern, i que el Logos és el veritable Fill primogènit i servil de Déu que va ser fet carn perfecta pel nostre bé i per la glòria del Pare (aquesta confessió va ser més tard coneguda com la Blasfèmia de Sírmium): «Però com que moltes persones estan preocupades per qüestions sobre el que en llatí s'anomena substantia, però en grec ousia, és a dir, per fer-ho entendre més exactament, quant a coessencial, o el que s'anomena semblant en essència , no s'hauria de mencionar cap d'aquestes coses, ni exposar-les a l'Església, per aquesta raó i per aquesta consideració, que a la Divina Escriptura no hi ha res escrit sobre elles, i que estan per sobre del coneixement i de l'enteniment dels homes.»[9]
    • Psilantropisme – Els ebionites (segles I a IV d. C.) observaven la llei jueva, negaven el naixement virginal literal i consideraven a Jesús com el Messies jueu i el profeta més gran de Déu solament;
    • Socinianisme – Photinus va ensenyar que Jesús era el Messies sense pecat i redemptor, i l'únic fill humà perfecte de Déu, però que no tenia existència prehumana. Ells interpreten versicles com Juan 1:1 per a referir-se al pla de Déu existent en la ment de Déu abans del naixement de Crist, i que era el pla de Déu que es va fer carn, com l'home perfecte Jesús;
    • L'unitarisme veu a Jesús com el fill de Déu, subordinat i diferent del seu Pare;[10]
    • Moltes tradicions gnòstiques sostenien que el Crist és un Eó celestial però no un amb el Pare.
  • Aquells que creuen que el Pare, el Fill ressuscitat i l'Esperit Sant són diferents aspectes d'un Déu, com és percebut pel creient, en lloc de tres persones diferents:
    • Modalisme – Sabellius (fl. c. 215) va declarar que Déu va prendre nombroses formes tant en les Escriptures Hebrees com en les Escriptures Gregues Cristianes, i que Déu s'ha manifestat en tres modes primaris respecte a la salvació de la humanitat. Va sostenir que Pare, Fill i Esperit eren diferents rols exercits per la mateixa persona divina en diverses circumstàncies de la història; per tant, Déu és Pare en la creació (Déu va crear un Fill a través del naixement virginal), Fill en la redempció (Déu es va manifestar com Jesús amb el propòsit de la seva mort en la creu), i Esperit Sant en la regeneració (Esperit de Déu dins del Fill i dins de les ànimes dels creients cristians). En aquest punt de vista, Déu no és tres persones diferents, sinó més aviat una persona que es manifesta de múltiples maneres.[11] Els trinitaris condemnen aquesta opinió com una heretgia. El principal crític del sabel·lianisme va ser Tertul·lià, qui va qualificar el moviment de patripassianisme, de les paraules llatines pater per a pare, i passus del verb sofrir, perquè implicava que el Pare va sofrir en la creu. Va ser encunyat per Tertulià en la seva obra Adversus Praxeas, Capítol I: «Per això Praxeas va fer un doble servei al diable a Roma: va allunyar la profecia, i va portar l'heretgia; va posar a volar el Paráclito, i va crucificar al Pare». El terme homoousion (μοσιοn, literalment el mateix ser) adoptat més tard pel Consell Trinitari Nicè per al seu credo anti-Arian havia estat utilitzat anteriorment pels Sabelians.
  • Aquells que creuen que Jesucrist és Déu Totpoderós però que el Pare, el Fill i l'Esperit Sant són en realitat tres Déus totpoderosos diferents amb naturaleses diferents, actuant com un grup diví, units en propòsit
    • Triteisme – John Philoponus, un aristotèlic i monofísisme a Alexandria, a mitjan segle VI, va veure en la Trinitat tres naturaleses, substàncies i deïtats separades, segons el nombre de persones divines. Va buscar justificar aquest punt de vista per les categories aristotèliques de gènere, espècie i individuum. En l'Edat mitjana, Roscelin de Compiègne, el fundador del Nominalisme, va advocar per tres Déus totpoderosos diferents, amb tres naturaleses diferents, que eren un en ment i propòsit, existint junts eternament, interactuant junts des de temps passats, en perfecta cooperació, actuant junts com un grup diví o deïtat sobre l'univers, en la creació i la redempció. I que el Logos va assumir un paper servil, però era igual a poder i eternitat amb l'U, anomenat Pare. Roscellin va dir, no obstant això, com Filopono, que tret que les tres persones siguin tres cap de bestiar (tres coses amb naturaleses diferents), tota la Trinitat ha d'haver estat encarnada. I per tant, ja que només el Logos es va fer carn, les altres dues persones han d'haver tingut naturaleses diferents, separades del Logos, i per tant havien de ser Déus separats i diferents, encara que els tres eren un en l'obra divina i el pla i l'operació. En aquest punt de vista, serien considerats tres Déus en una Deïtat. Aquesta noció va ser condemnada per Anselm de Canterbury.
  • Aquells que creuen que l'Esperit Sant no és una persona:
    • Binitarisme – Els adherents inclouen aquelles persones a través de la història que creien que Déu és només dues persones coiguals i coeternes, el Pare i la Paraula, no tres. Ells van ensenyar que l'Esperit Sant no és una persona diferent, sinó que és el poder o la influència divina del Pare i del Fill, que emana cap a l'univers, en la creació, i als creients;
    • dualisme;

Grups cristians moderns

  • Els cristadelfs sostenen la creença unitària que encara que Jesús és el Fill de Déu, aquest és només un títol relacional cap al Pare que només és veritablement Déu. La personalitat de Crist, per tant, és humana, no divina, (creient que això és necessari per a salvar als humans dels seus pecats).[12][13] La terminologia del Esperit Sant en la Bíblia s'interpreta com referint-se al poder impersonal de Déu, o al caràcter/ment de Déu (depenent del context).[14][15]
  • Conferència General de l'Església de Déu (fe abrahàmica).
  • Els cooneyites és una secta cristiana que es va separar dels Dos per Dos el 1928 després de l'excomunió d'Edward Cooney del grup principal; ells neguen la Doctrina del Testimoni Vivent.
  • Iglesia ni Cristo (en Tagal per Església de Crist) veu Jesús com a humà però dotat per Déu amb atributs que no es troben en els humans ordinaris, tot i que no tenen atributs que es troben en Déu. Sostenen que és la voluntat de Déu adorar Jesús. L'INC rebutja la Trinitat com a heretgia, adoptant una versió de l'unitarisme.
  • Els Testimonis de Jehovà (i altres grups del moviment d'Estudiants Bíblics com els Estudiants Bíblics Associats) ensenyen que Déu Pare és únicament Déu Totpoderós.[16][17] Ells creuen que Jesús és la primera i única creació directa de Déu, i que Déu és major que Jesús. Ells contrasten l'adoració de Déu amb la relativa obediència (en el sentit d'homenatge, com a un rei) a Jesús, i consideren a Jesús com el summe sacerdot de Déu i mediador per als éssers humans imperfectes. Ells creuen que Jesús és Miguel i l'Àngel del Senyor de l'Èxode, i que va deixar el cel per a néixer com un humà perfecte, i després va reprendre la seva identitat pre-humana en el cel, però exaltat a la dreta de Déu.[18] Ells no creuen que l'Esperit Sant és una persona real, però consideren que és la força divina activa de Déu.[19]
  • Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies (SUD) ensenya que el Pare, el Fill i l'Esperit Sant són éssers diferents que no estan units en substància, una visió a vegades anomenada trinitarisme social. Ells creuen que les tres deïtats individuals són un en voluntat o propòsit, com Jesús era un amb els seus deixebles, i que el Pare, el Fill i l'Esperit Sant constitueixen una sola deïtat unida en propòsit i indistingible en doctrina.[20][21] Els Sants dels Últims Dies creuen que Crist és el Primogènit del Pare, que està subordinat a Déu el Pare (Mateu 26:39) i que Crist va crear l'univers.[22][23][23][24] Els Sants dels Últims Dies no subscriuen les idees que Crist era diferent del Pare en substància i que el Pare no podia aparèixer en la terra, o que Crist va ser adoptat pel Pare, com es presenta en l'arrianisme.[25][26][22][24][27] Els Sants dels Últims Dies afirmen que tant Déu com el Crist ressuscitat han perfeccionat cossos físics glorificats, però no classifiquen la deïtat en termes de substància.[28] Encara que els Sants dels Últims Dies consideren a Déu Pare com l'ésser suprem i pare literal dels esperits de tota la humanitat, també ensenyen que Crist i l'Esperit Sant són igualment divins i que participen en la comprensió de totes les coses del Pare.[29]
  • L'Església dels Membres de Déu Internacional creu en la divinitat de Crist però rebutja la doctrina de la Trinitat.
  • El pentecostalisme d'unitat és un subconjunt del pentecostalisme que creu que Déu és només una persona, i que es manifesta de diferents maneres, rostres o modes: «Pare, Fill i Esperit Sant (o Esperit Sant) són designacions diferents per a l'únic Déu. Déu és el Pare. Déu és l'Esperit Sant. El Fill és Déu manifestat en carn. El terme Fill sempre es refereix a l'Encarnació, i mai a la deïtat a part de la humanitat».[30] Unicitat Pentecostals creuen que Jesús va ser Fill sol quan es va fer carn en la terra, però va ser el Pare abans de ser fet humà. Es refereixen al Pare com l'Esperit i al Fill com la Carn. Els Pentecostals de la Unitat rebutgen la doctrina de la Trinitat, considerant-la pagana i no bíblica, i s'aferren a la doctrina del Nom de Jesús respecte als baptismes. Els Pentecostals de la Unitat són sovint referits com Modalistes o Sabelians o Només Jesús.[31]
  • Les denominacions dins de la tradició Sabataria (Armstrongisme) creuen que Crist el Fill i Déu el Pare són co-eterns, però no ensenyen que l'Esperit Sant és un ésser o persona. La teologia d'Armstrong sosté que Déu és una Família que s'expandeix eventualment, que Déu es reprodueix a si mateix, però que originalment hi havia una co-eterna Dualitat, Déu i la Paraula, en lloc d'una Trinitat. El Pare, l'ésser o ànima de Déu, va néixer a el món i es va posar un cos de María. Al llarg de la seva vida, Jesús va deixar de costat tots els desitjos i tendències humanes fins que va anar completament diví. Després de la seva resurrecció, ell influeix en el món a través de l'Esperit Sant, que és la seva activitat. En aquest punt de vista, Jesucrist és l'únic Déu; el Pare quant a la seva ànima, el Fill quant al seu cos, i l'Esperit Sant quant a la seva activitat en el món. Aquest punt de vista és molt similar en molts aspectes al sabelisme, el modalisme, la unitat o les creences de Sol Jesús.
  • Existeixen nombroses organitzacions cristianes unitàries a tot el món, la més antiga de les quals és l'Església Unitària de Transsilvània. Una organització paraigua per a aquests grups és el Consell Internacional d'Unitaris i Universalistes, encara que només alguns membres i afiliats d'aquest cos es consideren exclusiva o predominantment cristians. Als Estats Units, unitari sovint es refereix als membres i congregacions dins de l'Associació Unitària Universalista (UUA), que és un grup que no és exclusivament cristià i es va formar el 1961 a partir de la fusió de l'Associació Unitària Americana amb l'Església Universalista d'Amèrica.[32][33] Encara que tots dos grups predecessors van ser originalment cristians, la UUA no té un credo compartit i no s'identifica com una organització unitària cristiana.[34][35]

Els inconformistes, dissidents i latitudinaris a Gran Bretanya eren sovint arrians o unitaris, i la Llei de la Doctrina de la Trinitat de 1813 permetia el culte no trinitari a Gran Bretanya. A Amèrica, les opinions arrianes i unitàries també es van trobar entre alguns grups mil·lenaristes i adventistes, tot i que la mateixa Església unitària va començar a disminuir en nombre i influència després de la dècada de 1870.

Referències

  1. ↑ Olson, Roger E. The Trinity, 2002. ISBN 9780802848277.
  2. ↑ Kelly, Joseph F. An Introduction to the New Testament for Catholics, 2006. ISBN 9780814652169.
  3. ↑ Olson, Roger E. The Story of Christian Theology. InterVarsity Press, abril 1999, p. 173. ISBN 9780830815050.
  4. ↑ Lohse, Bernhard. A Short History of Christian Doctrine, 1966. ISBN 9781451404234.
  5. ↑ Geanakoplos, Deno John. Constantinople and the West, 1989. ISBN 9780299118846.
  6. ↑ Halsey, A. British Social Trends since 1900: A Guide to the Changing Social Structure of Britain (en anglès). Palgrave Macmillan UK, 13 octubre 1988, p. 518. ISBN 9781349194667.
  7. ↑ von Harnack, Adolf. «History of Dogma», 01-03-1894. Arxivat de l'original el 2008-09-17. [Consulta: 15 juny 2007].
  8. ↑ «History of Arianism». Arxivat de l'original el 7 de març 2023. [Consulta: 5 març 2015].
  9. ↑ «Second Creed of Sirmium or "The Blasphemy of Sirmium"». www.fourthcentury.com. Arxivat de l'original el 2017-03-12. [Consulta: 9 març 2017].
  10. ↑ «American Unitarian Conference». Arxivat de l'original el 2019-05-21. [Consulta: 30 juny 2015].
  11. ↑ David K. Bernard, Oneness and Trinity A.D. 100–300. The Doctrine of God and Ancient Christian Writings. Word Aflame Press, Hazelwood Montana, 1991, p. 156.
  12. ↑ Flint, James. One God or a Trinity?. Hyderabad: Printland Publishers. ISBN 978-81-87409-61-8. Arxivat 2023-05-07 a Wayback Machine.
  13. ↑ Pearce, Fred. Jesus: God the Son or Son of God? Does the Bible Teach the Trinity?. Birmingham: The Christadelphian Magazine and Publishing Association Ltd (UK), p. 8. Arxivat 2023-07-15 a Wayback Machine.
  14. ↑ Tennant, Harry. The Holy Spirit: Bible Understanding of God's Power. Birmingham: The Christadelphian Magazine and Publishing Association Ltd (UK). Arxivat 2023-07-15 a Wayback Machine.
  15. ↑ Broughton, James H. The Trinity: True or False?. UK: The Dawn Book Supply. Arxivat 2011-11-18 a Wayback Machine.
  16. ↑ Watch Tower, octubre 1881, Watch Tower Reprints p. 290 As Recuperat 2009-09-23 Arxivat 2011-10-02 a Wayback Machine., p. 4,
  17. ↑ «Z1882 July». Arxivat de l'original el 2009-01-22. [Consulta: 5 març 2012].
  18. ↑ Insight on the Scriptures. 2. Watchtower Bible and Tract Society of Pennsylvania, 1988, p. 393–394.
  19. ↑ Should You Believe in the Trinity?. Watch Tower Society, p. 20.
  20. ↑ Holland, Jeffrey R. «The Only True God and Jesus Christ Whom He Hath Sent». Arxivat de l'original el 27 de juny 2019. [Consulta: 29 novembre 2013].
  21. ↑ «Godhead». www.churchofjesuschrist.org. Arxivat de l'original el 2026-07-24. [Consulta: 17 juliol 2026].
  22. 1 2 Giles, Jerry C. «Jesus Christ: Firstborn in the Spirit». A: Ludlow. Encyclopedia of Mormonism. Nova York: Macmillan Publishing, 1992, p. 728. ISBN 978-0-02-879602-4. OCLC 24502140.
  23. 1 2 Millet, Robert L. «Jesus Christ: Overview». A: Ludlow. Encyclopedia of Mormonism. Nova York: Macmillan Publishing, 1992, p. 724–726. ISBN 978-0-02-879602-4. OCLC 24502140.
  24. 1 2 «Arianism». Christian Apologetics and Research Ministry, 13-12-2008. Arxivat de l'original el 2013-12-03. [Consulta: 29 novembre 2013].
  25. ↑ Robinson, Stephen E. «God the Father: Overview». A: Ludlow. Encyclopedia of Mormonism. Nova York: Macmillan Publishing, 1992, p. 548–550. ISBN 978-0-02-879602-4. OCLC 24502140.
  26. ↑ Backman, Milton V. «First Vision». A: Ludlow. Encyclopedia of Mormonism. Nova York: Macmillan Publishing, 1992, p. 515–516. ISBN 978-0-02-879602-4. OCLC 24502140.
  27. ↑ «What is Arianism?». The Arian Catholic Church. Arxivat de l'original el 9 abril 2006. [Consulta: 29 novembre 2013].
  28. ↑ «Gospel Principles – Chapter 1: Our Father in Heaven». The Church of Jesus Christ of Latter-day Saints. Arxivat de l'original el 16 de juliol 2019. [Consulta: 4 juny 2017].
  29. ↑ «Doctrine and Covenants Instructor's Guide».
  30. ↑ «The Oneness of God». Arxivat de l'original el 16 febrer 2008. [Consulta: 5 març 2015].
  31. ↑ Patterson, Eric. The Future of Pentecostalism in the United States. Nova York: Lexington Books, 2007, p. 123–124. ISBN 978-0-7391-2102-3.
  32. ↑ McCardle, Elaine and Kenny Wiley. «Bryan Stevenson weaves story, policy in 2017 Ware Lecture». UU World, 28-06-2017. [Consulta: 17 setembre 2019].
  33. ↑ Buursma, Bruce. «Unitarians Making Peace with Easter» (en anglès americà). Chicago Tribune, 30-03-1986. Arxivat de l'original el 2019-11-14. [Consulta: 17 setembre 2019].
  34. ↑ Unitarian Universalist Association. «Beliefs & Principles». uua.org, 9 febrer 2015. Arxivat de l'original el 2017-12-01. [Consulta: 17 setembre 2019].
  35. ↑ Unitarian Universalist Association. «Christian Unitarian Universalists». uua.org, 25 novembre 2014. Arxivat de l'original el 2019-08-31. [Consulta: 17 setembre 2019].
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.