Antonio Pacinotti
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 17 juny 1841 Pisa (Itàlia) |
| Mort | 24 març 1912 Pisa (Itàlia) |
| | |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Pisa |
| Activitat | |
| Camp de treball | Física |
| Ocupació | Físic i inventor |
| Ocupador | Universitat de Pisa Universitat de Càller |
| Membre de | |
| Premis | |
| |
Antonio Pacinotti (Pisa, 17 de juny de 1841 - 24 de març de 1912) va ser un físic italià. Va dissenyar l'armadura elèctrica en anell, que feu possible que seguidament Zénobe-Théophile Gramme desenvolupés la primera versió comercial de la dinamo, anomenada la màquina de Gramme.
Biografia
Va formar part del cos d'enginyers en la segona guerra d'independència d'Itàlia; després va ser astrònom a Florència (1862) i professor en la Universitat de Bolonya (1864), Cagliari (1873) i Pisa (1882).
Estudis científics i invenció de la dinamo
Va estudiar els problemes de producció de corrents elèctrics que es plantejaven en la seva època, i va tenir la idea de donar forma anular a l'induït de les màquines elèctriques, el 1864, és a dir, uns cinc anys abans que Zénobe Gramme. Aquest tipus d'induït es denomina anell de Pacinotti. El 1863 va publicar un article a la revista científica Il Nuovo Cimento en la que descrivia en detall les particularitats del seu anell.[1]
També va insistir en la reversibilitat del seu aparell, que podia servir de motor. El 1880 va rebre la Medalla Matteucci, premi atorgat per l'Acadèmia Nacional de Ciències d'Itàlia.
Pacinotti no va trobar un ambient favorable a l'explotació comercial del seu inventa a Itàlia i va intentar comercialitzar-lo en altres països.[2] A parís el presentà a Demoulin, director de l'empresa Froment i a un empleat seu, Zénobe-Théophile Gramme, al qui Pacinotti donà explicacions del funcionament i esquemes de la màquina amb el supòsit de que aquesta informació faria interessar-los en la seva fabricació i explotació comercial. Zénobe Gramme va presentar el 1869 el seu propi anell, fortament influenciat en el de Pacnotti, provocant una controvèrsia sobre la paternitat de l'invent.
Pacinotti va publicar, sense èxit, una carta de protesta a la revista Comptes Rendus, la revista de l'Acadèmia Francesa de les Ciències, però el seu descobriment no li fou reconegut.
Anell de Pacinotti
La innovació de Pacinotti consistia en canviar la forma de l'induït, passant aquest a ser toroïdal amb unes protuberàncies o dents disposades a intervals regulars.[3] L'espai entre cada dent s'embolcallava de fil conductor, formant una bobina electromagnètica. La bobina es feia girar sobre els dos pols d'un imant permanent, generant un corrent altern. Amb la forma circular de la bobina es suavitzaven les variacions de corrent que generava, perquè una gran part de la bobina estava sempre dintre del flux magnètic de l'imant. El disseny de l'anell de Pacinotti fou adoptat per les dinamos de Gramme, Siemens i Edison.
Al mig del segle segle xix es tendia a situar la bobina de l’anell just sobre les cares dels pols de l'imant, perquè s’interpretava que allí hi havia més magnetisme (era on els objectes ferromagnètics eren més fortament atrets). Tanmateix, per a la inducció electromagnètica el que realment importa és que el conductor talli el màxim nombre de línies de flux magnètic. Això es produeix principalment entre els pols (a l’entreferro), on el camp és més efectiu per generar força electromotriu en conductors que hi circulen. Com que no es coneixia bé aquesta distribució del camp magnètic, es va col·locar la part activa de la bobina sobre els pols i no entre ells, cosa que feia que l’anell treballés amb menys flux aprofitable i, en conseqüència, amb un rendiment menor del que es podia assolir amb una disposició òptima.
Dinamo de Pacinotti
Rèplica de la dinamo de Pacinotti, 1861
Referències
- ↑ Pacinotti, Antonio «Descrizione di una macchinetta elettro-magnetica» (pdf) (en italià). Il Nuovo Cimento [Torí], Tom XIX, 1865, pàgina 375. Arxivat de l'original el 2017-04-07 [Consulta: 1r maig 2020].
- ↑ Brenni, Paolo. «Electrotechnology». A: The Oxford Companion to the History of Modern Science (HTML) (en anglès), 27 març de 2003. ISBN 978-0195112290 [Consulta: 1r maig 2020].
- ↑ Thompson, Silvanus Phillips. «Continous current machines». A: Dynamo-Electricity Machinery: A Manual for Students of Electrotechnics (HTML) (en anglès). Cambridge University Press, 19 maig de 2011, pàgina 45. ISBN 978-1108026871 [Consulta: 1r maig 2020].
Bibliografia
- Giorgio Batini, Album di Pisa, Firenze, La Nazione, 1972.
- Giovanni Giorgi, Antonio Pacinotti e i suoi incontri con Gramme e Siemens. Le vere origini delle macchine dinamoelettriche, "L'energia elettrica", 21 (1944), n.5-6, p.113-118
Enllaços externs
- «Antonio Pacinotti». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- Antologia de físics italians: Antonio Pacinotti, a la pàgina de la Universitat de Pavía Arxivat 2012-02-26 a Wayback Machine.(anglès)
- La prima macchina dinamo-motore di Antonio Pacinotti Arxivat 2011-07-22 a Wayback Machine.(italià)
