Antonio Veretti

Plantilla:Infotaula personaAntonio Veretti
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement20 febrer 1900 Modifica el valor a Wikidata
Verona (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort12 juliol 1978 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
FormacióConservatori Giovanni Battista Martini Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, pedagog musical, crític Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatori Luigi Cherubini, director (1956–1970)
Conservatorio Giovanni Pierluigi da Palestrina (en) Tradueix, director (1953–1956)
Conservatori Estatal de Música "Gioachino Rossini", director (1950–1953)
Palermo Conservatory (en) Tradueix, professor (1938–)
Centre Experimental de Cinematografia, professor (1936–1937) Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0894006 TMDB (persona): 1282631 Musicbrainz: 00035936-5e9a-4914-b93a-74f7edf08df1 Discogs: 4001008 Modifica el valor a Wikidata

Antonio Veretti (Verona (Vèneto), 20 de febrer, 1900[1] - Roma (Laci), 12 de juliol, 1978),[1] va ser un compositor italià.

Biografia

Va estudiar al Conservatori Giovanni Battista Martini de Bolonya, on va ser alumne de Franco Alfano, i es va graduar en composició el 1921. Amic de Riccardo Bacchelli, que també va ser autor d'alguns dels llibrets de les seves òperes, freqüentava l'ambient literari que gravitava al voltant de la revista "La Ronda".[2]

Veretti va començar a compondre a Milà el 1926, quan era crític musical de La fiera letteraria i, al mateix temps, un actiu divulgador de la música contemporània a Itàlia. A Roma va fundar el "Conservatorio Musicale della Gioventù Italiana", on va ensenyar fins al 1943. Més tard va ser director del Conservatori de Pesaro (1950-1952), de Cagliari (1953-1955) i finalment del Conservatori Luigi Cherubini de Florència en el període 1956-1970[3]. Va ser membre de l'"Accademia di S. Cecilia" i de l'"Accademia Filarmonica" de Roma, de l'"Accademia Filarmonica" de Bolonya i president de l'"Accademia Luigi Cherubini" de Florència. També va escriure música de pel·lícules.

La seva música va representar durant molt de temps l'avantguarda de la producció italiana, tant des d'un punt de vista estilístic (amb la superació del verisme i el redescobriment dels repertoris anteriors al segle XIX) com metodològic (amb la progressiva acceptació de les novetats de la Segona Escola de Viena, fins a l'acceptació definitiva de la música dodecafònica i el serialisme post-weberià) i formal (en el teatre musical va rebutjar els números tradicionals introduint formes pròpies de la música instrumental, en exemples que van partir dels resultats d'Alban Berg).[3]

Fonts

Autògrafs

Els autògrafs de gairebé totes les composicions de Veritti es conserven a l'Arxiu Ricordi de Milà.[4]

El Fons Veretti

Els esbossos de totes les seves obres (fins i tot les inacabades) es troben al Fons Veretti de l'Escola de Música de Fiesole.[5] El fons va ser donat per la seva dona Ines a l'amic i col·lega de Verotti, Piero Farulli, ja el 1978,[6] amb una última donació el 2005.[5] Inicialment conservada en moltes sales de Villa La Torraccia, des de 1999 la col·lecció s'ha reunit i catalogat a la biblioteca de l'Escola.[5] Tot i que al Conservatori de Florència han quedat 30 peces, es pot dir que el fons ha conservat la seva totalitat, i conté tot l'arxiu personal i la biblioteca del compositor. En total hi ha 44 autògrafs (molts esborranys) de composicions de Veretti, 41 partitures impreses (principalment de Ricordi) de les seves obres, 178 partitures i manuscrits musicals d'altres autors (de totes les èpoques, però especialment dels seus autors contemporanis), 184 partitures d'estudi (amb música que va des de Haydn fins a Boulez), i gairebé 300 monografies sobre temes musicals (que parlen d'un nombre infinit de temes, de l'acústica a la teoria harmònica), teatral, literària i poètica. El material d'arxiu inclou correspondència, entrades, fotocòpies, actes d'articles de i sobre Veretti (afegits fins i tot després de la seva mort), programes de concerts, honors, notes il·lustratives sobre les seves composicions, també en idiomes estrangers, fotos personals i interpretacions de les seves obres, esbossos i decorats.[5] La col·lecció està disponible a l'OPAC de la "Scuola di Musica di Fiesole", membre del Sistema Documental Integrat de l'Àrea Florentina (SDIAF).[7]

Gravats

Veretti ha publicat gairebé exclusivament amb Ricordi, amb col·laboracions ocasionals amb Suvini Zerboni. La majoria de les primeres edicions es troben a la Biblioteca Nazionale Centrale de Florència, seguida de l'Accademia di Santa Cecilia de Roma, els conservatoris de Milà i Cagliari i la Fundació Levi de Venècia.[8]

Cartes

La majoria de les cartes que Veretti va enviar al seu editor Ricordi es troben a l'Arxiu Ricordi de Milà[10], i moltes altres es troben al Fons Veretti de l'Escola de Música de Fiesole.[5]

Obres

Veretti va compondre música teatral, vocal-instrumental i instrumental; per conèixer la seva gran producció, aneu a al seu arxiu de la Viquipèdia italiana:

Referències

  1. 1 2 Marco Targa, VERETTI, Antonio, in Dizionario biografico degli italiani, vol. 98, Roma, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, 2020.
  2. ↑ Rosenthal & Warrack, p. 831-32.
  3. ↑ Armando Gentilucci, Guida all'ascolto della musica contemporanea, Milano, Feltrinelli, 1969, nuova edizione 1992.
  4. ↑ Digitalizzazioni delle partiture, su Archivio Ricordi. (ultimo accesso: gennaio 2019).
  5. 1 2 3 4 5 Scheda del fondo, su CeDoMus.
  6. ↑ Alfredo Gasponi, Il suono dell'utopia. Piero Farulli dal Quartetto Italiano alla Scuola di Musica di Fiesole, Antella (Firenze), Passigli, 1999.
  7. ↑ Pagina dell'OPAC, su Easyweb.
  8. ↑ Cerca «Antonio Veretti», su SBN.

Bibliografia

  • Guido Maggiorino Gatti, "Aspectes de la situació musical a Itàlia", a "La rassegna musicale", V/1 (gen. 1932), p. 38-47.
  • Filippo Brusa, "El favorit del rei" d'Antonio Veretti i Arturo Rossato, a "Rivista musicale italiana", XXXIX/1-2 (gen.-juny. 1932), pàg. 152-159.
  • VERETTI, Antonio (sub voce), a Enciclopèdia Italiana, Segon Apèndix: 1938-1948, Roma: Institut de l'Enciclopèdia Italiana, 11949.
  • Nicola Costarelli, Antonio Veretti, Sonata per a violí i piano, dins «Rivista musicale italiana», LVI/1 (gen-mar 1954), p. 99.
  • Nicola Costarelli, Antonio Veretti, a «La rassegna musicale», XXV/1 (gen-mar 1955), pàg. 26-32.
  • Massimo Mila, Set pecats sense penitència, a Cronache musica: 1955-1959, Torí, Einaudi, 1959.
  • Nicola Costarelli, Antonio Veretti i el seu Prière pour demander une étoile, dins «Chigiana», sèrie 3, 23, 49, 1966, p. 291-296.
  • Armando Gentilucci, Guida all'ascolto della musica contemporanea, Milano, Feltrinelli, 1992, ISBN 88-07-80595-2.
  • Giorgio Vigolo, "I peccati dodecafonici", a "Mille e una sera all'opera e al concerto", Florència, Sansoni, 1971.
  • "Veretti, Antonio" (sub voce), a .  Vol. II, pàg. 831-32.
  • Veretti, Antonio (sub voce), a Grande enciclopedia di musica classica, Roma, Curcio, 1982.
  • Antonio Trudu, Veretti, Antonio, a Diccionari Enciclopèdic Universal de Música i Músics, editat per Alberto Basso, sèrie II: Biografies, vol. 8: Tem-Z, Torí, UTET, 1988, p. 221.
  • Armando Gentilucci, Guia per escoltar música contemporània, Milà, Feltrinelli, 1969, nova edició 1992.
  • Alfredo Gasponi, El so de la utopia: Piero Farulli del quartet italià a l'escola de música de Fiesole, Antella (Florència), Passigli, 1999.
  • Fiamma Nicolodi, Música i músics en els vint anys de feixisme, Fiesole, Discanto, 1984; reimpressió facsímil amb epíleg: Pàdua, Webster/Libreriauniversitaria, 2018.
  • Fiamma Nicolodi, El segle XX en la música. Protagonistes, moviments, obres. Els primers cinquanta anys, Milà, Il saggiatore, 2018.
  • Marco Targa, VERETTI, Antonio, a Diccionari biogràfic dels italians, vol. 98, Roma, Institut de l'Enciclopèdia Italiana, 2020. Editat a Wikidata
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.