Art insular

Infotaula d'obra artísticaArt insular

Modifica el valor a Wikidata
Tipusmoviment artístic i estil Modifica el valor a Wikidata
Part deMigration Period art (en) Tradueix i art medieval Modifica el valor a Wikidata
Creaciósegle V
segle VII
Data de dissolució o aboliciósegle XI Modifica el valor a Wikidata
Col·lecció
Llocilles Britàniques Modifica el valor a Wikidata
Pàgina (foli 292r) del Llibre de Kells que conté el text ricament decorat que obri l'Evangeli segons Joan
David de Cassiodor de Durham, principis del s. VIII?, Jarrow[1]

L'art insular, també conegut com a art hibernosaxó, es va produir a la Britània postromana. El terme deriva d'insula, la paraula llatina per a "illa". En aquesta època, Gran Bretanya i Irlanda compartien un estil majoritàriament comú, diferent del de la resta d'Europa. Els historiadors d'art solen agrupar l'art insular dins del moviment artísti

c del període de les migracions, així com dins de l'art occidental de l'alta edat mitjana. És la combinació d'aquestes dues tradicions la que dona a l'estil el seu caràcter distintiu.[2]

La major part de l'art insular s'originà a partir del moviment monàstic irlandés del cristianisme celta, o de la metal·lúrgia per a l'elit secular. El període en comença al voltant del 600, amb la combinació dels estils artístics celta i anglosaxó. Un tret distintiu important és la decoració de patrons entrellaçats, com els que es troben a Sutton Hoo a Ànglia de l'Est. Això s'aplica a la decoració de nous tipus d'objectes, la majoria copiats del món mediterrani, sobretot el còdex o llibre (no sol haver-hi manuscrits datats abans del 600, però algunes joies, sobretot irlandeses, daten del s. VI).[3] Els inicis de la història de la forja anglosaxona estan dominats pels descobriments del començament del segle VII a Sutton Hoo, però és clar que eren producte d'una tradició ben establerta de la qual només sobreviuen peces més petites. Les primeres pedres pictes, però, poden datar del s. V).[4]

El període més bell de l'estil arribà a la fi a causa del desordre en els centres monàstics i a la vida aristocràtica causat per l'expansió vikinga que començà a la fi del segle VIII. Sembla que això va interrompre la feina del Llibre de Kells, i cap <i>Evangeli</i> posterior està tan ricament o finament il·luminat com les obres mestres del s. VIII.[5] A Anglaterra, l'estil es va fusionar amb l'art anglosaxó al voltant de l'any 900, mentre que a Irlanda, aquest estil va continuar fins al segle XII, quan es fusionà amb l'art romànic.[6] Irlanda, Escòcia i Northúmbria, al nord d'Anglaterra, en són els centres més importants, però també se n'han trobat exemples al sud d'Anglaterra i a Gal·les (el tardà Psalteri de Ricemarch és certament d'origen gal·lés, i molts creuen que els Evangelis d'Hereford, molt més antics, són gal·lesos). El Llibre dels Cérvols del segle X, el manuscrit més antic que es conserva en gaèlic escocés, és un producte insular de l'est d'Escòcia[7] i de l'Europa continental, en particular de la Gàl·lia, en centres fundats per missions hibernoescoceses i anglosaxones. La influència de l'art insular afectà tot l'art europeu medieval posterior, en especial en els elements decoratius dels manuscrits romànics i gòtics.[8]

Els exemples supervivents d'art insular són sobretot manuscrits il·luminats, treballs en metall i talles de pedra, en concret creus altes. Les superfícies estan molt decorades amb dissenys intricats, sense intentar crear una impressió de profunditat, volum o recessió. Els millors exemples en són el Llibre de Kells, els Evangelis de Lindisfarne, el Llibre de Durrow i agulles de pit com la de Tara i la Creu de Ruthwell. Les pàgines de tapís són una característica dels manuscrits insulars, malgrat que també hi són habituals les inicials historiades (una invenció insular), els cànons eusebians i les miniatures figuratives, sobretot els retrats d'evangelistes.

Ús del terme

El terme deriva del seu ús per a l'escriptura insular, citat per primera volta per l'Oxford English Dictionary el 1908,[9] i també s'usa per al grup de llengües celtes insulars pels lingüistes.[10] Al principi s'emprava per a descriure l'estil decoratiu dels manuscrits il·luminats, que són els objectes importants supervivents més nombrosos que fan servir aquest estil, i ara s'utilitza més àmpliament en totes les arts. Té l'avantatge de reconéixer la unitat dels estils a Gran Bretanya i Irlanda, alhora que evita l'ús del terme Illes Britàniques, un tema delicat a Irlanda, i també eludeix els arguments sobre els orígens de l'estil i el lloc de creació d'obres específiques.[11]

Algunes fonts distingeixen un "període més llarg entre els segles V i XI, des de la partida dels romans fins al començament del romànic", i "una fase més específica del segle VI al IX, entre la conversió al cristianisme i els assentaments vikings".[12] C. R. Dodwell, en canvi, diu que a Irlanda "l'estil insular va continuar gairebé sense oposició fins a la invasió normanda del 1170. De fet, se'n coneixen exemples fins als segles XIII i XIV".[13]

Decoració insular

Una de les centenars petites inicials del Llibre de Kells

L'estil insular és conegut sobretot per la seua decoració molt densa, complexa i imaginativa, que incorpora elements de diversos estils anteriors. L'art celta tardà de l'edat del ferro o "l'art celta darrer" donà lloc a un amor per les espirals, les trisqueles, els cercles i altres patrons geomètrics. Aquests es combinaven amb formes animals, segurament originades de la versió germànica de l'estil animalístic euroasiàtic general, però també de l'art celta, en què eren habituals els caps que acabaven en espirals. Els patrons entrellaçats són utilitzats per ambdues tradicions, així com per l'art romà (per exemple, en mosaics de paviments); altres influències hi són possibles, com ara l'art copte; el seu ús assolí nivells nous en l'art insular, en què es combinen amb els altres elements esmentats.

No hi ha cap intent de representar la profunditat en la pintura manuscrita, mentre que l'èmfasi es posa en una superfície amb patrons lluents. En les primeres obres, la figura humana es representa de la mateixa manera geomètrica que les figures d'animals, però els reflexos d'un estil de figura clàssica s'estenen al llarg del període, segurament des de les àrees anglosaxones del sud, tot i que les del nord també van tenir contacte directe amb el continent.[14] Els orígens del format general de la pàgina de tapís sovint s'han relacionat amb mosaics romans,[15] estores coptes i pintures manuscrites,[16] sense que s'haja arribat a un consens general entre els estudiosos.

Context

Antigues peces anglosaxones de Sutton Hoo, principis del s. VII
Façana del reliquiari de Sant Manchan del s. XII

A diferència de l'art bizantí coetani, i del de la majoria de períodes importants, l'art insular no sorgia d'una societat en què les influències estilístiques comunes es distribuïen en una àmplia gamma d'objectes en belles arts, aplicades i decoratives. A les illes, la societat era pràcticament rural, els edificis rudimentaris i l'arquitectura mancava d'estil insular. Malgrat que els objectes relacionats amb molts altres mitjans peribles existien i no han sobreviscut, és clar que els mecenes insulars, tant religiosos com seculars, esperaven objectes individuals d'un gran virtuosisme, a causa en part de la manca de sofisticació visual del món en què es veien.[17]

Les elits clericals i seculars sovint estaven molt vinculades, sobretot a Irlanda; algunes abadies irlandeses van romandre durant generacions dins d'un petit grup de parentiu.[18] Irlanda estava dividida en molt petits "regnes" massa nombrosos perquè els historiadors els puguen fer un seguiment, mentre que a Gran Bretanya hi havia un nombre menor de regnes, en general més grans. Les elits celtes (irlandeses i pictes) i anglosaxones tenien llargues tradicions de treballar el metall de la més alta qualitat, gran part del qual s'usava per a l'adorn personal de l'elit de tots dos sexes. L'estil insular sorgí de la trobada dels dos estils, l'estil animalístic celta i anglosaxó, en un context cristià, i amb certa consciència de l'estil de l'Antiguitat tardana. Açò és particularment cert en la seua aplicació al llibre, un nou tipus d'objecte per a ambdues tradicions, així com per a la metal·lúrgia.[19]

El paper del Regne de Northúmbria en la configuració del nou estil sembla haver estat crucial. El regne anglosaxó més septentrional continuà expandint-se cap a zones amb poblacions celtes, però sovint deixà aquestes poblacions en gran part intactes en àrees com Dál Riata, Elmet i el Regne de Strathclyde. El monestir irlandès de Iona el va fundar santa Columba de Iona (Colum Cille) el 563, quan Iona formava part de Dál Riata, que abastava territori tant a Irlanda com a Escòcia. Tot i que la primera conversió d'un rei de Northúmbria, la d'Edwin (rei de Northúmbria) el 627, la dugué a terme el clergat de la Missió gregoriana a Kent, fou el cristianisme celta de Iona el que fou més influent a Northúmbria, i fundà Lindisfarne a la costa est com a satèl·lit el 635. Northúmbria, però, va romandre en contacte directe amb Roma, i altres centres monàstics importants els fundaren Wilfrid i Benedict Biscop, que es van referir a Roma i al Concili de Whitby. Les pràctiques romanes s'hi van mantenir, mentre que el contingent de Iona les abandonà, i no adoptà la Pasqua romana fins al 715.[20]

El que s'havia establert amb un ampli consens sobre els orígens de l'estil insular podria ser qüestionat per l'avaluació del gran nombre de troballes de ferro decorat del Tresor de Staffordshire, trobat el 2009, i en menor mesura de l'enterrament principesc de Prittlewell a Essex, descobert el 2003.

Forja insular

Hunterston Brooch front view
Fermall Hunterston, irlandés, circa 700, fos en argent, muntat amb una decoració d'or, argent i ambre
Fermall de Rogart, celta d'origen picte, segle viii, escocés

El cristianisme va desincentivar l'enterrament d'aixovars funeraris, de manera que, almenys entre els anglosaxons, hi ha més supervivències precristianes que de períodes posteriors.[21] La majoria d'exemples que sobreviuen fins al període cristià s'han trobat en contextos arqueològics que indiquen que es van amagar, perdre o abandonar. En resten algunes excepcions, en concret armes en forma de reliquiari, com ara el Reliquiari del Braç de Sant Lachtin,[22] i en forma de llibre (cumdach) i de casa,[23] alguns dels quals sempre han estat en poder, sobretot, d'esglésies del continent, tot i que el Reliquiari de Monymusk sempre ha romàs a Escòcia.[24]

En general, la majoria dels artefactes supervivents són merament accidentals, i només resten fragments de certs tipus d'objectes, en concret els més grans i menys portàtils. Els artefactes supervivents de més qualitat són joies seculars, les peces més grans i elaborades probablement destinades als hòmens, o vaixella o objectes d'altar en estils aparentment molt semblants; algunes peces no es poden atribuir definitivament a l'altar reial o a la taula de menjador. Sembla possible que les millors peces d'església fossen fetes per tallers seculars, sovint adscrits a una casa reial, malgrat que altres peces es feren en tallers monàstics.[25] L'evidència indica que la metal·lúrgia irlandesa van produir la majoria de les millors peces,[26] però, les troballes de l'enterrament reial a Sutton Hoo, a l'extrem est d'Anglaterra que daten del període primerenc, són tan fines en disseny i execució com qualsevol altra peça irlandesa.[27] Tret dels tallers de mitjan període medieval tardà, l'artesà potser no sempre era responsable del disseny complet de les obres; per exemple, l'execució de parts del Calze d'Ardagh mostra manca d'habilitat en comparança amb la resta de l'obra.[28]

Hi ha algunes fíbules celtes grans, algunes de qualitat comparable a l'Agulla de pit de Tara. Gairebé totes se'n troben al Museu Britànic, al Nacional d'Irlanda, al Nacional d'Escòcia o en museus locals de les illes. Els seus dissenys són totalment únics en els detalls. L'artesania n'és tècnicament variada i de qualitat excel·lent. Molts elements dels dissenys se'n poden relacionar amb elements emprats als manuscrits. Gairebé totes les nombroses tècniques conegudes en metal·lisme es troben en l'obra insular. Les pedres supervivents usades en la decoració són pedres semiprecioses, de les quals l'ambre i el quars són entre les més comunes, i alguns granats. També s'hi utilitzen vidre de colors, esmalt i millefiori, probablement importats, com es veu en el Fermall de Ballinderry de finals del s. VI.[29]

La placa de crucifixió de Rinnegan en bronze daurat (de finals del segle vii o començament del VIII) és la més coneguda d'un grup de nou plaques metàl·liques irlandeses classificades amb les crucifixions, i el seu estil és comparable al de les figures de moltes creus altes; podria provenir d'una portada de llibre o formar part d'un frontal d'altar més gran o d'una alta creu.[30]

Calze d'Ardagh, cap al 750?

El Calze d'Ardagh i el calze del tresor de Derrynaflan, juntament amb la patena amb peu, escorredora i conca (descoberts al 1980), són les peces d'orfebreria d'església més destacables que es conserven (només han sobreviscut tres calzes més, i cap altra patena). Sembla que daten del segle VIII, però la major part de la datació de la forja és incerta i prové en gran part de la comparança amb manuscrits. Només resten fragments del que probablement eren grans mobles d'església, amb forja sobre marcs de fusta, com ara reliquiaris, creus i altres objectes.[31] El bàcul episcopal insular té una forma distintiva. Els exemples supervivents, com el de Kells i el de Lismore, semblen ser tots irlandesos o escocesos i daten d'un període força tardà de l'era insular. Aquestes obres posteriors, que també inclouen el Bàcul del riu Laune i els bàculs de Clonmacnoise del segle XI, estan molt influenciades per l'art viking i presenten entrellaçats a l'estil de Ringerike.[32][33] La Creu de Cong és una creu processional irlandesa del s. XII i un reliquiari que mostra una decoració insular, potser afegida amb un esperit deliberadament revivalista.[34]

La disposició d'una gran església abacial durant l'època insular continua sent difícil d'imaginar. Sembla que els manuscrits més decorats es tractaven com a objectes decoratius per a exhibir en comptes de com a llibres per a estudiar. El més decorat de tots, el Llibre de Kells, conté alguns errors sense corregir, no s'hi afegiren els encapçalaments de text necessaris per a fer que les taules del cànon fossen utilitzables, i quan el van robar el 1006 per la coberta de metall preciós, el tragueren de la sagristia, no de la biblioteca. Recuperaren el llibre, però no pas la coberta, com també ocorregué amb el Llibre de Lindisfarne. Cap dels principals manuscrits insulars ha conservat les cobertes de metall enjoiat, però no hi ha proves documentals que fossen tan espectaculars com els pocs exemples continentals supervivents (el Llibre de Dimma del segle VIII té una bonica portada del segle XII).[35] La contraportada metàl·lica reutilitzada dels Evangelis de Lindau (ara a la Biblioteca i Museu Morgan, Nova York)[36] es va fabricar al sud d'Alemanya a finals del segle VIII o al principi del IX la 9è El manuscrit Lindau data del segle XII, sota una forta influència insular, i és potser el millor indici de l'aspecte de les cobertes originàries dels grans manuscrits insulars, tot i que una moneda d'or i granat del tresor anglosaxó de Staffordshire, trobada el 2009, podria haver estat la cantonada d'una coberta de llibre. El disseny del Lindau està dominat per una creu, però tota la superfície de la coberta està decorada amb panells entrellaçats entre els braços de la creu. L'esmalt cloisonné mostra influència italiana i no es troba en les obres dels països insulars, però l'efecte general s'assembla molt a una estora de pàgines.

Manuscrits insulars

Cathach de Santa Columba

Cathach de Santa Columba

El Cathach de Santa Columba és un saltiri llatí irlandés de començament del segle VII o de la segona meitat del s. VI,[37] potser el manuscrit irlandés més antic conegut. Només conté lletres decorades, al principi de cada salm, però ja mostren trets distintius: no sols la inicial, sinó també les primeres lletres estan decorades, en mides decreixents. La decoració influeix en la forma de les lletres, i se'n barregen d'una manera molt poc convencional. Les línies són en espiral. A més del negre, s'usa tinta taronja per a la decoració puntejada. La tradició clàssica d'emprar majúscules per a les inicials és tardana (en texts romans, sovint és molt difícil separar les paraules), i tot i que eren d'ús comú a Itàlia en aquella època, sovint es col·locaven al marge esquerre, com si les volguessen separar de la resta del text. La tendència insular de la decoració a penetrar en el text i apoderar-se'n cada cop més és una innovació radical.[38] El Jeroni de Bobbio, una còpia manuscrita del Comentari sobre Isaïes atribuïda a Jeroni d'Estridó, conservada a la Biblioteca Ambrosiana, que segons una inscripció data d'abans del 622, prové de l'Abadia de Bobbio, un centre missioner irlandés al nord d'Itàlia, i té una inicial més elaborada amb una coloració que mostra uns trets insulars encara més desenvolupats. L'Ambrosiana Orosius, del mateix scriptorium i d'una data similar, té una primera pàgina de tapís, tot i que relativament senzilla.[39]

Inici de l'Evangeli de Marc, del Llibre de Durrow

Fragment dels Evangelis de Durham

El fragment dels Evangelis de Durham és el manuscrit insular pintat més antic que es conserva, elaborat a Lindisfarne al voltant de l'any 650, del qual sols resten set fulls, i no tots amb il·luminacions. S'hi introdueixen patrons d'entrellaçat i també s'usen motius celtes, extrets de la forja.[40]

El Llibre de Durrow

El Llibre de Durrow és el llibre d'Evangelis més antic conegut amb un programa sencer de decoració (malgrat que no tot ha sobreviscut pas): sis pàgines de tapís, una miniatura a pàgina completa dels símbols dels quatre evangelistes, quatre miniatures a pàgina completa dels símbols dels evangelistes, quatre pàgines amb caplletres molt grans i text decorat en altres pàgines. Molts grups d'inicials més petits també són decorats. La data i lloc d'origen continuen sent-ne debatuts: al voltant dels 650-690, Durrow a Irlanda, Iona (Escòcia) o Lindisfarne són les ubicacions més òbvies. Les influències en la decoració també són molt debatudes, sobretot pel que fa a les influències de l'art copte o altres arts de l'Orient Pròxim.[41]

Després de les caplletres grans, les lletres següents de la mateixa línia, o d'algunes línies més enllà, són decorades amb una mida més reduïda. S'hi fan servir punts al voltant de fora de les caplletres. Les figures són molt estilitzades, i algunes pàgines usen ornaments d'animals entrellaçats germànics, mentre que d'altres empren tot el repertori d'espirals geomètriques celtes. Cada pàgina té un conjunt diferent i coherent de motius ornamentals. Sols s'hi usen quatre colors, però el lector quasi no n'és conscient. Tots els elements de l'estil manuscrit insular ja hi són. L'execució, malgrat que d'alta qualitat, no és pas tan refinada com en els millors llibres posteriors, ni tampoc l'escala de detall és tan menuda.[42]

Evangelis de Lindisfarne

Pàgina de tapís dels Evangelis de Lindisfarne

Escrits a Lindisfarne per Eadfrith, el sant bisbe de la ciutat, entre l'any 690 i la seua mort, al 721 (potser cap al final d'aquell període), els Evangelis de Lindisfarne són d'estil semblant al Llibre de Durrow, però més elaborats. Totes les lletres de les pàgines que comencen els Evangelis estan molt decorades en una sola composició, i moltes obertures de dues pàgines estan dissenyades com una unitat, amb pàgines en forma de tapís que miren cap a un íncipit ("Ací és on comença..."), la pàgina inicial al principi de cada Evangeli. Eadfrith en devia ser tant l'escriba com l'artista. Quatre retrats dels evangelistes estan clarament extrets de la tradició clàssica, però tractats sense sentit de profunditat. Les vores que els envolten són molt més senzilles que la decoració de les pàgines de text, i hi ha clarament dos estils que Eadfrith no intenta integrar. Les pàgines de tapís són extremadament complexes i estan magníficament executades.[43]

Evangelari de Sant Txad

L'Evangelari de Sant Txad, probablement elaborat a Lichfield cap al 730, és un llibre d'evangelis luxós. Conté vuit grans pàgines decorades, incloent-hi una magnífica pàgina de tapís encreuada i retrats dels evangelistes Marc i Lluc. Els evangelis de Mateu i Marc, i el començament del de Lluc, hi sobreviuen. De la seua època a Gal·les, les pàgines contenen marges que representen alguns dels primers exemples d'escriptura gal·lesa antiga. El manuscrit ha estat a la catedral de Lichfield des de la fi del segle X, tret d'un breu període durant la Guerra Civil anglesa.

Beda de Sant Petersburg

Atribuït a l'Abadia de Wearmouth-Jarrow, a Northúmbria, entre aproximadament els anys 730 i 746, el <i>Beda de Sant Petersburg</i> conté caplletres més grans en què els estils de decoració metàl·lica són visibles. Dins les puntes de les lletres hi ha fines bandes d'entrellaçament. També conté la inicial historiada més antiga, un bust probablement del papa Gregori el Gran, que, com uns altres elements decoratius, deriva d'un model mediterrani. S'hi empra el color, de manera relativament restringida.[44]

Llibre de Kells

Normalment datat del voltant del 800, malgrat que a vegades fins a un segle abans, el seu lloc d'origen es disputa entre Iona i Kells (Meath), o altres indrets.[45] Sovint també es pensa que es començaria a Iona i continuaria a Irlanda, després de les interrupcions causades per les incursions vikingues. El llibre es preserva quasi intacte, però la decoració està inconclusa, amb unes poques seccions en el contorn. Està molt més decorat que qualsevol manuscrit anterior de qualsevol tradició, i cada pàgina (tret de dues) duu moltes lletres petites decorades. Malgrat que sols hi ha una pàgina de tapís, les inicials de l'incipit estan tan densament decorades, amb només unes poques lletres a la pàgina, que més aviat assumeixen aquesta funció. Les figures humanes són més nombroses que abans, malgrat que tractades d'una forma molt estilitzada, i envoltades, fins i tot vorejades, amb una decoració tan elaborada com a les pàgines anteriors. S'hi inclouen algunes escenes, com la Temptació i l'Arrest de Crist, així com una Marededeu i un Xiquet envoltats d'àngels (la primera Marededeu en un llibre occidental). Altres miniatures poden haver estat planificades o executades i perdudes. Els colors en són molt vius i la decoració és plena d'energia, amb predomini de formes espirals. No s'hi usa or ni argent.[46]

Altres llibres

Sant Joan del Llibre de Mulling

L'evangeliari de butxaca és un tipus particular de llibre insular, molt menys decorat, però en diversos casos amb retrats d'evangelistes i altres decoracions, com ara el Llibre de Mulling, el Llibre dels Cérvols, el Llibre de Dimma i el més menut de tots, l'Evangeliari de Sant Cuthbert (ara a la Biblioteca Britànica), un text anglosaxó del segle vii de l'Evangeli segons Joan, que va pertànyer a Cuthbert de Lindisfarne i fou soterrat amb ell. La coberta de pell de cabra, bellament elaborada, és l'enquadernació occidental més antiga que es conserva, i un exemple pràcticament únic de marroquineria insular, en excel·lent estat.

Els manuscrits anglosaxons i irlandesos tenen un acabat distintiu en la vitel·la, més rugosa en comparança amb la superfície polida de la vitel·la continental contemporània i de totes les vitel·les de la fi de l'edat mitjana.[47] Sembla que, a diferència de períodes posteriors, els escribes que copiaven el text sovint també eren els artistes de les il·luminacions, i podien ser les figures de més alt rang dels monestirs.[48]

Moviment cap a l'art anglosaxó

A Anglaterra, l'atracció per un estil continental arrasà molt aviat. La missió gregoriana a Roma havia portat amb si l'Evangeli de Sant Agustí i altres manuscrits ara perduts. Altres llibres s'importaren del continent molt aviat. El Bede Cotton del s. VIII té elements mixtos en la decoració, igual que el Codex Aureus de Canterbury del mateix període, segurament escrit a Canterbury.[49] Tots aquests i altres exemples del grup de manuscrits "Tiberi" s'escrigueren al sud del riu Humber,[50] però el Codex Amiatinus, d'abans del 716, de Jarrow, està escrit en una bella escriptura uncial, i l'única il·lustració que conté està dissenyada en un estil italianitzant, sense decoració insular. S'ha pensat que això només era perquè el volum s'havia fet per a presentar-lo al papa.[51] La datació se'n coneix en part per la concessió de terres addicionals garantides per a la cria de bestiar, que ascendien a 2.000 caps, que eren necessaris per a fer el pergamí de tres Bíblies completes però sense il·lustracions, la qual cosa mostra els recursos necessaris per fer els grans llibres de l'època.

Molts manuscrits anglosaxons escrits al sud, i més tard al nord d'Anglaterra, mostren fortes influències insulars fins al segle X o més enllà, però l'impuls estilístic predominant vingué del continent europeu. Les pàgines de tapís en són absents, però hi ha moltes miniatures figuratives de grans dimensions. Els panells d'entrellaçat i altres motius insulars s'hi continuen usant com a elements en vores i marcs. Molts manuscrits continentals, sobretot d'àrees influenciades per les missions celtes, també mostren aquests trets fins al començament del període romànic. "Francosaxona" és un terme que designa una escola d'il·luminació carolíngia tardana al nord-est de l'estat francés que utilitzava una decoració d'estil insular, incloent-hi caplletres molt grans, a vegades associades amb imatges figuratives típiques dels estils francesos contemporanis. El "més tenaç de tots els estils carolingis" perdurà fins al s. XI.[52]

Patrimoni de l'art insular

Incipit carolingi francosaxó del s. IX que combina una decoració insular amb retrats clàssics dels evangelistes

El veritable llegat de l'art insular no rau tant en els trets estilístics específics esmentats abans, sinó en el seu allunyament fonamental de l'enfocament clàssic de la decoració, ja siga en llibres o en altres obres d'art. L'energia a penes controlable de la decoració insular, que travessa en espiral els límits formals, és una característica de l'art medieval posterior, en concret de l'art gòtic, en àrees en què els motius insulars específics quasi no es fan servir, com ara l'arquitectura. La barreja de l'art figuratiu i l'ornamental també continuà sent característica de tots els manuscrits il·luminats medievals posteriors. Pel que fa a la complexitat i la densitat de la barreja, els manuscrits insulars sols tenen l'alineació d'uns pocs manuscrits il·luminats flamencs de la fi del s. XV. Aquestes característiques són sempre una mica més pronunciades al nord d'Europa que al sud. L'art italià, fins i tot en el període gòtic, sempre conserva una certa claredat clàssica en la forma.[53]

Pot veure's una influència insular inconfusible en els manuscrits carolingis, malgrat que aquests també van intentar copiar l'estil imperial romanobizantí. Es conserven caplletres molt ampliades, a vegades habitades, així com decoracions molt més abstractes que en els models clàssics. Aquests trets continuen en els manuscrits il·luminats i la forja otoniana i francesa coetània, abans que el període romànic elimine encara més les restriccions clàssiques, en concret en els manuscrits i els capitells.[54]

Escultura

Creu de Muiredach, Monasterboice

Les altes creus de pedra, en general erigides fora de monestirs o esglésies, apareixen per primera vegada al s. VIII a Irlanda,[55] segurament a Carndonagh, Donegal, un lloc monàstic amb fonaments jònics,[56] sembla que posterior a les primeres creus anglosaxones, que poden datar del s. VII.[57]

Les escultures insulars posteriors que es troben a Gran Bretanya i Irlanda són quasi totalment geomètriques, com ho és la decoració de les primeres creus. Al s. IX, es van esculpir figures, i les creus més grans en tenien en escenes en totes les superfícies, sovint de l'Antic Testament al costat est i del Nou Testament a l'oest, amb una crucifixió al centre. La Creu de Muiredach del segle X de Monasterboice es considera el cim de les creus irlandeses. En exemples posteriors, les figures es fan més escasses i grosses, i l'estil comença a fusionar-se amb el romànic, com passa amb la Creu de Dysert d'Irlanda.[58]

La Creu de Ruthwell de Northúmbria del segle viii, malauradament danyada per la iconoclàstia presbiteriana, n'és l'exemple supervivent més impressionant, tot i que, com passa amb la majoria de creus anglosaxones, hi manca el cap de la creu originari. Moltes creus anglosaxones eren molt més petites i primes que les irlandeses, i per tan sols tenien espai per a fullatge tallat, però la Creu de Bewcastle, la d'Easby i la de Sandbach són altres de supervivents amb àrees considerables de relleu figuratiu, amb figures a una escala més gran que qualsevol dels primers exemples irlandesos. Fins els primers exemples anglosaxons barregen la decoració de volutes de vinya d'origen continental amb panells entrellaçats, i més tard el primer tipus n'esdevingué la norma, com passà amb els manuscrits. Hi ha evidència literària d'un nombre considerable de creus de pedra tallades a tot Anglaterra, així com menhirs, sovint com a làpides, però la majoria de restes són als comtats més septentrionals. Hi ha restes d'altres obres d'escultura monumental en l'art anglosaxó, fins de períodes anteriors, però no res comparable amb Irlanda.[59]

Rèplica de la pedra de Cadboll Hilton, tallada a l'estil de les pedres pictes de Ross, 800-900

Menhirs pictes

Els monuments de pedra erigits pels pictes d'Escòcia al nord de la línia Clyde-Forth entre els segles VI i VIII són particularment sorprenents pel seu disseny i construcció, esculpits en l'estil típic d'Easter Ross emparentat amb l'art insular, malgrat que amb una influència molt menys clàssica. Les formes animals, en concret, sovint són comparables a les que es troben als manuscrits insulars, en què solen representar símbols dels evangelistes, cosa que pot indicar un origen picte per a aquestes formes o alguna altra font comuna.[60] Les escultures provenen tant del període pagà com del primer cristianisme. Els símbols pictes, encara poc coneguts, no semblen haver dissuadit els cristians. El propòsit i el significat de les pedres s'han dilucidat parcialment, malgrat que alguns creuen que servien com a memorials personals, perquè els símbols indicaven la pertinença a clans, llinatges o grups de parentiu i representaven cerimònies i rituals. La pedra d'Eassie i les pedres pictes de Ross en són exemples. Potser tenien usos secundaris, com ara marcar territoris tribals o de llinatges. També s'ha pensat que els símbols podrien haver estat una mena de sistema d'escriptura pictogràfica.

També hi ha alguns exemples de decoracions semblants en joies d'argent pictes, en concret en el Tresor de la llei de Norrie, del segle vii o potser d'abans, gran part del qual es va fondre en el moment del seu descobriment[61] i el Tresor de l'illa de Sant Ninià del segle viii, amb nombrosos fermalls i bols. Els objectes supervivents d'aquest darrer ara són als Museus Nacionals d'Escòcia.[62]

Referències

  1. ↑ Nordenfalk, 29, pàg. 86–87.
  2. ↑ Honour & Fleming, 244–247; Pächt, 65–66; Walies & Zoll, 27–30.
  3. ↑ Jeunes 20-22.
  4. ↑ Laing, 55–56.
  5. ↑ Dodwell (1993), 85, 90; Wilson, 141.
  6. ↑ Ryan.
  7. ↑ Grove Art Online, S2.
  8. ↑ Henderson, 63–71.
  9. ↑ OED "Insular" 4 b., tot i que s'establisca que el terme ja s'havia utilitzat anteriorment; Carola Hicks data el seu primer ús al 1901.
  10. ↑ Cowgill, Warren. «The origins of the Insular Celtic conjunct and absolute verbal endings». A: Flexion und Wortbildung: Akten der V. Fachtagung der Indogermanischen Gesellschaft, Regensburg, 9.–14. September 1973. Reichert, 1975, p. 40–70. ISBN 978-3-920153-40-7.
  11. ↑ Hendersons.
  12. ↑ Hicks.
  13. ↑ Dodwell (1993), pàg. 90.
  14. ↑ Grove, Wilson, 38–40, Nordenfalk, 13–26, Calkins chapitre 1, Laing 346–351.
  15. ↑ Henderson, 97–100.
  16. ↑ Nordenfalk, 19–22, Schapiro, 205–206.
  17. ↑ Henderson 48–55, Dodwell, 19 et chapitre 7.
  18. ↑ Youngs, 13–14.
  19. ↑ Youngs, 15–16, 72; Nordenfalk, 7–11, Pächt, 65–66.
  20. ↑ Nordenfalk, 8–9; Schapiro, 167–173.
  21. ↑ Dodwell (1982), 4.
  22. ↑ Mitchell (1984), p. 139.
  23. ↑ Moss (2014), 286.
  24. ↑ Youngs, 134–140 catalogue deux exemples en Italie et un en Norvège. Vegeu també Laing, que descriu les peces més importants per període i per zona en diversos moments.
  25. ↑ Youngs, 15–16, 125.
  26. ↑ Youngs, 53.
  27. ↑ Wilson, 16–25.
  28. ↑ Murray (2011), p. 162, 164.
  29. ↑ Youngs, 72–115, and 170–174; Ryan, Michael dans Oxford Art Online, S2, Wilson, 113–114, 120–130.
  30. ↑ Ó Floinn; Wallace (2002), p. 187.
  31. ↑ Youngs, 125–130.
  32. ↑ Murray (2010), p. 50.
  33. ↑ Ó Floinn; Wallace (2002), p. 220.
  34. ↑ Rigby, 562.
  35. ↑ Calkins, pàg. 57–60.
  36. ↑ «Gospel Book». themorgan.org, 13 juliol 2017. Arxivat de l'original el 9 juliol 2014. [Consulta: 9 maig 2018].
  37. ↑ Schapiro, 229. Calkins, 31–32 no dona pas cap data, per a Nordenfalk, 12–13.
  38. ↑ Pächt, pàg. 63–64, Nordenfalk, pàg. 12–13.
  39. ↑ Schapiro, 227–229; Wilson, 60.
  40. ↑ Calkins, 32–33; Nordenfalk, 14–15, 28, 32–33.
  41. ↑ Calkins, 33–63; Nordenfalk, 34–47, i 19–22 sobre les influències coptes; vegeu també Schapiro, Wilson, 32–36.
  42. ↑ Calkins, 33–63; Nordenfalk, 34–47.
  43. ↑ Calkins, 63–78; Nordenfalk, 60–75.
  44. ↑ Schapiro, 199–224; Wilson, 63.
  45. ↑ Dodwell, 84.
  46. ↑ Calkins, 78–92; Nordenfalk, 108–125.
  47. ↑ Wilson, 32.
  48. ↑ Alexander, 9 i 72.
  49. ↑ Nordenfalk, 96–107.
  50. ↑ Wilson, 91–94.
  51. ↑ Alexander, 72–73.
  52. ↑ Dodwell (1998), 74–75, index.; Pächt, 72–73.
  53. ↑ Henderson, 63–71; Pächt, ch. II i pàg. 173–177.
  54. ↑ Pächt, 72–73, Henderson 63–71.
  55. ↑ «Grove Art Online» (en anglés). en.wikipedia.org, 19-01-2026.
  56. ↑ Michael Herity, Studies in the layout, buildings and art in stone of early Irish monasteries, Pindar Press, 1995.
  57. ↑ Wilson, 54–56, 113–129.
  58. ↑ Grove.
  59. ↑ Wilson, 74–84, 105–108, 141–152, 195–210.
  60. ↑ Laing, 54–55, Henderson, 59.
  61. ↑ Youngs, 26–27.
  62. ↑ Main. «Search Results». nms.scran.ac.uk. [Consulta: 9 maig 2018].

Vegeu també

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.