Ascanio Sobrero
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 12 octubre 1812  Casale Monferrato (Regne de Sardenya-Piemont) | ||
| Mort | 26 maig 1888 (75 anys) Torí (Regne d'Itàlia) | ||
| Formació | antiga Universitat de París Universitat de Torí Universitat de Giessen | ||
| Director de tesi | Justus von Liebig | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Química | ||
| Ocupació | químic, inventor, metge | ||
| Ocupador | Universitat de Torí | ||
| Membre de | Acadèmia de les Ciències de Torí (1844–) | ||
| Professors | Théophile Jules Pelouze | ||
| Obra | |||
Obres destacables
| |||
Ascanio Sobrero, nascut el 12 d'octubre de 1812 a Casale Monferrato, província d'Alessandria, Piemont, Primer Imperi Francès i traspassat el 26 de maig de 1888 a Torí, Itàlia, fou un químic i metge italià conegut pel descobriment de la nitroglicerina.[1][2] Inicialment el va anomenar "piroglicerina", i va advertir enèrgicament contra el seu ús.[3] De fet, estava tan espantat pel que havia creat que el va mantenir en secret durant més d'un any.[4]
Sobrero estudià medicina a Torí i a París i es doctorà en medicina i cirurgia el 1833 a la Universitat de Torí. S'inicià en l'estudi de la química de la mà del seu oncle Carlo Raffaele Sobrero, aleshores director del Laboratori Químic de l'Arsenal de Torí. Estudià química a la Universitat de Gießen amb Justus von Liebig i es doctorà en química el 1832. A la Universitat de Torí treballà amb el químic francès Théophile Jules Pelouze i estudià l'acció de l'àcid nítric sobre els compostos orgànics. L'any 1845 ocupà una plaça de professor de química a la mateixa universitat. Fou en aquest temps quan descobrí la nitroglicerina (1847).
S'oposà a la utilització de la nitroglicerina per culpa de la seva perillositat i es mostrà decebut pel nombre de morts que causà. Tanmateix se sentí víctima de la injustícia quan el químic suec Alfred Nobel, en la dècada dels 1860, també alumne de Pelouze, aconseguí absorbir la nitroglicerina en terra de diatomees, explosiu que s'anomenà dinamita, que evitava els perills de la manipulació sense perdre la seva capacitat explosiva, la qual cosa dugué Nobel a guanyar una immensa fortuna. En qualsevol cas Nobel reconegué que la invenció de la nitroglicerina era deguda a Sobrero. Tot i que Nobel sempre va reconèixer i honorar Sobrero com l'home que havia descobert la nitroglicerina, Sobrero estava consternat pels usos que se li havia donat a l'explosiu i va afirmar que gairebé s'avergonyia de la seva descoberta.[5]
Fou membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències.
Referències
- ↑ Sobrero, Ascagne (1847) "Sur plusieur composés détonants produits avec l'acide nitrique et le sucre, la dextrine, la lactine, la mannite et la glycérine" (On several detonating compounds produced with nitric acid and sugar, dextrin, lactose, mannitol, and glycerine), Comptes rendus, 24 : 247–248.
- ↑ Sobrero, Ascanio (1849) "Sopra alcuni nuovi composti fulminanti ottenuti col mezzo dell'azione dell'acido nitrico sulle sostante organiche vegetali" (On some new explosive products obtained by the action of nitric acid on some vegetable organic substances), Memorie della Reale Accademia delle Scienze di Torino, 2nd series, 10 : 195–201. On p. 197, Sobrero names nitroglycerine "pyroglycerine": "Quelle gocciole costituiscono il corpo nuovo di cui descriverò ora le proprietà, e che chiamerò Piroglicerina." (Those drops constitute the new substance whose properties I will now describe, and which I will call "pyroglycerine".) This paper is translated into English (in part) in: MacDonald, George William, Historical Papers on Modern Explosives (London, England: Whittaker & Co., 1912), Chapter XXII: Sobrero's discovery of nitroglycerin (1847), p. 160–163.
- ↑ «Nitroglycerin». Chemical Business, vol. 23, 12, 12-2009, p. 47-51. ISSN: 0970-3136.
- ↑ Sachs, Jonah «Between Research and Responsibility: The Invention of Dynamite». Substantia, vol. 8, 2, 29-05-2024, p. 33-43. DOI: 10.36253/Substantia-2536. ISSN: 2532-3997.
- ↑ Icilio Guareschi «Ascanio Sobrero nel centenario della sua nascita». Isis, vol. 1, 3, 1913, p. 61. DOI: 10.1086/357777. JSTOR: 224137.