Autoservei

Establiment d'autoservei (a la foto, hipermercat Auchan a Budapest)
Àrea de peribles

L'autoservei és un sistema mitjançant el qual els clients adquireixen (o serveixen) béns o serveis, pagant els articles en un punt de venda, a diferència d'un dependent o dependent que adquireix béns o presta serveis a més de rebre el pagament. Exemples comuns inclouen caixers automàtics, bugaderies que funcionen amb monedes, m'aquines d'autoservei, gasolineres d'autoservei i restaurants de bufet .[1][2][3]

Història

Supermercats i botigues de queviures

Línies de caixes en un supermercat

Abans del segle XX, molts negocis com ara les botigues de queviures tenien dependents o ajudants que atenien els clients individualment, agafant els articles necessaris dels prestatges i suman el total a la caixa. Alguns productes com el pernil, el formatge i el bacó es tallaven a rodanxes per encàrrec, mentre que els productes secs com la farina es pesaven en grans barrils.[4][5]

El 6 de setembre de 1916, Clarence Saunders va obrir el primer Piggly Wiggly a Memphis, Tennessee, la primera botiga de queviures d'autoservei del món. Els clients recollien una cistella de vímet en entrar a la botiga i després caminaven per la botiga col·locant els articles que volien comprar a les seves cistelles. Com que les tasques dels dependents de la botiga es van reduir a omplir els prestatges amb productes i cobrar a les caixes, ja no calia un "petit exèrcit de dependents", cosa que va permetre que les reduccions de costos es traslladessin al consumidor.[4] El 1937, Saunders va començar a obrir botigues Keedoozle, un desenvolupament posterior de la seva idea de botigues de queviures automatitzades.[6] A la dècada de 1950, aproximadament el 80% del comerç de queviures als Estats Units era d'autoservei.[5]

Al Regne Unit, les proves amb botigues d'autoservei van començar durant la Segona Guerra Mundial, amb la primera botiga d'autoservei permanent, una cooperativa, inaugurada el 1948. Tesco també va obrir la seva primera botiga d'autoservei a St Albans més tard aquell mateix any. La reducció del nombre de personal necessari per operar una botiga d'aquest tipus i l'augment de la velocitat a la qual es podia atendre els clients van ajudar a mitigar els problemes creats per l' escassetat de mà d'obra durant la guerra. El concepte va tenir èxit ràpidament, amb Sainsbury's, Waitrose, Morrisons i Marks & Spencer adoptant models d'autoservei a la dècada de 1950, i una sisena part de totes les botigues de queviures cooperatives eren d'autoservei el 1957.[5]

El 2020, Amazon Fresh (una filial d' Amazon) va obrir la seva primera botiga sense caixa . Algunes d'aquestes botigues utilitzen sistemes "grab and go" on les càmeres de vigilància i altres tecnologies rastregen el que cada client agafa i torna a col·locar, mentre que la majoria utilitzen "carrets de comandament" que utilitzen pantalles tàctils, escàners de codis de barres, càmeres i diversos sensors per rastrejar els articles que s'introdueixen i es treuen del carret. El pagament es realitza escanejant un codi QR des de la seva aplicació Amazon, connectant la compra al seu compte d'Amazon i permetent que es facturi a través del mètode de pagament vinculat al seu compte.[7][8]

A les gasolineres

Autoservei de subministrament de combustible

El 1930, la Hoosier Petroleum Co., va intentar provar l'autoservei en el subministrament de combustible, però se li va impedir fer-ho, ja que es considerava causa possible d'incendi.[9]

El 1947, Frank Urich va obrir la primera gasolinera d'autoservei a Los Angeles, Califòrnia . Era una gasolinera sense marca amb files de surtidors d'autoservei i empleats que patinaven sobre rodes que cobraven diners i reiniciaven els dispensadors. Els surtidors utilitzaven ordinadors mecànics per controlar la quantitat de combustible que es dispensava i es reiniciaven manualment entre cada client. Es van crear algunes altres gasolineres sense marca que utilitzaven aquest model, però la idea no va tenir èxit entre els principals minoristes en aquell moment.[9]

El 1964, Herb Timms va mostrar a John Roscoe un invent que permetria que un empleat de dins de la botiga distribuís gasolina als sortidors. Aquest sistema de subministrament de combustible remot va tenir èxit ràpidament, i tres de les dotze botigues de Roscoe l'utilitzaven i aconseguien una mitjana de 4.500 galons de vendes per setmana.[9]

El 1961, la primera benzinera d'autoservei de Gran Bretanya va obrir a Southwark, Londres .[10] El 1968, es va permetre l'ús del "reabasteciment sense supervisió" a la City de Londres, i BP va anunciar plans per obrir unitats d'autoservei dins de la ciutat.[9]

A mitjans de la dècada del 1980, els lectors de targetes de crèdit es van integrar als assortidors de les gasolineres, cosa que va permetre transaccions amb " autopagament a l'assortidorr ".[9]

El 1998, el Japó va abolir la Llei Especial del Petroli, que permetia les gasolineres d'autoservei, i ara cal que hi hagi almenys un assistent per vigilar els clients i garantir la seguretat.[11][12]

Al segle XXI, les gasolineres d'autoservei són la norma a tots els Estats Units, i Nova Jersey és l'únic estat "on els conductors no poden omplir la seva pròpia gasolina".[13]

En la banca

El 1960, l'inventor armeni-americà Luther Simjian va inventar una màquina de dipòsits automàtica (que acceptava monedes, diners en efectiu i xecs), tot i que no tenia funcions de dispensació d'efectiu. La seva patent nord-americana es va presentar per primera vegada el 30 de juny de 1960 i es va concedir el 26 de febrer de 1963. El desplegament d'aquesta màquina, anomenada Bankograph, es va retardar un parell d'anys, en part a causa de l'adquisició de Reflectone Electronics Inc. de Simjian per part d'Universal Match Corporation. El New York Times va escriure el 1998 que va ser el seu invent més famós i "la base de l'ara omnipresent caixer automàtic, del qual mai va guanyar ni un cèntim". Tanmateix, el seu dispositiu no va tenir una adopció generalitzada.

A Europa, el 1967, tres iniciatives independents per crear caixers automàtics van entrar en funcionament simultàniament: el Bankomat suec, i al Regne Unit el Barclaycash i el Chubb MD2.[14] El 1968, un esforç conjunt entre IBM i bancs suecs va començar a provar un caixer automàtic en xarxa, i Lloyds Bank el va seguir poc després, desplegant dispositius en xarxa el 1973.[14]

Màquines autoexpenedores

Una màquina expenedora de refrescos al Japó

La primera màquina expenedora va ser descrita en una obra d' Heró d'Alexandria al segle I dC . La màquina acceptava una moneda que, en dipositar-la, queia sobre un recipient unit a una palanca. La palanca obria una vàlvula que permetia que sortís vi o aigua beneïda . El recipient continuava inclinant-se amb el pes de la moneda fins que queia, moment en què un contrapès tornava a aixecar la palanca i tancava la vàlvula després que es dispensava una quantitat predeterminada de líquid.[15]

Les màquines expenedores de tabac que funcionaven amb monedes ja funcionaven el 1615 a les tavernes d'Anglaterra. Les màquines eren portàtils i estaven fetes de llautó .[16] Un llibreter anglès, Richard Carlile, va idear una màquina expenedora de diaris per a la difusió d'obres prohibides el 1822. Simon Denham va obtenir la patent britànica núm. 706 per la seva màquina expenedora de segells el 1867, la primera màquina expenedora totalment automàtica.[17]

Les màquines expenedores són considerablement populars al Japó. Hi ha més de 5,5 milions de màquines instal·lades a tot el país, i el Japó té la proporció més alta de màquines per persona de qualsevol país, amb una màquina per cada vint-i-tres persones.[18][19][20]

Bufets

Un restaurant de bufet d'autoservei als EUA

A partir del segle XIX, el sopar, un àpat més lleuger després del sopar, va començar a servir-se de vegades com a (i així s'anomenava) un "bufet", sobretot en esdeveniments més grans com ara grans balls. De la mateixa manera, els grans esmorzars anglesos cuinats sovint es servien d'aquesta manera. El terme prové del bufet francès on tradicionalment es col·locava el menjar, abans d'aplicar-se al format d'autoservei de menjar.

El restaurant de menjar lliure va ser introduït a Las Vegas per Herbert "Herb" Cobb McDonald el 1946.

Autodesenvolupament per l’usuari final

L'autodesenvolupament per l’usuari final és el desenvolupament i suport intern de sistemes informàtics per part de treballadors del coneixement amb una contribució mínima d'especialistes en informàtica, i s'ha descrit essencialment com l'externalització de l'esforç de desenvolupament cap a l'usuari final.[21] De vegades utilitzen sistemes de magatzem de dades interns, que sovint s'executen en mainframes.[22]

S'han utilitzat diversos termes per descriure l'autoservei per a l'usuari final, quan algú que no és un programador professional programa, codifica, escriu scripts, macros i d'altres maneres utilitza un ordinador en una realització de processament de dades dirigida per l'usuari, com ara la informàtica d'usuari final i el desenvolupament d'usuari final . A la dècada de 1990, ja hi havia versions de Windows dels paquets de mainframe disponibles.

Font de dades

Quan els ordinadors personals d'escriptori es van estendre gairebé tan àmpliament com tenir un telèfon de treball, a les empreses que tenien un departament de processament de dades, el PC sovint no estava connectat al mainframe corporatiu i les dades s'introduïen a partir d'impressions. El programari era per a l'autoconstrucció, incloent fulls de càlcul, programes escrits en DOS-BASIC o, una mica més tard, dBASE . Es va estimar que l'ús de fulls de càlcul, l'eina de desenvolupament d'usuari final més popular,[23][24] es va fer el 2005 per 13 milions d'empleats nord-americans.[23]

Algunes dades van quedar aïllades[25] Un cop va arribar l'emulació de terminal, hi havia més dades disponibles i eren més actuals. Tècniques com el Screen scraping i l'FTP van reduir la recodificació. Els productes de mainframe com ara FOCUS es van portar al PC i el programari d'intel·ligència empresarial (BI) es va estendre més.

Les empreses prou grans per tenir ordinadors centrals i utilitzar la intel·ligència empresarial, que tenen departaments amb analistes i altres especialistes, tenen gent que fa aquesta feina a temps complet. L'autocontractació, en aquestes situacions, és treure la gent de la seva feina principal (com ara dissenyar anuncis, crear enquestes, planificar campanyes publicitàries); parelles de persones, una d'un grup d'anàlisi i una altra d'un grup "d'usuaris", és la manera com l'empresa vol operar. L'autocontractació no es considera una millora.

El terme "magatzem de dades" era anterior en aquest àmbit.[26]

Problemes

És crucial que els propòsits i objectius del sistema estiguin alineats amb els objectius de l'organització.[27] Desenvolupar un sistema que contradigui els objectius de l'organització probablement comportarà una reducció de les vendes i la retenció de clients . A més, a causa de la gran quantitat de temps que pot trigar el desenvolupament, és important assignar el temps de manera eficient, ja que el temps és valuós.

Els treballadors del coneixement també han de determinar quin tipus de suport extern necessitaran. Els especialistes en TI interns poden ser un recurs valuós i sovint s'inclouen en el procés de planificació.

És important documentar com funciona el sistema, per garantir que si els treballadors del coneixement en desenvolupament passen a un altre lloc, altres el puguin utilitzar i fins i tot intentar fer les actualitzacions necessàries.[28]

Avantatges

Els treballadors del coneixement sovint són conscients de les seves necessitats immediates i poden evitar formalitzacions i el temps necessari per a l'anàlisi cost/benefici del projecte i retards deguts a devolucions o a la necessitat d'aprovacions de la direcció/supervisió..

Els beneficis addicionals són:

Millora de la determinació dels requisits
Això elimina la necessitat d'involucrar un especialista en TI per atendre el que volen. Hi ha una major probabilitat de satisfacció de l'usuari a curt termini.[23]
Augment de la participació
L'orgull i l'autoimpuls afegiran desig de completar la feina, sentiment de pertinença i una major moral al lloc de treball . L'augment de la moral pot ser contagiosa i conduir a beneficis en altres àrees.
Rendiment en el desenvolupament de sistemes
Els detalls pas a pas impedeixen la documentació formal, el temps i els recursos es concentren, mentre que treballar amb altres especialistes en informàtica seria menys eficient. L'autocontractació sol ser més ràpida per a projectes més petits que no requereixen el procés de desenvolupament complet.[27]

Desavantatges

Experiència insuficient

Alguns treballadors del coneixement involucrats en l'autoconsum no tenen experiència ni coneixements amb eines informàtiques, la qual cosa resulta en:

Error humà
S'ha descobert que l'orgull de possessió és una de les principals causes d'errors que es passen per alt.[29] :p.30Un estudi de 1992 va mostrar que, com que l'Excel "tendeix a produir resultats fins i tot en presència d'errors", hi ha un " excés de confiança de l'usuari en la correcció del programa".
Hores perdudes i potencial
Es perden idees potencialment bones. Aquests projectes incomplets, després de consumir moltes hores, sovint allunyen els treballadors de les seves tasques principals.
Manca d'enfocament organitzatiu
[27] Sovint formen un sistema informàtic privatitzat, amb una integració deficient als sistemes corporatius. Els silos de dades poden violar les polítiques i fins i tot les lleis de privadesa/ HIPPA/HIPAA . La informació no controlada i duplicada pot quedar obsoleta, cosa que pot comportar més problemes que beneficis.
Manca d'anàlisi d'alternatives de disseny
Les oportunitats de maquinari i programari no s'analitzen prou, i és possible que no es detectin ni s'utilitzin alternatives eficients. Això pot conduir a sistemes ineficients i costosos.
manca de seguretat
Els usuaris finals, com a grup, no entenen com crear aplicacions segures.[30]
Manca de documentació
Els treballadors del coneixement poden no tenir supervisors que siguin conscients que, amb el pas del temps, caldran canvis i que aquests sistemes compartimentats requeriran l'ajuda d'especialistes en TI. Els treballadors del coneixement normalment no tindran experiència en la planificació d'aquests canvis ni la capacitat d'adaptar la seva feina per al futur.[28]

Informàtica departamental

Tot i que la informàtica departamental té dècades d'història,[31] les situacions d'un sol espectacle o bé pateixen la incapacitat d'interactuar amb un servei d'assistència[32] o bé no es beneficien de les rodes ja inventades.[33]

Eines d'autoservei

  • software tools - the individual parts of office suites represent areas of functionality[34] used for knowledge management,[35][36][37] both in finding stored information and in entering new content. Versions of these exist both for locally stored (desktop computer) programs and internet/cloud-based.[38]
    • Human resource departments offer employee self-service, including providing employees with tools for skill building and career planning.[39]
  • quioscos d'a-utoservei - els quioscos interactius han esdevingut comuns en indústries com QSR, transport, hospitalitat, salut, cànnabis, i més. Serveixen aplicacions com self-ordenant, escac-dins, ticketing, wayfinding, i més.[40] 

Referències

  1. ↑ «Definition of SELF-SERVICE» (en anglès). www.merriam-webster.com, 03-03-2025. [Consulta: 15 març 2025].
  2. ↑ «SELF-SERVICE | English meaning - Cambridge Dictionary». Cambridge Dictionary. [Consulta: 15 març 2025].
  3. ↑ «The evolution of self-service: from past to future» (en anglès). Malcolm! Blog, 26-03-2024. [Consulta: 15 març 2025].
  4. 1 2 Magazine, Smithsonian. «The Bizarre Story of Piggly Wiggly, the First Self-Service Grocery Store» (en anglès). Smithsonian Magazine. [Consulta: 15 març 2025].
  5. 1 2 3 England, Historic. «How England's First Self-Service Store Heralded the Birth of the Modern Supermarket» (en anglès britànic). The Historic England Blog, 12-01-2023. [Consulta: 15 març 2025].
  6. ↑ «Saunders is sure Keydoozle will build his third fortune». Life Magazine, 03-01-1949. [Consulta: 28 octubre 2014].
  7. ↑ Graham, Jefferson. «Amazon Fresh opens first supermarket in Los Angeles with checkout in cart». USA Today, 27-08-2020. Arxivat de l'original el April 18, 2022. [Consulta: 18 abril 2022].
  8. ↑ Brown, Dalvin. «Dash Cart: Amazon's smart shopping cart knows what you're getting, displays your subtotal». USA Today, 14-07-2020. Arxivat de l'original el April 18, 2022. [Consulta: 18 abril 2022].
  9. 1 2 3 4 5 «The History of Self-Fueling». www.convenience.org. [Consulta: 15 març 2025].
  10. ↑ «The rise and fall of petrol stations | Footman James». www.footmanjames.co.uk. [Consulta: 15 març 2025].
  11. ↑ Pollack, Andrew «Japan's Radical Plan: Self-Serve Gas» (en anglès). , 14-07-1994.
  12. ↑ Ltd, Plaza Homes. «Gas Stations in Japan - How to fill up» (en anglès americà). PLAZA HOMES. [Consulta: 15 març 2025].
  13. ↑ Jonah Engel Bromwich «New Jersey Is Last State to Insist at Gas Stations: Don't Touch That Pump». , 05-01-2018.
  14. 1 2 Bátiz-Lazo, Bernardo. «A Brief History of the ATM» (en anglès). The Atlantic, 26-03-2015. [Consulta: 15 març 2025].
  15. ↑ Jaffe, Eric. «Old World, High Tech" (World's First Vending Machine, scroll down to read». Smithsonian.com, 01-12-2006. [Consulta: 4 abril 2017].
  16. ↑ «Automatic Vending Machines». Arxivat de l'original el 2010-02-12.
  17. ↑ Kerry Segrave (12 July 2002), Vending Machines: An American Social History, ISBN 978-0-7864-8159-0, <https://books.google.cat/books?id=iCSqgzfy38QC>
  18. ↑ Jacopo Prisco. «The beauty of Japan's lonely vending machines» (en anglès). CNN, 27-10-2017. [Consulta: 8 agost 2021].
  19. ↑ «Japan's lonely vending machines», 27-10-2017. [Consulta: 13 juliol 2018].
  20. ↑ «Hi-Tech Vending Machines in Japan Pose Constant Challenge» (en anglès). adage.com. [Consulta: 4 març 2019].
  21. ↑ Alistair Sutcliffe ACM SIGSOFT Software Engineering Notes, 30, 4, 7-2005, p. 1–4. DOI: 10.1145/1082983.1083241.
  22. ↑ William Favero. «Data warehousing and the mainframe, another rumor put to rest», 15-03-2011.
  23. 1 2 3 Margaret M. Burnett. «10». A: The Encyclopedia of Human-Computer Interaction. 2a edició, 18 January 2025.
  24. ↑ Hornsby, Peter. «Empowering Users to Create Their Own Software», 03-08-2009.
  25. ↑ «data silo Definition from PC Magazine Encyclopedia».
  26. ↑ Data Management, Data Warehousing and Business Intelligence.
  27. 1 2 3 Sanmitra A. Bhatkar. «End User Development», 24-03-2017.
  28. 1 2 T McGill. «An Investigation of End User Development Success».
  29. ↑ Error: hi ha arxiuurl o arxiudata, però calen tots dos paràmetres.Amy J. Ko. «[Amy J. Ko The State of the Art in End-User Software Engineering]».
  30. ↑ Warren Harrison IEEE Software, 21, 4, 7-2004, p. 5. Bibcode: 2004ISoft..21d...5H. DOI: 10.1109/MS.2004.13.
  31. ↑ «Focus on End User tools». Network World. May 9, 1994: 39. «Applications created by end users can ... IBI's new data access tool, Focus Reporter for Windows ...»
  32. ↑ whose support personnel, in documenting their work, require project write-ups to allow handing off "tickets"
  33. ↑ Peter Bendor-Samuel (March 8, 2017). «The problem with the end-user computing environment». CIO magazine. Arxivat de l'original el February 26, 2019.
  34. ↑ «GoDaddy Revamps BI Tools To Enable Self-Service». Informationweek. January 4, 2017.
  35. ↑ «Qlik Sense vs. Tableau: Self-service analytics tools compared». CIO magazine. July 30, 2020.
  36. ↑ Bontis, Nick; Dragonetti, Nicola C; Jacobsen, Kristine; Roos, Göran European Management Journal, 17, 4, 1999, p. 391–402. DOI: 10.1016/S0263-2373(99)00019-5.
  37. ↑ Beal, Barney. «Self Service Scored In Recent Survey», 18-05-2005. Arxivat de l'original el January 6, 2008. [Consulta: 10 agost 2020].
  38. ↑ Jorge Cardoso; John Miller «Còpia arxivada». The 2012 IEEE International Conference on Services Economics (SE 2012), 2012. Arxivat de l'original el de març 4, 2016 [Consulta: 8 octubre 2012].
  39. ↑ «Electronic Pay Stubs: A Report to the Governor and the Legislature». Osc.state.ny.us (New York State), 12-02-2009. [Consulta: 4 maig 2014].
  40. ↑ «5 Common Types of Self-Service Kiosks» (en anglès americà). Frank Mayer, 01-02-2022. [Consulta: 14 febrer 2023].

Bibliografia

  • Stephen Haag, Maeve Cummings, Donald McCubbrey, Alain Pinsonneault i Richard Donovan. Tercera edició canadenca. Sistemes d'informació per a la gestió de l'era de la informació. McGraw-Hill Ryerson, Canadà, 2006.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.