Ayyavazhi

L'valisme, anomenat també ayyavazhi[1] o ayyavaḻi (de l'idioma tàmil ayyavaḻi அய்யாவழி, literalment significa 'la via del pare'), és una religió monista sorgida al segle xix al sud de l'Índia. Si bé aquesta nova religió està estretament relacionada amb l'hinduisme, els seus fidels sostenen que es tracta d'una religió completament separada, i és considerada com a tal també per part de molts estudiosos de la sociologia, antropologia i, òbviament, de les religions. El nombre de practicants és difícil d'estimar, perquè en els censos de l'Índia queden units amb els hinduistes.

El símbol de l'ayyavalisme és una flor de lotus que sorgeix d'una flama

L'ayyavalisme se centra en la figura d'Ayya Vaikundar, i també en l'Akilam (anomenat també Akilattirattu Ammanai) i l'Arulnul. Actualment, la religió ayyavali està principalment difosa pel sud de l'Índia, en particular a Tamil Nadu, Kanyakumari, Tirunelveli i Tuticorin. Es diferencia de l'hinduisme especialment en el contrast entre el bé i el mal i la concepció del dharma, a més de la visió de la vida després de la mort. Per això, l'ayyavalisme és classificat entre les religions dhàrmiques.

Etimologia i història

Swamithope Pathi, el pathi principal entre els Pancha pathi, la seu religiosa i el santuari més sagrat d'Ayyavazhi.

Ayya en tàmil significa Mestre i vazhi, camí; la traducció simple és camí del Mestre o camí del Pare[2] A causa de les diverses versions sinònimes de la frase en tàmil, també dóna lloc a diverses altres teories.

L'Ayyavazhi va començar a destacar-se inicialment pel gran nombre de persones que es reunien per adorar Vaikundar (conegut històricament com a Mudisoodum Perumal)[3](c. 1809 – c. 1851 dC) a Poovandanthoppe.[4] El Thuvayal thavasu (penitència de rentat) de 1840 és l'origen de l'Ayyavazhi com a fenomen religiós-cultural alternatiu. La majoria dels seus participants provenien de sectors marginats i pobres de la societat. Van començar a funcionar com una societat diferent i autònoma i, gradualment, van identificar el seu camí amb la frase Ayya vazhi.[5] Tot i que la majoria d'aquests seguidors eren de la casta Nadar, un gran nombre de persones d'altres castes també la segueixen. El ràpid creixement de l'Ayyavazhi durant el seu primer segle d'existència va ser observat per informes de missioners cristians de mitjans del segle xix.

A mitjans del segle xix, Ayyavazhi s'havia convertit en un fenomen religiós recognoscible amb profundes arrels a les regions de South Travancore i South Tirunelveli. El nombre de fidels va augmentar significativament a partir de la dècada de 1840. A finals del segle xix, Swamithope era considerat l'epicentre religioso-cultural d'Ayyavazhi. Després de l'època de Vaikundar, Ayyavazhi es va difondre a través dels seus ensenyaments. Els cinc Seedars, deixebles de Vaikundar i els seus descendents, van viatjar a diverses parts del país portant la missió d'Ayyavazhi. Mentrestant, la dinastia Payyan va començar a administrar el Swamithoppe pathi, mentre que altres Pathis van passar a estar sota l'administració dels seguidors d'Ayya. Seguint les instruccions d’Akilattirattu Ammanai (Akilam), s'han establert els Nizhal Thangals (petites pagodes) a tot el país per al culte i l'estudi de les escriptures.

Els sants Pirambu, Khadayam i Surai koodu' - pertinences de Vaikundar conservades a Swamithope pathi

Arul Nool, la primera obra impresa de l'Ayyavazhi, es va publicar el 1927, seguit de l'Akilam el 1933, gairebé un segle després que fos escrit. Com a resultat, l'Ayyavazhi va abandonar les tradicions orals actives en favor de les escriptures literàries. La seu de l'Ayyavazhi informa que l'Ayyavazhi es va estendre més ràpidament després de la independència de l'Índia (dècada del 1940) i encara més ràpidament durant la dècada del 1990. Moltes organitzacions de benestar social amb seu a l'Ayyavazhi es van establir a finals del segle XX. Diverses versions alternatives de l'Akilam, incloent-hi algunes versions controvertides, es van publicar durant el mateix període. L’Anbukkodimakkal Thirucchabai, una oficina democràtica, va ser establerta per la seu religiosa a principis de la dècada del 1990 per organitzar i governar la religió. Es celebren conferències organitzatives a diverses ciutats del sud de l'Índia, com ara Bombai,[6] Chennai i Thiruvananthapuram.[7]

Tenint en compte el creixement d'Ayyavazhi, l'Ayya Vaikunda Avataram, el dia de l'encarnació de Vaikundar, va ser declarat festiu per l'administració estatal per al districte de Kanyakumari el 1994, seguit pels districtes de Tirunelveli i Thoothukudi el 2006.[8] A partir del 2012, el Vaikunda Avataram va ser declarat festiu restringit per a tot l'estat de Tamil Nadu.[9] i per a l'estat de Kerala a partir del 2015.[10] Actualment, Bala Prajapathi Adikalar, hereu de la dinastia Payyan, és considerat el líder d'Ayyavazhi.

Escriptures i llocs sagrats

El Kappu vist des d'una onzena impressió versió Pala Ramachandran d'Akilam.

Els llibres sagrats d'Ayyavazhi són l’Akilattirattu Ammanai (comunament conegut com Akilam)[11] i l’Arul Nool, i són la font de la mitologia de la religió. L’Akilattirattu Ammanai va ser escrit per Hari Gopalan Seedar el 1841, com si escoltés el contingut d'Akilam explicat per Narayana a la seva consort Lakxmi. A més dels esdeveniments mitològics, Akilam també proporciona una gran quantitat de fets històrics, especialment el de mitjans i finals del II mil·lenni CE. Tot i que el text original està danyat, les versions filles, com ara la versió de Swamithope, la versió de Kottangadu i les versions de Panchalankurichi, són les primeres versions de fulla de palmera existents d'Akilam. Altres versions llançades inclouen el Sentrathisai Ventraperumal, el Vivekanandan, el molt criticat VTV i la versió més antiga i acceptada de Palaramachandran. Akilam conté més de 15.000 versos en disset seccions. Està escrit en tàmil poètic en forma de balada i està compost amb un estil literal únic amb dos subgèneres, Viruttam i Natai.

L'escriptura secundària, Arul Nool, inclou uns quants llibres que es creu que van ser escrits per Arulalarkal (algú posseït pel poder diví). Conté oracions, himnes i instruccions sobre la manera de culte a Ayyavazhi, així com rituals, profecies i molts actes.[12] També conté molts esdeveniments que es troben a l'Akilam relacionats amb la vida de Vaikundar. A diferència d'Akilam, no hi ha una història definitiva per a Arul Nool. Tots aquests textos estan compilats en llengua tàmil .

Pancha pathi – Mapa de localització

Per als devots Ayyavazhi, hi ha set llocs sagrats, anomenats Pathis,[13] i el Pancha pathis és el més important.[14] El temple del Swamithope pathi és la seu de l'Ayyavazhi.[15]

Els cinc Pancha pathi són:

1. el Swamithope Pathi, el lloc del gran Tavam i la seu de la religió.

2. Ambala Pathi, on Vaikundar es va unir a sis de les Set Deïtats. 3. Mutta Pathi, la seu del segon i tercer Vinchais.

4. Thamaraikulam Pathi, on es va escriure l’Akilattirattu Ammanai. 5. Poo Pathi, on Ayya va unificar la deessa de la Terra Poomadanthai amb ell mateix mitjançant un matrimoni simbòlic.

Vakaippathi, tot i que no està inclòs als pathis Pancha per la seu central, encara es considera un Pathi però amb menys importància. Hi ha desacord entre els seguidors d'Ayyavazhi pel que fa a la santedat d'alguns altres Pathis, com ara Vaikunda Pathi i Avathara Pathi. La llista de Pathis anunciada per la seu central d'Ayyavazhi no inclou aquests Pathis.

Regles d'Ayya

Les regles d'Ayya són els preceptes que el déu Vixnu hauria comunicat directament a Ayya Vaikundar. Narayana es va encarnar en Ayya Vaikundar. Ayya va dir a Muruga que ell havia vingut per destruir el Kalyian i establir les regles o atti:

  • No acceptar l'oblació.
  • No acceptar les puja (un acte d'adoració hinduista).
  • No acceptar sacrificis.
  • Moderar el desig.
  • Ser genuí.
  • No deixar que et governi el vel de Maya.
  • No acceptar les festes dels carros templers.
  • No acceptar veneració.
  • No acceptar l'alatthi.
  • No acceptar que ningú s'inclini davant teu.
  • No acceptar el soma.
El pou de les ablucions
Cúspide d'un temple ayyavali

Mitologia

La mitologia té un paper important en l'ayyavalisme. La mitologia ayyavali subdivideix el temps en tres eres o yuga: l'era de santror (l'època primordial en la qual els santror —els set humans primers— vivien a la Terra), el Kali Yuga i el Dharma Yuga (la nova era, iniciada amb la fundació de l'ayyavalisme, religió que portarà l'ésser humà de nou a una relació estreta amb el diví). Està estretament associada amb la mitologia de l'hinduisme; la de l'ayyavalisme està fortament basada sobre la idea d'una síntesi simbòlica dels conceptes religiosos i socials. El nombre dels Yuga i dels avatars apropa l'ayyalisme a l'hinduisme, si bé l'ayyavalisme es distancia de l'hinduisme perquè el primer sosté que el Kali Yuga prové de la Trimurti, encarnada després en Ayya, iniciador del Dharma Yuga. Una altra diferència és que en l'ayyavalisme sí que existeix el mal en la figura de Kroni, i del seu últim esperit, Kaliyan.

Referències

  1. ↑ La terminació zhi (ழி) de la paraula ayyavazhi, és una consonant retroflexa. la versió correcta d'aquest nom seria ayyavaḻi.
  2. ↑ Swamy, Muthuraj. The Problem with Interreligious Dialogue: Plurality, Conflict and Elitism in Hindu-Christian-Muslim Relations Bloomsbury Advances in Religious Studies. Bloomsbury: Bloomsbury Publishing, 2016, p. 52. ISBN 9781474256414.
  3. ↑ G. Patrick, Religion and Subaltern Agency, Chapter 5, pàgines 90–91
  4. ↑ «Life History of Lord Vaikundar». Ayyavazhi.org – Life History. [Consulta: 31 gener 2008].
  5. ↑ «Oneindia» ('Ayyavazhi' Sujibala). "...தனிப் பிரிவாக செயல்படத் தொடங்கினர். தங்களது மார்க்கத்திற்கு அய்யா வழி என்றும் பெயரிட்டுக் கொண்டனர்." (... they functioned autonomously. They named their pathway as 'Ayyavazhi'.). Arxivat de l'original el 6 octubre 2007. [Consulta: 23 gener 2008].
  6. ↑ «3rd Religious conference». tholthiruma.blogspot.com on News report. [Consulta: 15 abril 2009].
  7. ↑ N. Elango and Vijaya Shanthi Elango, Ayya Vaikuntar The light of the world, p. 61
  8. ↑ «Report on declaration of the holiday». Dina Malar. Arxivat de l'original el 27 setembre 2007. [Consulta: 3 febrer 2007].
  9. ↑ Thousands take part in Ayya Vaikundar Avatar day – The Hindu Arxivat 2016-01-11 a Wayback Machine., India's National Daily, 4 març 2012, ' " The government had also declared a restricted holiday on Saturday, for the first time, in the State in view of Ayya Vaikundar Avatar day. " '
  10. ↑ «List of public holidays for 2018 announced». New indian express, 13 octubre 2017 [Consulta: 22 gener 2018].
  11. ↑ «www.worldcatlibraries.org» (Akilam: vacan̲a kāviyam). Publisher: K Patchaimal, Cāmitōppu.. [Consulta: 23 gener 2008].
  12. ↑ G. Patrick, Religion and Subaltern Agency, Chapter 5, pàgines 119–120
  13. ↑ Chryssides, George. Historical Dictionary of New Religious Movements. Lanham, Maryland: Rowman & Littlefield, 2011, p. 48. ISBN 9780810861947.
  14. ↑ Singh, L.K.. Indian cultural heritage perspective for tourism. Delhi: Isha Books, 2008, p. 123. ISBN 978-8182054752.
  15. ↑ «www.tsi.org.in» (Tourism in Chennai). Temples: "Swamithoppe – Ayya Vaikundar Pathi, religious head quarters of Ayyavazhi.". Arxivat de l'original el 9 octubre 2007. [Consulta: 11 octubre 2007].

Bibliografia

  • T. Krishnanathan (2000), Ayya Vaikundarin Vazhvum Sinthanaiyum, Madurai Kamaraj University, Thinai Publications, Nagercoil.
  • C. Paulose (2002), Advaita Philosophy of Brahmasri Chattampi Swamikal, Sree Sankaracharya University of Sanskrit, Ayya Vaikunta Nather Sidhasramam, Pothaiyadi.
  • R. Ponnu (2000), Sri Vaikunda Swamigal and Struggle for Social Equality in South India, Madurai Kamaraj University, Ram Publishers, Madurai.
  • R. Ponnu(1987), A Social Revolution in the South, Thenkumari Publishers, Nagercoil.
  • R. Ponnu,(1985)"Vaikunda Swamigal: A Case Study of Socio Religious Awakening in South India", Journal of Dharma, Vol. X, No. 2, Bangalore
  • R. Ponnu(1985), "Vaikunda Swamigal - a Forgotten Reformer of South India", Ithihas, Vol. XIV, No. 1, Hyderabad, 1985
  • R.Ponnu,(1983) "Sri Narayanaswamy Sect in Tamil Nadu", Quarterly Journal of Mythic Society, Vol. LXXIV, No. 3, Bangalore
  • R. Ponnu (2002), Vaikunda Swamikal Ore Avataram, Ram Publishers, Madurai.
  • N. Vivekanandan (2003), Akilathirattu Ammanai Moolamum Uraiyum (Part 1 & 2), Vivekananda Publications, Nagercoil.
  • A. Arisundara Mani (2002), Akilathirattu Ammanai Parayana Urai, Ayya Vaikundar Thirukkudumbam Publications, Nagercoil.
  • R. Shunmugam (2001), Nadar Kulathil Narayanar Avataram, Nadar Kuladeepam Publications, Karankadu.
  • A. Manibharathi (2003), Akilathirattu Vilakka urai, Thirunamappukazh Publications, Chennai.
  • Samuel Mateer (1871), The Land of charity: a descriptive account of Travancore and its people, Asian Educational Services, ISBN 81-206-0319-2
  • G. Patrick (2003), Religion and Subaltern Agency, Department of Christian Studies, University of Madras, Chennai
  • Akilathirattu ammanai Arappadanool (First grade), Vaikundar Seva Sangam (Organisation), Attoor
  • N. Elango and Vijaya Shanthi Elango (1997), Ayya Vaikuntar – The Light of the World, (Published by the authors)
  • V.T. Chellam (2002), Thamizaka Varalarum Panpadum (The History and Culture of Tamil Nadu), Manickavasakar Publications, Chennai
  • N. Vivekanandan (2001), Arul Nool Moolamum Uraiyum, Vivekananda Publications, Nagercoil
  • Thechanathu Thuvaraga pathi, Akilathirattu Akakkorvai, Published by Thechanathu Thuvaraga pathi
  • Madanjeet Singh (2005), The Sasia Story, France, ISBN 92-3-103992-X
  • P. Sundaram Swamigal and K. Ponnumani (2000), Ucchippadippu, Ayyavaikunta Nather Sidhasramam, Pothaiyadi
  • P. Sundaram Swamigal and K. Ponnumani (2001), Ayyavaikundanathar Jeevacharithram (Biography of Ayya Vaikunta Nathar), Ayyavaikuntanathar Siddasramam Publications, Pothaiyadi
  • V. Nagam Aiya (1989), The Travancore State Manual, Volume-2, Asian Educational Services, ISBN 81-85499-33-0
  • Ward and Conner (1860), Geographical and Statistical Memoir of the Survey of Travancore and Cochin States, Travancore Sircar Press, Trivandrum
  • Ponneelan's, Vaikunta Cuvamiyum Avar Kalamum, Mimeograph note
  • Akilattirattu Ammanai (1989), (published by T. Palaramachandran Nadar), 9th impression
  • P. Sarvesvaran, Sri Vaikunda Swamikal – A Forgotten Social Reformer
  • V. T. Ramasupramaniyam (2001), Thirumagal Thamizhagarathi, Thirumagal Nilayam, Chennai
  • N. Amalan (2000), Ayya Vaikundar Punitha Varalaru, Akilam Publications, Swamithoppu
  • Samuel Zecharia (1897), The London Missionary Society in South Travancore 1805–1855, LMS Press, Nagercoil.
  • M. S. S. Pandiyan (1992) Meanings of 'colonialism' and 'nationalism': an essay on Vaikunda Swamy cult, Sage Publications
  • Vaikundar Seva Sangam (2002), (An organisation) Ayya Vaikundar 170th Avathar-Special Edition, Attoor.
  • Elango Rajagopal(1984), Vaikatru, TTK Publications, Chennai.
  • N. Vivekanandan (1988), Akilathirattu Ammanaiyil Vaikunda Suvami Sampooranathevana?, Vivekananda Pathippakam, Nagercoil.
  • M. Ilanchezhiyan (1999), Pandiyarkula Nadrakal Kulamurai Kilathal, Chezhiyar Publications, Virudhunagar.
  • A. Sreedhara Menon (1967), A Survey of Kerala History, D.C. Books, Kottayam, ISBN 81-264-1578-9
  • Pon. T. Dharmarasan (1996), Akilathirattu, Pon Publications, Chennai.
  • Dr. M. Immanuel (2007), Kanniyakumari: Aspects and Architects, Historical Research & Publications Trust, Nagercoil, ISBN 978-81-901506-2-0
  • Sm. Ramasamy (2006), Geomatics in Tsunami, Centre for Remote Sensing, Bharathidasan University, India – Department of Science and Technology, New India Publishing, ISBN 81-89422-31-6

Enllaços externs

  • Ayya Vaikunda Pathi (anglès)