Ba-ta-clan
| Aquest article tracta sobre l'opereta. Vegeu-ne altres significats a «Bataclan». |
![]() | |
| Forma musical | òpera opereta |
|---|---|
| Compositor | Jacques Offenbach |
| Llibretista | Ludovic Halévy |
| Llengua | francès |
| Creació | 1855 |
| Gènere | opéra-comique |
| Parts | 1 |
| Estrena | |
| Estrena | 29 desembre 1855 |
| Escenari | Théâtre des Bouffes-Parisiens (França) |
| Intèrpret | Étienne Pradeau, Jean Berthelier |
Ba-ta-clan és una chinoiserie musicale o opereta en un acte amb música de Jacques Offenbach i llibret en francès de Ludovic Halévy. Es va estrenar el 29 de desembre de 1855 a París, en el Théâtre des Bouffes-Parisiens, Salle Choiseul. L'opereta combina números de conjunt i diàleg parlat.
Ba-ta-clan va ser el primer gran èxit d'Offenbach. L'enginyosa peça ho satiritzava tot, des de la política contemporània fins a les convencions de la Grand opéra. Es va reposar freqüentment a París, Londres i Nova York durant dècades, i Offenbach al final la va estendre fins a una peça de llarga durada amb un repartiment d'onze cantants. Les primeres operetes d'Offenbach eren obres a petita escala d'un sol acte, ja que la llei a França limitava les obres de teatre musical (diferents a la grand opéra) a peces d'un sol acte amb no més de tres cantants i, potser, alguns personatges muts.[1] El 1858, aquesta llei es va canviar, i Offenbach va ser capaç d'oferir obres de llarga durada, començant per Orphée aux enfers. Aquesta obra rares vegades es representa en l'actualitat; en les estadístiques[2] d'Operabase apareix amb només 6 representacions en el període 2005-2010.[3]
Personatges
| Personatge | Tessitura | Repartiment de l'estrena, 29 de desembre de 1855 (Director: Jacques Offenbach) |
|---|---|---|
| Fé-an-nich-ton | soprano | Dalmont |
| Ké-ki-ca-ko | tenor | Jean-François Berthelier |
| Ko-ko-ri-ko | baríton | Guyot |
| Fé-ni-han | tenor | Pradeau |
| Primer conspirador | tenor | |
| Segon conspirador | tenor |
Argument
Dos expatriats francesos en "Che-i-noor", un llunyà regne de parla xinesa, es veuen implicats en una trama per enderrocar al rei. Després d'un seguit de dificultats de comunicació, una mica de ball i cant revolucionari, i una mica de conjugació, tot acaba feliçment.
Cultura popular
L'obra va inspirar el nom del teatre Bataclan de París i, de rebot, el Bataclan de Barcelona.[4]
Referències
- ↑
- ↑ «estadístiques». Arxivat de l'original el 2015-11-11. [Consulta: 14 novembre 2015].
- ↑ A History of The Musical European Operetta 1850-1880 by John Kenrick.
- ↑ Website of Le Bataclan Arxivat 2013-06-29 a Wayback Machine. consulta: 16 juny 2013.
