Baja 1000

Quan Jack McCormack i Walt Fulton, d'American Honda, decidiren de fer un viatge de llarga distància per a provar la fiabilitat de la nova Honda CL72 Scrambler, li demanaren consell al conegut motociclista de fora asfalt i distribuïdor local de la marca, Bud Ekins. El seu suggeriment fou la ruta de Tijuana a La Paz vorejant l'Autopista Federal Mexicana 1, travessant 1.529 km (950 milles) de roques, sorra, llits secs de llacs, camins de ferradura, ports de muntanya i carretera pavimentada. Bud Ekins declinà de fer el trajecte a causa dels seus lligams amb Triumph, però son germà Dave i Billy Robertson Jr. acordaren de fer-lo per a American Honda.

Després de prendre contacte amb la península de la Baixa Califòrnia amb el Cessna 180 d'en Fulton, començaren el viatge a La Paz la mitjanit del 22 de març de 1962. Essent seguits per dos periodistes en una avioneta i fent servir les oficines de telègraf a la frontera mexicana i a La Paz, Dave Ekins establí el primer temps oficial del trajecte en 39 hores i 56 minuts, amb una distància total de 1.533,222 km (952,7 milles). L'esdeveniment rebé cobertura mediàtica a les revistes Globe, Argosy i Cycle World, fent créixer el respecte i l'admiració per a Honda i la ruta de la Baja (de fet, els articles de Globe i Argosy inflaren una mica els seus suposats perills).

Amb la idea de batre el rècord motociclista existent i incrementar les vendes de benzina de Meyers Manx, Bruce Meyers emprà el seu original prototipus de buggy anomenat "Old Red" a la mateixa ruta. Després de prepara-se camí de La Paz, Ted Mangels i Bruce Meyers encetaren l'intent de batre el rècord de tornada a Tijuana, sortint de La Paz a les 10 de la nit del 19 d'abril de 1967. Amb periodistes de la revista Road & Track seguint-los com a testimonis, el temps oficial final fou establert en 34:45, superant la cursa d'Ekins en més de 5 hores.

Havent tornat als EUA, els periodistes que cobrien l'intent enviaren els seus articles i fotografies a centenars de revistes i diaris, amb grans titulars de "El Buggy supera la motocicleta a la Baja". Aviat, més relats d'aventures i rècords de velocitat batuts inundaren les agències de notícies arreu del món. Gràcies a tot aquest rebombori, Bruce Meyers i el seu Meyers Manx esdevingueren molt populars de la nit al dia, i s'encetà la rivalitat entre els vehicles de quatre rodes i les motocicletes per la Baja més ràpida.

Durant els mesos següents sovintejaren els intents de batre el rècord, un dels quals fou una cursa de diversos vehicles organitzada per Ed Pearlman (futur fundador del Mexican 1000 Rally), que acabà amb l'establiment d'un rècord oficial per a vehicle 4x4, però amb un temps global lleugerament pitjor que el rècord de Meyers. Finalment, el 4 de juliol de 1967, un turisme American Motors Rambler American (sortit de Tijuana a les 9:00 del matí) reeixí a batre el rècord de Meyers, amb un temps total de 31 hores.

A mesura que els temps enregistrats a través del telègraf es feren populars, alguns competidors començaren a sentir la necessitat d'un esdeveniment organitzat que els permetés de competir entre ells. Un bon dia, Ed Pearlman convencé Dick Cepek, Claude Dozier, Ed Orr, Drino Miller i el periodista John Lawlor de provar el trajecte a La Paz, cosa que feren al juny de 1967.

El viatge, però, fou accidentat Però un cop hagueren sortit de Tijuana es veieren immersors de seguida en problemes mecànics. Aquest accidentat viatge donà ocasió a Ed Pearlman de madurar la seva idea de crear una associació que regulés tota aquesta activitat. Poc després acabà fundant la National Off-road Racing Association (NORRA), amb Pete Condos com a soci fundador. La NORRA començà les seves activitats anunciant un reconeixement oficial dels rècords prèviament establerts, i creà unes classes o categories que agrupaven els vehicles emprats a la Baja per tipus.

A finals d'estiu, la NORRA va batejar l'esdeveniment com a "Mexican 1000 Rally" i anuncià la primera cursa oficial de Tijuana a La Paz per a l'1 de novembre de 1967.

La NORRA, doncs, organitzà la cursa de 1967 a 1972, fins que el 1973, el governador de la Baixa Califòrnia. Milton Castellanos, assignà l'organització de l'esdeveniment a una associació sense ànim de lucre mexicana anomenada Baja Sports Committee (BSC). Aquesta associació va canviar el nom de l'esdeveniment per Baja Mil i programà la cursa per a celebrar-la en les dates originals triades per la NORRA. Malgrat que aquesta entitat organitzava un esdeveniment als EUA el mateix cap de setmana, la BSC va reeixir tot organitzant la seva cursa entre Ensenada i La Paz, com als anys anteriors. La BSC, però, s'adonà que la promoció de les curses Baja era més difícil que no comptava. En comptes de renunciar a la cursa, el govern mexicà va demanar ajut a l'empresa Short Course Off-Road Enterprises (SCORE) per a l'organització i la promoció de futures curses de la Baja. Mitjançant negociacions amb el gerent de SCORE, Mickey Thompson, el govern acordà de cedir els drets exclusius per a organitzar curses Baja a aquella empresa, així com li permeté de cancel·lar l'esdeveniment de 1974. Aleshores, SCORE contractà Sal Fish com a president i va assumir el control de la Baja 1000 d'ençà d'aquell any, tot reprenent-ne l'organització a partir de 1975.

• "Punt a punt" (Point-to-point): Una cursa point-to-point és aquella que comença i acaba a llocs diferents. La sortida es fa habitualment a Ensenada, però també s'ha fet a Tijuana i a Mexicali, i s'acaba a La Paz. La longitud del trajecte varia en aquests casos, però sovint supera els 1610 km (1.000 milles).
• "Cursa loop" (Loop race): Una cursa loop és aquella que comença i acaba al mateix lloc. Tradicionalment les Baja ho fan a Ensenada, però també ho han fet de vegades a Mexicali. La mitjana del recorregut són 1.335,755 km (830 milles).

Cada any hi ha informes d'espectadors sabotejadors que posen trampes al llarg del recorregut, tot cavant-hi sots, bloquejant el flux del riu o enterrant i amagant obstacles. Els corredors reben instruccions d'anar alerta si veuen aglomeracions d'espectadors a parts remotes del trajecte, ja que això podria indicar la proximitat de trampes ocultes o canvis d'obstacles. La majoria de les trampes no es posen pas per a ferir intencionadament els concursants, si no més aviat per a augmentar l'espectacularitat de la cursa tot afegint-hi salts o obstacles. Aquests salts creats a la babalà pels espectadors són perillosos perquè els corredors els poden encarar sense adonar-se'n a velocitats excessives, provocant danys als vehicles o lesions a si mateixos o als espectadors.

La consciència dels paranys i alteracions del terreny forma part sovint de l'estratègia dels competidors, representant un avantatge per als més preparats. Malgrat tot, atès el perill que representen les trampes, els competidors acostumen a comunicar-ne ràpidament la descoberta als seus rivals, mitjançant els equips de ràdio amb què van equipats els seus vehicles.