Banc de Badalona
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | entitat financera |
| Història | |
| Creació | 12 desembre 1921 |
| Data de dissolució o abolició | 30 desembre 1948 |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
| Entitat matriu | Banco Central Banc Hispano Colonial |
El Banc de Badalona va ser una entitat bancària catalana amb seu a la ciutat de Badalona, existent entre 1921 i 1948. D'ençà el 1928 va ser filial del madrileny Banco Central, tret d'uns anys que va estar en mans de l'Hispano Colonial.
Història
Fundació
Va constituir-se el 12 de desembre de 1921 de la mà d'uns badalonins, tenint com a ànima a Josep Sió i Serra, que n'esdevingué director general i membre del primer consell d'administració.[1] El capital era d'un milió de pessetes, meitat en dipòsit efectiu i la resta en subscripcions de finques hipotecades.[2] El context en què es crea és de crisi econòmica i bancària, en un ambient de desconfiança envers les institucions financeres.[1] La nova entitat va absorbir l'oficina del Banc de Terrassa, que havia estat oberta el 1919.[2] Aquesta oficina, situada al carrer de Prat de la Riba, 4, va esdevenir la seu central del banc. El 1922 va donar-se d'alta a l'Associació de Banquers de Barcelona i fou inscrit a la Comissaria de la Banca Privada, que va publicar-ne els balanços.[1]
El primer consell d'administració va ser el següent:[2][1]
- President: Josep Planas i Planas
- Vicepresident: Pere Clarós i Cairó
- Secretari: Enric Clapés i Massons
- Vocals: Josep Arquer i Figuerola, Joan Flò i Massons, Jacint Galceran i Vehils, Lluís Ysamat i Lazzoli i Josep Vergés i Vallmajor
- Director: Josep Sió i Serra
Filial del Banco Central
El fons de mig milió inicialment va augmentar fins a 635.000 pessetes gràcies a la creació de reserves, donant a entendre que beneficis i dividends eren correctes. Els dipòsits van arribar fins als 4,5 milions de pessetes i la inversió es va concentrar especialment en la cartera d'efectes fins a 90 dies. Pel que sembla, la demanda d'un dividend passiu del 10% del capital (el desemborsament d'unes 100.000 pessetes) l'any 1927 i un descens dels dipòsits van provocar cert nerviosisme i es van iniciar converses amb el Banco Central, que van portar el 1928 a la venda d'un paquet majoritari del capital al banc madrileny,[1] esdevenint-ne el Banc de Badalona una filial, però sense perdre la titularitat de l'entitat. Durant aquesta nova etapa es van obrir noves oficines a Santa Coloma de Gramenet (1930), Sant Adrià de Besòs (1933) i el Masnou (1934).[2]
El Central no va absorbir l'entitat en un primer moment, va mantenir l'autonomia jurídica, però va nomenar representants de les seves accions al consell d'administració. El 1934, i durant uns anys, el Banc de Badalona va passar a ser filial del Banc Hispano Colonial, però després retornar al Central.[1]
Absorció
Finalment, el 1946 es va anunciar l'absorció de l'entitat, que es va dur a terme el 30 de desembre de 1948, després de ser aprovada per la Junta General d'accionistes. L'oficina central i les altres tres es van convertir en sucursals del Banco Central.[1] En el moment de l'absorció el banc tenia un fons de 2,4 milions i dipòsits per valor de 48 milions de pessetes. N'era president Joan Flò i Massons, mentre que la direcció continuava en mans de Josep Sió.[1]
Referències
- 1 2 3 4 5 6 7 8 Cabana i Vancells, Francesc. «Banc de Badalona (1921-1948)». Caixes i bancs de Catalunya. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 5 gener 2019].
- 1 2 3 4 Carreras García, Montserrat; Vall Serra, Núria. La II República a Badalona 1931-1936. Una població industrial en crisi. Badalona: Museu de Badalona, 1990, p. 31.