Bioelectromagnetisme

Bioelectromagnetisme és l'estudi de la interacció entre camps electromagnètics i entitats biològiques. Les àrees d'estudi inclouen el camp elèctric o els camps electromagnètics produïts per cèl·lules vives, teixits biològics o organismes incloent bacteris bioluminescents; per exemple, el potencial de membrana cel·lular i el corrent elèctric que flueixen en nervis i músculs, com a resultat de potencial d'acció. Uns altres inclouen navegació animal usant el camp geomagnètic; efectes potencials de fonts artificials de camps electromagnètics com telèfon mòbils; i desenvolupar noves teràpies per tractar diverses condicions. El terme també pot referir-se a la capacitat de les cèl·lules, teixits i organismes vius per produir camps elèctrics i la resposta de les cèl·lules als camps electromagnètics.[1]

En un sentit ampli, el bioelectromagnetisme inclou la bioelectricitat, el biomagnetisme, la detecció de camps elèctrics o magnètics per part dels organismes, la dosimetria dels camps aplicats i els mètodes de registre o estimulació utilitzats en biomedicina. Entre aquests mètodes hi ha l'electrocardiografia, l'electroencefalografia, l'electromiografia, la magnetoencefalografia i l'estimulació magnètica transcranial.[2]

Els mecanismes d'interacció depenen de la freqüència, la intensitat, la forma d'ona, la durada de l'exposició i la geometria del cos o del teixit. Per això, un efecte biològic mesurable no és necessàriament un efecte advers per a la salut.[3]

L'espectre electromagnètic inclou camps estàtics, freqüències baixes, radiofreqüències i radiacions de freqüència més elevada. Els mecanismes d'interacció amb la matèria viva varien al llarg de l'espectre.

Efectes del comportament

Molts efectes del comportament a diferents intensitats s'han informat des de l'exposició als camps magnètics, particularment amb els camps magnètics polsats. El pols específic utilitzat sembla un factor important per a l'efecte conductual observat; per exemple, es va trobar que un camp magnètic polsatori dissenyat per a MRI espectroscòpic, anomenat Low Field Magnetic Stimulation, va millorar temporalment l'estat d'ànim en pacients bipolars,[4] mentre que un altre pols de la ressonància magnètica no va tenir cap efecte. Es va trobar una exposició de cos sencer a un camp magnètic polsant per alterar l'equilibri dempeus i la percepció del dolor en altres estudis.[5][6]

Els estudis sobre efectes conductuals depenen fortament dels paràmetres d'exposició, de la dosimetria i de la qualitat del control experimental. Els resultats obtinguts amb una forma d'ona o una intensitat concretes no es poden generalitzar automàticament a altres camps magnètics polsats ni interpretar, per si sols, com una demostració d'eficàcia clínica.[7]

Abast i terminologia

El bioelectromagnetisme és un àmbit de la biofísica relacionat amb l'electrofisiologia, la neurociència, la fisiologia, l'enginyeria biomèdica, la física mèdica i la biologia del desenvolupament. En un sentit restringit estudia els fenòmens elèctrics i magnètics originats pels sistemes biològics i els procediments per mesurar-los. En un sentit més ampli també inclou l'estimulació mitjançant camps aplicats i l'avaluació de les exposicions ambientals, ocupacionals i mèdiques.[2]

Una classificació funcional diferencia:

  • els camps i corrents endògens produïts per membranes, cèl·lules, teixits i òrgans;
  • la detecció de camps elèctrics o magnètics per part dels organismes;
  • la resposta dels sistemes biològics a camps externs;
  • els mètodes de registre, modelització, estimulació i control de l'exposició.

Aquestes categories se superposen. Per exemple, l'activitat neuronal es pot estudiar mitjançant potencials elèctrics registrats amb electroencefalografia, camps magnètics mesurats amb magnetoencefalografia o respostes provocades per estimulació elèctrica o magnètica.[2]

Fonaments físics i biològics

Magnituds electromagnètiques i freqüència

Els camps elèctrics es descriuen habitualment mitjançant la intensitat del camp elèctric, expressada en volts per metre, i els camps magnètics mitjançant la densitat de flux magnètic, expressada en tesles, o la intensitat del camp magnètic, expressada en amperes per metre. Els camps variables en el temps poden induir camps elèctrics i corrents en un medi conductor. En els teixits, la resposta també depèn de la conductivitat, la permitivitat, l'anatomia i l'anisotropia del medi.

En protecció davant de radiacions no ionitzants se solen tractar per separat els camps estàtics, els camps de baixa freqüència i els camps de radiofreqüència. Les directrius de la Comissió Internacional de Protecció contra les Radiacions No Ionitzants (ICNIRP) de 2010 cobreixen els camps variables d'1 Hz a 100 kHz, mentre que les de 2020 cobreixen les radiofreqüències de 100 kHz a 300 GHz.[8][3]

La distinció entre radiació ionitzant i radiació no ionitzant respon a l'energia dels fotons i al tipus d'interacció física. La major part de la recerca inclosa tradicionalment en bioelectromagnetisme tracta camps estàtics i radiacions no ionitzants; els efectes dels raigs X i gamma se solen estudiar en radiobiologia.

Bioelectricitat cel·lular

La base de la bioelectricitat és la separació de càrregues a través de la membrana plasmàtica. Les diferències de concentració i la permeabilitat selectiva als ions, mantingudes per canals, transportadors i bombes iòniques, originen el potencial de membrana. En cèl·lules excitables, com les neurones i les fibres musculars, canvis ràpids de la conductància de membrana produeixen potencials d'acció que es propaguen i permeten la transmissió d'informació o la contracció.[9]

Els corrents transmembrana generen distribucions de potencial dins i fora de les cèl·lules. Quan nombroses cèl·lules s'activen amb una organització espacial i temporal determinada, els seus camps es poden sumar i propagar pel volum conductor dels teixits. Aquest fenomen permet registrar a la superfície corporal senyals originats al cor, el cervell o els músculs, però també fa que la forma del senyal depengui de la geometria i de la conductivitat dels teixits situats entre la font i l'elèctrode.[2]

La senyalització bioelèctrica no es limita a les cèl·lules excitables. Els potencials de membrana, les unions intercel·lulars i els fluxos iònics també participen en processos de desenvolupament, cicatrització i regeneració. Aquesta regulació interactua amb vies bioquímiques, mecàniques i genètiques i no constitueix, per si sola, una explicació completa d'aquests processos.[10]

Biomagnetisme

Tot corrent elèctric genera un camp magnètic. En conseqüència, l'activitat del cor, del cervell, dels músculs i dels nervis produeix camps biomagnètics. Aquests camps solen ser molt més febles que el camp magnètic terrestre i que moltes fonts ambientals, de manera que la seva mesura requereix sensors d'alta sensibilitat, reducció del soroll i, sovint, sales amb apantallament magnètic.[11]

Les mesures elèctriques i magnètiques aporten informació relacionada però no idèntica. La distribució dels camps depèn de l'orientació de les fonts i de les propietats conductores del cos. Tant en electroencefalografia com en magnetoencefalografia, inferir la localització de les fonts a partir de mesures externes és un problema invers que no té una solució única sense incorporar models i restriccions addicionals.[2]

Esquema de la generació i la mesura del camp magnètic cerebral en una magnetoencefalografia.

Interacció amb camps externs

En un camp magnètic estàtic poden actuar forces i parells sobre materials magnètics, i el moviment d'un cos conductor a través del camp pot induir camps elèctrics. A intensitats elevades, el moviment dins de camps estàtics pot produir efectes sensorials transitoris, i els objectes ferromagnètics poden constituir un risc mecànic en entorns com la imatge per ressonància magnètica.[12]

A freqüències baixes, el mecanisme immediat més ben establert és la inducció de camps elèctrics i corrents dins del cos. Si són prou intensos, poden estimular nervis i músculs o alterar transitòriament l'activitat sensorial. La distribució del camp induït depèn de la freqüència, la forma d'ona, la postura, la mida corporal i la conductivitat dels teixits.[8]

A les radiofreqüències, l'absorció d'energia pot produir escalfament. A freqüències més baixes d'aquesta banda també cal considerar l'estimulació nerviosa, mentre que a freqüències més elevades l'absorció es concentra progressivament en teixits més superficials. Les restriccions d'exposició utilitzen magnituds dosimètriques relacionades amb aquests mecanismes.[3]

Fenòmens biològics

Activitat nerviosa, muscular i cardíaca

El sistema nerviós i els músculs constitueixen els exemples clàssics de teixits excitables. La despolarització i la repolarització coordinades del miocardi originen els senyals de l'electrocardiograma; l'activitat sincronitzada de poblacions neuronals contribueix a l'electroencefalograma; i l'activitat de les unitats motores es pot estudiar amb electromiografia. Aquests registres no representen directament l'activitat d'una sola cèl·lula, sinó una combinació de fonts filtrada per les propietats del volum conductor i per l'instrument de mesura.[2]

A escala microscòpica, les tècniques intracel·lulars i el patch-clamp permeten estudiar potencials de membrana i corrents iònics. A escales més grans, els potencials de camp locals i els registres de superfície descriuen l'activitat agregada. L'escala i el mètode condicionen els processos que es poden inferir del senyal.[9]

Desenvolupament, reparació i regeneració

En embrions i teixits en regeneració s'han descrit gradients de potencial, corrents i dominis de voltatge associats a la polaritat, la migració cel·lular i l'organització dels teixits. Els estudis experimentals han mostrat que modificar canals iònics, unions comunicants o potencials de membrana pot alterar alguns patrons morfogenètics.[10]

Una part important d'aquesta evidència procedeix de models animals, cultius i sistemes experimentals. Per tant, les possibilitats de controlar la regeneració o tractar malalties mitjançant la senyalització bioelèctrica són línies de recerca i no aplicacions clíniques generals consolidades.[10]

Electrogènesi i electrorecepció

Diversos animals aquàtics produeixen camps elèctrics mitjançant òrgans especialitzats. En els peixos elèctrics febles, aquests camps poden intervenir en l'orientació i la comunicació; en les espècies fortament elèctriques, les descàrregues també poden servir per capturar preses o defensar-se. L'electrorecepció permet detectar camps externs originats per altres organismes, per gradients ambientals o pel moviment de l'animal dins del camp geomagnètic.[13]

Els sistemes electroreceptors han evolucionat en diversos grups i difereixen en sensibilitat i funció. El seu estudi connecta la fisiologia sensorial amb l'ecologia del comportament i amb els principis de detecció de senyals febles.[13]

Magnetorecepció

La magnetorecepció és la capacitat d'obtenir informació del camp geomagnètic. S'ha documentat comportamentalment en nombrosos animals migratoris o orientadors, però els receptors, les vies nervioses i els mecanismes no estan resolts de la mateixa manera en tots els grups.[14]

Entre les hipòtesis principals hi ha mecanismes dependents de parells de radicals fotoquímics, sovint relacionats amb criptocroms, i mecanismes basats en materials magnètics. El mecanisme de parells de radicals disposa d'un marc físic i experimental desenvolupat, però la identificació completa del receptor i de la cadena de transducció en animals continua sent objecte de recerca.[15]

Història

L'estudi científic de l'electricitat animal es va consolidar a la fi del segle XVIII amb els experiments de Luigi Galvani sobre la contracció muscular i el debat posterior amb Alessandro Volta. Galvani interpretava que els teixits animals contenien una forma pròpia d'electricitat, mentre que Volta va destacar el paper del contacte entre metalls. La controvèrsia va contribuir tant al desenvolupament de l'electrofisiologia com al de la pila voltaica.[16]

Durant el segle XIX, la millora dels galvanòmetres i els experiments sobre nervi i múscul van permetre relacionar l'activitat fisiològica amb potencials mesurables. A cavall dels segles XIX i XX es van desenvolupar els primers registres sistemàtics de l'activitat elèctrica cardíaca. El primer electroencefalograma humà publicat per Hans Berger el 1929 va obrir un altre camp de registre no invasiu de l'activitat bioelèctrica.[2]

El biomagnetisme modern es va iniciar amb la mesura del camp magnètic cardíac a la dècada de 1960. El 1968, David Cohen va registrar el camp magnètic cerebral, i l'adopció posterior dels dispositius superconductors d'interferència quàntica (SQUID) va incrementar considerablement la sensibilitat i va afavorir el desenvolupament de la magnetocardiografia i la magnetoencefalografia multicanal.[11]

Mètodes d'estudi

Registre elèctric

Els mètodes de registre es poden classificar segons l'escala i la invasivitat. Els microelèctrodes intracel·lulars i el patch-clamp mesuren potencials o corrents de cèl·lules individuals. Els elèctrodes extracel·lulars registren potencials de camp o activitat de fibres i poblacions. Els elèctrodes de superfície permeten obtenir senyals com l'electrocardiograma, l'electroencefalograma i l'electromiograma.[9][2]

La qualitat del registre depèn del contacte elèctrode-teixit, la impedància, el soroll, la referència, el mostreig i els filtres. Els artefactes de moviment, l'activitat muscular no desitjada i les interferències de la xarxa elèctrica poden confondre's amb senyals fisiològics.

Registre magnètic

La magnetoencefalografia i la magnetocardiografia mesuren camps extremament febles sense contacte elèctric directe amb el cos. Tradicionalment s'han basat en sensors SQUID refrigerats criogènicament; també s'han desenvolupat magnetòmetres atòmics i altres sensors. L'elecció del sensor, la distància a la font, el soroll ambiental i l'apantallament determinen la sensibilitat assolible.[11]

La magnetoencefalografia proporciona una resolució temporal elevada i s'utilitza per estudiar la dinàmica de xarxes cerebrals i localitzar fonts associades a activitat espontània o evocada. La localització requereix resoldre un model directe, que prediu els camps a partir de fonts i anatomia, i un problema invers, que estima les fonts a partir de les mesures.[2]

Estimulació i exposició controlada

Els experiments d'estimulació apliquen corrents o camps amb paràmetres definits per provocar o modular una resposta. En l'estimulació elèctrica, el corrent arriba al teixit mitjançant elèctrodes; en l'estimulació magnètica, un camp magnètic variable indueix un camp elèctric en el cos. L'estimulació magnètica transcranial pot despolaritzar elements neuronals quan el camp induït supera el llindar corresponent.[17]

En estudis d'exposició, la comparació amb una condició simulada o de control, l'emmascarament, l'estabilitat tèrmica i la caracterització precisa del camp són essencials. Una mateixa denominació genèrica, com ara «camp polsat», pot correspondre a formes d'ona, freqüències, amplituds i distribucions espacials molt diferents.

Dosimetria i modelització

La dosimetria relaciona el camp extern amb les magnituds físiques produïdes dins del cos. En freqüències baixes són rellevants el camp elèctric intern i, segons el context, la densitat de corrent. En radiofreqüència s'utilitza la taxa d'absorció específica (SAR), expressada en watts per quilogram, i a freqüències altes també magnituds de potència absorbida per superfície. Els valors interns sovint no es poden mesurar directament i s'estimen amb models numèrics i representacions anatòmiques.[8][3]

Els models poden descriure una sola cèl·lula, un teixit o el cos sencer. La fidelitat anatòmica, les propietats dielèctriques assignades als teixits, la resolució espacial i les condicions de contorn introdueixen incertesa. En estudis comparatius és important informar tant del camp aplicat com de la dosi estimada al teixit d'interès.

Aplicacions biomèdiques

Diagnòstic i monitoratge

L'electrocardiografia registra diferències de potencial associades a l'activació cardíaca i és una eina central per avaluar el ritme i la conducció. L'electroencefalografia registra activitat cerebral amb una resolució temporal elevada, i l'electromiografia estudia l'activitat muscular i la conducció neuromuscular. Altres tècniques elèctriques inclouen els potencials evocats i els registres intracardíacs o intracranials.[2]

La magnetoencefalografia s'utilitza en recerca i en determinades aplicacions clíniques, com la localització funcional prequirúrgica i l'estudi de fonts d'activitat epilèptica. La magnetocardiografia ha estat objecte de desenvolupament científic, però la seva implantació clínica és molt menor que la de l'electrocardiografia.[11][2]

La imatge per ressonància magnètica també utilitza camps electromagnètics, però el seu principi és diferent del registre de camps biomagnètics endògens: combina un camp magnètic estàtic, gradients variables i polsos de radiofreqüència per obtenir senyals de ressonància dels nuclis atòmics.

Estimulació

L'estimulació elèctrica s'utilitza en recerca fisiològica, neuromodulació, dispositius implantables i algunes intervencions terapèutiques. Les tècniques difereixen en la ubicació dels elèctrodes, la intensitat, la durada del pols, la freqüència i el teixit diana; per tant, no constitueixen una única modalitat ni comparteixen necessàriament els mateixos mecanismes o indicacions.

L'estimulació magnètica transcranial aplica polsos breus mitjançant una bobina situada sobre el cuir cabellut. Es fa servir per estudiar la funció i la connectivitat del cervell i, amb protocols específics, en aplicacions clíniques regulades. Els efectes, les precaucions i el perfil de risc depenen del protocol, de la persona i dels dispositius mèdics presents.[17]

Els camps electromagnètics polsats també s'han investigat en àrees com la consolidació òssia, el dolor i la modulació neuronal. L'expressió engloba dispositius i règims d'exposició heterogenis, i la solidesa de l'evidència varia segons la indicació concreta. La presència d'un efecte en un model experimental no estableix automàticament eficàcia clínica.

Exposició, salut i seguretat

Efectes establerts i límits d'exposició

Els efectes aguts establerts que serveixen de base per a les directrius d'exposició depenen de la freqüència. Per als camps estàtics s'avaluen els efectes del moviment dins del camp i els riscos indirectes sobre objectes i dispositius. En baixa freqüència, la limitació es basa principalment a evitar una estimulació excessiva dels teixits excitables. En radiofreqüència, la base principal és evitar increments perjudicials de temperatura, tenint en compte el règim temporal i la distribució espacial de l'absorció.[12][8][3]

Les directrius distingeixen entre restriccions bàsiques, expressades mitjançant magnituds internes relacionades amb els efectes, i nivells de referència, expressats mitjançant camps externs més fàcils de mesurar. També diferencien l'exposició del públic general de l'exposició ocupacional controlada.[3]

Evidència epidemiològica i avaluació de perills

L'Agència Internacional per a la Recerca sobre el Càncer (IARC) va classificar els camps magnètics de freqüència extremament baixa com a «possiblement carcinògens per als humans» (grup 2B), principalment a partir de l'associació epidemiològica observada amb la leucèmia infantil. Els camps magnètics estàtics i els camps elèctrics estàtics o de freqüència extremament baixa van quedar al grup 3, «no classificables quant a carcinogenicitat».[18]

La IARC va classificar també els camps electromagnètics de radiofreqüència en el grup 2B, a partir de l'evidència disponible en el moment de l'avaluació.[19] Una classificació de perill identifica la possibilitat que un agent causi càncer en alguna circumstància, però no quantifica per si sola el risc d'una exposició concreta.

L'Organització Mundial de la Salut ha revisat l'evidència sobre camps de freqüència extremament baixa i ha assenyalat la necessitat d'interpretar conjuntament els estudis epidemiològics, experimentals i mecanístics, així com les limitacions de mesura de l'exposició i de control de factors de confusió.[7]

Riscos indirectes i entorns mèdics

A més dels efectes directes sobre el cos, els camps poden produir riscos indirectes. Entre aquests hi ha el desplaçament o l'escalfament d'objectes metàl·lics, els corrents de contacte, les cremades per acoblaments no desitjats i les interferències electromagnètiques amb implants actius o altres equips. A les instal·lacions de ressonància magnètica, la combinació de camps estàtics, gradients i radiofreqüència exigeix protocols específics de cribratge i seguretat.[12][3]

Les recomanacions per a tècniques d'estimulació també consideren la possibilitat de convulsions, molèsties, efectes auditius, escalfament d'elèctrodes o interaccions amb dispositius, segons la modalitat. L'avaluació de seguretat s'ha de basar en el protocol concret i en directrius especialitzades, no en la categoria genèrica de «camp electromagnètic».[17]

Limitacions i qualitat de la recerca

La recerca bioelectromagnètica abasta escales molt diferents, des de canals iònics fins a poblacions humanes. Aquesta amplitud dificulta extrapolar resultats entre models. Un canvi molecular observat in vitro no implica necessàriament un efecte en un organisme, i un efecte fisiològic transitori no equival automàticament a una conseqüència clínica adversa o beneficiosa.

Els estudis de camps febles o polsats són especialment sensibles a la dosimetria incompleta, als gradients del camp, a l'escalfament inadvertit, a les vibracions o sons produïts pels equips, a l'absència d'una condició simulada creïble i a l'anàlisi de múltiples resultats. La replicació independent i la descripció completa de la forma d'ona, la freqüència, la intensitat, l'orientació, el cicle de treball i la durada són necessàries per comparar experiments.[7][3]

En els registres fisiològics, els problemes principals inclouen la baixa relació senyal-soroll, els artefactes, la conducció de volum i l'ambigüitat del problema invers. En epidemiologia, la classificació de l'exposició, els períodes de latència, la selecció de participants i els factors de confusió poden modificar les estimacions.

Vegeu també

Enllaços externs


Referències

  1. ↑ Malmivuo, Jaakko; Robert Plonsey. Bioelectromagnetism : principles and applications of bioelectric and biomagnetic fields. Nova York: Oxford University Press, 1994. ISBN 978-0195058239.
  2. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 Joachim Gross, Markus Junghöfer i Carsten Wolters, «Bioelectromagnetism in Human Brain Research: New Applications, New Questions», The Neuroscientist, vol. 29, núm. 1, 2023, pàg. 62–77, doi:10.1177/10738584211054742, PMID 34873945.
  3. 1 2 3 4 5 6 7 8 International Commission on Non-Ionizing Radiation Protection, «Guidelines for Limiting Exposure to Electromagnetic Fields (100 kHz to 300 GHz)», Health Physics, vol. 118, núm. 5, 2020, pàg. 483–524, doi:10.1097/HP.0000000000001210, PMID 32167495.
  4. ↑ Rohan, M.; Parow, A; Stoll, AL; etal «Low-Field Magnetic Stimulation in Bipolar Depression Using an MRI-Based Stimulator». American Journal of Psychiatry, 161, 1, 2004, p. 93–98. DOI: 10.1176/appi.ajp.161.1.93. PMID: 14702256.
  5. ↑ Thomas, A.W; White, K.P; Drost, D.J; Cook, C.M; Prato, F.S «A comparison of rheumatoid arthritis and fibromyalgia patients and healthy controls exposed to a pulsed (200 μT) magnetic field: effects on normal standing balance». Neuroscience Letters, 309, 1, 2001, p. 17–20. DOI: 10.1016/S0304-3940(01)02009-2.
  6. ↑ Shupak, Naomi M; Prato, Frank S; Thomas, Alex W «Human exposure to a specific pulsed magnetic field: effects on thermal sensory and pain thresholds». Neuroscience Letters, 363, 2, 2004, p. 157–162. DOI: 10.1016/j.neulet.2004.03.069. PMID: 15172106.
  7. 1 2 3 Organització Mundial de la Salut, Extremely Low Frequency Fields, Environmental Health Criteria 238, Ginebra, WHO Press, 2007, ISBN 978-92-4-157238-5, consulta en línia.
  8. 1 2 3 4 International Commission on Non-Ionizing Radiation Protection, «Guidelines for Limiting Exposure to Time-Varying Electric and Magnetic Fields (1 Hz to 100 kHz)», Health Physics, vol. 99, núm. 6, 2010, pàg. 818–836, doi:10.1097/HP.0b013e3181f06c86, PMID 21068601.
  9. 1 2 3 Dale Purves, George J. Augustine, David Fitzpatrick et al. (eds.), Neuroscience, 2a ed., Sunderland, Sinauer Associates, 2001, capítol «Electrical Signals of Nerve Cells», NCBI Bookshelf.
  10. 1 2 3 Michael Levin, «Bioelectric Signaling: Reprogrammable Circuits Underlying Embryogenesis, Regeneration, and Cancer», Cell, vol. 184, núm. 8, 2021, pàg. 1971–1989, doi:10.1016/j.cell.2021.02.034, PMID 33826908.
  11. 1 2 3 4 Bradley J. Roth, «Biomagnetism: The First Sixty Years», Sensors, vol. 23, núm. 9, 2023, article 4218, doi:10.3390/s23094218, PMID 37177427.
  12. 1 2 3 International Commission on Non-Ionizing Radiation Protection, «Guidelines on Limits of Exposure to Static Magnetic Fields», Health Physics, vol. 96, núm. 4, 2009, pàg. 504–514, text complet.
  13. 1 2 William G. R. Crampton, «Electroreception, Electrogenesis and Electric Signal Evolution», Journal of Fish Biology, vol. 95, núm. 1, 2019, pàg. 92–134, doi:10.1111/jfb.13922, PMID 30729523.
  14. ↑ Henrik Mouritsen, «Long-Distance Navigation and Magnetoreception in Migratory Animals», Nature, vol. 558, núm. 7708, 2018, pàg. 50–59, doi:10.1038/s41586-018-0176-1, PMID 29875486.
  15. ↑ Peter J. Hore i Henrik Mouritsen, «The Radical-Pair Mechanism of Magnetoreception», Annual Review of Biophysics, vol. 45, 2016, pàg. 299–344, doi:10.1146/annurev-biophys-032116-094545, PMID 27216936.
  16. ↑ Marco Piccolino, «Animal Electricity and the Birth of Electrophysiology: The Legacy of Luigi Galvani», Brain Research Bulletin, vol. 46, núm. 5, 1998, pàg. 381–407, doi:10.1016/S0361-9230(98)00026-4, PMID 9739001.
  17. 1 2 3 Simone Rossi et al., «Safety and Recommendations for TMS Use in Healthy Subjects and Patient Populations, with Updates on Training, Ethical and Regulatory Issues: Expert Guidelines», Clinical Neurophysiology, vol. 132, núm. 1, 2021, pàg. 269–306, doi:10.1016/j.clinph.2020.10.003, PMID 33243615.
  18. ↑ Agència Internacional per a la Recerca sobre el Càncer, Non-Ionizing Radiation, Part 1: Static and Extremely Low-Frequency (ELF) Electric and Magnetic Fields, IARC Monographs on the Evaluation of Carcinogenic Risks to Humans, vol. 80, Lió, IARC, 2002, ISBN 978-92-832-1280-5, consulta en línia.
  19. ↑ Agència Internacional per a la Recerca sobre el Càncer, Non-Ionizing Radiation, Part 2: Radiofrequency Electromagnetic Fields, IARC Monographs on the Evaluation of Carcinogenic Risks to Humans, vol. 102, Lió, IARC, 2013, ISBN 978-92-832-1325-3, consulta en línia.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.