Brandtaucher

Infotaula de vaixellBrandtaucher
DrassanaHowaldtswerke-Deutsche Werft Modifica el valor a Wikidata
País de registre
   Alemanya Modifica el valor a Wikidata
Característiques tècniques
Tipussubmarí de propulsió humana
vaixell preservat Modifica el valor a Wikidata
Eslora8,07 m Modifica el valor a Wikidata
Mànega2 m Modifica el valor a Wikidata
Mecanisme intern del submarí Brandtaucher a Dresden
El model en miniatura del submarí Brandtaucher a Dresden, Alemanya
Esbós del Brandtaucher (d'un llibre de 1896)

El Brandtaucher ( bussejador de foc en alemany) va ser un submarí dissenyat per l'inventor i enginyer bavarès Wilhelm Bauer i construït per Schweffel & Howaldt a Kiel per a la flotilla de Schleswig-Holstein (part de la Reichsflotte) el 1850. El Brandtaucher és el submarí més antic conegut que es conserva al món.[1]

Història

El gener de 1850, Bauer, soldat de cavalleria durant la guerra germano-danesa, va dissenyar el Brandtaucher com una manera d'acabar amb el bloqueig naval danès a Alemanya. Un submarí podia col·locar mines als bucs dels vaixells enemics sense ser detectat i detonar-los des d'una distància segura. El primer esbós de Bauer va atreure l'atenció del ministre de Marina, que li va permetre construir un 70 × 18 × 29 cm (27.6 × 7.1 × 11.4 in). El model es va demostrar al port de Kiel davant de dignataris navals. El seu rendiment satisfactori va conduir a la construcció d'un model a escala real, que va ser finançat amb contribucions de personal de l'exèrcit i civils locals.

L'1 de febrer de 1851, el Brandtaucher es va enfonsar després d'un accident de busseig durant les proves d'acceptació al port de Kiel.[2] El submarí va patir una fallada de l'equip i es va enfonsar fins al fons d'un forat de 16 metres al fons del port de Kiel. Bauer va escapar deixant entrar aigua, augmentant així la pressió de l'aire, cosa que va permetre a Bauer i als seus dos companys obrir l'escotilla i nedar fins a la superfície. Aquesta va ser la primera escapada d'un submarí que es va presenciar i es va informar.[2]

El 1887 es va descobrir el naufragi, que es va treure a la llum el 5 de juliol de 1887. El Brandtaucher es va exposar primer a l'Acadèmia Naval de Kiel i després, el 1906, es va traslladar al Museum für Meereskunde de Berlín. Del 1963 al 1965 va ser restaurat a la RDA a Rostock i exposat al Museu Nationale Volksarmee de Potsdam. Actualment, el vaixell es pot veure al Militärhistorisches Museum der Bundeswehr (Museu d'Història Militar de les Forces Armades Alemanya), a Dresden.

Construcció

Inicialment, algunes parts de l'aparell es van fabricar a Büdelsdorf, a la Carlshütte. Tanmateix, a causa de la manca de capacitat, la construcció del primer submarí va continuar a Kiel.[3] El Brandtaucher va ser fabricat per August Howaldt a la fàbrica de maquinària i foneria de ferro Schweffel & Howaldt de Kiel.[3] Bauer havia pogut tirar endavant el seu pla allà malgrat la resistència massiva dels experts contemporanis, però no havia pogut recaptar els fons necessaris. Després de la decisió de construir el vaixell, els plànols de disseny van haver de canviar dràsticament per motius de cost.[4] El gruix de la paret es va augmentar significativament de 12,5 mm a 6 mm, es va augmentar l'espai entre bastidors, el refinament previst mitjançant tancs de llast i refinament es va substituir per un pes mòbil de 500 kg de ferro colat, i l'aigua de llast es canalitzava cap al buc en lloc de cap als tancs de llast. Bauer va advertir que aquestes mesures reduirien la flotabilitat del vaixell i permetrien una profunditat màxima de busseig de 9,5 m i que el rendiment previst de 30 m no seria assolible, no es va escoltar.

Per raó d'un finançament insuficient, es va haver de rebaixar l'escala del vaixell i modificar i simplificar el disseny, cosa que va resultar en una reducció de la profunditat de busseig de 30 m a 9,5 m. Aquest redisseny va incloure l'eliminació de l'ús de tancs de llast tancats per contenir l'aigua que s'introduïa i s'expulsava del submarí. En canvi, es va permetre que l'aigua s'acumulés dins de la part inferior del buc, per sota del pis principal, i podia moure's relativament sense obstacles dins d'aquesta zona quan el vaixell canviava d'orientació. La inestabilitat resultant va ser probablement un factor important que va contribuir a la pèrdua del vaixell. A més a més, es va eliminar el compartiment de control i es va substituir per un pes ajustable de 0,5 tones per ajustar el vaixell i una quilla de llast de ferro de 20 tones.[5]

Un cop construït, el Brandtaucher feia 8,07 m (26,5 peus) d'eslora i 2,02 m (6,6 peus) de mànega màxima, amb un calat de 2,63 m (8,6 peus). Era propulsat per una tripulació de tres rodes giratòries de grans dimensions connectades a una hèlix. El vaixell podia assolir una velocitat de tres nusos, però aquesta no es podia mantenir durant llargs períodes.

Referències

  1. ↑ James P. Delgado, Clive Cussler. Silent Killers: Submarines and Underwater Warfare. Bloomsbury Publishing, 2011, p. 224. ISBN 9781849088602.
  2. 1 2 Elliott, David «Còpia arxivada». South Pacific Underwater Medicine Society Journal, 29, 2. Arxivat de l'original el 2010-10-03 [Consulta: 21 setembre 2009].
  3. 1 2 Eberhard Rössler: Geschichte des deutschen U-Bootbaus. Band 1. Entwicklung, Bau und Eigenschaften der deutschen U-Boote von den Anfängen bis 1943. Bernard & Graefe Verlag, Bonn 1996, ISBN 3-86047-153-8, S. 16
  4. ↑ Bericht Wilhelm Bauer vom 15. Februar 1851. In: Ludwig Hauff: Die unterseeische Schiffahrt, erfunden und ausgeführt von Wilhelm Bauer. Bamberg 1913, S. 9–16, Neuabdruck in: Christa Geckeler (Hrsg.): Erinnerungen an Kiel in dänischer Zeit 1773/1864. Husum Druck- und Verlagsgesellschaft, Husum 2012, S. 207–213.
  5. ↑ Möller i Brack, 2004, p. 11.

Bibliografia

  • Möller, Eberhard. The Encyclopedia of U-Boats. London: Chatham, 2004. ISBN 1-85367-623-3. 
  • Richard Compton-Hall. Submarine Boats: The Beginnings of Underwater Warfare. Nova York: Arco Publishing, 1984. ISBN 0-668-05924-9. 
  • Eberhard Möller, Werner Brack. Enzyklopädie deutscher U-Boote. von 1904 bis zur Gegenwart (The Encyclopedia of U-Boats. From 1914 to the Present.) (en alemany). Stuttgart: Pietsch Verlag Stuttgart, 2002. 
  • Robert F. Burgess. Ships Beneath the Sea: A History of Subs and Submersibles. United States of America: McGraw Hill, 1975, p. 238. ISBN 0-07-008958-2. 

Enllaços externs