Brigada Jueva

Després de la Primera Guerra Mundial, els imperis britànic i francès van substituir l'Imperi Otomà com a potències preeminents a l'Orient Mitjà. Aquest canvi va apropar l'objectiu del moviment sionista de crear un estat jueu. La Declaració Balfour indicava que el govern britànic donava suport en principi a la creació d'una pàtria jueva a Palestina, marcant el primer suport oficial als objectius sionistes. Això va conduir a un augment de l'emigració jueva entre 1918 i 1921, conegut com la "Tercera Aliyà".^[6]

La Societat de Nacions va incorporar la Declaració al Mandat britànic de Palestina el 1922. La immigració jueva va continuar durant les dècades del 1920 i del 1930, i la població jueva va augmentar en més de 400.000 habitants abans de l'inici de la Segona Guerra Mundial.^[6]

El 1939, el govern britànic de Neville Chamberlain va semblar rebutjar la Declaració Balfour al Llibre Blanc de 1939, abandonant la idea d'establir un Domini Jueu. Quan el Regne Unit va declarar la guerra a l'Alemanya nazi el setembre de 1939, David Ben-Gurion, el cap de l'Agència Jueva, va declarar: "Lluitarem contra el Llibre Blanc com si no hi hagués guerra, i lluitarem la guerra com si no hi hagués cap Llibre Blanc".^[7]

Chaim Weizmann, el president de l'Organització Sionista (ZO), va oferir al govern britànic la plena cooperació de la comunitat jueva al Mandat de Palestina. Inicialment, els britànics van autoritzar l'allistament de voluntaris palestins al Reial Cos de Servei de l'Exèrcit (RASC) i al Reial Cos de Pioners, amb la condició que s'acceptés un nombre igual de jueus i àrabs. L'Agència Jueva va rastrejar ràpidament les oficines locals de la Borsa de Treball per reclutar prou aturats àrabs com a "voluntaris" per igualar el nombre de voluntaris jueus, i d'altres van ser reclutats dels estrats més baixos de la població àrab, oferint recompenses en efectiu per l'allistament.^[8]

La qualitat dels reclutes era, com no podia ser d'altra manera, abismalment baixa, amb una taxa de deserció molt alta, sobretot entre el component àrab, de manera que al final, la majoria de les unitats van acabar formades en gran part per jueus. Els voluntaris es van formar en una unitat de mulers de la RASC i una Companyia Operativa Portuària de la RASC, i en les companyies pioneres 601 a 609. De les companyies pioneres, totes menys dues es van perdre a Grècia, i la majoria es van veure obligades a rendir-se després de no poder evacuar a temps. Les dues últimes companyies van ser retornades a Palestina i dissoltes allà.^[9]

A partir de 1942, es van formar un gran nombre d'unitats mixtes àrabs-jueves palestines, amb la mateixa composició ètnica mixta i els mateixos problemes de qualitat que es trobaven a les Companyies Pioneres. Aquestes incloïen sis Unitats de Transport RASC (jueves) ,^[10] un Servei Territorial Auxiliar femení i un Servei Territorial de la Força Aèria Femení,^[11] i diversos auxiliars en unitats locals del Cos d'Artilleria de l'Exèrcit Reial, els Enginyers Reials i el Reial Cos Mèdic de l'Exèrcit.^[9] També es van reclutar voluntaris jueus per servir en bateries d'artilleria costanera que defensaven Palestina.^[12] El personal logístic jueu de Palestina va ser desplegat a la Batalla de França, la Invasió de Grècia, la campanya del Nord d'Àfrica i la campanya d'Itàlia fins i tot abans de l'arribada de la Brigada Jueva. Mentre estaven desplegades per dur a terme tasques logístiques, les unitats estaven equipades amb armes i participaven en combat quan calia.^[13][14]

Els britànics van reclutar jueus com a comandos en petit nombre. El 1940 es va formar el 51è Comando per a voluntaris de Palestina, compost predominantment per voluntaris jueus amb una minoria d'àrabs també. La unitat va lluitar a l'Àfrica Oriental contra els italians. El 1942, el Grup d'Interrogatori Especial, una unitat de comando composta principalment per jueus de parla alemanya de Palestina, es va desplegar al nord d'Àfrica. Alguns jueus de Palestina també es van allistar en unitats d'artilleria i mèdiques, la Royal Air Force i la Royal Navy.

No hi havia cap formació designada totalment jueva i apta per al combat. Grups jueus van sol·licitar al govern britànic la creació d'aquesta força, però els britànics s'hi van negar.^[15] En aquell moment, el Llibre Blanc de 1939 estava en vigor, limitant la immigració jueva i les compres de terres.^[5] Les autoritats britàniques inicialment van dubtar a reclutar jueus de Palestina per a rols d'infanteria.^[12]

El nucli del que més tard es convertiria en la Brigada Jueva es va formar quan els britànics van començar a reclutar voluntaris jueus de Palestina per al Reial Regiment del Kent Oriental ("els Buffs"), per ser utilitzats com a guàrdies per a instal·lacions militars, inclosos els camps de presoners de guerra a Palestina. Els reclutes van rebre una formació que emfatitzava la disciplina però incloïa poca pràctica amb foc real. Els voluntaris àrabs van ser reclutats en companyies separades.^[12] L'agost de 1942 es va formar el Regiment de Palestina. Les companyies Buffs existents van ser absorbides pel Regiment de Palestina. El reclutament va continuar, però estava plagat pel mateix reclutament mixt i els seus problemes de baixa qualitat associats. El regiment va ser anomenat despectivament els "Cinc Regiments Piastre", a causa del gran nombre de "voluntaris" àrabs que s'havien allistat només per la bonificació en efectiu proporcionada per l'Agència Jueva. El Regiment de Palestina finalment va acabar consistent en tres batallons jueus i un àrab. Tenia la funció de guàrdia a Palestina i Egipte.^[12][16]

A diferència dels batallons d'infanteria, altres unitats que més tard passarien a formar part de la brigada es van formar anteriorment i tenien experiència prèvia. El 1940, durant la campanya de bombardeig de l'Eix contra el Mandat de Palestina, els britànics van decidir reclutar jueus com a artillers antiaeris després d'un atac aeri italià particularment mortal contra Tel Aviv. L'octubre de 1940 es va formar la 1a Bateria Antiaèria Lleugera de Palestina, que va entrar en funcionament el 1941. La unitat va defensar Palestina de nous atacs aeris i va servir amb les forces britàniques en altres llocs del Mediterrani. La 643a Companyia d'Enginyeria de Camp dels Enginyers Reials, originalment la 743a Companyia d'Obres Artesanals, es va formar el setembre de 1941. Inicialment va servir a Palestina, construint bases militars i fortificacions, abans de proporcionar suport a les forces britàniques al nord d'Àfrica i Itàlia. A més, la 178a Companyia General de Transport, RASC, que es va formar el febrer de 1941, també va servir amb les forces britàniques al nord d'Àfrica i posteriorment a Itàlia. També va ser una de les primeres unitats a utilitzar àmpliament les insígnies hebrees i sionistes.^[12]

Des del començament de la guerra, l'Agència Jueva havia intentat establir un exèrcit jueu per lluitar al costat dels aliats. Les primeres negociacions entre els líders sionistes i els funcionaris britànics van tenir lloc ja al setembre de 1939. Del 1940 al 1941, els líders sionistes van sol·licitar que es formés una divisió completa composta per jueus de Gran Bretanya, els dominis i les comunitats de refugiats, però això va ser rebutjat a l'octubre de 1941. Els líders sionistes van centrar els seus esforços en el reclutament de jueus a Palestina.^[12]

Després que les potències aliades fessin públics els primers informes de les atrocitats nazis de l'Holocaust a la primavera i principis de l'estiu de 1942,^[17] el primer ministre britànic Winston Churchill va enviar un telegrama personal al president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, suggerint que "els jueus... de totes les races tenen dret a atacar els alemanys com un cos recognoscible". El president va respondre cinc dies després dient: "No percebo cap objecció..."

El febrer de 1944, es van reprendre les negociacions entre l'Agència Jueva i els funcionaris britànics sobre una força de combat jueva. Els funcionaris britànics es van oposar a la creació d'una gran força de combat jueva, per por que reforcés les reivindicacions nacionals jueves, provoqués l'oposició àrab i es convertís en la base de la rebel·lió jueva contra el domini britànic. Com a compromís, van proposar formar un grup de brigada en lloc d'una força més gran. Els desacords van persistir, sobretot a causa que els britànics consideraven el desplegament de la força jueva prevista al teatre de l'Extrem Orient, al qual s'oposava l'Agència Jueva. Chaim Weizmann va eludir les negociacions i va apel·lar directament a Churchill.^[12][5] Churchill va acceptar formar una força de combat jueva, preferint que fos una brigada més petita en lloc d'una divisió completa. Va recomanar formalment al Secretari d'Estat la formació d'aquesta brigada i que es desplegués per lluitar a Itàlia.^[12] Segons Rafael Medoff, Churchill va consentir perquè estava "commogut per la massacre del judaisme hongarès [i] esperava impressionar l'opinió pública americana."^[15] El 9 d'agost, el Gabinet de Guerra va aprovar la proposta de Churchill. El 29 d'agost, Churchill va anunciar al Parlament l'acord del govern britànic per formar un grup de brigada jueva.^[12]

El 20 de setembre de 1944, un comunicat oficial del Ministeri de Guerra va anunciar la formació del Grup de Brigada Jueva de l'Exèrcit Britànic. El quarter general del Grup de Brigada Jueva es va establir a Egipte a finals de setembre de 1944. La formació va rebre el nom de grup de brigada per la inclusió sota el comandament d'un regiment d'artilleria.

Els tres batallons jueus del Regiment de Palestina es van convertir en els batallons d'infanteria de la brigada. A més, veterans de la 1a Bateria Antiaèria Lleugera de Palestina van passar a formar part del regiment d'artilleria de la brigada. La 643a Companyia de Camp i la 178a Companyia de Transport General es van afegir a la brigada com a unitats d'enginyeria i transport, respectivament. Després de l'anunci de la formació de la brigada, es va iniciar el reclutament de voluntaris addicionals. Un gran nombre de joves, especialment graduats recents de secundària i fins i tot escolars, es van presentar voluntaris. Una campanya de l'Agència Jueva entre els membres dels assentaments laborals va produir uns 200 voluntaris. A més, les autoritats britàniques van reclutar entre refugiats jueus d'Europa que estaven detinguts a Maurici després d'haver intentat entrar a Palestina el 1940, amb 212 units i altres 300 rebutjats per no aptes mèdicament.^[12][18] Amb el reclutament avançant a un ritme insatisfactori, el general Harold Alexander, comandant del 15è Grup d'Exèrcits, va advertir que si no millorava, afegiria 1.000 soldats britànics no jueus i 33 oficials a la brigada, cosa que va provocar una renovada campanya de reclutament. Finalment, uns 2.000 nous reclutes es van allistar entre 1944 i 1946, i la majoria es van incorporar entre setembre de 1944 i febrer de 1945.^[12]

A més, personal britànic jueu i no jueu va ser transferit a la brigada, incloent-hi oficials i suboficials per liderar-la. Un oficial jueu britànic, el brigadier Ernest Benjamin, va ser posat al comandament de la brigada. La va comandar amb el suport de diversos altres oficials jueus britànics. Els tres comandants de batalló eren inicialment britànics, i dos van ser substituïts posteriorment per jueus palestins. La resta de l'estructura de comandament era majoritàriament jueva palestina, amb més oficials i suboficials jueus palestins que van substituir els britànics a mesura que la brigada madurava. Una unitat d'artilleria britànica experimentada es va integrar al regiment d'artilleria de la brigada, que finalment constaria d'uns 600 jueus palestins i 300 britànics. Les unitats mèdiques, de parc de camp d'artilleria, de senyals, REME, i de prebost de la brigada estaven compostes principalment per personal britànic no jueu.^[12]

La bandera sionista va ser aprovada com a estendard. Incloïa més de 5.000 soldats organitzats en tres batallons d'infanteria, un regiment d'artilleria i diverses unitats de suport. La composició de la Brigada Jueva, formada per unitats de combat i de suport, era la següent:^[19]

• 1r Batalló, Regiment de Palestina
• 2n Batalló, Regiment de Palestina
• 3r Batalló, Regiment de Palestina
• 200è Regiment de Camp, Artilleria Reial
• 643 Companyia de Camp, Enginyers Reials
• Secció Postal del Grup de Brigada Jueva, Enginyers Reials
• 178a Companyia del Grup de Brigades Jueves, RASC
• 140 Ambulància de campanya, RAMC
• Secció del Parc de Camp d'Artilleria del Grup de Brigades Jueves, RAOC
• Secció de Provost del Grup de Brigades Jueves
• Tallers de la Brigada d'Infanteria Jueva, REME
• Destacament d'Ajuda Lleugera del Grup de Brigada Jueva, REME

The New York Times va citar el reverend Dr. Israel Goldstein que l'anunci britànic de la creació d'una Brigada Jueva "és una mostra tardana però, tanmateix, benvinguda de reconeixement del paper jueu en l'esforç bèl·lic, en particular la contribució de la Palestina jueva".^[20] The Manchester Guardian va lamentar: "L'anunci que una Brigada Jueva lluitarà amb l'exèrcit britànic és benvingut, tot i que amb cinc anys de retard. Un lamenta que el govern britànic hagi trigat tant a aprofitar una gran oportunitat".^[21]

El setembre de 1944, els tres batallons d'infanteria de la brigada van ser desplegats a Egipte i van patir cinc setmanes d'entrenament intensiu supervisat pel brigadier Benjamin. El 31 d'octubre de 1944, Benjamin va declarar que els batallons estaven preparats.^[12] La brigada va ser desplegada a Itàlia, on es va unir al Vuitè Exèrcit Britànic, que participava a la Campanya d'Itàlia sota el 15è Grup d'Exèrcits.^[5][22] La brigada va arribar a Itàlia el novembre de 1944, on els seus batallons d'infanteria van rebre entrenament addicional fins al febrer de 1945. El regiment d'artilleria de la brigada es va entrenar per separat, amb un entrenament que va durar de novembre a març. S'uniria a la resta de la brigada al març, després que els batallons d'infanteria ja haguessin vist combat. El 8 de febrer, el brigadier Benjamin es va reunir amb l'alt funcionari de l'Agència Jueva Moshe Sharett i va confirmar que la brigada estava gairebé a punt per al combat, tot i que va expressar la seva preocupació perquè dos terços dels oficials de la brigada no tenien experiència en combat.^[12]

La Brigada Jueva es va incorporar inicialment al Vuitè Exèrcit Britànic sota el V Cos de l'Exèrcit Britànic, que formava part del 15è Grup d'Exèrcits Aliat . Primer es va adscriure a la 8a Divisió Índia i es va desplegar davant la Línia Gòtica. Va prendre posicions a la línia del front per primera vegada el 3 de març de 1945 al llarg de la riba sud del riu Senio, al sector Mezzano-Alfonsine, entre Alfonsine i Ravenna, substituint la 2a Brigada Blindada britànica. Les forces alemanyes a les quals es va enfrontar van ser elements de la 362a Divisió d'Infanteria i la 42a Divisió Jäger. El seu primer enfrontament va tenir lloc la nit del 3 al 4 de març, quan el sergent Eliyahu Lankin va dirigir una patrulla de reconeixement que va tenir èxit en la seva missió, però va ser sotmesa al foc d'artilleria alemany que va ferir tres soldats. Durant les setmanes següents, la brigada va dur a terme patrulles agressives durant les quals va participar en tiroteigs per tal de millorar les seves posicions, netejar la riba sud de tropes alemanyes i fer presoners, i va dur a terme incursions a petita escala contra posicions alemanyes a l'altra banda del riu per posar a prova la força de l'enemic i cartografiar les posicions defensives enemigues. Les seves activitats incloïen patrulles de reconeixement nocturnes, de vegades realitzades conjuntament amb la Cavalleria Nord-irlandesa. Durant aquest període, les posicions de la brigada van ser sotmeses a foc de morter i metralladora alemanys. La zona també va estar fortament minada, cosa que va provocar diversos ferits entre els soldats de la brigada. El 15 de març, soldats de la brigada van dur a terme una emboscada reeixida, matant vuit soldats alemanys. L'endemà van capturar vuit presoners més.^[12][23]

La brigada va entrar per primera vegada en operacions de combat a gran escala a Alfonsine el 19 de març.^[24] La seva primera acció de combat a gran escala va ser un avanç sobre La Giorgetta. Els preparatius per atacar-la s'havien iniciat des del 16 de març, quan el tinent Yohanan Peltz havia descobert artilleria alemanya en terreny elevat a la zona amb vistes al flanc aliat, i posteriorment va dur a terme patrulles per cartografiar la zona i netejar el pas dels tancs. El 17 de març, la seva patrulla va quedar atrapada pel foc d'artilleria durant dues hores abans de retirar-se sota la cobertura d'una cortina de fum. El 19 de març, després que la intel•ligència aliada suggerís una possible retirada alemanya, quatre patrulles van avançar. Dues patrulles van fracassar després de topar amb foc intens i un camp de mines, amb sis morts. Les altres dues van capturar tres posicions alemanyes, van matar uns 30 soldats alemanys i van fer 12 presoners, amb un presoner mort pel foc de metralladora alemanya durant la retirada.^[12][25]

L'endemà, es va llançar un assalt sobre La Giorgetta a través d'un corredor netejat en un camp de mines. El tinent Yohanan Peltz va liderar 96 soldats amb el suport de tres tancs Churchill dels North Irish Horse. Amb un grup suprimint el foc enemic, Peltz va liderar un altre grup en una càrrega de baioneta contra el centre de comandament alemany, que estava situat en una masia, capturant-lo en qüestió de minuts i assegurant La Giorgetta amb un cost de 3 morts i 6 ferits. La mateixa nit, la brigada va repel•lir un contraatac decidit amb un cost de 3 ferits. La brigada va avançar en tàndem amb les tropes índies properes i amb suport blindat, d'artilleria i aeri. Molts dels aviadors que volaven en suport de la brigada eren jueus sud-africans, i els avions volaven en formació d'estrella de David com a homenatge a la brigada.^[12][23]

Després van persistir accions a petita escala, amb un soldat mort el 21 de març i la brigada capturant tres presoners l'endemà. Això va marcar el final de les operacions al sector Mezzano-Alfonsine. El 22 de març, la brigada es va retirar del sector i va ser substituïda pel Grup de Combat Cremona de l'Exèrcit Cobel•ligerant Italià.^[12]

Posteriorment, la brigada va ser transferida al X Cos britànic i desplegada al sector de Brisighella, prop de Faenza, substituint la 43a Brigada Independent d'Infanteria Gurkha. Havia d'operar com a unitat de suport al Grup de Combat Friül de l'Exèrcit Cobel•ligerant italià, que estava situat a l'est de la brigada. A l'oest, la brigada estava flanquejada per divisions poloneses lliures. Totes les unitats de combat de la brigada estaven al seu lloc el 27 de març. Davant d'elles hi havia els regiments 11è i 12è de la 4a Divisió Paracaigudista alemanya, comandada pel Generalleutnant Heinrich Trettner.^[12][26]

Els soldats de la brigada van començar immediatament a participar en accions a petita escala amb paracaigudistes alemanys. Ambdues parts van enviar patrulles de sondeig que de vegades xocaven. Les dues parts també van participar en intercanvis intermitents d'artilleria i morter. El 28 de març, una patrulla de la brigada es va enfrontar a les tropes enemigues i va perdre un home. L'endemà, els soldats de la brigada en una missió de reconeixement es van enfrontar a les forces enemigues. Sis paracaigudistes alemanys van morir, mentre que la brigada va perdre un mort i dos ferits. El mateix dia, el foc de morter contra les posicions de la brigada va matar dos soldats més i en va ferir quinze. El 30 de març, una altra patrulla de la brigada es va enfrontar a soldats alemanys i els va infligir baixes, mentre que va perdre un soldat mort i dos ferits. Del 31 de març a l'1 d'abril, la brigada va participar en combats intensos, aconseguint establir un lloc avançat en un turó amb vistes al riu Senio, mentre que va perdre quatre morts, tretze ferits i un desaparegut. Els soldats de la brigada posteriorment van capturar Fugnana i Plicotto per assegurar el seu sector. Els alemanys van patir baixes al seu torn, i es va observar que les baixes enemigues eren retirades amb ambulància.^[12][27]

Durant aquest període, una patrulla dirigida pel tinent Antony Van Gelder enviada a trobar presoners enemics per a informació d'intel•ligència va aconseguir capturar catorze soldats alemanys que es van trobar dormint en un búnquer. Fins al 10 d'abril, el front estava relativament tranquil, amb la brigada participant en algunes accions a petita escala i fent alguns presoners. El 6 d'abril, es va produir una explosió interna en un edifici que s'utilitzava com a lloc avançat, matant cinc soldats de la brigada, inclòs el tinent Van Gelder. L'endemà, la brigada va perdre un mort i vuit ferits en enfrontaments de patrulles.^[12][27]

El 10 d'abril, la brigada va tornar a les operacions ofensives, participant en un assalt a través del riu Senio com a part de la "Batalla dels Tres Rius" de l'ofensiva de la primavera de 1945 a Itàlia. L'assalt va ser precedit per un bombardeig d'artilleria pesada i bombardeig aeri, amb els morters pesants i els canons Bren de la brigada també disparant per suavitzar les posicions enemigues al seu sector. Amb granades de fum proporcionant cobertura, els soldats de la brigada van travessar el riu sobre ponts de pontons construïts pels enginyers i van prendre posicions, amb una companyia liderada per Uri Shay recolzada per una companyia d'enginyers que va arribar al Molí Fantaguzzi i s'hi va fortificar. Posteriorment, les forces de la brigada van ampliar el cap de pont. Van trobar una resistència mínima, ja que els alemanys s'havien retirat en gran part.^[12]

Posteriorment, les forces de la brigada van avançar cap al Mont Ghebbio l'11 d'abril i van ser retardades a Cuffiano per una forta resistència. Les tropes de la brigada van aconseguir eliminar els esquadrons alemanys amagats a les cases i els alemanys van començar a retirar-se al vespre. Els combats van costar a la brigada tres morts i vint ferits. Posteriorment, la unitat de la brigada es va unir al Grup de Combat Friül. Mentrestant, els alemanys van llançar diversos contraatacs contra la posició de la brigada al Molí Fantaguzzi, que van començar poc després de la mitjanit. Els soldats de la brigada van aconseguir contenir l'enemic durant tota la nit amb suport d'artilleria. A l'alba van arribar reforços. Al migdia els combats havien acabat amb el molí en mans de la brigada.^[12]

El 12 d'abril, es va assignar a la brigada una sèrie d'objectius. Se li va ordenar donar suport a les forces poloneses lliures a la seva dreta i al Grup de Combat Foglore de l'Exèrcit Cobel•ligerant Italià a la seva esquerra. Continuant el seu avanç, les unitats de la brigada van trobar diversos nivells de resistència. L'avanç al Mont Ghebbio es va reprendre, amb el suport d'artilleria, blindats i enginyers de combat. L'assalt a la muntanya en si va ser dut a terme per una companyia liderada pel major Maksim Kahan, que va conduir les seves tropes muntanya amunt enfrontant-se al foc de franctiradors i morters, així com a camps de mines. A prop del cim, Kahan va ordenar una barrera d'artilleria i després va dividir la seva força en dos equips d'assalt, que van avançar amb les baionetes al caliu i van expulsar els paracaigudistes alemanys de les seves posicions. L'assalt al Mont Ghebbio va costar a la brigada tres morts i vuit ferits.^[12][28]

En els seus avenços posteriors, les forces de la brigada van capturar el Mont Querzola, es van unir a les forces poloneses lliures al seu flanc dret i van avançar cap a Ímola, que va ser alliberada per les forces poloneses abans de la seva arribada. El 13 d'abril, la brigada va perdre dos morts i deu ferits en combat al voltant de La Torre. Altres unitats van trobar una resistència mínima o nul•la. Els batallons 2n i 3r de la brigada van ser posteriorment retirats al sud del riu Senio i el 15 d'abril, el 1r batalló també va ser retirat. Inicialment es va dir als soldats que la pausa era temporal, però això, de fet, va marcar el final de les seves operacions de combat a la Segona Guerra Mundial.^[12] Els tres batallons d'infanteria de la Brigada Jueva havien passat 48 dies al front a Itàlia, del 3 de març al 20 d'abril de 1945.^[24]

Tot i que els batallons d'infanteria van ser retirats del combat el 15 d'abril, les forces de suport de la brigada, com ara les unitats d'artilleria, senyals i enginyeria, van continuar participant en l'avanç aliat. A mesura que els aliats avançaven sobre Bolonya, la brigada va rebre l'ordre de prendre el comandament d'un sector a la zona de Monte Grande, al nord de San Clemente, que dominava Bolonya i es trobava a la cruïlla del Cinquè Exèrcit dels Estats Units i el Vuitè Exèrcit britànic. El quarter general de la brigada va prendre sota el seu comandament una unitat improvisada recentment formada anomenada Força GP del MAC, que comprenia sis batallons britànics i indis. Incloïa canons antiaeris lleugers britànics, l'única artilleria de muntanya britànica a Itàlia, diverses forces logístiques i d'enginyeria, i la unitat de senyals de la Brigada Jueva. Aquesta força va substituir la 10a Divisió Índia, que va rebre l'ordre de donar suport a l'avanç polonès sobre Bolonya. El sector inicialment va caure sota el comandament del XIII Cos britànic abans de ser transferit al 10è Cos britànic. La Força GP del MAC va participar en intercanvis d'artilleria amb els alemanys. Després que els batallons indis comencessin el seu avanç el 20 d'abril, la Força GP del MAC es va dissoldre. El quarter general de la Brigada Jueva i la seva unitat de senyals van ser retirats de la línia del front.^[29][12]

La unitat d'artilleria de la Brigada Jueva, el 200è Regiment de Camp, va romandre activa a la línia del front, donant suport a les forces italianes del Grup de Combat Friül. El 13 d'abril, va prendre noves posicions i va reprendre el foc tres dies després quan els alemanys es retiraven. Posteriorment, se li va ordenar que avancés a noves posicions i donés suport a l'avanç polonès sobre Bolonya. El regiment va proporcionar suport de foc a les forces poloneses des de Castel San Pietro Terme i va ser atacat per avions enemics. El 22 d'abril, va tornar a Faenza. Una companyia d'enginyers que havia romàs al nord del Senio en guàrdia i que havia estat pensada com una addició a la Força GP del MAC abans que es dissolgués també va ser encarregada de desmantellar els ponts Bailey darrere de la línia del front abans d'avançar cap al nord. No va veure més combats. El 17 d'abril, les companyies de metralladores dels batallons d'infanteria van ser redestinades per assegurar els ponts al llarg del riu Po i cobrir les unitats d'enginyers que hi treballaven. Des de mitjans d'abril, la companyia RASC de la brigada també va treballar sota l'oficial de confiscació del 10è Cos per gestionar l'equipament alemany capturat. El 25 d'abril, el 10è Cos britànic va acabar formalment la seva participació en operacions de combat a Itàlia. Part del personal de suport de la brigada va continuar actiu durant un temps després, i la companyia RASC es va separar temporalment de la Brigada Jueva per supervisar les operacions de transport al sector del Vuitè Exèrcit i la unitat de senyals va ser reassignada al V Cos britànic per gestionar el trànsit al llarg de les rutes de subministrament el 25 d'abril abans de reincorporar-se a la resta de la brigada al maig.^[12]

El comandant del 10è Cos britànic va elogiar l'actuació de la Brigada Jueva:

Basant-se en entrevistes amb veterans de la brigada, Morris Beckman va escriure que els membres de la brigada podrien haver executat sumàriament soldats alemanys que es rendien, en particular soldats de les SS, per venjar-se de l'Holocaust, a més d'altres abusos com ara simulacres d'execucions. Els soldats de la brigada alemanys i nascuts a Àustria maleïen els presoners alemanys en el seu propi idioma o els preguntaven si coneixien el destí dels seus familiars. Samuele Rocca va escriure que no es van produir execucions, però que hi va haver actes simbòlics d'humiliació, com ara que es va obligar presoners alemanys a pintar l'Estrella de David en vehicles o netejar les ruïnes d'una sinagoga a Torí. En un incident, després que catorze alemanys fossin capturats per una patrulla de la brigada, un soldat va instar que fossin executats i altres es van burlar dels presoners. Uns dies més tard, el brigadier Benjamin va emetre una ordre que establia que es necessitaven presoners vius per a la recopilació d'intel·ligència i que havien de ser tractats d'acord amb les lleis de la guerra. Tot i reconèixer el trauma que havien patit molts soldats de la brigada, inclosa la pèrdua de familiars a l'Holocaust, va advertir que la venjança soscavaria els objectius operatius. Tanmateix, Benjamin, el seu estat major, va entendre el desig de venjança entre els soldats, i cap soldat de la brigada jueva va ser mai jutjat per abusar de presoners.^[31][12]

La Brigada Jueva va estar representada entre les unitats aliades alliberadores en una audiència papal. La Brigada Jueva va ser estacionada a Tarvisio, prop del triangle fronterer d'Itàlia, Iugoslàvia i Àustria. Van buscar supervivents de l'Holocaust, van proporcionar ajuda als supervivents i van ajudar en la seva immigració a Palestina.^[5] Van tenir un paper clau en els esforços de la Berihah per ajudar els jueus a escapar d'Europa cap a la Palestina del Mandat Britànic, un paper que molts dels seus membres van continuar després de la dissolució de la Brigada. Entre els seus projectes hi havia l'educació i la cura dels nens de Selvino. El juliol de 1945, la Brigada es va traslladar a Bèlgica i els Països Baixos.^[22]

Molts membres de la Brigada Jueva van ajudar i van encoratjar la implementació de la Bricha. En els vitals i caòtics mesos immediatament abans i després de la rendició alemanya, membres de la Brigada Jueva van subministrar uniformes i documents de l'exèrcit britànic a civils jueus que facilitaven la immigració il•legal de supervivents de l'Holocaust al Mandat de Palestina. L'exemple més notable va ser Yehuda Arazi, amb el nom en clau "Alon", que havia estat buscat durant dos anys per les autoritats britàniques a Palestina per robar fusells a la policia britànica i donar-los al Haganà.^[45] Ell i el seu company Yitzhak Levy s'havien allistat a la Brigada Jueva utilitzant noms falsos.

El 1945, Arazi i el seu company Yitzhak Levy van viatjar des del Mandat de Palestina fins a Egipte amb tren, vestits com a sergents dels Enginyers Reials. Des d'Egipte, la parella va viatjar a través del nord d'Àfrica fins a Itàlia i, utilitzant noms falsos, es van unir a la Brigada Jueva, on Arazi es va fer responsable en secret d'organitzar la immigració il•legal. Això incloïa la compra de vaixells, l'establiment de hachsharot, el subministrament d'aliments i la compilació de llistes de supervivents.^[46]

Quan Arazi va arribar a la Brigada Jueva a Tarvisio el juny de 1945, va informar a alguns dels membres del Haganà que servien a la Brigada que altres unitats havien contactat amb supervivents jueus. Arazi va recalcar a la Brigada la seva importància a Europa i va instar els soldats a trobar 5.000 supervivents jueus per portar-los al Mandat de Palestina.^[47] L'oficial de la Brigada Jueva Aharon Hoter-Yishai va recordar que dubtava de l'existència de 5.000 supervivents jueus. De totes maneres, la Brigada Jueva va acceptar el repte d'Arazi sense qüestionar-ho. Per a molts soldats jueus, aquesta nova missió justificava el seu servei previ a les forces britàniques que havia precedit la creació de la Brigada Jueva.^[48]

Un altre soldat de la Brigada Jueva que va participar activament a la Bricha va ser Israel Carmi, que va ser donat de baixa de la Brigada Jueva a la tardor de 1945. Després d'uns mesos, la Secretaria del Kibbutz HaMeuchad es va adreçar a Carmi per demanar-li que tornés a Europa per ajudar amb la Bricha. L'experiència prèvia de Carmi treballant amb supervivents el va convertir en un actiu important per al moviment Bricha. Va tornar a Itàlia el 1946 i va assistir al 22è Congrés Sionista a Basilea, on va obtenir informació sobre com operava la Berihah a tot Europa.^[49]

Carmi va proposar establir una segona ruta de la Berihah a través d'Europa en cas que la ruta existent col•lapsés. Va proposar dividir el lideratge de la Bricha en parts: Mordechai Surkis, treballant des de París, seria responsable de les operacions financeres. Ephraim Dekel a Praga dirigiria l'element administratiu i supervisaria la Berihah a Polònia, Txecoslovàquia i Alemanya. Carmi, treballant des de Praga, supervisaria les activitats a Hongria, Iugoslàvia i Romania.^[49]

Els soldats de la Brigada Jueva, que ajudaven amb la Bricha, van aprofitar específicament la situació caòtica de la postguerra europea per traslladar supervivents de l'Holocaust entre països i a través de fronteres. Merkaz Lagolah va col•locar intencionadament soldats en punts de transferència i passos fronterers per ajudar les DP (persones desplaçades) jueves.^[50] Per exemple, Judenberg, un subcamp del camp de concentració de Mauthausen, va actuar com a punt Berihah on els soldats de la Brigada i els partisans treballaven junts per ajudar els DP. De la mateixa manera, a la ciutat de Graz, un punt Bricha estava centrat en un hotel on una figura llegendària de la Bricha, Pinchas Zeitag, també conegut com a Pini el Roig o "Gingi", organitzava transports cap a l'oest, a Itàlia.^[51]

Una de les majors contribucions de la Brigada Jueva a la Bricha va ser l'ús dels seus vehicles de l'exèrcit britànic per transportar supervivents, fins a mil persones alhora, en combois de camions fins a Pontebba, el dipòsit de la brigada. Aquests transports secrets generalment arribaven a les 2 o 3 de la matinada, i la Brigada sempre s'assegurava que les DP fossin rebuts per un soldat o un oficial i donats la benvinguda a un menjador amb menjar i te. A tothom se li feia un examen mèdic, un lloc per dormir i roba neta. En pocs dies, el grup va ser traslladat a hachsharot a Bari, Bolonya i Mòdena. Després de recuperar-se i completar el seu entrenament dels hachshara, les DP van ser portades a ports on els vaixells salparien il•legalment cap al Mandat de Palestina.^[52] Els historiadors estimen que la Brigada Jueva va ajudar en el trasllat, entre 1945 i 1948, de 15.000-22.000 DP juevess com a part de la Bricha i el moviment d'immigració il•legal.^[53]

El 1948, després de la Declaració d'Independència israeliana, molts veterans de la Brigada Jueva van servir amb distinció a les Forces de Defensa d'Israel durant la Guerra Àrab-Israeliana de 1948. Els veterans de la brigada van portar amb ells la disciplina i l'entrenament de l'exèrcit britànic, així com l'experiència en combat, que van resultar importants per donar forma a les Forces de Defensa d'Israel. Molts veterans van servir com a oficials d'alt rang a l'exèrcit israelià, i 35 d'ells van arribar a ser generals.^[54][55][12]

Entre els soldats de la brigada, 78 van ser esmentats en despatxos i 20 van rebre condecoracions militars (7 medalles militars, 7 medalles de l'Ordre de l'Imperi Britànic, 4 Creus militars i 2 premis nord-americans).^[56] Els veterans de la Brigada van rebre més tard la Cinta dels Voluntaris i la Medalla dels Combatents contra els Nazis de l'Estat d'Israel.^[57]

A l'octubre de 2018, després d'un vot de suport unànime del Parlament italià, la bandera de guerra del Grup de Brigades Jueves va ser guardonada amb la Medalla d'Or al Valor Militar italiana per la seva contribució a l'alliberament d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. La medalla es va adjuntar a la bandera de guerra de la 7a Brigada Blindada israeliana, hereves del Grup de Brigades Jueves, en una celebració al Bet Hagdudim (Museu dels Batallons) d'Avihayil.^[58]

La Brigada Jueva va inspirar nombroses memòries, llibres^[59] i pel·lícules.^[60] El 1998, els cineastes Chuck Olin (director) i Matthew Palm (coproductor) van estrenar el seu documental guardonat, In Our Own Hands. La pel·lícula es va emetre a la PBS als Estats Units i es va projectar en nombrosos festivals de cinema d'arreu del món.

A la novel·la Exodus de Leon Uris, i a la pel·lícula posterior, el protagonista Ari Ben Canaan del Haganà aconsegueix organitzar el moviment de refugiats a Palestina, a través de la seva experiència d'acció i l'ús de procediments adquirits durant la guerra com a oficial de la Brigada Jueva.