Can Rafart
| Dades | ||||
|---|---|---|---|---|
| Tipus | Masia | |||
| Construcció | segle XX | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | historicisme arquitectònic | |||
| Altitud | 450 m | |||
| Ubicació geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Vilassar de Dalt (Maresme) | |||
| Lloc | Rafart, 2 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 45563 | |||
Can Rafart és una masia de Vilassar de Dalt (Maresme), catalogada com a bé cultural d'interès local.[1]
Història
Les primeres mencions documentals al mas Riera del Pou són del 1229, quan pertanyia a Dolça de Riera,[2] i en un capbreu del segle xiv apareix com un domini del Castell de Vilassar.[1] El 1579, l'hereu Francesc[3] i la pubilla Elionor Riera[4] es casaren respectivament amb la pubilla Paula[5] i l'hereu Salvi[6] del mas Rafart de Cabrils, actual Castell de Can Jaumar. Aquest és l'origen de l'actual denominació del mas.[2][1]
L'hereu Salvador Rafart i Riera[7] fou domèstic del virrei de Sardenya, Alfons d'Erill, que el 1623 portà les relíquies dels Sants Màrtirs a Vilassar.[1] El seu germà Onofre (†1656),[8] casat el 1638 amb la filla del botiguer de teles Jaume Martí, va ser l'iniciador d'una nissaga de candelers de cera de Barcelona, continuada pels seus fills Manel i Francesc.[9] El 1669, la seva filla Gertrudis Rafart i Martí[10] es va casar amb el botiguer de teles Francesc Bassols i Riera (†1701).[11][12] L'hereu fou Francesc Bassols i Rafart (1672-1714),[13] també botiguer de teles i destacat austriacista,[1] que participà en la defensa del baluard del Portal Nou a la matinada de l'11 de setembre del 1714, i morí poc després en el contraatac del convent de Sant Agustí.[12] Els seus béns foren segrestats durant la llarga postguerra, i foren heretats pel seu fill, el jurista Joaquim de Bassols i Colomer (1707-1796).[14][12]
En aquesta època, Can Rafart i Can Vehil de la Serra constituïen una única propietat, que a començaments del segle xix seria adquirida per l'hisendat barceloní Melcior de Bruguera i de Manning,[15] hereu de Can Bruguera.[16][1] Als tombants de segle, el seu fill Josep de Bruguera i d'Alemany[17] el va fer reformar per a anar a viure-hi en casar-se.[16]
A les darreries dels anys 1950, i mitjançant un vitalici atorgat per la darrera propietària de la família Bruguera, Can Rafart i Can Vehil de la Serra passaren a mans de Josep Maria de Porcioles i Colomer, aleshores alcalde de Barcelona.[1]
Descripció
Consta de planta baixa i dos pisis amb coberta a dues aigües i carener paral·lel a la façana principal. Hi ha un cos annex a la façana de ponent de planta baixa i porxo d'arc de mig punt.[1]
Referències
- 1 2 3 4 5 6 7 8 «Can Rafart». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- 1 2 Oliva i Ricós, 2011, p. 2.
- ↑ «Francesc RIERA». geneanet. Martín RODRÍGUEZ.
- ↑ «Elionor RIERA». geneanet. Martín RODRÍGUEZ.
- ↑ «Paula RAFART». geneanet. Martín RODRÍGUEZ.
- ↑ «Salvi RAFART». geneanet. Martín RODRÍGUEZ.
- ↑ «Salvador RAFART y RIERA». geneanet. Martín RODRÍGUEZ.
- ↑ «Jaume Onofre RAFART». geneanet. Martín RODRÍGUEZ.
- ↑ Oliva i Ricós, 2011, p. 2-3.
- ↑ «Gertrudis RAFART». geneanet. Martín RODRÍGUEZ.
- ↑ «Francesc de Asís de BASSOLS». geneanet. Martín RODRÍGUEZ.
- 1 2 3 Oliva i Ricós, 2011, p. 3.
- ↑ «Francesc de BASSOLS». geneanet. Martín RODRÍGUEZ.
- ↑ «Joaquín de BASSOLS». geneanet. Martín RODRÍGUEZ.
- ↑ «Melcior de BRUGUERA y de MANNING». geneanet. Martín RODRÍGUEZ.
- 1 2 Oliva i Ricós, 2011, p. 4.
- ↑ «Josep de BRUGUERA y de ALEMANY». geneanet. Martín RODRÍGUEZ.
Vegeu també
Bibliografia
- Oliva i Ricós, Benet. La generació de Feliu de la Penya. Burgesia Mercantil i Guerra de Successió entre el Maresme i Barcelona. Universitat de Lleida, 2001. ISBN 978-8484090922.
- Oliva i Ricós, Benet. «El Mas Rafart de Vilassar de Dalt: Notes històriques», 2011.

