Casa Laribal
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici  | |||
| Part de | Muralla romana de Barcelona | |||
| Arquitecte | Pere Falqués i Urpí Enric Sagnier i Villavecchia | |||
| Construcció | 1910 | |||
| Ús | hostal | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura eclèctica | |||
| Ubicació geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | el Gòtic (Barcelonès) | |||
| Lloc | Avinyó, 11-13 / Baixada Sant Miquel, 2 | |||
| ||||
| Bé amb protecció urbanística | ||||
| Tipus | bé amb elements d'interès | |||
| Id. Barcelona | 1212 | |||
La casa Laribal és un edifici situat als carrers de l'Avinyó, 11-13 i de la baixada de Sant Miquel, 2 de Barcelona, catalogat com a bé amb elements d'interès (categoria C).[1][2] Actualment allotja un hostal.[3]
Història
El 1902, l'advocat Josep Laribal i Lastortras, director del diari El Diluvio, va demanar permís per a construir-ne la nova seu, que n'havia de reunir l'administració, la redacció i els tallers,[4] aleshores situats en dos locals diferents a la plaça Reial[5] i al carrer dels Escudellers Blancs.[6] Els plànols foren signats pel mestre d'obres Lluís de Miguel i Roca,[7] tot i que el projecte és atribuït a l'arquitecte municipal Pere Falqués, que actuà com a contractista de l'obra.[1]
Laribal va morir el 1904 sense veure acabada l'obra, i aquesta fou continuada per les seves hereves, les germanes Teresa i Francisca Font i Guinart, que el 1906 signaren el contracte amb el mateix Falqués.[4][6] Posteriorment, l'edifici fou reformat i remuntat en un pis per l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia per a convertir-lo en la nova central telefònica de la Companyia Peninsular de Telèfons,[6] inaugurada el 1910[4] amb la benedicció del bisbe Joan Josep Laguarda i Fenollera.[8]
Descripció
Es tracta d'un edifici de planta baixa d'enormes portalades, tres pisos de grans finestrals (que es fan més petits amb l'alçada), i un quart pis de maó vist i coronament amb una filera de dentells sota la cornisa.[1][4] Hi destaca la cantonada axamfranada, amb la porta principal (a través de la qual s'accedeix a un pati central rodó), sobre la qual s'alcen unes columnes ciclòpies que sostenen una tribuna amb un arc de mig punt, i el coronament amb columnes que sustenten la cornisa.[1][4] Tot plegat resulta en un llenguatge eclèctic i brutalista.[1][4]
Referències
- 1 2 3 4 5 «Antiga Central Telefònica». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «Casa Laribal (Antiga Central Telefónica)». El Poder de la Palabra.
- ↑ «Antiga Central Telefònica». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- 1 2 3 4 5 6 «Companyia Peninsular de Telèfons». Barcelona modernista i singular. Joan Palau.
- ↑ Anuario-Riera, 1896, p. 309.
- 1 2 3 Molet i Petit, 2014, p. 98-99.
- ↑ AMCB, Q127 Foment 536/1902.
- ↑ «Benedicció del nou local de la Compañía Peninsular de Teléfonos pel bisbe de Barcelona». AFB3-117. AFB.
Vegeu també
Bibliografia
- Molet i Petit, Joan «Un arquitecto que no firmaba sus proyectos. Pere Falqués y sus firmones». Matèria: revista d'art, núm. 8, 2014, p. 85-107.