Castell de Vulpellac
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Castell  | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura del Renaixement | |||
| Ubicació geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Vulpellac (Baix Empordà) | |||
| Lloc | Plaça de Ferran Dou | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 119-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0000573 | |||
| Id. IPAC | 128 | |||
El castell de Vulpellac és un edifici de Vulpellac (Baix Empordà), declarat bé cultural d'interès nacional.[1]
Història
El 1137 apareix documentat Gausbert Guillem de Vulpellac, i el 1269 es va signar un conveni entre el senyor de Vulpellac i el bisbe de Girona, senyor eminent del lloc, per tal que hi fos construïda una fortificació.[2]
Segons Francesc de Bofarull, el 1286 el senyor de Vulpellac era Guillem de Palol, feudatari del senyor de Peralada,[2] i el 1319 hi ha documentació dels drets que el bisbe de Girona tenia sobre la parròquia. Posteriorment, els senyores eren els Sant Sadurní, i el 1352, Sibil·la de Sant Sadurní es va casar amb Guillem Sarriera,[2] que el 1358 comprà les jurisdiccions del lloc al comte d'Empúries.
Els Sarriera també eren senyors dels castells d'Anglès, Montsoriu, Cartellà i Solterra. Joan Sarriera, net de Guillem, es va casar a la segona meitat del segle xv amb Violant Margarit i Bertran, filla de Bernat Margarit i de Pau. El 1471, essent capità de la ciutat de Girona durant la Guerra Civil catalana, es va passar al bàndol del rei Joan II.[2]
El 1514, Antoni Sarriera i la seva esposa Elionor van fer donació del castell al seu fill Miquel en ocasió del seu matrimoni amb Violant, filla de Joan de Biure.[3] El 1533, Miquel Sarriera va fer reconstruir bona part de la fortalesa, convertint-la en un castell-palau renaixentista, així com també la capella.[1] Segons la llegenda, va fer emparedar viva la seva muller, convençut de la seva infidelitat pels rumors que havia fet córrer el senyor de Cruïlles. En descobrir la calúmnia, va fer matar el seu rival i, penedit, va viatjar a Roma per a aconseguir el perdó del Papa.[4]
Cap al 1725, s'hi van fer altres reformes, i posteriorment va ser reconvertit en masia.[4]
Arquitectura
Antigament era voltat d'un recinte murallat, del qual n'han pervingut només alguns fragments.[1] L'edifici, de dues plantes, està format per tres crugies que formen un pati interior de planta trapezial, tancat pel costat sud per la capella.[1][4]
El cos de ponent té una teulada a dues vessants, i la resta és rematat per merlets rectangulars (que abans de la darrera restauració eren esglaonats). La major part de finestres són d'estil gòtic, amb arquets trilobulats, i responen també a aquesta restauració, quan s'aprofitaren elements gòtics preexistents per a refer uns finestrals que havien estat remodelats al segle xviii. Altres finestres, de finals del segle xv o del xvi, són de tipus conopial o ja plenament renaixentistes, com la que hi ha a la façana oriental amb la inscripció ego sum qui pecavi-1533-Miquel Sarriera, que es repeteix en molts altres llocs del castell.[1]
A l'interior destaca la sala major, coberta amb arcs diafragma i sostre enteixinat. En una galeria es conserva part del paviment, que combina conjunts de quatre rajoles amb els escuts dels Sarriera, els Rocabertí, els Biure i la llegenda esmentada, a més d'altres rajoles amb sanefes blaves.[1] A tocar d'aquesta sala, al costat sud, hi ha la torre mestra, que conserva l'estructura dels segles xiii-xiv,[1] sobre un basament d'uns 3 m d'alçada que possiblement correspon a una construcció més antiga (segles ix o x), amb restes d'opus spicatum, especialment als murs de migjorn i de ponent.[2]
Capella
Del segle xvi, és un temple d'una nau amb volta de creueria i absis pentagonal a l'interior i semicircular a l'exterior. La façana, centrada per la portada amb arquivoltes apuntades, timpà llis i llinda, amb una rosassa al damunt, és feta de carreus ben escairats. Al capdamunt té una mena de merlets que fan la funció de campanar d'espadanya, bé que al costat nord de la façana hi ha una alt campanar de torre. Els murs laterals són de paredat.[1]
L'interior de la nau i el presbiteri són emblanquinats. Les claus de volta són decorades amb relleus, i les impostes d'on arranquen els nervis, amb escuts dels Sarriera. També hi ha fragments de decoració pictòrica barroca. Al segle xvii s'hi van obrir dues capelles per banda, però les del costat nord han estat enderrocades. Al costat sud del presbiteri s'afegí una sagristia, i al costat nord s'obrí una finestra, actualment tapiada.[1]
Referències
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 «Castell de Vullpellac». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- 1 2 3 4 5 Badia i Homs, Joan; Bolòs i Masclans, Jordi. «Castell de Vullpellac». Catalunya Romànica. Grup Enciclopèdia.
- ↑ «Antoni Sarriera, senyor del castell de Vulpellac i la seva esposa Elionor, fan heretament en favor del seu fill Miquel Sarriera que s'ha de casar amb Violant, filla de Joan de Biure». Perg. 41, Reg. 1133. Biblioteca de Catalunya, 31-08-1514.
- 1 2 3 «Castell de Vullpellac». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
Enllaços externs
- «Castell de Vulpellac». Castells Catalans (blog), 14-02-2011.