Charles Walter Allfrey

Plantilla:Infotaula personaCharles Walter Allfrey
Imatge
Biografia
Naixement24 octubre 1895 Modifica el valor a Wikidata
Northamptonshire (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 novembre 1964 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Bristol (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómilitar Modifica el valor a Wikidata
Activitat1948 Modifica el valor a Wikidata -
Carrera militar
LleialtatRegne Unit Modifica el valor a Wikidata
Branca militarExèrcit britànic Modifica el valor a Wikidata
Grau militartinent general Modifica el valor a Wikidata
ConflictePrimera Guerra Mundial
Segona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Premis

El tinent general Sir Charles Walter Allfrey, KBE, CB, DSO, MC i Bar, DL (24 d'octubre de 1895 - 2 de novembre de 1964) va ser un oficial superior de l'exèrcit britànic que va servir a les dues guerres mundials , sobretot durant la Segona Guerra Mundial com a oficial general comandant del V Cos al nord d'Àfrica i Itàlia de 1942 a 1944.

Biografia

Charles Walter Allfrey va néixer el 24 d'octubre de 1895 a Southam, Northamptonshire,[Note 1] el fill petit del capità Henry Allfrey, un oficial de l'exèrcit britànic del King's Royal Rifle Corps, i de Kathleen Hankey.[1] Va ingressar al Royal Naval College de Dartmouth.[2] Tanmateix, en esclatar la Primera Guerra Mundial a l'agost de 1914, va ser nomenat sotstinent de la Royal Field Artillery (RFA) l'11 d'agost.[3][2][1]

Ascendit a tinent el 9 de juny de 1915, Allfrey va ser ferit dues vegades durant la guerra.[4] Va servir al front occidental amb la 94a Brigada de la RFA, que formava part de la 21a Divisió, una unitat de l'exèrcit de Kitchener. Va ser ascendit al rang interí de capità el 5 de gener de 1917, que es va convertir en substantiu més tard aquell mateix any, el 3 de novembre.[1][5][6] Allfrey va ser guardonat amb la Creu Militar (MC) el 1918 per mantenir la seva bateria en acció durant un període prolongat de temps, tot i estar sota foc directe de metralladora i artilleria de l'enemic.[1]

Va ser ascendit a major interí el 17 de desembre de 1917 i va tornar al seu rang permanent de capità el 18 de febrer de 1919, moment en què la guerra ja havia acabat a causa de l'Armistici amb Alemanya.[7][8]

Període d'entreguerres

Després de la guerra, Allfrey va servir en serveis regimentals abans de convertir-se en ajudant a l'Escola d'Equitació de l'Exèrcit, de 1925 a 1928,[1] i va ser destinat a l'Oficina Colonial, i posteriorment a l'exèrcit iraquià el novembre de 1930.[9]

A l'Iraq, va guanyar l'Orde del Servei Distingit (DSO) i, d'octubre de 1932 a novembre de 1933, va estar empleat a la Missió Militar Britànica a l'Iraq, on va ser Inspector d'Artilleria de l'Exèrcit Iraquià.[1] Va ser nomenat tinent coronel l'1 de gener de 1931 i ascendit al rang substantiu el 10 d'agost de 1933.[10][11] Va ser nomenat tinent coronel l'1 de gener de 1935[12] i, el mateix any, es va casar amb Geraldine Clare Lucas-Scudamore. Van tenir dos fills, un fill i una filla.[2] L'any següent, Allfrey va ser nomenat oficial de l'estat major de grau 1 (GSO1) a l'Escola d'Estat Major de Camberley, de 1936 a 1939, tot i que mai no hi havia assistit com a estudiant, com molts altres que més tard van arribar a un alt comandament, i va ser ascendit al rang substantiu de coronel el 6 d'agost de 1939, poc abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.[13]

Segona Guerra Mundial

França i Gran Bretanya

A l'inici de la Segona Guerra Mundial, al setembre, Allfrey va ocupar un càrrec d'estat major, com a GSO1, al Regne Unit, i va continuar en aquest càrrec a França amb la Força Expedicionària Britànica (BEF).[14] El febrer de 1940, però, va tornar al Regne Unit per ocupar el càrrec de Comandant del Cos d'Artilleria Reial (CCRA) al II Cos, aleshores comandat pel tinent general Sir Alan Brooke. El 19 de juliol de 1940, després d'haver participat en la Batalla de França i l'evacuació de Dunkerque, i després d'un breu període com a CCRA al IV Cos, sota el comandament del tinent general Claude Auchinleck, va ser ascendit al rang interí de major general[15] per aviat substituir el major general William Green al comandament de la Zona Sud-oest, part del Comandament Sud,[1] que era responsable de la defensa dels comtats de Devon i Cornualla en cas d'una invasió alemanya, i que després, després de Dunquerque, es considerava molt probable.[14]

A finals de febrer de 1941, Allfrey va rebre l'ordre de formar la Divisió dels comtats de Devon i Cornwall, que comprenia les recentment creades Brigades d'Infanteria 203a, 209a i 211a (totes anteriorment brigades independents), però sense tropes de suport, amb ell mateix com a Oficial General al Comandant (GOC). No obstant això, en una setmana, va cedir el comandament de la divisió al major general Frederick Morgan i va rebre l'ordre d'assumir el comandament de la 43a Divisió d'Infanteria (Wessex), en successió del major general Robert Pollok, que es retirava. La divisió era una formació de primera línia de l'Exèrcit Territorial (TA) estacionada a l'altra banda del país, a Kent, en tasques antiinvasió.[14][16] Va ser ascendit a major general temporal el 19 de juliol de 1941.[17] La divisió formava part del XII Cos, comandat pel tinent general Andrew Thorne (substituït a l'abril pel tinent general Bernard Montgomery, que al seu torn va ser substituït pel tinent general James Gammell al novembre), sota el Comandament Sud-est i, com l'anterior comandament d'Allfrey, estava en tasques antiinvasió i entrenant-se per repel·lir una invasió.[14] També servien al XII Cos les divisions 44a (Home Counties) i 56a (Londres), comandades respectivament pels major generals Brian Horrocks i Montagu Stopford, els quals havien estat tots dos entre els companys instructors d'Allfrey a l'Escola d'Estat Major de Camberley abans de la guerra. Tanmateix, amb l'arribada de Montgomery com a nou comandant del cos, la 43a Divisió d'Allfrey, que comprenia les Brigades d'Infanteria 128a, 129a i 130a i les tropes divisionals, va ser sotmesa durant tot l'any a un entrenament molt intensiu i extenuant per a operacions ofensives, com a resultat de la qual cosa la divisió va ser seleccionada per al servei a l'estranger, tot i que això no passaria durant el regnat d'Allfrey com a comandant del cos.[14][18]

Sa Majestat el Rei Jordi VI i la Reina Elisabet en una visita al Comandament Sud, el 6 de maig de 1942. A la base de salutació, el Rei saluda mentre les tropes desfilen. Darrere d'ells hi ha el tinent general Charles Allfrey.

A principis de març de 1942, Allfrey va lliurar el comandament de la 43a Divisió al major general Ivor Thomas, un company d'artilleria, i va ser ascendit a tinent general en funcions per convertir-se en el comandant general del V Cos[1] en successió del tinent general Edmond Schreiber.[19] Amb només 46 anys, aquest va ser un homenatge considerable cap a Allfrey i el va convertir en un dels comandants de cos més joves de l'exèrcit britànic en aquell moment. El V Cos, amb les divisions d'infanteria 38a (gal·lesa) i 47a (Londres), comandades respectivament pels major generals Donald Butterworth i Gerald Templer (que havia estat breument el cap de brigada d'Allfrey), i la 214a Brigada d'infanteria independent (de l'exèrcit britànic) sota el comandament, servia sota el Comandament Sud en un paper de defensa estàtica de platja. Tanmateix, va renunciar a aquest paper en ser enviat a Escòcia al juliol, on va prendre el comandament la 6a Divisió Cuirassada, sota el comandament del major general Charles Keightley (que havia estat instructor a l'Acadèmia de l'Estat Major uns anys abans), i les Divisions d'Infanteria 4a i 78a, comandades pels major generals John Hawkesworth (un altre dels instructors d'Allfrey a l'Acadèmia de l'Estat Major) i Vyvyan Evelegh, respectivament. El V Cos d'Allfrey havia de formar un component important del Primer Exèrcit, sota el comandament del tinent general Edmond Schreiber (substituït a l'agost pel tinent general Kenneth Anderson), que després es va formar per participar a l'Operació Torxa, la invasió aliada del Nord d'Àfrica francès , prevista per al novembre. L'entrenament a Escòcia va continuar fins a l'octubre, i les divisions 4a i 78a van ser destinades a altres llocs en preparació per a la invasió.[14]

Nord d'Àfrica

Allfrey va dirigir el seu cos a l'estranger, al nord d'Àfrica francesa, a finals de novembre, unes setmanes després de la invasió, i el va activar el 5 de desembre, on va prendre el comandament de totes les unitats terrestres britàniques a Tunísia: la 1a Brigada Paracaigudista sota el comandament del brigadier Edwin Flavell, i la 6a Divisió Blindada i la 78a Divisió d'Infanteria, juntament amb comandos i elements de la 1a Divisió Blindada dels Estats Units sota el comandament del major general Orlando Ward.[14] Quan va arribar Allfrey, la cursa vers Tunis havia fracassat clarament, ja que les forces de l'Eix havien portat reforços importants, i la campanya començava a convertir-se en un punt mort. Quan el V Cos la va prendre sota el comandament, la 78a Divisió estava sortint per la bretxa de Tebourba contra una forta resistència alemanya. El 9 de desembre es va cancel·lar un atac previst i Allfrey va intentar organitzar que els francesos que ocupaven la ciutat de Medjez el Bab fossin rellevats, també va creure, i posteriorment va ordenar que abandonés Longstop Hill, amb vistes a la carretera de Tunis. Dues setmanes més tard, però, un intent combinat dels Estats Units i el Regne Unit de recuperar el turó va fracassar, cosa que, juntament amb el dur clima hivernal, va ser suficient per persuadir el tinent general Anderson, comandant del Primer Exèrcit, i el tinent general Dwight D. Eisenhower, comandant suprem aliat al nord d'Àfrica, perquè abandonessin qualsevol altre intent.[14]

El comandant general del Primer Exèrcit Britànic, el tinent general K. A. N. Anderson (caminant al davant) durant una visita al quarter general de la 78a Divisió a Tunísia, el gener de 1943. A la seva dreta hi ha el major general V. Evelegh, comandant general de la 78a Divisió, i a la seva esquerra hi ha el tinent general C.W. Allfrey, comandant general del V Cos.

El gener de 1943, la 6a Divisió Blindada del major general Keightley, que encara formava part del V Cos, va participar en una acció a Bou Arada i va resistir un important atac alemany.[14] El mes següent, la divisió, després de fracassar a l'hora de prendre Djebel Mansour, va participar significativament en la batalla del pas de Kasserine. Cap a finals de febrer i principis de març (on, el 9 de març, va ser ascendit al rang substantiu de guerra de major general i al rang temporal de tinent general),[20] el V Cos, ara reforçat amb la 46a Divisió d'Infanteria del major general Harold Freeman-Attwood, va participar en l'Operació Ochsenkopf, amb la 46a, estacionada al sector nord del V Cos, absorbint la major part de l'ofensiva alemanya i retrocedint abans d'aturar l'ofensiva alemanya, i finalment recuperant Djebel Abiod i Sedjanane.[14] Cap a finals de març, la 78a Divisió del major general Evelegh, juntament amb la 4a Divisió, recentment arribada, va rebre l'ordre d'Allfrey de netejar la ruta de Medjez el Bab a Tebourba. Amb el suport de la 25a Brigada de Tancs de l'Exèrcit i, més tard, reforçat per la 1a Divisió d'Infanteria del major general Walter Clutterbuck, el V Cos va estar, durant gairebé un mes, involucrat en alguns dels combats més durs de la campanya de Tunísia fins llavors.[14] Els combats van culminar amb la 78a Divisió, el 26 d'abril, aconseguint capturar Longstop Hill, i després, amb la 46a Divisió substituint la 4a Divisió el 30 d'abril, les tres divisions van participar en nous combats ferotges a la plana de Medjez, on la 1a Divisió va fer una actuació destacada, guanyant tres Creus Victòria (VC) en l'espai d'una setmana.[14]

Durant les etapes finals de la campanya, el V Cos d'Allfrey va tenir un paper menor.[21] El paper principal el va tenir el IX Cos, sota el comandament del tinent general Brian Horrocks (succeint al tinent general John Crocker, que havia resultat ferit). Horrocks, com s'ha esmentat anteriorment, havia estat un altre dels companys instructors d'Allfrey a l'Acadèmia de l'Estat Major abans de la guerra i el tenia en alta estima, escrivint més tard a la seva autobiografia que "era un dels oficials més populars de l'exèrcit britànic", i que "ningú podria haver estat més útil. La captura de Tunis va ser el resultat de la cooperació més estreta entre els nostres dos cossos, el 5è i el 9è".[22] Tot i que el cos d'Allfrey va tenir un paper relativament petit en les etapes finals de la campanya, que va acabar a mitjans de maig amb la rendició de gairebé 250.000 tropes de l'Eix, Allfrey, juntament amb el major general Francis Tuker, comandant de la 4a Divisió Índia, va poder acceptar la rendició del coronel general alemany Hans-Jürgen von Arnim, comandant de l'Exèrcit Panzer d'Àfrica.[21][18]

Amb els combats al nord d'Àfrica pels combats, el V Cos d'Allfrey, que havia estat en combats gairebé continus durant els darrers cinc mesos (amb l'excepció de les últimes setmanes), va descansar i no va participar en la invasió aliada de Sicília.[21] El cos va ser transferit del Primer Exèrcit, ara dissolt, al Vuitè Exèrcit Britànic, comandat pel general Sir Bernard Montgomery. A l'agost, va ser nomenat Company de l'Orde del Bany i va ser guardonat amb la Legió del Mèrit estatunidenca, amb rang de Comandant. pels seus serveis a Tunísia.[23] El seu rang de major general va ser fet substantiu el 6 de novembre.[24][25]

Itàlia i Egipte

El 3 de setembre de 1943, exactament quatre anys després que Gran Bretanya hagués declarat la guerra a Alemanya, el Vuitè Exèrcit va desembarcar a Itàlia a Reggio Calabria, i el Cinquè Exèrcit dels Estats Units, sota el comandament del tinent general Mark W. Clark, va desembarcar a Salern sis dies després. La 1a Divisió Aerotransportada, sota el comandament del major general George Hopkinson, va desembarcar a Tàrent el mateix dia, trobant poca resistència seriosa, tot i que només uns dies després el GOC de la divisió va morir en acció (i va ser substituït pel major general Ernest Down).[21] El 23 de setembre, el quarter general del V Cos d'Allfrey va desembarcar, prenent sota el comandament la 1a Divisió Aerotransportada, la 8a Divisió d'Infanteria Índia del major general Dudley Russell i la 78a Divisió, juntament amb la 4a Brigada Blindada del brigadier John Currie, i va fer un ràpid progrés a Itàlia, capturant el complex de l'aeròdrom de Foggia el 27 de setembre.[21] Després d'enfrontar-se a la resistència al riu Biferno, que va ser flanquejat pels comandos britànics (vegeu Operació Devon), el V Cos, ara sense la 1a Divisió Aerotransportada, es va trobar al riu Sangro el 9 de novembre.[21]

Els combats durant les setmanes següents van involucrar tant la 8a Divisió índia com la 78a Divisió britànica. Amb l'inici del mal temps hivernal i la resistència alemanya indomable, els combats van ser alguns dels més amargs que els aliats havien trobat fins aleshores a la campanya italiana, i les baixes van ser molt elevades a banda i banda.[21] La línia del Sangro va ser trencada a finals de novembre, però el XIII Cos del tinent general Miles Dempsey va entrar en batalla. Els combats van continuar durant el mes següent fins que la 1a Divisió canadenca, sota el comandament del major general Chris Vokes (que substituïa la 78a Divisió, ara sota el comandament del major general Charles Keightley, que es va transferir al XIII Cos de Dempsey) va capturar la ciutat d'Ortona a finals de desembre, cosa que va permetre als enginyers construir ponts sobre el riu Sangro, tot i que aviat van ser arrossegats. Tanmateix, l'empitjorament del temps, combinat amb la rigidesa de la resistència alemanya, que va aturar gairebé completament l'avanç, juntament amb les nombroses baixes aliades, va obligar a Montgomery, el comandant del Vuitè Exèrcit, a suspendre l'ofensiva fins que les condicions meteorològiques milloressin.[21]

D'esquerra a dreta, Freddie de Guingand, Harry Broadhurst, Sir Bernard Montgomery, Sir Bernard Freyberg, Charles Allfrey i Miles Dempsey.

A mitjans de gener de 1944, la 5a Divisió Blindada Canadenca, sota el comandament del major general E. L. M. Burns, va ser col·locada sota el V Cos. Poc després, la divisió, que mai abans havia estat en acció, va ser greument rebutjada durant un atac a la ciutat d'Arielli, malgrat el suport de no menys de quinze regiments d'artilleria.[26] Després d'això, el V Cos d'Allfrey va passar a la reserva del 15è Grup d'Exèrcits, i el sector del front va passar al comandament del I Cos Canadenc del tinent general Harry Crerar. El V Cos va tornar a l'Adriàtic al març, prenent el control de dues noves divisions, ambdues de l'exèrcit indi; la 4a, ara sota el comandament del major general Alexander Galloway, amb una necessitat urgent de descans després de patir més de 3.000 baixes a la batalla de Monte Cassino, i la 10a, sota el comandament del major general Denys Reid, que acabava d'arribar a Itàlia i no havia vist cap acció.[21]] El paper del V Cos era limitat, ja que la majoria dels recursos aliats van ser transferits al costat occidental d'Itàlia, al Cinquè Exèrcit estatunidenc del tinent general Mark W. Clark, i havia de mantenir un sector de 30 milles del front amb només dues divisions.[27]

Al juliol, amb el progrés dels Exèrcits Aliats a Itàlia (AAI, anteriorment el 15è Grup d'Exèrcits) tornant, perseguint els alemanys fins a la Línia Gòtica, el V Cos d'Allfrey va tornar al control del Vuitè Exèrcit, ara comandat pel tinent general Sir Oliver Leese en lloc de Montgomery, que va tornar al Regne Unit per prendre el comandament del 21è Grup d'Exèrcits. Leese no tenia una bona opinió d'Allfrey, una opinió compartida pel seu predecessor. Montgomery, almenys inicialment, havia cregut que Allfrey era massa lent i cautelós, escrivint el 14 d'octubre de 1943 al general Sir Alan Brooke, el cap de l'Estat Major Imperial (CIGS), que el V Cos estava "lluitant a la línia. No he tingut Charles ALLFREY sota el meu comandament en batalla abans; encara no està a l'altura dels meus altres comandants de Cos; tendeix a jugar amb detalls, és molt lent i tendeix a tenir mal de panxa".[28] Després de castigar severament Allfrey més d'un mes després, on "li va dir [Allfrey] que el seu Cos era completament amateur segons els estàndards del Vuitè Exèrcit; hi havia una manca de 'adherència' i 'mossegada'", va escriure a Leese, que aleshores era a Anglaterra, que "Charles Allfrey i el Quarter General del 5è Cos són molt amateurs; mai no han estat ben entrenats i he de vigilar tot el que fan". No va culpar d'això el mateix Allfrey, sinó el seu antic comandant de l'exèrcit a Tunísia, Anderson, de qui Montgomery era molt crític, creient que la seva actuació a Tunísia havia estat mediocre.[29] Leese, sens dubte influenciat pel que Montgomery havia dit d'Allfrey, va intentar durant els primers mesos de 1944 aconseguir que fos acomiadat, i, com escriu Richard Mead, és significatiu que, durant la Segona Batalla de Monte Cassino al març, en lloc d'utilitzar el quarter general d'Allfrey, que ja tenia molta experiència, Leese ordenés al tinent general Sir Bernard Freyberg, comandant en cap de la 2a Divisió de Nova Zelanda, que creés un quarter general nou, i per tant completament verd i inexpert, per a la batalla. Tanmateix, el general Sir Harold Alexander, comandant en cap (C-in-C) de l'AAI, va prendre la decisió de no utilitzar el V Cos d'Allfrey en la creença que els dos comandants en cap de divisió, Freyberg i Tuker, de la 4a Divisió Índia, posseïen personalitats molt fortes i tossudes, tots dos eren veterans del Vuitè Exèrcit i tots dos eren més grans que Allfrey. Alexander temia que Allfrey simplement no pogués controlar cap dels dos homes.[30]

Montgomery més tard va revisar la seva baixa opinió inicial d'Allfrey. Després de sentir al febrer que Leese va escriure al Ministeri de Guerra preguntant si podia acomiadar Allfrey Montgomery, creient que Leese s'equivocava, va escriure a Brooke i va afirmar que "Quan Allfrey va arribar al Vuitè Exèrcit el setembre de 1943, vaig descobrir que estava per sota del nivell dels comandants de Cos experimentats del meu exèrcit, és a dir, Leese, Horrocks, Dempsey. Em va semblar que mai no havia estat ben instruït pel seu antic comandant de l'exèrcit. Va començar de manera força insegura i no va ser gaire bo. En conseqüència, vaig traslladar el meu quarter general tàctic a prop del seu quarter general del Cos, vaig supervisar les seves operacions amb cura i li vaig ensenyar l'ofici. Havia trobat exactament el mateix anteriorment amb Leese, i amb Horrocks, i amb Dempsey; tots requerien ajuda inicialment i s'havien d'ensenyar... Considero que un dels primers deures d'un comandant és ensenyar als seus subordinats, i d'acord amb el seu ensenyament, obtindrà resultats, sempre que el subordinat tingui caràcter i sigui ensenyable. Allfrey és molt ensenyable, està molt disposat a aprendre i està molt agraït per l'ajuda que se li dóna. Considero que Leese ha d'ensenyar a Allfrey, i portar-lo; està molt ben qualificat per fer-ho i obtindrà bons resultats".[31] Tanmateix, Leese finalment va tenir èxit; a l'agost, Allfrey va lliurar el V Cos, que havia comandat durant més de dos anys, al tinent general Charles Keightley, que havia comandat la 6a Divisió d'Infanteria Blindada i la 78a Divisió d'Infanteria, i va ser destituït del comandament de camp. Després d'un permís a Anglaterra, al novembre, Allfrey es va convertir en comandant en cap de les tropes britàniques a Egipte, que en aquella etapa de la guerra era gairebé un buit complet.[21] Durant el seu mandat, va ser nomenat cavaller com a Cavaller Comandant de l'Orde de l'Imperi Britànic (KBE), i el seu rang de tinent general va ser substantiu el 23 de novembre de 1946.[32][1]

Després de la guerra

El tinent general Sir Charles Allfrey lliura la clau de la Ciutadella al cap de l'estat major egipci, Ferick Ibrahim Attallah Pasha, marcant el lliurament formal de la fortalesa al control local. Aquesta cerimònia va ser el primer pas cap a la fi del domini britànic a Egipte.

Egipte va ser l'última destinació d'Allfrey i, després de lliurar el comandament al tinent general Richard Gale, es va retirar de l'exèrcit, després d'una carrera militar de 33 anys, com a tinent general el juny de 1948.[1]

Després de la jubilació, va ocupar nombrosos càrrecs honorífics, inclòs el de coronel comandant de l'Artilleria Reial a cavall, càrrec que va ocupar del 1947 al 1957, seguit del de coronel comandant de l'Artilleria Reial a Cavall del 1949 al 1957.[1] Va ser jutge de pau i tinent adjunt del comtat de Gloucestershire des del 1953 fins a la seva mort, que va tenir lloc el 2 de novembre de 1964 a Bristol , poc després del seu 69è aniversari.[1][18]

Dates de promoció

  • Tinent de 2ª Tinent de 2a - 12/08/1914 [5697]
  • Tinent Tinent - 09/06/1915
  • Capità Capità - 03/11/1917 (interí: 05/01/1917-02/11/1917)
  • Major Major - 10/08/1933 (interí: 17/12/1917-08/01/1919, 10/01/1919-17/02/1919; brevet: 01/01/1931)
  • Tinent Coronel Tinent Coronel – (brevet: 01/01/1935)
  • Coronel Coronel - 06/08/1939, antiguitat 01/01/1938
  • Brigadier Brigadier – (en funcions: 27/02/1940-26/08/1940, T/Brig.: 27/08/1940-18/07/1941)
  • Major Major General - 06/11/1943, (interí: 09/07/1940-18/07/1941, T/Maj.Gen: 19/07/1941-08/03/1943, antiguitat 07/06/1943)
  • Tinent Tinent General - 23/11/1946 (en funcions: 09/03/1942-08/03/1943; T/Lt.Gen.: 09/03/1943-08/08/1944, 16/11/1944-22/11/1946; antiguitat 14/12/1944 (retd 17/06/1948))

Condecoracions

Cavaller Comandant de l'orde de l'Imperi Britànic – 13/06/1946
Company de l'orde del Bany - 05.08.1943
Company de l'orde del Servei Distingit – 06/10/1933
Creu Militar amb Barra
Creu Militar 01/01/1918
Barra 16/09/1918
Estrella de 1914
Medalla Britànica de la Guerra 1914-20
Medalla de la Victòria 1914-1918
Medalla del Servei General amb barres Iraq i Kurdistan
Estrella de 1939-45
Estrella d'Àfrica amb barra "Primer Exèrcit"
Estrella d'Itàlia
Medalla de la Guerra 1939-1945
Comandant de la Legió del Mèrit (Estats Units)

Notes

  1. ↑ Aquesta informació és gairebé amb tota seguretat incorrecta a causa d'un error de transcripció: en primer lloc, Southam es troba a Warwickshire i no a Northamptonshire, però en qualsevol cas el registre del cens de 1901 per a Charles Walter Allfrey, de 5 anys, i el cens de 1911 per a Charles Walter Allfrey, de 15 anys, al Royal Naval College Dartmouth, indiquen que el lloc de naixement és Gaydon, Warwickshire. Gaydon (aproximadament a 6 milles de Southam) en aquell moment es trobava al districte de registre de Southam.

Referències

  1. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 «British Army officer histories». Unit Histories. [Consulta: 19 abril 2009].
  2. 1 2 3 Smart, 2005, p. 8.
  3. ↑ The London Gazette: no. 28867. p. 6304. 11 August 1914.
  4. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 29226. p. 6799. 9 June 1915.
  5. ↑ The London Gazette: no. 29998. p. 2956. 23 March 1917.
  6. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 30371. p. 11552. 6 November 1917.
  7. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 30526. p. 2045. 12 February 1918.
  8. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 31681. p. 15403. 9 December 1919.
  9. ↑ The London Gazette: no. 33679. p. 231. 9 January 1931.
  10. ↑ The London Gazette: no. 33676. p. 61. 2 January 1931.
  11. ↑ The London Gazette: no. 33977. p. 5952. 12 September 1933.
  12. ↑ The London Gazette: no. 34120. p. 61. 1 January 1935.
  13. ↑ The London Gazette: no. 34654. p. 5606. 15 August 1939.
  14. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 Mead, p. 47
  15. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 34911. p. 4729. 30 July 1940.
  16. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 34911. p. 4729. 30 July 1940.
  17. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 35224. p. 4202. 18 July 1941.
  18. 1 2 3 Smart, 2005, p. 9.
  19. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 35501. p. 1375. 24 March 1942.
  20. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 35948. p. 1351. 19 March 1943.
  21. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Mead, p. 48
  22. ↑ Horrocks, 1960, p. 169.
  23. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 36125. p. 3579. 6 August 1943.
  24. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 36120. p. 3521. 3 August 1943.
  25. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 36270. p. 5277. 30 November 1943.
  26. ↑ Blaxland, 1979, p. 36.
  27. ↑ Blaxland, 1979, p. 74.
  28. ↑ Hamilton, 1984, p. 433.
  29. ↑ Hamilton, 1984, p. 442.
  30. ↑ Blaxland, 1979, p. 51−52.
  31. ↑ Hamilton, 1984, p. 531−532.
  32. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 37803. p. 5893. 29 November 1946.

Bibliografia

  • Blaxland, Gregory. The Plain Cook and the Great Showman: The First and Eighth Armies in North Africa. Kimber, 1977. ISBN 0-7183-0185-4. 
  • Blaxland, Gregory. Alexander's Generals (the Italian Campaign 1944–1945). Londres: William Kimber & Co, 1979. ISBN 0-7183-0386-5. 
  • Hamilton, Nigel. Monty: Master of the Battlefield. London, UK: Hamish Hamilton Ltd, 1984. ISBN 978-0-241-11104-8. 
  • Horrocks, Sir Brian. A Full Life. Barnsley: Leo Cooper, 1960. ISBN 0-85052-144-0. 
  • Mead, Richard. Churchill's Lions: A Biographical Guide to the Key British Generals of World War II. Stroud: Spellmount, 2007. ISBN 978-1-86227-431-0. 
  • Smart, Nick. Biographical Dictionary of British Generals of the Second World War. Barnesley: Pen & Sword, 2005. ISBN 1844150496. 

Enllaços externs


Precedit per:
Càrrec de nova creació
Comandant de la Divisió dels contats de Devon i Cornwall
Febrer de 1941		 Succeït per:
Frederick Morgan
Precedit per:
Robert Pollok
Comandant de la 43a Divisió d'Infanteria (Wessex)
1941–1942		 Succeït per:
Ivor Thomas
Precedit per:
Edmond Schreiber
Comandant del V Cos
1942–1944		 Succeït per:
Charles Keightley
Precedit per:
Robert Stone
Comandant de les tropes britàniques a Egipte
1944–1948		 Succeït per:
Richard Gale
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.