Cobles estrampes

Les cobles estrampes són una forma mètrica de poesia generalment de vuit versos, blancs o solts que formaven una estrofa en la mètrica catalana medieval.[1] Era una combinació de versos, generalment decasíl·labs cesurats (4+6) d'art major, rima consonant i versos isosil·làbics. Posteriorment va ser coneguda com a octava clàssica. El mot «estramp» prové del llatí strabo, strabonis que significa coix o garrell.[2]

Amb tot la cobla estrampa, que també provenia de la poesia trobadoresca, passà a la poètica catalana medieval amb certes consideracions que la diferenciaven de la cobla normal. També tenia un esquema de dos quartets, vuit versos, amb preferència femenins, però no tenia rima, tots eren solts.

Els rims estramps són aquells que dins una cobla no són associats per l'acordança de rima. Definitivament, només si tots els versos de la cobla (estrofa) són sense rima podem parlar d'estramps. La cobla estrampa és íntegrament construïda per versos d'aquesta forma. Han pervingut més de quaranta textos escrits en aquesta classe de versos. La tradició els ha anomenat unànimement versos o rims, estramps. Acompanyant el mot femení de cobla, estrampa. Foren utilitzats inicialment per poetes com Andreu Febrer (1375-1444?) o Jordi de Sant Jordi (1400?-1429?)

De fet al corpus trobadoresc no hi ha composicions de versos estramps i les preceptives tolosanes no s'hi refereixen mai i, sí, en canvi, les catalanes com el Torcimany de Lluís d'Averçó. Amb tot, abans de la significació definitiva el terme va passar per diverses assignacions:

Primer sentit

Apareix per primer cop[3] en un poema d'Arnaut Daniel (segle xii) amb la forma estrampa, consignada a les Leys d'Amors tolosanes de la tradició occitana i, d'on passa als preceptistes catalans.[4]

«

Doutz brais e crits,
lais e cantars e voutas
aug dels auzels q’en lur latin fant precs
qecs ab sa par, atressi cum nos fam
a las amigas en cui entendem;
e doncas ieu q’en la genssor entendi
dei far chansson sobre totz de bell'obra
que no-i aia mot fals ni rim’estrampa.

»

Simplement es tracta del primer esment cronològic del terme, ja que tots els mots finals de vers es corresponen a una rima en les estrofes següents, amb una seqüència de (abCDEFGH) Així la referència d'A. Daniel vol significar «Rima Coixa».

Els versos estramps eren una «invenció»[3] dels poetes catalans, amb suport del preceptistes locals com Jaume March I (1300-1375) i Lluís d'Averçó (1350-1412/15) que prenen una selecció d'elements de la tradició occitana i els donen nova forma.

Segon sentit

D'aquí el terme prengué tota una nova matisació, com es pot veure en el quartet d'Andreu Febrer.[5]

« Combas e valhs, puigs, muntanyes e colhs

Qu-yeu am e cerff, e no fau res que folhs,
de les millors la millor, e suy seus;
e si bé-m dis fos de s'amor stramps
no me’n destulh plus que de carn fay lops.

»

Aquí, el mot ja no es refereix a rimes i versos sinó a la relació del poeta amb la seva dama. Si bé la perceptiva fixa el sentit d'estramp com «vers solt», Febrer es permet traslladar-lo al pla de la retòrica i al de l'eròtica: un amor lliure i deslligat, en un grau més de sofisticació per l'ús elaborat del terme.

Fins a la seva definició més clara alguns estudiosos l'havien considerat com «un afranquiment de tota càrrega de la rima»,[6] (però sembla que es tractava de cloure els versos amb mots sempre paroxítons (plans), amb una evident preferència per l'ús de paraules rima.

Els estudiosos de les tolosanes s'hi refereixen dient que la rima estrampa no es correspon dins la mateixa estrofa i sí en la següent (com el cas d'A. Daniel) D'altres diuen que les rimes que no es corresponen dins d'una estrofa reben el nom d'estrampes: «les rimes estrampas (boiteuses) sont isolées et ne trouvent leurs correspondantes que dans autres couplets» (les rimes estrampes (asimètrica) són aïllades i només es corresponen amb les d'altres estrofes). Amb tot, no hi ha composicions d'aquesta classe en la lírica trobadoresca ni occitana.

Tercer sentit

Prové d'Averçó, recollit al seu Torcimany, encara que mai el definís explícitament[7] Ens diu que els Estramps queden definits per la manca final d'acordança. Cap bordó estramp guarda paritat en llur final amb cap altre bordó. La cobla estrampa exigeix versos no rimats, tot i que poden ser acabats en mots «sens pars en lo mon». Aquest mots-rima rars, únics, són els coneguts com rims fènixs.

La peculiaritat d'aquests rims és un sentit diferent als anteriors perquè els mots fènixs no tenen parangó de cap rima possible, són únics i peculiars, per aquest motiu no tenen rima, cosa diferent dels estramps que presenten la voluntat expressa de no casar amb cap altre mot de la composició, tot i poder-ne tenir la possibilitat.

D'aquells Jaume March I n'havia fet una llista al seu diccionari de rimes El Llibre de Concordances del 1371, 55 dels 60 mots que hi figuren són plans. Però també posa voluntat expressa de donar un repertori de mots-rima per als versos estramps i facilitar mots que no poden rimar amb cap altre, per tal servir-se'n en composicions de versos estramps i facilitar-ne la tria. Les proves de l'èxit del seu cabal és que el veiem reflectit en Estramps de Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, fins i tot de Pere Serafí.

Ja en temps d'aquest darrer veiem que aquest tercer sentit havia arrelat, fins al punt de trobar la progressiva tendència a assimilar els termes Estramp i Fènix. Pere Serafí anomena versos fènix als Estramps. Fa els dos termes sinònims de l'accepció singular.[8]

Quart sentit

El mallorquí Francesc d'Olesa a l'Art de Trobar del 1538 en dona una nova volta, però que ja serà la definitiva: «per tant si los bordons de una coble son sens consonantia, aquels rims se diuen strems o dissoluts (dissolt) […] en tot lo dictat se guart lo dictador de iterar lo mateix rim no sols en una cobla, pero ni en altre de tot lo dictat; y quant mes seran los rims tals que no.s trobara consonantiu per aquels, tan serà en major estima la obra de tals rims estrems».[9]

Per tant, sense allunyar-se dels versos fènix de Pere Serafí, gira el sentit del terme estramp cap vers la normalitat que avui els coneixem, posant a més un nou matís en l'estima de la composició, el valor que aconsegueix el poeta (lo dictador) amb la cura de la tria i la correcció perfecta de l'structura versificada.

Termes dispars:

Estramps/ estrampes: Versos absents de rima en tota la cobla.

Espars : És el vers o versos solts dins d'una cobla rimada.

Dissoluts: dissolts (DCVB)[10]

Fènix: són mots que no poden fer rima amb cal altre «són sens par en lo món»[7]

Coix: No té la mesura que tota la resta de la composició. Seria inexacte.

Blancs: Si bé són versos sense rima, formant part de tota una composició, inclouen masculins i femenins, a diferència dels estramps que prefereixen aquests darrers.

Exemples de cobles estrampes

«Sobre el pus naut element de tots quatre Combes e valls, puigs, muntanyes e colls».

(Descartem el mot final “ungla” de cada estrofa que és un recurs semàntic).

«(Estramps) Jus lo front port vostra bella semblança».

Francesc de la Via

«No fonc donat tal joy en tot lo setgle».

«Puis trob sol en amor, a mi sembla
Fantasiant, amor a mi descobre
No sec lo temps mon pensament immoble
Puis que sens tu, algú a tu no basta.»

Oració a la sacratissima verge Maria, tenint son fill, déu Jesús, en la falda, davallat de la creu.

Referències

  1. ↑ «Cobles estrampes». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  2. ↑ Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras. «estramp». A: Diccionari etimològic. 2004, 4a edició. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, p. 363. ISBN 9788441225169.
  3. 1 2 Pujol, Josep «Els versos estramps a la lírica catalana medieval». Llengua i literatura, vol. 1988-1989, 3, 1990, p. 44.
  4. ↑ Arnaut Daniel «L'Aura Amara», amb traducció al català actual d'Alfred Carol (traducció), a «Poesia dels Trobadors Provençals» 1 de març de 1990
  5. ↑ Febrer, Andreu. «Combas e valhs»». A: Martí de Riquer. Poesies. Barcelona: Barcino, 1951. versió en línia a: Università di Napoli Federico II. Repertorio informatizzato dell'antica letteratura Catalana RIALC (en italià), 2000.
  6. ↑ Pagés, Amadeu. Comentaire des poésies d'Auzias March (en francès), 1925, p. 25.
  7. 1 2 Pujol, 1990, p. 53.
  8. ↑ Pujol, 1990, p. 58.
  9. ↑ Llabrés, Gabriel. Poèticas catalanas d'en Berenguer de Noya y Francesch de Olesa (en català prefabrià), 1909, p. 95.
  10. ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «dissolut». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.

Bibliografia

  • D'Averçó, Lluís. Torcimany. Barcelona: Ed. JM. Casas Homs, 1936. 
  • Archer, Robert. Aproximació a Ausiàs March: Estructura, tradició, metàfora. Barcelona: Empúries, 1996. 
  • Bargalló i Valls, Josep. Manual de mètrica i versificació catalanes. Barcelona: Empúries, 1991 (Les Naus). 
  • Dilla, Xavier. Guia de lectura d'Ausiàs March. Barcelona: Empúries, 1997. 
  • Llabrés, Gabriel. Poèticas catalanas d'en Berenguer de Noya y Francesch de Olesa, 1909. 
  • March, Ausiàs. Cinquanta-vuit poemes. Barcelona: Edicions 62, 1989 (Textual, 1). 
  • March, Jaume. Libre de Concordances. Barcelona: Ed. d'A. Grifra, 1921. 
  • Marco, Joaquim. Antologia de la poesia catalana del segle d'or. Barcelona: Salvat Editores SA, 1970. 
  • Pagés, Amadeu. Comentaire des poésies d'Auzias March, 1925. 
  • Pagés, Amadeu. Les cobles de Jacme, Pere i Arnau March: la poesia lírica d'abans d'Auzias March. Castelló de la Plana: Fill de J. Armengot, 1934. 
  • Parramon i Blasco, Jordi. Repertori mètric de la poesia catalana medieval. Barcelona: Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992. 
  • Proixita, Gilabert; Febrer, Antoni; de Gualbes, Melcior; de Sant Jordi, Jordi. Obra lírica. Barcelona: Edicions 62, 1982 (MOLC, 91). 
  • Zimmermann, Marie-Claire. L'esparsa a l'obra d'Ausiàs March: un esquema bàsic de poetització. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1986.