Colonialisme intern
Colonialisme intern és una desigualtat polític i econòmic estructural entre diferents regions d'un mateix estat. El concepte data de l'inici del segle xx.
El 1914 Lenin va donar una conferència a Zuric Guerra i Socialdemocràcia on va dir: «Ucraina és per Rússia, el que Irlanda era per Anglaterra: va ser explotada sense mercè i no ve rebre res en retorn» i preconitzava una secessió per respectar el dret dels pobles.[1] Antonio Gramsci va parlar del colonialisme de la Itàlia del nord sobre el sud. El sociòleg Leo Marquard va ser el primer per utilitzar la paraula «colonialisme intern» el 1957.[2] El 1965 Pablo González Casanova va aplicar la idea al Mèxic, Robert Blauner a la situació de la població afroamericana als guetos dels Estats Units.[3] Segons el sociòleg bolivià Félix Patzi és el procés social segons el qual s'assignen recursos, oportunitats de vida i ciutadania real sota criteris d'exclusió o inclusió anàlegs als de la colònia i, per tant, racials i ètnics. Aquest terme, desenvolupat fou utilitzat també per Robèrt Lafont per a referir-se a la situació econòmica i política d'Occitània durant el segle xx, i el popularitzà al seu llibre Sur la France (traduït en català com Per una teoria de la nació).[4] El 1975 Sergio Salvi va publicar el seu llibre, del qual el títol, traduït seria Les nacions prohibits: guida de les deu colònies «internes» de l'Europa occidental, entre els quals comptava Escòcia, Catalunya, Bretanya i Occitània.[5]
El colonialisme intern es caracteritza pels següents trets:
- Despossessió industrial, bloqueig colonitzador, destrucció del capitalisme regional i proletarització de les regions.
- Primacia de les indústries extractives sobre les de transformació
- Despossessió del terreny agrícola
- Despossessió dels circuits de distribució, tret que intervingui en els estatals i internacionals
- Despossessió dels recursos turístics
- Crisi demogràfica
Aquesta tesi fou acceptada per altres nacionalistes perifèrics francesos, i radicalitzada per partits com la Unió Democràtica de Bretanya i l'Esquerra Catalana dels Treballadors. Nacionalistes corsos i sards adaptaren el seu discurs a les tesis de Lafont, i el terme es va popularitzar entre diversos nacionalismes perifèrics d'arreu d'Europa. Darrerament, però, el terme es fa servir per a la situació dels diversos pobles indígenes (sobretot amerindis sud-americans) que veuen com la seva terra és explotada pels seus estats i els tracta com a subjectes d'una colònia.
Referències
- ↑ Gajdar, Jegor. Der Untergang eines Imperiums (Locàs d'un imperi) (en alemany). Springer-Verlag, 2015-11-04, p. 52-53. ISBN 9783658105730.
- ↑ Marquard, Leo. South Africa's Colonial Policy (en anglès). South African Institute of Race Relations SAIRR, 1957, p. 26.
- ↑ Blauner, Robert «Internal Colonialism and Ghetto Revolt». Social Problems, 16, 4, 1969, p. 393–408. DOI: 10.2307/799949.
- ↑ Girbau, Marçal «Colonialisme, l'esquerra i Robèrt Lafont». VilaWeb, 06-07-2017 [Consulta: 2 juliol 2018].
- ↑ Salvi, Sergio. Le nazioni proibite: guida a dieci colonie "interne" dell'Europa occidentale (en italià). Firenze: Vallecchi editore, 1973, p. XX-623.
Bibliografia
- Gonzales Casanova, Pablo «Colonialismo interno (una redefinición)]» (pdf) (en castellà). Teoria Marxista Hoy, 2007, p. 409-434.
- Patzi, Félix «Etnofagia estatal: modernas formas de violencia simbólica» (pdf) (en castellà). Bulletin de l'Institut français d'études andines, vol. 28, , núm. 3, 1999, p. 535-559.
- Moreno, Luis «Concurrencia múltiple etnoterritorial: el caso de España» (pdf) (en castellà). Arbor. CSIC, 585, 1994, p. 9-47. Arxivat de l'original el 2018-07-02 [Consulta: 2 juliol 2018].
- Costa, Didc. «Mostres del colonialisme intern del nacionalisme francès», 22-08-2016.