Conflicte Israel-Palestina

Plantilla:Infotaula esdevenimentConflicte Israel-Palestina
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
 31° 37′ 31″ N, 35° 08′ 43″ E / 31.625321°N,35.145264°E / 31.625321; 35.145264
Tipusconflicte armat
conflicte ètnic Modifica el valor a Wikidata
Part deconflicte arabo-israelià i relacions Israel-Palestina Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps14 maig 1948 Modifica el valor a Wikidata - 
LlocPalestina Modifica el valor a Wikidata
Participant
Morts44.664 Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
Opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia sobre l'ocupació israeliana del territori palestí Modifica el valor a Wikidata
Format per
conflicte Gaza-Israel
insurrecció palestina al sud del Líban
Primera intifada
Guerra del Yom Kippur
Guerra arabo-israeliana de 1947-1949
Guerra dels Sis Dies
segona intifada Modifica el valor a Wikidata

El conflicte Israel-Palestina o israelí-palestí, és un conflicte militar i polític en curs sobre la terra i l'autodeterminació dins del territori de l'antic Mandat Britànic de Palestina.[1][2][3]Els aspectes clau del conflicte inclouen l'ocupació israeliana de Cisjordània i la Franja de Gaza, l'estatus de Jerusalem, els assentaments israelians, les fronteres, la seguretat, els drets sobre l'aigua,[4]el règim de permisos a Cisjordània i el a la Franja de Gaza, la llibertat de moviment dels palestins,[5] i el dret al retorn dels refugiats palestins.

Rerafons

Aquest conflicte entre les dues parts de la població que vivia a la Palestina, jueus i àrabs, va començar abans de l'establiment de l'estat d'Israel i va continuar viu fins als nostres dies. Tot i que els termes "israelians" i "palestins" en el seu significat actual no s'utilitzaven abans de l'establiment de l'estat d'Israel, el significat de la frase "conflicte israelí-palestí" s'amplia ara per incloure l'inici del conflicte entre jueus i àrabs a Palestina. També inclou la lluita entre els jueus i els àrabs de Palestina durant el període otomà tardà[6]i el període del mandat britànic.

El conflicte té els seus orígens en l'auge del sionisme a finals del segle XIX a Europa, un moviment que tenia com a objectiu establir un estat jueu mitjançant la colonització de Palestina.[7][8] sincrònicament amb la primera arribada de colons jueus a la Palestina otomana el 1882.[9] El moviment sionista va obtenir el suport d'una potència imperial a la Declaració Balfour de 1917 emesa per Gran Bretanya, que prometia donar suport a la creació d'una "pàtria jueva" a Palestina. Després de l'ocupació britànica de l'antiga regió otomana durant la Primera Guerra Mundial, es va establir el mandat britànic de Palestina. L'augment de la immigració jueva va provocar tensions entre jueus i àrabs, que van derivar en conflicte intercomunitari.[10][11]El 1936, va esclatar una revolta àrab que exigia la independència i la fi del suport britànic al sionisme. Aquesta revolta va ser reprimida pels britànics.[12][13]Finalment, les tensions van portar a les Nacions Unides a adoptar un pla de partició el 1947, cosa que va desencadenar una guerra civil.

Durant la subsegüent guerra de Palestina de 1948, més de la meitat de la població predominantment àrab palestina del mandat va fugir o va ser expulsada per les forces israelianes. Al final de la guerra, Israel es va establir a la major part del territori de l'antic mandat, mentre la Franja de Gaza i Cisjordània estaven controlades per Egipte i Jordània respectivament.[14][15] Des de la Guerra dels Sis Dies de 1967, Israel ha estat ocupant Cisjordània i la Franja de Gaza fins el 2005, quan es van retirar tots els colons jueus que hi restaven i passà a mans de l'autoritat palestina que convocà unes eleccions que guanyà Hamàs que és qui ha estat governant la franja des d'aleshores. Cisjordània i Gaza són coneguts col·lectivament com els Territoris Palestins. El 1987 i el 2000 van esclatar dues revoltes palestines contra Israel, conegudes com a primera i segona intifada i respectivament. L'ocupació d'Israel va provocar la construcció de diversos assentaments.

Des del 2006, Hamàs i Israel han lluitat en diverses guerres. Els atacs dels grups armats liderats per Hamàs a l'octubre de 2023 a Israel, que van provocar gairebé 1.200 morts, van ser seguits per una altra guerra, que ha causat una destrucció generalitzada, pèrdues de vides i desplaçaments massius de població a la Franja de Gaza.[16][17]

Al llarg dels anys, s'han fet molts intents per resoldre el conflicte, com ara el procés de pau israelí-palestí. La majoria de les propostes han intentat promoure una solució permanent que impliqui la creació d'una autonomia palestina (per exemple, el pla d'autonomia) o un Estat de Palestina al costat d'un estat jueu: la solució de dos estats. Una altra solució que s'ha proposat per resoldre el conflicte és la "solució d'un sol estat" segons la qual tota la Terra Occidental d'Israel, incloent-hi la Franja de Gaza, Judea i Samaria, es convertiria en un estat binacional, amb un major control per part d'una de les parts o un govern igualitari. Els intents no han tingut èxit a causa de desacords en moltes àrees sobre la naturalesa de la solució, així com a causa de la desconfiança mútua entre les parts. Els combats els duen a terme exèrcits regulars, forces paramilitars, cèl·lules terroristes i individus. Al llarg dels anys, el conflicte ha provocat un gran nombre de morts entre la població civil d'ambdós bàndols.

Destacats actors internacionals participen o han participat en els intents de resoldre el conflicte. Els dos actors principals implicats en les negociacions són el govern israelià i l'OAP, abans de l'establiment de l'Autoritat Palestina, i l'Autoritat des del seu establiment. La mediació entre les parts és una delegació internacional coneguda com el Quartet per a Afers de l'Orient Mitjà, que està formada per representants dels Estats Units, Rússia, la Unió Europea i les Nacions Unides.

Segons una opinió consultiva del Tribunal Internacional de Justícia, la Franja de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est han estat ocupades il·legalment per Israel des del 1967.[18] La Resolució ES-10/24 de l'Assemblea General de les Nacions Unides, de 18 de setembre de 2024, basada en aquesta opinió consultiva, demana la retirada d'Israel dels territoris ocupats en el termini d'un any.[19]

Història

La Declaració Balfour de 1917 del primer ministre del Regne Unit Arthur Balfour a Walter Rothschild expressant el suport del govern britànic a "l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueu".[20]

El conflicte israelí-palestí va començar a finals del segle XIX i principis del XX, amb el desenvolupament del sionisme polític i l'arribada de colons sionistes a Palestina.[9][21] Durant principis del segle XX, el nacionalisme àrab també va créixer dins de l'Imperi Otomà. Per obtenir el suport dels nacionalistes àrabs en la guerra contra l'Imperi Otomà, Gran Bretanya va prometre suport a la formació d'un estat àrab independent a Palestina en la Durant principis del segle XX, el nacionalisme àrab també va créixer dins de l'Imperi Otomà. Per obtenir el suport dels nacionalistes àrabs en la guerra contra l'Imperi Otomà, Gran Bretanya va prometre suport a la formació d'un estat àrab independent a Palestina a la correspondència McMahon-Hussein.[22] L'Imperi Britànic va subministrar una gran quantitat d'armes a la Revolta Àrab entre 1916 i 1918.[23] Amb el suport de la revolta àrab, l'Imperi Britànic va derrotar les forces otomanes i va prendre el control de Palestina, Jordània i Síria. Més tard es va saber que els governs britànic i francès havien fet en secret l'Acord Sykes-Picot el 1916 per no permetre la formació d'un estat àrab independent.[24] El juliol del 1920, l'efímer Regne àrab de Síria, amb l'emir Faisal (un dels líders de la revolta àrab) com a rei i tolerat per Gran Bretanya, va ser esclafat per les forces armades franceses, equipades amb artilleria moderna.

Tot i que la colonització jueva va començar durant aquest període en la Primera Aliyà, no va ser fins a l'arribada d'immigrants més ideològicament sionistes entre 1904 i 1914 en la Segona Aliyà que el paisatge de la Palestina otomana va començar a canviar significativament.[25] Les compres de terres, el desallotjament de camperols àrabs arrendataris i la confrontació armada amb unitats paramilitars jueves van contribuir a la creixent por de la població palestina al desplaçament territorial i la despossessió.[26] Des del principi, els líders del moviment sionista van tenir la idea de "transferir" (un eufemisme per a la neteja ètnica) la població àrab palestina fora de la terra amb l'objectiu d'establir una majoria demogràfica jueva.[27][28][29][30][31] Segons l'historiador israelià Benny Morris, la idea de transferència era "inevitable i inherent al sionisme".[32] La població àrab va sentir l'amenaça de transferència ja a la dècada de 1880 amb l'arribada de la Primera Aliyà. Els esforços de Chaim Weizmann per aconseguir el suport britànic al moviment sionista finalment van aconseguir la Declaració Balfour de 1917 emesa pel govern britànic que anunciava el suport a l'establiment d'una "llar nacional per al poble jueu" a Palestina.[33]

Dècada del 1920

Amb la creació del mandat britànic de Palestina després del final de la Primera Guerra Mundial, va començar una immigració jueva a gran escala acompanyada del desenvolupament d'un sector separat de l'economia controlat pels jueus, amb el suport de capital estranger..[34] Els ideòlegs sionistes més fervents de la Segona Aliyà es convertirien en els líders del Yixuv a partir de la dècada de 1920 i creien en la separació de les societats jueva i àrab.[9]

Amin al-Husayni, nomenat Gran Muftí de Jerusalem per l'Alt Comissionat britànic Herbert Samuel, va marcar immediatament el moviment nacional jueu i l'immigració jueva a Palestina com l'únic enemic de la seva causa,[35] provocant el pogrom de Jerusalem de 1920 contra els jueus i els avalots de Jafa de 1921. Entre les conseqüències d'aquesta violència hi hagué la creació de la força paramilitar jueva Haganà. El 1929, una sèrie de disturbis va provocar la mort de 133 jueus i 116 àrabs —amb un nombre elevat de víctimes jueves a Hebron i Safed— i l'evacuació dels jueus d'Hebron i Gaza.[36]

Expulsió de l'OAP de Jordània

Després que Jordània perdés el control de Cisjordània en la Guerra dels Sis Dies de 1967, els combatents palestins van traslladar les seves bases a Jordània i van intensificar els seus atacs contra Israel i els territoris ocupats per Israel. La força de l'Organització d'Alliberament de Palestina (OAP) a Jordània va créixer, i a l'inici de 1970, els grups havien començat a demanar obertament l'enderrocament de la monarquia haiximita.

Al Setembre Negre de Jordània de 1970, l'OAP va perdre la seva principal base d'operacions.[37] Els combatents van ser conduïts al sud del Líban on es van reagrupar.[37] La presència ampliada de l'OAP al Líban i la intensificació dels combats a la frontera israeliana-libanesa van provocar disturbis interns al país, on els combatents de l'OAP van augmentar dràsticament el pes del Moviment Nacional Libanès, una coalició de musulmans, nacionalistes àrabs i d'esquerres que s'oposaven al govern de dretes dominat pels maronites.[37]

Guerra del Yom Kippur de 1973

A la Guerra dels Sis Dies del 1967, Israel va conquerir Cisjordània, la Franja de Gaza, els Alts del Golan i la península del Sinaí. Tots aquests territoris, excepte el Sinaí, romanen sota ocupació israeliana.

El 1973, Israel va resistir un atac sorpresa dels seus veïns. Síria i Egipte van intentar recuperar el seu territori, però Israel va guanyar. Les Nacions Unides van decidir crear un nou pla per a la pau. Israel retornaria els territoris àrabs que havia conquerit a la Guerra dels Sis Dies. A canvi, els seus veïns àrabs el reconeixerien com un estat legítim. Palestina formaria el seu propi país a Cisjordània i la Franja de Gaza. El gran nombre de refugiats palestins serien reallotjats.[38][39]

"La desastrosa derrota dels estats àrabs a la guerra de 1973 també va tenir un paper important en convèncer Arafat de la necessitat d'un acord de pau de compromís. La decisió d'Arafat d'iniciar negociacions de pau amb Israel va conduir a l'acord de l'OAP del juny de 1974 per adoptar una nova estratègia que demanava una lluita per "cada part de Palestina que s'alliberi" (èmfasi afegit). Anziska escriu que això constituïa "una acceptació d'una solució política en un territori limitat", el primer pas, per vague que fos, que va obrir la porta a una acceptació palestina d'una solució de dos estats... Anziska escriu que la guerra de 1973 "va iniciar una nova fase en la lluita de l'OAP, orientada cap a partició i el reconeixement de la presència d'Israel. Després de la Guerra d'Octubre, l'OAP va buscar un lloc dins de les negociacions diplomàtiques integrals, que requerien un compromís polític i l'eventual acceptació d'un estat en un territori molt menor que la Palestina històrica" (Anziska, Preventing Palestine, Kindle 25). De la mateixa manera, Bird escriu: "A mitjans de 1974, l'OAP s'estava allunyant ràpidament d'una estratègia de lluita armada i es transformava en un moviment polític que buscava la legitimitat internacional" basat en una solució de dos estats.[40]

Aquests plans van rebre el suport de la Cort Internacional de Justícia i d'organitzacions internacionals de drets humans.[41][42]

Egipte i Israel van celebrar els Acords de Camp David el 1978 i el 1979 van arribar a un acord. El pla era que Israel mantindria el control sobre Cisjordània i la Franja de Gaza, però els palestins guanyarien autonomia. Tanmateix, Israel si que va obtenir el control de la terra, però l'autonomia palestina no es va implementar.[43]

La Primera Intifada

A partir del 1987, la infelicitat amb el control israelià del territori va augmentar. Això sovint va conduir a atacs terroristes contra ciutats jueves.[44] A la dècada del 1990, els disturbis van ser coneguts com la Primera Intifada.[45]

Els Acords d'Oslo

El 1993, el procés de pau israelià-palestí va conduir als Acords d'Oslo. Es va formar l'Autoritat Nacional Palestina per dirigir Cisjordània i la Franja de Gaza. Aquestes zones van romandre sota control militar israelià. El procés de pau va ser impopular entre alguns israelians en aquell moment. La premsa sovint no donava suport al procés. El 1995, el primer ministre israelià Yitzhak Rabin va ser assassinat per un israelià que s'oposava al procés de pau. El nou govern israelià estava menys interessat en el procés de pau.[46]

Segona Intifada

L'any 2000, el conflicte va tornar a esclatar. Les Forces de Seguretat Nacional Palestines es van enfrontar a les Forces de Defensa d'Israel. Van morir al voltant de 130 persones.[47]

El 2005, el primer ministre israelià, Ariel Sharon, va retirar els soldats israelians de Gaza. També va ordenar que marxessin els civils que havien construït les seves cases a Gaza (cosa que la comunitat internacional considerava il·legal). Israel va declarar que ja no ocupava la Franja de Gaza.[48] Va mantenir el control de les fronteres de Gaza, l'espai aeri, el mar, les importacions i exportacions, i les persones que entraven i sortien de la zona.[49][50][51]

Ascens de Hamàs

El 2006, Hamàs va guanyar les eleccions palestines. Israel va dir que Hamàs havia d'acceptar els acords israeliano-palestins previs, evitar tota violència i acceptar l'existència d'Israel. Va dir que imposaria sancions en cas contrari. Hamàs s'hi va negar i va esclatar la Batalla de Gaza entre Hamàs i el seu principal rival polític el 2007. El partit rival, Fatah, va perdre. Hamàs va prendre el control total de Gaza. En resposta, Israel va imposar un bloqueig a Gaza. Egipte va donar suport al bloqueig terrestre.[52][53]

Operació Plom Fos

Les tensions entre Israel i Hamàs van augmentar ràpidament. El 2008, Israel va llançar un atac contra Gaza. L'Operació Plom Fos va provocar milers de morts o ferits i milers de milions de dòlars en danys. Es va acordar un alto el foc el 2009, però ocasionalment van esclatar petits conflictes.

Operació Columna de Núvol

L'Operació Columna de Núvol (en hebreu: עמוד ענן, Amud Anan, o Pilar Defensiu) és una operació militar duta a terme per les Forces de Defensa d'Israel a la Franja de Gaza, llançada el 14 de novembre de 2012 en resposta al llançament previ de més d'un centenar de míssils sobre territori israelià durant quatre dies consecutius, per part de l'organització palestina Hamàs.[54]

Reconeixement de l'ONU

El 2011, l'Autoritat Palestina va intentar convertir-se en membre de l'ONU com a estat plenament sobirà (un país que controla totes les seves pròpies lleis, fronteres, etc.). Va fracassar, però es va convertir en un "estat observador no membre". També va canviar el seu nom de "Palestina (representada per OAP)" a Estat de Palestina.[55][56][57][58]

El 2014, una guerra entre Israel i Hamàs va matar més de 70 israelians i 2.000 palestins.[59]

Pla de pau de Trump de 2020

El 2020 el president Trump va presentar un pla de pau per a Palestina. El pla, elaborat exclusivament pel seu equip des del 2017, proposava un reconeixement de l'Estat Palestí i un suport econòmic important, però a canvi, exigeix als palestins ser un estat sense forces de seguretat, sense control de fronteres, renúncia al dret de retorn dels refugiats, manteniment dels assentaments als territoris ocupats,[60] desarmament total de Hamàs i mantenir Jerusalem com capital unificada d'Israel.[61][62][63]

Guerra entre Israel i Hamas de 2023

Mapa de la guerra Israel-Hamàs a Gaza i al sud d'Israel

Hamàs feia anys que planejava un atac contra Israel.[64] El 2022, Netanyahu va tornar al poder liderant un govern d'extrema dreta que donava suport a accions més agressives contra els palestins.[65] Benjamin Netanyahu va tornar com a primer ministre. Els atacs i els desallotjaments a Cisjordània van augmentar. Això va causar inestabilitat política a Gaza i a Cisjordània.[66][67]

El 7 d'octubre de 2023, Hamàs va envair Israel. Aquest atac sorpresa va matar 1.200 israelians, la majoria civils. Es van prendre més de 200 ostatges.[68][69] Israel va respondre bombardejant i després envaint Gaza. Israel va prometre eliminar Hamàs i prendre el control de Gaza per evitar més atacs contra Israel.[70] Durant un breu alto el foc, alguns dels ostatges van ser retornats, però la guerra aviat es va reprendre..[71]

Des del 2024, han mort més de 40.000 habitants de Gaza, majoritàriament civils.[72] Dos milions de persones han estat desplaçades. Sud-àfrica va acusar Israel de genocidi a la Cort Internacional de Justícia i diversos països van demanar un alto el foc. Israel va dir que no acceptarà un alto el foc fins que no quedés cap ostatge.[73][74]

La guerra ha escalat a conflictes en altres llocs de l'Orient Mitjà. S'han produït enfrontaments amb grups sirians i libanesos.[75][76] El febrer de 2024, els Estats Units també van llançar atacs aeris a Iraq i Síria.[77]

Israel també ha donat suport a Yasser Abu Shabab, el líder de les Forces Populars per contrarestar Hamàs,[78][79][80][81][82][83][84] els crítics han sobrenomenat Abu Shabaab el "Pablo Escobar de Gaza".[85][86]

Esdeveniments del setembre de 2025

El 9 de setembre de 2025, els atacs aeris israelians van tenir com a objectiu alts líders de Hamàs a Doha. Els informes van diferir: algunes fonts van afirmar que els líders superiors van sobreviure, mentre que altres van informar de la mort d'agents de nivell inferior i almenys un oficial qatarià.[87][88] El 12 de setembre, l'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la «Declaració de Nova York» per 142 vots a favor, 10 en contra i 12 abstencions. La declaració avala passos concrets cap a una solució de dos estats i demana mesures per establir un govern palestí lliure del control de Hamàs com a part d'un procés polític més ampli.[89][90]

Cronologia

Referències

  1. ↑ Waxman, Dov. The Israeli-Palestinian Conflict: What Everyone Needs to Know (en anglès). Nova York: Oxford University Press, 2019, p. 2. ISBN 978-0190625337.
  2. ↑ Gelvin, James L. The Israel-Palestine Conflict: A History (en anglès). 4a edició. Cambridge: Cambridge University Press, 2021, p. 6. ISBN 9781108771634.
  3. ↑ «A History of Conflict: Introduction» (en anglès). BBC News. Arxivat de l'original el 20 d'abril del 2011. [Consulta: 17 desembre 2008].
  4. ↑ «Canadian Policy on Key Issues in the Israeli-Palestinian Conflict» (en anglès). Govern del Canadà. Arxivat de l'original el 18 de febrer del 2018. [Consulta: 13 març 2010].
  5. ↑ «Movement and Access Restrictions in the West Bank: Uncertainty and Inefficiency in the Palestinian Economy». Banc Mundial, 09-05-2007. Arxivat de l'original el 10 d'abril del 2010. [Consulta: 29 març 2010]. «
    « (anglès) Currently, freedom of movement and access for Palestinians within the West Bank is the exception rather than the norm contrary to the commitments undertaken in a number of Agreements between GOI and the PA. In particular, both the Oslo Accords and the Road Map were based on the principle that normal Palestinian economic and social life would be unimpeded by restrictions (català) Actualment, la llibertat de moviment i accés dels palestins dins de Cisjordània és l'excepció i no la norma, contràriament als compromisos adquirits en diversos acords entre el GOI i l'AP. En particular, tant els Acords d'Oslo com el Full de ruta es basaven en el principi que la vida econòmica i social palestina normal no es veuria obstaculitzada per restriccions. »
    »
  6. ↑ Culla, Joan B. La tierra más disputada: el sionismo, Israel y el conflicto de Palestina (en castellà). Alianza Editorial, 2005, p. 67. ISBN 84-206-4728-4 [Consulta: 7 setembre 2016].
  7. ↑ Khalidi, 2020, p. 7–8.
  8. ↑ Shafir 1996, p. xiii: "L'objectiu del sionisme, però, era colonitzar amb èxit Palestina i, alhora, justificar la creació d'un assentament jueu homogeni mitjançant una negació creixent de les aspiracions nacionals palestines."
  9. 1 2 3 Morris, 2008, p. 1.
  10. ↑ Neal, Lorena S. «Honors Projects». A: The Roots of the Israeli-Palestinian Conflict: 1882–1914 (en anglès). Illinois Wesleyan University, maig 1995 [Consulta: 22 agost 2017].
  11. ↑ ((Editors de l'Encyclopaedia Britannica)). Balfour Declaration | History & Impact (en anglès). Chicago: Encyclopædia Britannica, Inc., 26 d'octubre del 2020 [Consulta: 28 maig 2021].
  12. ↑ Khalidi 2024, p. 108: "La repressió de la revolta va tenir un impacte no només en la població, sinó també en la capacitat dels palestins per lluitar després, i en les capacitats ja fracturades del seu lideratge nacional. Una alta proporció de les baixes àrabs incloïa els quadres militars més experimentats i els combatents emprenedors. Al final de la revolta, la majoria dels principals líders polítics àrabs i milers d'altres quadres, militants i combatents van ser empresonats, internats pels britànics a les Seychelles, a l'exili o morts. Els britànics també van confiscar grans quantitats d'armes i municions als àrabs durant la revolta, i van continuar fent-ho durant els anys posteriors. Al final de la revolta, les divisions polítiques existents dins del sistema polític palestí s'havien enverinat, cosa que va provocar profundes divisions entre la majoria que donava suport a la revolta i una minoria que s'havia alienat del lideratge: la conseqüència van ser assassinats, lluites internes i un major debilitament de la posició palestina. L'impacte de la revolta en l'economia palestina també va ser greu, tot i que part d'aquest dany va ser autoinfligit, ja que un boicot als productes britànics i jueus i al govern del mandat durant la vaga i la revolta simplement..." va obrir oportunitats perquè el sector de l'economia de Palestina, ja més gran i controlat pels jueus, s'expandís encara més."
  13. ↑ Khalidi 2020, p. 44
  14. ↑ Ilan, Pappé. The Ethnic Cleansing of Palestine (en anglès). Oneworld Publications, 2007. ISBN 978-1-78074-056-0.
  15. ↑ Morris 1999
  16. ↑ Dannenbaum, Tom; Dill, Janina «International Law in Gaza: Belligerent Intent and Provisional Measures» (en anglès). American Journal of International Law, vol. 118, núm. 4, 2024, p. 659–683. DOI: 10.1017/ajil.2024.53.
  17. ↑ «GAZA STRIP: Famine confirmed in Gaza Governorate, projected to expand | 1 July - 30 September 2025». Integrated Food Security Phase Classification, 22-08-2025.
  18. ↑ Dra. Franziska Kring. «Israel betreibt völkerrechtswidrige Annexion» (en alemany). Legal Tribune Online.
  19. ↑ «General Assembly Overwhelmingly Adopts Historic Text Demanding Israel End Its Unlawful Presence, Policies in Occupied Palestinian Territory within One Year» (en anglès). Nacions Unides, 18-09-2024. [Consulta: 28 desembre 2025].
  20. ↑ Schneer, Jonathan. The Balfour Declaration: the origins of the Arab-Israeli conflict (en anglès). 1a edició. Nova York: Random House, 2010. ISBN 978-1-4000-6532-5.
  21. ↑ Masalha, Nur. «capítol 1». A: The Palestine Nakba. Bloomsbury Publishing, 2012. ISBN 978-1-84813-972-5.
  22. ↑ «The McMahon Agreement» (en anglès). The History Learning Site, 26-05-2015. Arxivat de l'original el 20 de març del 2025.
  23. ↑ Lawrence, T.E. Revolt in the Desert (en anglès), 1927.
  24. ↑ «Sykes-Picot Agreement» (en anglès), 16-05-1916. Arxivat de l'original el 9 d'abril del 2025.
  25. ↑ Pappé, 2022, The Arrival of Zionism.
  26. ↑ Morris, 1999.
  27. ↑ Ben-Ami, Shlomo. Scars of War, Wounds of Peace. Oxford University Press, 2006. ISBN 978-0-19-518158-6. «Probably the most appealing article in there commendation of the Commission was that about the 'forced transfer' of Arabs from the future Jewish state. To Ben-Gurion this was an 'unparalleled achievement'. It was 'the best of all solutions', according to Berl Katznelson. 'A distant neighbour', he said, 'is better than a close enemy.' Transfer was such an ideal solution that 'it must happen someday', he concluded. A strategy of phases, admittedly always vague and anything but an articulate plan of action, could only prevail if a solution could be found to the demographic problem. 'Transfer' was the magic formula. The idea of transfer for the Arabs had a long pedigree in Zionist thought.»
  28. ↑ Masalha, Nur. The Palestine Nakba. Zed Books, 2012, p. 66. ISBN 978-1-84813-973-2. «Thus the wishful and rather naive belief in Zionism's early years that the Palestinians could be 'spirited across the border', in Herzl's words, or that they would simply 'fold their tents and slip away', to use Zangwill's formulation, soon gave way to more realistic assessments. Between 1937 and 1948 extensive secret discussions of transfer were held in the Zionist movement's highest bodies, including the Zionist Agency Executive, the Twentieth Zionist Congress, the World Convention of Ihud Po'alei Tzion (the top forum of the dominant Zionist world labour movement), and various official and semi-official transfer committees.»
  29. ↑ Slater 2020, p. 348: "After reviewing Zionism and its consequences, I examined the onset of the Israeli-Palestinian conflict during the 1917–47 period, and argued that because the Zionists wanted to ensure a large Jewish majority in the coming state of Israel, their leaders repeatedly discussed the means by which most of the Palestinians could be expelled or induced to flee; the euphemism they employed was "transfer." The scholarship on "transfer"—especially by Israeli historians—leaves no doubt about its importance in the thinking of every major Zionist leader before and after the creation of Israel."
  30. ↑ Flapan, Simha. Zionism and the Palestinians. Croom Helm, 1979, p. 259. ISBN 978-0-06-492104-6. «The concept of population transfer, as a facile solution to the twin problems of the Arab landless peasants and the creation of land reserves for Jewish settlement was for some time in the back of the minds of the 2ionist leadership. In fact, in private discussions with the British, the Zionist leadership put forward population transfer as a tentative suggestion but stopped short of formulating it into a proposal for action.»
  31. ↑ Finkelstein, Norman G. «'Born of War, Not By Design'». A: Image and Reality of the Israel-Palestine Conflict. Verso Books, 2016. ISBN 978-1-78478-458-4. «'The idea of transfer had accompanied the Zionist movement from its very beginnings', Tom Segev reports.»
  32. ↑ Morris, 2004, p. 60.
  33. ↑ Gelvin, James. The Israel–Palestine Conflict: One Hundred Years of War. 3rd. Cambridge University Press, 2014. ISBN 978-0-521-85289-0.
  34. ↑ Khalidi 2020, Introduction: "A més, es va crear un sector econòmic separat i controlat pels jueus mitjançant l'exclusió de la mà d'obra àrab de les empreses de propietat jueva sota el lema "Avoda ivrit", mà d'obra hebrea, i la injecció de quantitats realment massives de capital de l'estranger."
  35. ↑ Sela 2002, "al-Husseini, Hajj (Muhammad) Amin"
    He [Husseini] incited and headed anti-Jewish riots in April 1920. ... He promoted the Muslim character of Jerusalem and ... injected a religious character into the struggle against Zionism. This was the backdrop to his agitation concerning Jewish rights at the Western (Wailing) Wall that led to the bloody riots of August 1929...[H]e was the chief organizer of the riots of 1936 and the rebellion from 1937, as well as of the mounting internal terror against Arab opponents.
  36. ↑ Sela, 2002, p. 58–121, "Arab-Israel Conflict".
  37. 1 2 3 Becker, Jillian. The PLO: The Rise and Fall of the Palestine Liberation Organization. Londres: Weidenfeld and Nicolson, 1984. ISBN 0-297-78299-1.
  38. ↑ Erakat, Noura. Justice for Some: Law and the Question of Palestine. Stanford University Press, 2019. ISBN 978-1-5036-0883-2. «La guerra de 1973 va demostrar que els àrabs podien treballar junts quan calia i que Israel no era tan invencible com s'havia cregut. La guerra va deixar les seves cicatrius a Israel, que va patir més de 2.500 morts, 4.000 milions de dòlars en pèrdues monetàries directes i va desinflar la confiança. Tot i que tècnicament els àrabs van perdre la guerra, van guanyar psicològicament i diplomàticament, ja que el món es va tornar a centrar en el conflicte en curs.156 El 1973, el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar la Resolució 338, afirmant el marc de terra per pau consagrat a la Resolució 242 i posant en marxa el que es coneixeria com el procés de pau a l'Orient Mitjà. El control palestí de l'OAP i l'auge de la guerra de guerrilles, juntament amb el canvi que va marcar la guerra de 1973, establirien les bases de l'agenda política i l'estratègia legal agressiva de l'OAP durant la dècada següent.»
  39. ↑ Slater 2020
  40. ↑ (Bird, The Good Spy, ubicació Kindle 2560–75). Per a avaluacions similars de la importància del programa de l'OAP de 1974, vegeu Hart, Arafat, 10–11; Weinberger, "The Palestinian National Security Debate"; Nofal, "Yasir Arafat: A Mixed Legacy"; Tessler, A History of the Israeli-Palestinian Conflict, Kindle 483–84; i Elgindy, Blind Spot, Kindle 88."
  41. ↑ Morris 1999, The Politics of War and Affects: "D'altra banda, la guerra havia donat a Israel una bufetada punyent a la cara. Les guerres de 1948, 1956 i 1967 els havien condicionat a victòries sorprenents sobre els àrabs i a la incompetència militar (i política) àrab; 1973 va resultar ser una cosa completament diferent. Molts israelians estaven ara convençuts que els territoris no es podien mantenir indefinidament per la força i que l'ocupació contínua necessàriament conduiria a nous episodis de guerra dolorosa. Finalment, i per primera vegada des del juny de 1967, la majoria de la gent estava disposada a contemplar renunciar a grans trossos de terra per la pau."
  42. ↑ Pappé 2022, pàg. 287: "La guerra de 1973 va ser un esdeveniment traumàtic que va promoure la desintegració de la política i la cultura israelianes. El mite de la invencibilitat israeliana es va trencar, i mentre alguns ho van veure com una bona raó per ser més insistents en la recerca de la pau, altres es van girar cap a Déu, endurint les seves posicions sobre la pau i el compromís territorial. El que va afegir a la confusió i a l'erosió de l'autoconfiança va ser l'elevat nombre de morts, uns 3.000, en comparació amb els pocs centenars de la guerra de 1967. Una sensació general de dolor va caure sobre el país i va afectar el prestigi del govern.
  43. ↑ Khalidi 2013, The First
  44. ↑ «Intifada | Història, significat, causa i importància Britannica» (en anglès). www.britannica.com. [Consulta: 25 març 2025].
  45. ↑ Sela 2002, "Arab-Israel Conflict"
  46. ↑ Sela 2002, "Arab-Israel Conflict"
  47. ↑ «History of the Israeli-Palestinian Conflict». PBS, 01-12-2001. Arxivat de l'original el 2 December 2012. [Consulta: 14 març 2013].
  48. ↑ Levs, Josh «Is Gaza 'occupied' territory?». CNN, 06-01-2009.
  49. ↑ Levs, Josh «Is Gaza 'occupied' territory?». CNN, 06-01-2009.
  50. ↑ «Israel/Occupied Palestinian Territories: The conflict in Gaza: A briefing on applicable law, investigations and accountability». Amnesty International, 19-01-2009. Arxivat de l'original el 15 April 2015. [Consulta: 5 juny 2009].
  51. ↑ «Human Rights Council Special Session on the Occupied Palestinian Territories, July 6, 2006» (en anglès). Human Rights Watch, 05-07-2006. Arxivat de l'original el 4 January 2012. [Consulta: 5 març 2022].
  52. ↑ Erlanger, Steven «El líder de Hamas critica el pla de sancions israelià» (en anglès). The New York Times, 18-02-2006.}
  53. ↑ Oren, Michael B. W. W. Norton & Company. Poder, fe i fantasia: Amèrica a l'Orient Mitjà, de 1776 a l'actualitat, 2007, p. 607. ISBN 978-0-393-05826-0.}
  54. ↑ Lappin, Yaacov «Gaza groups pound Israel with over 100 rockets». Jerusalem Post, 12-11-2012 [Consulta: 14 novembre 2012]. Arxivat 27 de setembre 2023 a Wayback Machine.
  55. ↑ Bohn, Lauren E. «Hamàs: Els coets s'aturaran quan s'obrin les fronteres de Gaza». Associated Press.}
  56. ↑ «Abbas: No hi ha justificació per als atacs amb coets a Gaza». The Jerusalem Post. Arxivat de l'original el 16 de març de 2013. [Consulta: 14 març 2013].}
  57. ↑ «Gaza: Coets palestins dirigits il·legalment contra civils israelians» (en anglès). Human Rights Watch.}
  58. ↑ «Set veritats sobre Israel, Hamàs i la violència». , 20-11-2012.
  59. ↑ «Batalla urbana des del passat de Gaza la guerra ofereix una visió de com podria ser una ofensiva terrestre israeliana» (en anglès). , 16-10-2023.}
  60. ↑ Para 2021, solo existen asentamientos dentro de Cisjordania. Los asentamientos de la Franja de Gaza se abandoraron en 2005.
  61. ↑ «Las claves de un acuerdo de paz lleno de contradicciones» (en castellà), 28-01-2020. [Consulta: 1r novembre 2021].
  62. ↑ «El plan de paz de Trump propone un "Estado Palestino" con capital en Jerusalén Este y el reconocimiento de los territorios ocupados por Israel» (en castellà). [Consulta: 1r novembre 2021].
  63. ↑ Mars, Amanda «Trump presenta un plan de paz que respalda los intereses clave de Israel» (en castellà). , 28-01-2020 [Consulta: 1r novembre 2021].
  64. ↑ «Hamàs va planejar el 7 d'octubre des d'abans del 2014, amb la decisió final presa per 5 líders – informe». timesofisrael.com.
  65. ↑ {{Cite news|title=A Israel i els EUA, l'"apartheid" és l'elefant a l'habitació |url=https://www.washingtonpost.com/world/2023/08/11/israel-palestine-apartheid-israel-scholars/ |newspaper=The Washington Post}}
  66. ↑ «Explicació de la reforma judicial d'Israel: de què tracta la crisi?» (en anglès). BBC News, 27-03-2023.}
  67. ↑ «Nombre de morts israelians-palestins més alt des del 2005: enviat de l'ONU». ONU, 21-08-2023. Arxivat de l'original el 2023-08-23. [Consulta: 24 agost 2023].
  68. ↑ ; Hassan, Ahmed Mohamed «Exclusive: Qatar seeking Israel-Hamas deal to free 50 hostages and 3-day truce». Reuters, 15-11-2023.
  69. ↑ «What we know about the captives taken by Hamas» (en anglès). Al Jazeera.
  70. ↑ «Ha envaït Israel Gaza? L'exèrcit ha estat vague, fins i tot si els seus objectius són clars». Associated Press} ..., 17-11-2023.
  71. ↑ «Gaza war inflicts catastrophic damage on infrastructure and economy». Reuters, 17-11-2023.
  72. ↑ «Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d'Afers Humanitaris – territori palestí ocupat» (en anglès).
  73. ↑ «Procediments iniciats per Sud-àfrica contra l'Estat d'Israel el 29 de desembre de 2023». Cort Internacional de Justícia. Arxivat de l'original el 5 de gener de 2024. [Consulta: 5 gener 2024]. ALT Link
  74. ↑ «El Tribunal Mundial s'atura abans d'aplicar l'ordre d'alto el foc a Gaza per a Israel». , 27-01-2024.
  75. ↑ «Netanyahu rebutja la pressió internacional: "Res no ens aturarà" de destruir Hamàs». The Times of Israel.}
  76. ↑ Turak, Natasha. «Can Hamas actually be eliminated? This is what military and security analysts think» (en anglès), 12-12-2023. [Consulta: 23 juliol 2026].
  77. ↑ «Què sabem sobre els atacs de represàlia dels EUA a l'Iraq i Síria». BBC News, 03-02-2024.
  78. ↑ ; Risheq, Jamal «From Gaza prisoner to 'the Israeli agent': how rise of Abu Shabab could ignite new phase of war» (en anglès). The Guardian, 10-06-2025.
  79. ↑ «Israeli-Backed Militia Leader Emerges in Gaza Amid Growing Controversy» (en anglès americà). Sri Lanka Guardian, 09-06-2025.
  80. ↑ Helles, Amal. «Armed by Netanyahu, gangs of Gaza hold sway in the rubble» (en anglès). The Sunday Times, 08-06-2025.
  81. ↑ «Inside Israel's 'messianic' plan to arm and back gangs in Gaza» (en anglès). The Herald, 08-06-2025.
  82. ↑ «Hamas kills 50 members of Israeli-backed gang in Gaza» (en anglès). L'Orient Today, 11-06-2025.
  83. ↑ «Hamas kills at least 50 Palestinian fighters armed by Israel in Gaza» (en anglès). The New Indian Express, 11-06-2025.
  84. ↑ «Who are the 'ISIS-linked, aid-stealing' Gaza militia supported by Israel?». The New Arab, 06-06-2025.
  85. ↑ Euronews. "Exclusiva: Sorgeix una nova milícia a Gaza per desafiar el control de Hamàs." *Euronews*, 10 de juliol de 2025, https://www.euronews.com/2025/07/10/exclusive-new-militia-emerges-in-gaza-to-challenge-hamas-control.
  86. ↑ Fakti.bg. «Pablo Escobar a Gaza: Un nou grup palestí que treballa amb l'exèrcit israelià desafia el control de Hamàs». [Consulta: 12 juliol 2025].}
  87. ↑ «Israel ataca els líders de Hamàs en atacs militars a Qatar, segons els funcionaris». , 09-09-2025.
  88. ↑ «Hamàs diu que l'atac contra els líders a Doha no canviarà les demandes d'alto el foc a Gaza». , 11-09-2025.
  89. ↑ «L'ONU avala de manera aclaparadora la declaració de solució de dos estats que condemna Hamàs». , 12-09-2025.
  90. ↑ «General Assembly Endorses New York Declaration, Charting Path to Palestinian Statehood». ONU, 12-09-2025. [Consulta: 13 setembre 2025].

Bibliografia

Enllaços externs

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.