Corriol capnegre

Infotaula d'ésser viuCorriol capnegre
Thinornis cucullatus Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
UICNgairebé amenaçada Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreCharadriiformes
FamíliaCharadriidae
GènereThinornis
EspècieThinornis cucullatus Modifica el valor a Wikidata
(Vieillot, 1818) Thinornis cucullatus Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
Sinònims
  • Charadrius rubricollis
  • Thinornis rubricollis
ProtònimCharadrius cucullatus Modifica el valor a Wikidata
Distribució
Modifica el valor a Wikidata
Endèmic de

El corriol capnegre[1] (Thinornis cucullatus / Charadrius rubricollis) és una espècie d'ocell de la família dels caràdrids (Charadriidae) que habita platges i zones intermareals de la costa sud sud d'Austràlia Occidental, costa i illes del sud-est d'Austràlia, Tasmània i les illes de l'Estret de Bass.[2]

Descripció

El corriol capnegre és de mida mitjana per a un corriol, robust i de color pàl·lid. La longitud és de 190 a 230 mm i l'envergadura de 230 a 440 mm . Té el cap i la gola negres amb el coll blanc. El bec és vermell i té la punta negra. Té un anell ocular vermell i les potes taronges. Les parts inferiors són blanques. Els mascles i les femelles són similars. Els adults i els juvenils són similars, excepte que els juvenils no tenen el cap i el coll posterior negres, que, en canvi, són d'un color marró sorrenc.[3][4]

Distribució i hàbitat

Els hàbitats naturals són llacs d'aigua dolça, aiguamolls d'aigua dolça, llacunes salines costaneres i platges de sorra. Es troben poblacions abundants a platges amb algues i dunes. Està amenaçat per la pèrdua d'hàbitat a causa de la petita població i de l'àrea de distribució nativa limitada. És un habitant no migratori de la costa i subcosta d'Austràlia Occidental, Austràlia Meridional, Nova Gal·les del Sud, Victòria i Tasmània, i és un ocell divagant a Queensland.[3]

Comportament

Reproducció

Fa una posta d'1 a 3 ous d'agost a març, que inclou també el pic de la temporada turística d'estiu austral a l'àrea de distribució i, per tant, està molt afectat per les activitats humanes.[5][6] Els ous són d'un color beix mat o crema amb moltes marques marrons foscos i lavanda, especialment a l'extrem més grossa de l'ou. De forma piriforme, mesuren 37 mm × 27 mm. Els ous desclouen en uns trenta dies.[7]

Alimentació i alimentació

La població oriental menja varietat d'invertebrats, però se sap poc de la dieta de la població occidental.[5][6] Específicament menja insectes, bivalves i talítrids. Normalment, es veu en parelles o grups petits a prop de l'aigua. Per reproduir-se, excava un forat poc profund a la sorra o grava per sobre de la línia de màxim nivell d'aigua i el folra amb còdols, algues i altres restes.[3] Els mascles i les femelles passen el mateix temps incubant els ous, tot i que els mascles tendeixen a incubar més a la nit.[8]

Amenaces

La població de corriol capnegre ha disminuït a l'est d'Austràlia com a resultat de les pertorbacions per part de persones, gossos, gats i cavalls, així com de la depredació per part de gavines australiana (Larus novaehollandiae), corbs (Corvus) i guineus que han estat introduïdes.[5][6] La depredació per part de guineus és una amenaça important per a la subespècie occidental. L'any 2000, el nombre d'individus madurs es va estimar en 7.000.[5]

Taxonomia

El corriol capnegre va ser descrit formalment el 1818 per l'ornitòleg francès Louis Pierre Vieillot amb el nom binomial Charadrius cucullatus.[9] Aquest nom binomial va ser tractat en un moment com un sinònim júnior de Charadrius rubricollis (Gmelin, 1789),[10][11] però el 1998 l'ornitòleg estatunidenc Storrs L. Olson va designar un lectotip per a C. rubricollis i el va convertir en un sinònim júnior de Tringa lobata (Linnaeus, 1758), que en l'actualitat és el escuraflascons becfí (Phalaropus lobatus).[12][13] A principis dels anys 2000, el corriol capnegre va ser traslladat del gènere original Charadrius al gènere Thinornis, juntament amb el corriol de Rangatira (Thinornis novaeseelandiae).[13] Un estudi filogenètic molecular publicat el 2015 va trobar que Thinornis estava inclòs dins del gènere Charadrius.[14] Això va ser confirmat per un altre estudi publicat el 2022,[15] i, com a resultat, el corriol capnegre va ser traslladat de nou a Charadrius (Charadrius rubricollis). L'espècie és monotípica: no es reconeix cap subespècie.[16]

Referències

  1. ↑ «Corriol capnegre». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 18 juny 2025].(català)
  2. ↑ «2024 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 18 juny 2025].
  3. 1 2 3 «Hooded Plover». BIRDS in BACKYARDS. [Consulta: 18 juny 2025].
  4. ↑ «corriol capnegre». eBird. [Consulta: 18 juny 2025].
  5. 1 2 3 4 «Hooded Plover Thinornis Cucullatus Species» (en anglès). Birdlife International. [Consulta: 18 juny 2025].
  6. 1 2 3 «Thinornis cucullatus: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2016, 01-10-2016. DOI: 10.2305/iucn.uk.2016-3.rlts.t22693883a93429190.en.
  7. ↑ Beruldsen, Gordon. Beruldsen, Gordon (2003). Australian Birds: Their Nests and Eggs. Kenmore Hills, Qld. Queensland: Kenmore Hills, 2021, p. 221. ISBN 978-1925868807.
  8. ↑ Ryeland, Julia; Magrath, Michael J. L.; Weston, Michael A. «Day–night cycle influences the division of incubation in the Hooded Dotterel ( Thinornis cucullatus )» (en anglès). Ibis, 164, 3, 7-2022, p. 785–792. DOI: 10.1111/ibi.13040. ISSN: 0019-1019.
  9. ↑ Vieillot, Louis Pierre. Nouveau dictionnaire d'histoire naturelle, appliquée aux arts, à l'agriculture, à l'économie rurale et domestique, à la médecine, etc. París: Chez Deterville, 1816. DOI 10.5962/bhl.title.20211.
  10. ↑ Hoyo, Josep del; Collar, Nigel James. HBW and BirdLife International illustrated checklist of the birds of the world. vol. 2. Barcelona: Lynx edicions, 2016, p. 247. ISBN 978-84-96553-98-9.
  11. ↑ del Hoyo, Josep. Hoatzin to auks. vol. 3. Barcelona: Lynx Edicions, 1996, p. 384–443 [439–440] (Handbook of the Birds of the World). ISBN 978-84-87334-20-7.
  12. ↑ Olson, Storrs L. «Lectotypification of Charadrius rubricollis Gmelin, 1789» (PDF). vol. 118 p. 256–259.. British Ornithologists' Club, 1998. [Consulta: 18 juny 2025].
  13. 1 2 Howard, Richard. Non-passerines. vol. 1. Eastbourne : Aves Press, 2013, p. 205 (The Howard & Moore Complete Checklist of the Birds of the World). ISBN 978-0-9568611-0-8.
  14. ↑ Dos Remedios, Natalie; Lee, Patricia L.M.; Burke, Terry; Székely, Tamás; Küpper, Clemens «North or south? Phylogenetic and biogeographic origins of a globally distributed avian clade» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 89, 8-2015, p. 151-159. DOI: 10.1016/j.ympev.2015.04.010.
  15. ↑ Černý, David; Natale, Rossy «Comprehensive taxon sampling and vetted fossils help clarify the time tree of shorebirds (Aves, Charadriiformes)» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 177, 12-2022, p. 107620. DOI: 10.1016/j.ympev.2022.107620.
  16. ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Buttonquail, thick-knees, sheathbills, plovers, oystercatchers, stilts, painted-snipes, jacanas, Plains-wanderer, seedsnipes – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 18 juny 2025].
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.