Cuniculus (canal)

No s'ha de confondre amb Cuniculus.
Fosso dei Costaroni, restes d'un cuniculus etrusc a Formello.
Secció d'un qanat o mina d'aigua. Un cuniculus era físicament idèntic.

Un cuniculus (plural cuniculi) és un tipus de canal d'aigua, usat per antigues civilitzacions a la Península italiana. Com que l'ús general italià antic deriva de l'ús etrusc, el terme té importància, particularment, per referir-se als cuniculus etruscs.[1][2]

Descripció

Un cuniculus podia tenir qualsevol forma des d'una forma de canal fins a un complex sistema de túnels. Els usos van ser múltiples: reg, drenatge, desviament, subministrament, etc.

La ciutat de Veii es va destacar pel seus cuniculi. La comunitat italiana de Formello al nord de Veii era famosa pels nombrosos cuniculi allà existents.[3]

Els romans van usar els cuniculi de Veii per minar la seva ciutadella.[4]

Construccions similars

Albelló

Les definicions oficials d'albelló indiquen un canal superficial o un conducte subterrani per donar sortida a les aigües sobreres o brutes.

  • Els albellons de drenatge correspondrien als antics cuniculums (cuniculi en llatí). En principi les aigües conduïdes no eren potables però tampoc no eren brutes.
    • Els albellons de drenatge tenien una aplicació en la regulació de les aigües dels camps i de les mines, impedint acumulacions d'aigua.[5][6][7]

Mina d'aigua

Des del punt de vista constructiu, una mina d'aigua és idèntica a un cuniculum.

Mines de setge

En el setge de ciutats o castells amb muralles un dels mètodes d'atac era l'excavació de mines fins que els atacants podien situar-se per sota del mur amb possibilitats d'enderrocar-lo. En època romana aquestes mines es coneixien amb el terme cuniculus i els sapadors que hi treballaven cuniculari.

  • En alguns setges, els atacants aprofitaven els albellons existents.
  • Una de les tàctiques típiques de defensa eren les contra-mines.[8][9]

Referències

  1. ↑ Everitt, A (2012), The Rise of Rome, page 122.
  2. ↑ The Etruscans: Technology and Engineering. Nancy Padgett.
  3. ↑ Vedia Izzet. The Archaeology of Etruscan Society. Cambridge University Press, 13 desembre 2007, p. 196–. ISBN 978-1-107-32091-8.
  4. ↑ Robert Sallares. Malaria and Rome: A History of Malaria in Ancient Italy. OUP Oxford, 5 setembre 2002, p. 77–. ISBN 978-0-19-924850-6.
  5. ↑ El cuniculus de Tàrraco.
  6. ↑ AQVA DVCTA.Guía para la ruta cultural del acueducto romano de Tempul a Gades.
  7. ↑ Ingeniería minera antigua y medieval en el suroeste ibérico.
  8. ↑ Stephen Turnbull. Siege Weapons of the Far East (2): AD 960–1644. Bloomsbury Publishing, 20 agost 2012, p. 79–. ISBN 978-1-78200-226-0.
  9. ↑ Isaac Landmann. A treatise on mines for the use of the Royal military academy at Woolwich. Bensley, 1815, p. 3–.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.