Das Wunder der Heliane

Plantilla:Infotaula obra musicalDas Wunder der Heliane
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorErich Wolfgang Korngold Modifica el valor a Wikidata
LlibretistaHans Müller-Einigen
LlenguaAlemany
DireccióEgon Pollak
Publicaciósegle XX Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOp. 20
PersonatgesHeliane (en) Tradueix, The blind judge (en) Tradueix, The doorman (en) Tradueix, The messenger (en) Tradueix, The people (en) Tradueix, The stranger (en) Tradueix, The young man (en) Tradueix, The ruler (en) Tradueix, les six juges (fr) Tradueix i les séraphins (fr) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena7 d'octubre de 1927
EscenariStaatsoper d'Hamburg,
Musicbrainz (obra): 8796dc85-3824-4572-89e8-f911c10b8a4b IMSLP: Das_Wunder_der_Heliane,_Op.20_(Korngold,_Erich_Wolfgang) Modifica el valor a Wikidata

Das Wunder der Heliane (en alemany, El miracle de Heliane, en català), op.20, és una òpera en tres actes d'Erich Wolfgang Korngold amb un llibret en alemany de Hans Müller-Einigen, basat en el misteri Die Heilige (La santa) escrit pel poeta austríac Hans Kaltneker.[1] Va ser representada per primera vegada a la Staatsoper d'Hamburg el 7 d'octubre de 1927. L'editorial de música Schott va publicar una suite per a violí i piano basada en la música de l'ària Ich ging zu ihm.

Origen i context

Fins ben entrat el 1997, Erich Wolfgang Korngold continuava essent percebut, fora del món especialitzat, com una mena d’efímer prodigi vienès que havia acabat fent carrera a Hollywood, autor de bandes sonores tan celebrades com les de El falcó del mar o Les aventures de Robin Hood. Però el centenari del seu naixement va canviar radicalment aquesta mirada: les recuperacions i homenatges programats aquell any, especialment dedicats a les seves partitures menys divulgades, van posar de manifest un compositor d’una profunditat molt més gran.[2]

Nascut a Brno el 1897, Korngold va mostrar un talent fora mida des de ben petit, i ja d’adolescent va rebre elogis de figures de primer ordre com Gustav Mahler i Richard Strauss. El 1916 va signar dues òperes —Der Ring des Polykrates i Violanta— que deixaven clara no només la seva brillant tècnica, sinó també una veu pròpia capaç d’esprémer fins al límit el llenguatge del romanticisme tardà. La seva plenitud arribaria amb Die tote Stadt, una obra de psicologia molt més elaborada i d’una ambició musical superior, estrenada simultàniament el 1920 a Hamburg i Colònia i que marcava inequívocament la seva maduresa creativa.[2]

El juliol de 1923, Korngold escrivia al seu amic, el director Egon Pollak, anunciant-li que havia iniciat una òpera de gran ambició. La inspiració li venia d’un drama místic, Die Heilige (El Sant), obra d’un jove autor expressionista, Hans Kaltneker, mort prematurament de tuberculosi. Tot apunta que Kaltneker havia concebut el text amb l’esperança que Korngold el convertís en música,[2] però el compositor no n’estava assabentat. Quan va topar amb la peça, però, va quedar captivat de seguida.[3] Müller també va recopilar el text de Violanta el 1916.[4]

Tot i que l’obra literària de Kaltneker és breu, destaca per una intensitat gairebé incandescent, una imaginació poderosa i una maduresa sorprenent. El seu relat transita del desig sensual cap a un amor d’una autenticitat més profunda, amb un ideal de redempció del món fundada en una capacitat d’estimar sense límits. Die Heilige va impressionar tant Korngold que en va fer el nucli espiritual del projecte. Com que el manuscrit original sembla haver desaparegut, la visió de Kaltneker ens arriba a través de Hans Müller, autor del llibret de Das Wunder der Heliane, que va treballar a partir d’aquell text perdut. El resultat literari, tal com s’acabaria valorant més endavant, es convertiria en un dels punts febles de l’òpera.[3]

La creació d’aquesta obra es produeix paral·lelament al matrimoni de Korngold amb Luzi von Sonnenthal, amb qui havia mantingut una vinculació afectiva durant molts anys, una relació que posteriorment va qualificar de «llarga i feliç història d'amor». No obstant això, aquesta felicitat no era compartida per tothom: el seu pare. Julius Korngold adoptà un rol protector envers el seu fill prodigi, seguint una perspectiva comparable a la de Leopold Mozart amb Wolfgang, encara que amb un enteniment més nítid del seu paper. En cap moment Erich va ser sotmès a una sobreexposició pública ni a l’explotació artística; Julius vetllava perquè comptés amb els mestres més qualificats i evitava que la seva influència com a crític musical preeminent de Viena interferís amb el desenvolupament de la carrera del seu fill.[2]

Korngold, identificat com a jueu no practicant, presenta en Heliane un text saturat de simbologia cristiana, com es veu en les primeres paraules, cantades per veus fora de l’escenari: «Feliços els que estimen. Els que estimen no moriran. I els que morin per amor sobreviuran». La composició orquestral no estableix distincions entre l’àmbit físic i l’espiritual, reflectint una concepció de l’amor com a força absoluta i afirmativa, més que com a recerca introspectiva. En contrast amb el Tristany de Wagner, on el poder dramàtic depèn del retard en les resolucions harmòniques per intensificar la tensió eròtica, Korngold opta per una expressió immediata i plena: Heliane és, de principi a fi, una orgia de sentiments i energia musical.[2]

Korngold estructura la seva òpera al voltant d’un enigmàtic joc d’amor i resurrecció, amb un llibret de Hans Müller carregat de simbolisme eròtic i religiós. La trama central és relativament senzilla: en un període no determinat, un governant despòtic i somrient manté un matrimoni sense amor amb Heliane, sense consumar-lo. Un jove de caràcter messiànic, Stranger, proclama l’alegria i l’amor, fet pel qual és empresonat. Heliane s’atreu a ell i li manifesta els seus sentiments. El governant, en una excepció comprensible, sotmet ambdós a proves. Stranger se suïcida en un pacte mortal, mentre Heliane defensa la seva castedat. El governant exigeix un miracle que confirmi la seva innocència: la resurrecció de Stranger. Heliane rebutja la blasfèmia, confessa el seu amor i, per salvar la seva vida, s’ofereix al rei. El cel es manifesta, amb la música de les esferes i cants angelicals, i Stranger ressuscita. Heliane es llança als seus braços; el governant, enfurismat, l’apunyala, però els amants aconsegueixen unir-se en una felicitat extasiada.[5]

Argument

S'ambienta en un estat totalitari sense nom en una època incerta.

Acte I

El Governant, despòtic i autoritari, exerceix el seu control absolut sobre el territori i els habitants. La seva infelicitat personal, derivada de la falta d’amor de la seva esposa Heliane, el porta a impedir que els seus súbdits experimentin felicitat. L’arribada d’un jove Estranger, portador d’alegria i esperança per al poble, provoca la seva detenció i condemna a mort, programada per l’alba següent. El Governant visita l’Estranger per comprendre les seves accions; aquest demana clemència, però el monarca manté la seva decisió, tot permetent, no obstant això, que l’Estranger passi lliure la seva última nit.

Un cop el Governant se’n va, Heliane entra a la cel·la per confortar l’Estranger. En adonar-se de la seva bondat, els sentiments de pietat inicials es transformen en amor. Durant aquest encontre, Heliane mostra els seus cabells daurats i finalment es queda nua davant l’Estranger, qui li proposa lliurar-se a ell durant aquella última nit. Heliane rebutja la proposta i es retira a una capella a pregar per l’Estranger. El Governant retorna, oferint-li a l’Estranger la possibilitat de salvar la seva vida i la de Heliane si aconsegueix ensenyar a Heliane a estimar-lo. Heliane reapareix, encara nua, sorpresa per la presència del marit, que enfurismat ordena la mort de l’Estranger i l’enjudiciament de Heliane.

Acte II

El Governant, acompanyat de la seva Missatgera —antiga amant rebutjada—, espera l’arribada del Botxí i dels membres de l’alt tribunal. El judici s’iniciarà quan compareguin els sis jutges i el president cec. L’acusació presentada és la d’adulteri amb l’Estranger. Heliane admet que es trobava nua davant d’ell, però sosté que només s’hi va lliurar en pensament. El Governant, furiós, li acosta una daga al pit i l’exhorta al suïcidi.

L’Estranger entra com a testimoni, però es nega a declarar. Sol·licita uns moments a soles amb Heliane, la besa, i després empunya la daga per llevar-se la vida, deixant el Governant sense proves per desacreditar l’honestedat d’Heliane. El tribunal és dissolt, i el Governant proclama que serà Déu qui jutjarà Heliane: si és realment innocent, haurà de retornar la vida a l’Estranger. Espantada però resignada, Heliane accepta sotmetre’s a la prova.

Acte III

Una multitud s’ha congregat davant del palau del Governant per presenciar l’intent de Heliane de retornar la vida a l’Estranger, amb els jutges i el president del tribunal presents com a testimonis. La Missatgera incita la gent contra Heliane mentre comença la prova. Heliane crida amb sinceritat, confessant el seu amor pel jove Estranger. En veure-la plorar, el Governant ofereix salvar-la, però només si li cedeix a ell; Heliane, plena d’odi, rebutja aquesta última oferta i és arrossegada al patíbul.

De sobte, un tro ressona i el cel s’omple d’estrelles, i el cadàver de l’Estranger s’aixeca transfigurat, miraculosament viu. Heliane corre immediatament als seus braços. En un atac de ràbia, el Governant apunyala Heliane, però l’Estranger beneeix el poble i desposseeix el monarca del seu poder. Finalment, l’Estranger alça Heliane, i units en el seu amor, s’eleven cap al cel.[4]

Personatges

Personatges Tessitura Elenc de l'estrena,
7 d'octubre de 1927
(Director: Egon Pollak)
Heliane soprano Maria Hussa
El governant, el seu marit baríton Rudolf Bockelmann
L'estranger tenor Carl Günther
La missatgera contralt Sabine Kalter
El porter baix Hermann Markowski
El jutge cec tenor Gunnar Graarud
El jove tenor Jan Berlik
Els sis jutges: Paul Schwarz, Hermann Siegel, Julius Gutmann, Peter Kreuder, Herbert Taubert, Arnold Greve
Els serafins muts: Olga Schramm-Tschörner, Franziska von Issendorf, Olga Wiese, Frieda Singler, Sophie Bock, Erna Homann, Janna Maria Balß
El poble cor
L'Stadttheater d'Hamburg el 1890 (destruït durant la Segona Guerra Mundial)

Representacions

L'Stadttheater d'Hamburg el 1890 (destruït durant la Segona Guerra Mundial)

Das Wunder der Heliane es va estrenar el 7 d’octubre de 1927 a l’Òpera Estatal d’Hamburg, sota la direcció de Egon Pollak, rebent crítiques positives i un acolliment favorable del públic.[4] L’èxit inicial es va veure impulsat tant per la trama impactant de l’òpera com per la promoció del seu pare, Julius Korngold, crític musical influent, que va projectar la figura del fill com a defensor del conservadorisme i opositor al Modernisme. La seva obra anterior, Die tote Stadt, havia tingut un èxit efímer, i Korngold va aprofitar l’oportunitat per consolidar-lo com a artista de renom. Tanmateix, l’estrena a Berlín va topar amb una reacció hostil de la premsa i el públic, àvid de novetats. Les exigències econòmiques de la producció de Das Wunder der Heliane, sumades a l’ascens del nazisme, van generar un clima d’hostilitat cap al compositor jueu, fent que l’òpera caigués aviat en l’oblit.[5]

L’estrena vienesa de l’òpera, menys de tres setmanes després de la primera a Hamburg, no va obtenir la mateixa acollida positiva, probablement com a resultat de la intervenció de Julius Korngold. Com a crític influent, havia intentat boicotejar la representació de Jonny spielt auf d'Ernst Krenek el febrer d’aquell any, fet que va alienar gran part de l’elit vienesa i va generar animadversió cap a la família Korngold.[4]

Malgrat la fredor de la recepció a Viena, Heliane es va arribar a representar en dotze altres teatres, fet que constituïa un èxit relatiu. No obstant això, per a Korngold aquesta obra va trencar la continuïtat del triomf que havia assolit amb Die Tote Stadt, i la resposta poc entusiasta li va semblar gairebé un rebuig. A partir d’aquest moment, es va centrar en els arranjaments d’operetes i només cinc anys més tard va començar la composició de la següent òpera, Die Kathrin.[4]

L’òpera no va tornar a posar-se en escena fins al 1970 a Gant. En les dècades posteriors, es va escoltar sobretot en concerts, però des del canvi de mil·lenni les produccions escèniques han augmentat, incloent les de la Vlaamse Opera a Gant (2017), la Deutsche Oper de Berlín (2018) i el teatre d’òpera de Lübeck (2019).[4]

Anàlisi musical

Das Wunder der Heliane representa un cim de la música romàntica tardana, en què Korngold mostra plenament les seves aptituds d’orquestració i la capacitat per evocar estats d’ànim complexos mitjançant la creació de leitmotivs entrellaçats de manera magistral. L’obra aconsegueix equilibrar l’atonalitat harmònica amb melodies recognoscibles, deslligant els acords de la seva funció harmònica habitual però mantenint punts de referència per a l’oïda, creant així una sensació de familiaritat dins de l’experimentació sonora. Hi ha paral·lelismes evidents amb Salome de Richard Strauss: el calabós amb un pres, la tensió entre fascinació i temor, l’ús d’una música carregada d’erotisme i la despulla de la protagonista recorden l’obra mestra de Strauss de 1905. No obstant això, mentre Oscar Wilde i Strauss se centren en l’individu apassionat que busca la mort, Korngold i Müller-Einigen exploren l’amor com a força capaç de transcendir la mort.[4]

Situem-nos a la dècada de 1920, un període on conflueixen simbolisme, expressionisme i romanticisme tardà. Heliane es desplega com una seqüència incessant de fluxos sonors, amb dolls musicals continus i una tensió que es resisteix a trobar resolució. La tonalitat mostra una inestabilitat constant, però dins d’un diatonisme gairebé estrictament mantingut, amb escasses incursions cromàtiques: aquesta és l’essència de l’experiència sonora de l’òpera.[6] La producció musical de Korngold, ja de per si rica i sensual, assolí un nou nivell amb Heliane. L’obra porta el seu llenguatge al límit mitjançant textures complexes i harmonies atrevides, explotant al màxim els recursos orquestrals i vocals amb una intensitat i una opulència sense precedents.[2]

Das Wunder der Heliane va caure en l’oblit quan es va desencadenar un conflicte simbòlic entre els partidaris de l’òpera de Korngold i els de Jonny spielt auf d'Krenek. Les forces reaccionàries van presentar l’obra de Korngold com a baluard contra la modernitat representada per Krenek, tot desenvolupant una disputa sota falses aparences. Malgrat la bellesa de la música de Korngold, l’òpera no aconsegueix assolir la monumentalitat de contemporànies com Turandot, La dona sense ombra, Wozzeck, Sir John in Love, Intermezzo, Mahagonny o L'òpera dels tres rals. En comparació, Jonny spielt auf de Krenek, tot i generar controvèrsia, resulta musicalment pobra i esdevé un episodi menor tant en la història de la música com dins del mateix catàleg de Krenek.[7]

Enregistraments

  • Nicolai Gedda, Andreas Scholz, Anna Tomowa-Sintow, Gotthold Schwarz, Hartmut Welker, John de Haan, et al. Director: John Mauceri, Orquestra Simfònida de la Ràdio de Berlin. 3x CD, DDD, Decca, de la sèrie "Entartete Musik".

Referències

  1. ↑ «Dades de l'òpera» (en anglès). Schott Music. [Consulta: 2 febrer 2020].
  2. 1 2 3 4 5 6 Huth, Andrew. «Love on the grandest scale». The Guardian, 16 novembre 2007. [Consulta: 20 juliol 2016].
  3. 1 2 Kiefer-Blickensdorfer, Sonja. «Ressenya del disc» (en anglès). Chandos. [Consulta: 2 febrer 2020].
  4. 1 2 3 4 5 6 7 «Argument» (en anglès). Korngold Society. [Consulta: 2 febrer 2020].
  5. 1 2 Johnston, John. «Miracle in a wasteland: Das Wunder der Heliane» (en anglès). [Consulta: 5 novembre 2017].
  6. ↑ Martín Bermúdez, Santiago. «Korngold: "Das Wunder der Heliane" en el Festival Janácek de Brno» (en castellà). Scherzo. Arxivat de l'original el 17 d'agost 2016. [Consulta: 19 juliol 2016].
  7. ↑ Schwartz, Steve. «Ressenya del disc». classical.net. [Consulta: 20 juliol 2016].