Davide Ferrario
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 26 juny 1956  (70 anys)Casalmaggiore (Itàlia) | ||
| Religió | Ateisme | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | actor, escriptor, guionista, director de cinema, realitzador | ||
| Premis | |||
| |||
    | |||
Davide Ferrario (nascut el 26 de juny de 1956) és un director de cinema, guionista i autor italià.
Vida i carrera
Nascut a Casalmaggiore, Cremona, Ferrario es va graduar en literatura angloamericana, després va començar a treballar en la distribució de pel·lícules, i va contribuir a importar a Itàlia molts pel·lícules indie de John Sayles, Jim Jarmusch, Susan Seidelman, Godfrey Reggio.[1][2] També va col·laborar com a crític de cinema amb la revista de cinema Cineforum, i va escriure una monografia sobre Rainer Werner Fassbinder.[1]
Després de col·laborar en diversos guions, Ferrario va debutar com a director el 1987 amb el curtmetratge Non date da mangiare agli animali, i el 1989 va dirigir el seu primer llargmetratge, el neo-noir La fine della notte.[1][2] La seva pel·lícula de 2004 film Dopo mezzanotte va entrar a la secció del Fòrum a la 54è Festival Internacional de Cinema de Berlín, en què Ferrario va guanyar el Premi Caligari i el Premi Don Quixote.[3] També novel·lista, la seva novel·la debut de 1995 Dissolvenza al nero es va adaptar més tard a una pel·lícula, Fade to Black d'Oliver Parker.[4]
Filmografia
- La fine della notte (1989)
- Anime fiammeggianti (1994)
- Tutti giù per terra (1997)
- Figli di Annibale (1998)
- Guardami (1999)
- Dopo mezzanotte (2004)
- Se devo essere sincera (2004)
- Tutta colpa di Giuda (2009)
- La luna su Torino (2014)
- Boys (2021)
- Blood on the Crown (2021)
Novel·les
- Dissolvenza al nero, 1995.
- Materiale Resistente, 1996.
- Guardami. Storie dal porno, 1999.
- Sangue mio, 2010.
- Scherma, schermo. Il regista dietro la maschera., 2018.
Referències
- 1 2 3 Si. Ro. «Davide Ferrario: Il militante del cinema italiano». [Consulta: 25 abril 2015].
- 1 2 «Cacciatori di felicità». La Repubblica, 27-08-1994 [Consulta: 25 abril 2015].
- ↑ Gianluigi De Palo. I sogni dei giovani. Effata Editrice IT, 2004, 2004. ISBN 8874021704.
- ↑ «Un film su Orson Welles diretto da Oliver Parker». La Repubblica, 11 abril 2005 [Consulta: 2 maig 2015]. Arxivat 4 de març 2016 a Wayback Machine.