Der ferne Klang
 Schreker l'any de l'estrena d'aquesta òpera | |
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Franz Schreker |
| Llibretista | Franz Schreker |
| Llengua | Alemany |
| Creació | 1903-1910[1] |
| Direcció | Ludwig Rottenberg |
| Publicació | segle XX |
| Moviment | postromanticisme |
| Parts | Tres |
| Durada | 140 minuts |
| Personatges | A bad actor (en)  , A dubious individual (en) , A policeman (en) , A servant (en) , An actor (en) , An old woman (en) , First chorus member (en) , "Landlord of the inn ""Zum Schwan""" (en) , Old Graumann's Wife (en) , Second chorus member (en) , Tini (alias Grete Graumann) (en) , Waitress (en) , The count (en) , The chevalier (en) , The baron (en) , A Spanish girl (en) , Mary (en) , Milli (en) , Mizi (en) , Rudolf (en) , Dr. Vigelius (en) , Old Graumann (en) , Fritz (en) i Grete Graumann (en) |
| Estrena | |
| Escenari | Alte Oper de Frankfurt del Main, |
   | |
Der ferne Klang (títol original en alemany; en català, El so llunyà) és una òpera en tres actes amb música i llibret de Franz Schreker. Es va estrenar el 18 d'agost de 1912 a l'Alte Oper de Frankfurt del Main, sota la direcció de Ludwig Rottenberg.
La seva segona òpera i la primera d'interès, va ser la sensació operística del 1912. El llibret, igual que les de les altres set òperes que va compondre, va ser escrit per ell mateix.[2] Va ser l'obra de consagració a la fama del compositor, i es va interpretar amb freqüència fins al 1931, poc després del qual la música del compositor va ser proscrita pel règim nazi. Molt oblidat després de la Segona Guerra Mundial, ha estat reviscut per diverses companyies d'òpera al segle XXI.
Der ferne Klang és la més extrema de les aportacions operístiques del compositor, i condensa de manera exemplar la seva obsessió per la relació entre color tímbric i espai sonor. L’obra, farcida de dissonàncies especialment en les fustes, adopta una estètica marcadament expressionista. Tot i mantenir afinitats amb el cromatisme sensual de Strauss, sovint s’ha afirmat que és l’òpera que Mahler hauria volgut escriure. L’impacte que va causar en Berg fou notable, fins al punt que aquest en va preparar una transcripció per a veu i piano. La seva estrena representà una veritable consagració i continua sent una de les fites més destacades de la seva producció.
Der ferne Klang tracta d'un jove músic en la seva recerca del so definitiu, que destrueix tot el que l'estima per descobrir tard i sense possibilitat de redempció, que el so va estar sempre al costat de la dona que des del principi el va voler.[3]
Origen i context
Schreker passà la infantesa a Linz i, arran de la mort del pare, la seva mare traslladà la família a Viena, ciutat on Franz emprengué els seus estudis musicals. És per això que se’l considera un compositor vienès; tot i no assolir el grau d’innovació de Berg o Schönberg, sí que es convertí en un adversari artístic de pes per a Richard Strauss.[4] Schreker mantingué estrets vincles amb l’anomenada Segona Escola de Viena. Desenvolupà una carrera notable com a director i pedagog, però la seva activitat quedà interrompuda quan les autoritats nazis el destituïren de la direcció del Conservatori de Música de Berlín i prohibiren la interpretació de les seves obres.[5]
Avui dia, la figura que s’associa més clarament amb el triomf de l’òpera alemanya de començaments del segle XX és Richard Strauss. La combinació de talent musical extraordinari i una habilitat empresarial notable li va garantir un lloc preeminent en el repertori. És sobradament conegut l’enorme èxit de Der Rosenkavalier, que va omplir durant setmanes el teatre de Dresden i fins i tot inspirà una versió cinematogràfica muda —la seva popularitat era tal que la música gairebé esdevenia secundària. Tanmateix, no és tan sabut que, només un any després de l’estrena de Der Rosenkavalier, Franz Schreker —considerat llavors el compositor destinat a dominar l’escena operística— irrompé amb força amb el seu primer gran èxit: Der ferne Klang. Les quatre-centes representacions de Der Schatzgräber entre 1925 i 1932 il·lustren bé la seva rellevància.[3]
Les raons de què Schreker sigui gairebé un desconegut les podem trobar en la seva ascendència jueva i la temàtica ombrívola de les seves òperes, que el convertiren en una diana perfecta per al nacionalsocialisme. Els nazis no tan sols qualificaren la seva música d’Entartete Musik (música degenerada), sinó que exerciren una pressió tan intensa per expulsar-lo de les institucions on ensenyava que acabaren precipitant el seu deteriorament físic i la seva mort el 1934.[3]
La idea inicial la va tenir Schreker el 1900.[6] Amb el suport de l’escriptor Ferdinand von Saar, elaborà un llibret que no musicalitzà immediatament, condicionat pel dictamen desfavorable del seu professor de composició, Robert Fuchs, qui considerava l’empresa excessivament agosarada.[7] Segons ell mateix explicava, «la idea essencial, abans de demanar música per donar-se forma, ja era música en si». L’any 1930, evocant el naixement de Der ferne Klang, relatava com havia arribat a aquell llenguatge sonor: «Em fascinaven les possibilitats de grans contrastos. D’una banda, la quotidianitat petitburgesa; de l’altra, la mirada interior de l’artista. El murmuri d’una natura seductora i alhora eternament demoníaca davant un ésser que es replega, espantat, davant l’existència. En el segon acte m’atreien els reptes tècnics i contrapuntístics del so combinat de les orquestres d’un gran espai d’esbargiment, i aquest contrast em va portar a fer aparèixer l’home-artista, solitari i musical, enmig d’aquell brogit que li aclapara els sentits i amenaça de fracturar el seu Ethos».[8]
L’Imperi Austrohongarès vivia els seus últims compassos, igual que l’Alemanya imperial dels kàisers prussians. El terreny polític i social tremolava: els nacionalismes emergents esquerdaven les estructures tradicionals i les classes populars exigien uns drets que la burgesia dominant no estava disposada a concedir sense resistència. En filosofia i en arts, la Sezession sacsejava de soca-rel els fonaments establerts, posant en dubte allò que fins aleshores semblava intocable. A l’ideal clàssic de raó, bellesa i equilibri s’hi contraposava un nou culte a la tensió i a l’ambivalència: el lleig reclamava la dignitat del bell, el deforme desplaçava l’harmonia, la dissonància es projectava per damunt de la consonància, l’irracional prenia protagonisme davant el racional i el somni s’aixecava com a contracant de la realitat.[9]
Amb tot, el 1910 en va donar per acabada la instrumentació i l’acollida entusiasta de l’estrena li va obrir de bat a bat el camí com a compositor d’òpera.[6]
Composició
Redactada el 1901, Schreker va completar el llibret de tres actes el 1903. Tanmateix, trigaria uns deu anys a compondre la música. Les crítiques del seu professor de composició Robert Fuchs van fer que Schreker abandonés el projecte per primera vegada el 1903. No hi va tornar fins al 1905, després d'haver assistit a les primeres representacions de l'òpera Salomé de Richard Strauss.[10] L'interludi orquestral de l'acte III (titulat Nachtstück) va rebre el seu primer concert per la Wiener Tonkünstler-Orchester el 25 de novembre de 1909 sota la direcció d'Oskar Nedbal.[10] Tot i que l'actuació va ser tempestuosa, va impulsar a Schreker a l'avantguarda dels compositors vienesos progressistes,[10] Schreker es va sentir prou encoratjat per acabar finalment l'òpera el 1910.
Alban Berg va preparar la partitura vocal de l'òpera el 1911. L'obra està dedicada a Bruno Walter.[10]
Representacions
L'òpera es va representar per primera vegada el 18 d'agost de 1912 per l'Oper Frankfurt, dirigida per Ludwig Rottenberg i va continuar representant-se regularment durant les dues dècades següents, quan va ocupar un lloc especial en el món de parla alemanya com una de les obres pioneres de l'òpera moderna.[10] Entre les produccions importants es va incloure l'estrena txeca el maig de 1920 al Neues Deutsches Theatre de Praga amb Alexander Zemlinsky[11] i l'exitosa producció de l'Òpera Estatal de Berlín de maig de 1925 amb Erich Kleiber amb Richard Tauber i l'esposa del compositor Maria Schreker en els papers principals.[10] L'òpera també es va representar a Leningrad (1925) i Estocolm (1927).[12] Les últimes produccions durant la vida de Schreker van ser al Teatre d'Aquisgrà i a Teplitz-Schönau durant la temporada 1930/31,[10] després de la qual la prohibició nazi de l'Entartete Musik va fer que desaparegués del repertori.
L'òpera ha estat redescoberta i s'ha fet popular, com ho il·lustra el nombre de representacions que va rebre el 2010. Aquestes van incloure una producció de Peter Mussbach a l'Òpera Estatal de Berlín escenificada per primera vegada el 2001[13] i una altra producció a l'Òpera de Zúric, dirigida per Ingo Metzmacher, amb Juliane Banse i Roberto Saccà en els papers principals. L'òpera també es va oferir com a part del Bard SummerScape, el festival d'estiu del Bard College els mesos de juliol i agost a Annandale-on-Hudson, Nova York, sota el director musical Leon Botstein i posada en escena pel "director visionari" Thaddeus Strassberger.[14]
Una nova producció a l'Òpera de Bonn es va estrenar el desembre de 2011 i una altra posada en escena va tenir lloc a l'Opéra national du Rhin d'Estrasburg l'octubre de 2012. L'any 2019 es va posar en escena una nova producció a l'Oper Frankfurt on s'havia fet l'estrena mundial, dirigida per Sebastian Weigle, posada en escena per Damiano Michieletto amb Jennifer Holloway i Ian Koziara en els papers principals. La producció estava dedicada a Michael Gielen, que havia iniciat el renaixement de Schreker a Frankfurt amb Die Gezeichneten el 1979.[15]
L'octubre de 2019, es va presentar una nova producció a la Royal Swedish Opera, dirigida per Stefan Blunier i dirigida per Christof Loy, amb Agneta Eichenholz com a Grete i Daniel Johansson com a Fritz.[16]
El març de 2022, hi va haver una nova posada en escena a l'Òpera Estatal de Praga en una producció de Timofey Kulyabin dirigida per Karl-Heinz Steffens amb Světlana Aksenova i Aleš Brescien en els papers principals.[17]
Argument
Acte I
Fritz, un compositor, i Grete Graumann, la filla d'un pobre oficial retirat, estan enamorats. Fritz vol casar-se amb Grete, però Fritz li diu que abans d'això ha d'escriure una gran peça de música i descobrir el misteriós so distant ("der ferne Klang") que sent dins seu. Grete intenta en va convèncer-lo perquè es quedi amb ella. Fritz deixa el seu amor d'infància i se'n va a la recerca del so llunyà.
Quan Grete torna a casa seva, es troba amb una vella estranya que pregunta a la noia sorpresa sobre Fritz i li promet ajudar-la si ho necessita. Grete continua el seu camí cap a casa.
De tornada a casa, la mare de Grete, Frau Graumann, parla amb Grete sobre els deutes que ha acumulat la família. Frau Graumann ha decidit que, en lloc de manllevar diners, Grete hauria de trobar una feina per ajudar a millorar la situació econòmica. Grete es queixa que el seu pare beu massa.
Mentre diu això, el pare de Grete, Graumann, arriba amb els seus companys de beguda, un actor i el Dr. Vigelius. Graumann acaba de perdre la seva filla en un joc de daus amb el seu arrendador, i han vingut a cobrar el deute. Quan Grete s'hi nega, el seu pare es posa furiós. Abans que pugui fer-li mal a la seva filla, els seus companys arrosseguen Graumann de tornada al pub.
Per calmar la seva mare, Grete fingeix estar contenta de casar-se amb l'arrendador. Però quan la seva mare la deixa sola a l'habitació, Grete salta per la finestra i s'afanya a buscar Fritz.
Grete no pot atrapar Fritz i cau esgotada a la riba d'un llac. Pensa a ofegar-se, però després pren consciència de la bellesa de la natura a la nit. S'adorm, somiant amb el seu amor. La vella, que en realitat és una prostituta, apareix de nou i promet portar-li un futur brillant si la segueix.
Acte II
Deu anys després, Grete és la celebrada reina del demimonde en una illa al golf de Venècia, al famós saló de ball "La Casa di Maschere". Però, tot i la seva fama i èxit, encara pensa en Fritz.
Aquest dia en particular, ella promet acabar amb el sofriment dels seus pretendents i decidir sobre el seu següent amant, anunciant que guanyarà aquell que pugui tocar-li el cor més profundament amb una cançó. El comte canta In einem Lande ein bleicher König, una cançó trista però bonica, que la multitud aplaudeix. El cavaller respon amb Das Blumenmädchen von Sorrent, una cançó obscena que la multitud gaudeix mentre s'hi uneixen sorollosament.
Mentre Grete es decideix, un estrany apareix enmig de la sala. És Fritz, que reconeix Grete immediatament i va directament cap a ella. Li diu que no ha trobat el so distant que l'ha estat esquivant aquests últims deu anys, així que ha anat a buscar-la a ella i ara vol fer-la la seva esposa.
Tot i que Grete encara està enamorada de Fritz i li agradaria estar amb ell, decideix que ha de revelar-li que és una cortesana, i després li pregunta si encara es vol casar. Al principi ell no s'ho creu, però quan el comte el desafia a un duel, Fritz, commogut i decebut, es nega a fer-lo i se'n va. Grete, en la seva desesperació, cau als braços del comte.
Acte III
Han passat cinc anys més i Fritz ha acabat la seva òpera, "Die Harfe". Durant l'estrena, el primer acte va bé, però el segon acte acaba amb un motí del públic perquè a ningú li agrada la música.
Mentrestant, Grete ha perdut la protecció del comte i ara és una dona lliure de carrer. Ella s'assabenta del motí i està preocupada per Fritz. De camí a casa, algú al carrer l'aborda, però el doctor Vigelius i els actors, que s'allotgen en un hotel proper, apareixen i la salven de ser molestada. El doctor Vigelius acompanya Grete a casa seva.
Fritz seu a casa, vell i deprimit. Reconeix massa tard que ha destruït no només la seva vida, sinó també el seu amor. En va, el seu amic Rudolf intenta animar-lo i li recorda que encara hi ha temps de reescriure l'òpera. Fritz li diu que està a prop del final de la seva vida i només vol veure Grete, a qui va allunyar de manera insensata dues vegades. Rudolf va a buscar-la, però arriba el doctor Vigelius, portant Grete.
Grete i Fritz s'enfonsen agraïts en els braços l'un de l'altre. Finalment, el compositor escolta el so llunyà, que, segons sembla, sempre estava a l'abast. Amb alegria, comença a escriure un nou final per a la seva òpera, però abans que pugui acabar, mor als braços de la seva estimada.
Personatges
| Personatge[18] | Tessitura | Repartiment de l'estrena[19] 18 d'agost de 1912 (Director: Ludwig Rottenberg) |
|---|---|---|
| Acte I | ||
| Vell Graumann, un funcionari civil retirat | baríton | Richard Korschen |
| Esposa del vell Graumann | mezzosoprano | Marie Welling-Bertram |
| Grete, la seva filla | soprano | Lisbeth Sellin |
| Fritz, un jove artista | tenor | Karl Gentner |
| Amo de la posada "Zum Schwan" | baix | Josef Gareis |
| Un mal actor | baríton | Rudolf Brinkmann |
| Dr. Vigelius, un advocat | baix agut | Herbert Estoc |
| Una anciana | mezzosoprano | Bella Fortner-Halbaerth |
| Acte II | ||
| Greta, una ballarina (àlies Grete Graumann) | soprano | Lisbeth Sellin |
| Mizi, una ballarina | soprano | Anita Franz |
| Milli, una ballarina | soprano | Fulda Kopp |
| Mary, una ballarina | soprano | Lina Doninger |
| Una noia espanyola, una ballarina | soprano | Frieda Cornelius |
| El comte, de 24 anys | baríton | Richard Breitenfeld |
| El baró, de 50 anys | baix | Alfred Hauck |
| El cavaller, 30-35 anys | tenor | Erik Wirl |
| Fritz | tenor | Karl Gentner |
| Acte III | ||
| Fritz | tenor | Karl Gentner |
| Tini (àlies Grete Graumann) | soprano | Lisbeth Sellin |
| Rudolf, un doctor, amic de Fritz | baix agut o baríton | Walter Schneider |
| Dr. Vigelius | sota agut | Herbert Estoc |
| Un actor | baríton | Rudolf Brinkmann |
| Primer membre del cor | tenor | Otto Weindel |
| Segon membre del cor | baix | Carl Bauermann |
| Cambrera | mezzosoprano | Ànima Wendorf |
| Un dubtós individu | tenor | Hermann Schramm |
| Un policia | baix | Wilhelm Drumm |
| Un criat | paper parlat | |
Anàlisi musical
La música de Schreker té una personalitat inconfusible, amb una llum pròpia que sovint es tenyeix d’un vel enigmàtic. No busca la immediatesa seductora del seu rival Strauss, però tampoc s’endinsa en els procediments dodecafònics de Schönberg. El seu segell distintiu rau sobretot en l’art d’orquestrar: una paleta sonora refinada, plena de transparències, que crea atmosferes d’una intensitat emocional poc habitual. A Die Gezeichneten (Els estigmatitzats), aquesta escriptura vaporosa i alhora incandescents modela un univers sonor de gran càrrega expressiva, en què el món interior dels personatges es transforma en paisatge musical. Der ferne Klang, escrita set anys abans, ja anticipa aquesta mestria i esdevingué el primer gran triomf del compositor.[4]
El compositor va dedicar més d’una dècada a revisar i modificar la partitura, realitzant canvis constants que reflecteixen la seva recerca d’una obra polida i detallista. Schreker integra elements onírics amb la realitat quotidiana, establint un diàleg complex entre ambdues dimensions al llarg de tota la representació. L’òpera mostra reminiscències d’un teatre post wagnerià, alhora que evidencia influències impressionistes, amb una orquestració rica i detallada i un ús sistemàtic del cromatisme i la dissonància com a eines expressives.[5]
Temàticament, l’obra se centra en els conflictes sexuals dels personatges i en la seva evolució psicològica, tot dins d’un marc carregat de símbols, on el desig i la realitat es troben i es confronten. Aquesta tensió arriba a la resolució al final de l’òpera, quan Fritz reconeix que allò que sempre havia perseguit era ja accessible. Amb aquest desenllaç, Schreker proposa una reflexió crítica sobre la tendència humana a desatendre el present en favor d’una felicitat projectada cap al futur.[5]
L’obra de Schreker presenta una adscripció estilística complexa, típica de molts compositors austríacs dels inicis del segle xx, i constitueix un compendi de les últimes manifestacions del Romanticisme: Simbolisme, Modernisme, Postromanticisme, Impressionisme i Expressionisme. Els seus llibrets exploren, de manera similar a Klimt o Freud, les zones més fosques de la naturalesa humana, enfocant-se en la seva fràgil vulnerabilitat i deixant de banda la moralitat alliberadora pròpia del Romanticisme. Tot i mantenir-se dins els límits de la tonalitat, Schreker va introduir un tractament orquestral innovador que aporta a la seva música una modernitat singular, seguint l’exemple de Wagner. Les línies melòdiques són breus i fugisseres, difícils de memoritzar o taral·lejar, els baixos es redueixen gairebé a la mínima expressió, i les textures etèries, amb un ús destacat de xilòfon, arpa i celesta, generen efectes ambientals de gran intensitat, tant iridescents com inquietantment densos.[3]
Schreker va esdevenir el compositor més destacat dins d’un corrent operístic que integrava la psicologia en l’expressió dramàtica i centrava l’atenció en els conflictes sexuals dels personatges, sovint vehiculats a través de símbols. Alhora, dominava amb mestria la tècnica tonal, explotant al màxim les possibilitats del cromatisme. Tot i conservar elements romàntics, la seva òpera es pot considerar essencialment antiromàntica: el nucli temàtic no gira al voltant del destí triomfal de l’artista, sinó que exposa les misèries i frustracions dels que han quedat atrapats en el camí de la vida.[6]
La música adopta un caràcter postromàntic, caracteritzada per la seva riquesa orquestral i l’expressivitat extrema. L’orquestració és fastuosa i detallada, mentre que l’argument es mostra intensament morbós, amb personatges profundament trasbalsats que reflecteixen conflictes psicològics i emocionals de gran càrrega dramàtica.[20]
La composició incorpora influències wagnerianes, elements de l'impressionisme francès, i reminiscències de Zemlinsky, Korngold, el primer Schönberg, Strauss i fins i tot del Puccini tardà. Segons López Vargas-Machuca, destaca per virtuts remarcables: una línia vocal sinuosa, sovint mòrbida i inquietant, i una orquestració extremadament rica i imaginativa, carregada de sensualitat i de textures pròpies de la música de cambra, malgrat la gran plantilla orquestral que requereix. És, per tant, una obra eminentment simfònica, on moments com l’escena al costat del llac o l’interludi a la meitat del tercer acte assoleixen cotes excepcionals de bellesa i lirisme.[21]
Enregistraments
- El 1991 Capriccio va publicar un enregistrament de 1990 amb Gerd Albrecht dirigint l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Berlín i Gabriele Schnaut i Thomas Moser en els papers principals.[22]
- L'any 2000, Naxos va publicar un enregistrament en directe del gener de 1989 des de l'Ajuntament de Hagen, Alemanya, amb Michael Halász dirigint la Hagen Philharmonic Orchestra, i Elena Grigorescu i Thomas Harper en els papers principals.[23][24]
Referències
- ↑ «Dades de l'òpera» (en anglès). Universal. Arxivat de l'original el 27 de març 2017. [Consulta: 27 març 2017].
- ↑ Gurewitsch, Matthew. «After a Century, A Composer’s Day in the Sun» (en anglès). The New York Times. [Consulta: 27 març 2017].
- 1 2 3 4 Villarmea López, Alejandra. «Comentari de l'òpera» (en castellà). Auditorio de Tenerife. [Consulta: 20 juny 2017].
- 1 2 Jacobo Benarroch, Eduardo. «Der ferne Klang en Berlín». Proopera. Arxivat de l'original el 26 de juliol 2019. [Consulta: 26 juliol 2019].
- 1 2 3 «Informació de l'òpera». Teatro de la Maestranza. Arxivat de l'original el 15 de setembre 2015. [Consulta: 26 juliol 2019].
- 1 2 3 Batta, 1999, p. 559.
- ↑ «La ópera degenerada llega a España» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 27 març 2017].
- ↑ Rettberg, Rolf. «Un descubrimiento tardío» (en castellà). Scherzo. Arxivat de l'original el 2012-06-26. [Consulta: 20 juny 2017].
- ↑ Moreno, Juan Carlos. «Biografia» (en castellà). Scherzo. [Consulta: 5 febrer 2020].
- 1 2 3 4 5 6 7 Christopher Hailey: Franz Schreker: A Cultural Biography (Cambridge University Press, 1993)
- ↑ Michael Frith (ed.): Zemlinsky Studies (Middlesex University Press, 2007)
- ↑ «Chronology». Franz Schreker Foundation. [Consulta: 21 novembre 2010].
- ↑ «Staatsoper official website». Arxivat de l'original el 28 July 2011. [Consulta: 21 gener 2010].
- ↑ «The Distant Sound». Fisher Center at Bard. [Consulta: 28 març 2022].
- ↑ Peter, Wolf-Dieter. «Traumparabel des Scheiterns – Faszinierende Rückkehr von Schrekers Der ferne Klang an den Uraufführungsort Frankfurt» (en alemany). Neue Musikzeitung, 1 abril 2019. [Consulta: 3 abril 2019].
- ↑ "Schreker's dream-like Opera Der ferne Klang signed Christof Loy" Arxivat 2020-09-22 a Wayback Machine.. Retrieved 17 December 2019.
- ↑ National Theatre: Der ferne Klang
- ↑ «Der ferne Klang, Vocal Score, Title and Dramatis Personae». IMSLP. [Consulta: 28 març 2017].
- ↑ «Acontecimientos musicales del 18 de agosto de 1912». Itàlia: Amadeusonline. Arxivat de l'original el 2011-07-23. [Consulta: 28 març 2017].
- ↑ Cester, Xavier. «Xavier Cester comenta l'estrena estatal de "Der Ferne Klang" de Franz Schreker». Catalunya Música. [Consulta: 27 març 2017].
- ↑ López Vargas-Machuca, Fernando. «Der ferne Klang: Gran noche de ópera» (en castellà). Filomusica. [Consulta: 27 març 2017].
- ↑ «Schreker: Ferne Klang (Der)». Naxos Records / Capriccio. [Consulta: 27 setembre 2010].
- ↑ «Schreker: Ferne Klang (Der)». Naxos Records. [Consulta: 31 juliol 2010].
- ↑ R.E.B.. «Schreker: Der ferne Klang». Classical CD Review, 01-06-2000. Arxivat de l'original el 22 July 2011. [Consulta: 3 agost 2010].
Bibliografia
- Batta, András. Ópera: compositores, obras, intérpretes. Trucatriche, 1999. ISBN 978-3-8290-2830-1.
- Bennett, Clive, "Franz Schreker" en Holden, Amanda (ed.), The New Penguin Viking Opera Guide, Londres, Nova York, et al: Penguin Books, 2001, pàg. 831–834