Dessalinització

La dessalinització[1] és un procés mitjançant el qual s'elimina la sal de l'aigua de mar o salobre. Les plantes dessalinitzadores, també conegudes com a dessaladores (vegeu Diec[2]) o IDAM i EDAM ( Instal·lació / Estació Dessaladora d'Aigua Marina ), són instal·lacions industrials destinades a la dessalinització, generalment del de mar o de llacs salats, per obtenir aigua potable. L'aigua de mar té sals minerals dissoltes. A causa de la presència d'aquestes sals, l'aigua del mar és salobre i no és potable per a l'ésser humà i la seva ingestió en grans quantitats pot provocar la mort. El 97,5 % de l'aigua que hi ha al nostre planeta és salada i només una quantitat inferior a l'1 % és apta per al consum humà. Aconseguir la potabilització de l‟aigua del mar és una de les possibles solucions a l'escassetat d‟aigua potable.[3]
Mitjançant la dessalinització de l'aigua del mar s'obté aigua dolça apta per a l'abastament i el regadiu. Les plantes dessalinitzadores d'aigua de mar han produït aigua potable des de fa molts anys, però el procés era molt costós i fins fa relativament poc només s'han utilitzat en condicions extremes. D'altra banda, les plantes dessalinitzadores també presenten inconvenients. En el procés d'extracció de la sal es produeixen residus salins i substàncies contaminants que poden perjudicar la flora i la fauna. A més a més, suposen una despesa elevada de consum elèctric. Per evitar-ho, actualment s'estan fent estudis per construir plantes dessalinitzadores més competitives, menys contaminants i que utilitzin fonts d'energia renovables.[4]
Actualment hi ha una producció de més de 99 milions de metres cúbics diaris d'aigua dessalinitzada a tot el món, fet que suposa l'abastament de més de 100 milions de persones. S'espera un augment progessiu de la demanda mundial d'aigua influenciada pel creixement de la població i l'augment de la producció industrial. Per aquesta raó, a l'últim informe de 2015 al WWAP s'esmenta que el món enfrontarà un 40 % del dèficit mundial d'aigua el 2030 si es pren alguna acció social. La investigació de tècniques com les tecnologies de dessalinització són solucions clau per fer front a aquest problema.[3]
Mètodes
Entre altres es poden utilitzar els mètodes següents: :10-546
- Processos tèrmics
- Destil·lació multietapa (MSF)
- Destil·lació multiefecte (MED)
- Compressió mecànica de vapor (MVC)
- Destil·lació solar
- Tecnologies de membranes
- Electrodiàlisi (ED)
- Micro, nano i ultra filtració
- Osmosi inversa (RO)
Processos tèrmics
Destil·lació multietapa (MSF)
Aquest mètode consisteix en evaporar aigua de mar per aplicació d'una font de calor per després condensar-la. Repeteix l'operació diverses vegades afegint en alguns casos elements al procés que ajudin a captar alguna substància present a l'aigua impura que es vulgui extreure. La font de calor s'aplica a cadascuna de les fases.[5] :10-548
Destil·lació multiefecte (MED)
Aquest mètode s'assembla a l'anterior, però la font primària de calor només s'aplica a la primera etapa. Per a la següent etapa s'utilitza l'escalfor del vapor generada a l'etapa anterior.
Compressió mecànica de vapor (MVR)
És un procés de recuperació d'energia on l'energia s'afegeix al vapor de baixa pressió (generalment vapor d'aigua ) en comprimir-lo. El resultat és un menor volum de vapor a una temperatura i pressió més altes, que es poden utilitzar per fer un treball útil. Típicament, el vapor comprimit es pot fer servir per escalfar les aigües mares per produir el vapor a baixa pressió.
Destil·lació solar
Aquest mètode utilitza un espai tancat i exposat a la llum solar a l'interior de la qual l'aigua s'evapora i després condensa el contacte amb la superfície més freda que la separa de l'exterior. Les gotes són portades per una baixa fins a reunir-les en un marge de l'espai. La seva producció és de 1-4 L/dia/m². :10-548
Desalinització amb reactors nuclears
Els reactors nuclears també es poden fer servir en processos de dessalinització, ja sigui en configuracions duals que produeixen electricitat i calor de procés, o dedicats únicament a subministrar energia tèrmica. Aquesta tecnologia es considera una opció baixa en carboni per a la producció daigua dolça en regions amb limitacions hídriques.[6]
Tecnologies de membranes
Electrodiàlisi (ED)
L'electrodiàlisi va ser proposada per primera vegada el 1890 per Maigrot i Sabatés, que van construir construir una unitat conceptual primerenca per a desmineralitzar el xarop de sucre. Aquest dispositiu usava carbó com a elèctrode i paper de permanganat com a membrana. Emprava una dinamo com a subministrament de corrent elèctric.[7]
El procés d'electrodiàlisi utilitzat per a la dessalinització consisteix a fer passar aigua salada a través de membranes carregades que atrapen els ions dissolts a l'aigua salada amb l'objectiu d'extreure i produir aigua dolça.[8]
En resum, quan s'aplica un corrent elèctric continu, les membranes deixen passar selectivament només als ions sodi (Na+ ) o als ions de clorur (Cl- ). Això fa que els ions es moguin i es concentrin més a mesura que es retenen en les membranes esmentades, obtenint així aigua dolça. L'eficiència d'aquest procés depèn de diversos factors, com ara la intensitat del corrent i la permeabilitat de les membranes utilitzades. D'altra banda, el cost del procés depèn de la concentració de sal a l'aigua, ja que com més ions cal eliminar i segons siguin les seves propietats electroquímiques, es requereix més energia elèctrica.[9]
El 1954 es va construir la primera planta dessalinitzadora per electrodiàlisi per a l'empresa Aramco (Aràbia Saudita). A partir d´aquest any, es van construir moltes altres plantes dessaladores que funcionen a partir d´aquesta tecnologia.[8]
Desalinització per osmosi inversa (oi)

L'òsmosi inversa (OI) és un procés en què s'obté aigua dolça de l'aigua salada. L'osmosi natural és un fenomen que consisteix que, si hi ha una membrana semipermeable separant dues solucions amb el mateix dissolvent, el dissolvent passa a través d'ella, però no les sals dissoltes, des del costat on la concentració de sals és més baixa cap a la més alta, fins que a banda i banda de la membrana les solucions tenen la mateixa concentració. Aquest procés es realitza sense aportació denergia exterior, i es genera mitjançant la qual es diu pressió osmòtica.
L'osmosi inversa consisteix a fer passar per la membrana semipermeable el dissolvent (en aquest cas aigua) des del costat on hi ha la solució més concentrada (l'aigua de mar, amb sals dissoltes), cap al costat contrari, sense que passin les sals. En aquest cas cal energia, en forma de pressió, que serà lleugerament superior a la pressió osmòtica que faria passar el solvent de baixa concentració cap al costat de l'alta concentració. La pressió necessària per aconseguir l'osmosi inversa depèn de la quantitat de sals dissoltes i del grau de dessalinització que es vol obtenir. De l'ús d'energia en el procés resulta un augment de l'entropia.
Està en fase de recerca ( TRL2 ) l'ús d'una làmina de grafè amb porus de 1,8 nm per substituir les membranes en el procés d'osmosi invertida per a la dessalinització de l'aigua. Segons les investigacions actuals s'obtindrien eficiències molt més grans que amb les membranes actuals, i es tindrien requeriments menors d'energia. A l'estat actual, l'inconvenient és el cost de les membranes de grafè, però s'espera que en el futur aquests costos es puguin reduir.[10]
Qualitat de l'aigua produïda
L'aigua filrada per osmosi inversa ha de ser condicionada per complir certes característiques d'alta qualitat, ja que l'aigua produïda té un pH àcid i un baix contingut de carbonats, la qual cosa la converteix en un producte altament corrosiu. Això exigeix la seva preparació abans de la distribució i el consum. El pH sʻajusta amb carbonat de calci a un valor de 7,7. Addicionalment, si així ho requereixen les normes municipals per a ús de l'aigua potable, s'hi afegeix també fluorur de sodi i hipoclorit.
Plantes dessalinitzadores a Espanya

Espanya és el cinquè país en nombre de dessalinitzadores del món amb un total de 900 plantes que tenen una capacitat de 1,45 milions de metres cúbics al dia.[11]
A causa de la seva funció, les dessalinitzadores s'han d'instal·lar a prop d'una font d'aigua, concretament del mar. Es dediquen a dessalinitzar aigua marina, a una distància entre unes poques desenes de metres a 3 quilòmetres. Com més lluny estigui de la costa, més gran serà la pressió necessària per captar l'aigua i, per tant, el consum energètic serà superior, cosa que encareixrà tot el procés.
La primera dessalinitzadora d'Espanya va ser construïda el 1965 a Lanzarote amb la tecnologia d'evaporació, a través de l'energia solar, que avui només s'utilitza, i que ha estat substituïda per la d'osmosi inversa. Aquest projecte el va iniciar un òrgan privat per millorar l'estat de l'illa i promoure el turisme. La planta era capaç de produir uns 2000 metres cúbics daigua al dia. Tot i això, la planta consumia més de 50 kWh d'electricitat per metre cúbic d'aigua produïda, cosa que es tradueix que era massa costosa i va ser per això que es va reemplaçar la seva tecnologia. L'èxit del projecte va ser tan gran que va comportar la rèplica d'iniciatives similars en altres regions, com Fuerteventura, Gran Canària i la ciutat de Ceuta.[12]
A Las Palmas de Gran Canària es va construir la primera dessalinitzadora d'Espanya amb el mètode d'osmosi inversa el 1971. Actualment la gestiona Emalsa. Entre les de construcció més recent destaca la del Prat de Llobregat a la molt poblada regió metropolitana de Barcelona, afectada per sequeres intermitents i amb aigües superficials de la conca del Llobregat relativament contaminades.[13]
Impacte mediambiental
Com tota activitat humana, la dessalinització d‟aigua de mar no està exempta d‟impactes ambientals. Això no obstant, amb l'evolució de les tecnologies que la fan possible i dels seus processos, s'ha fet cada cop més sostenible en termes energètics i de descàrrega de residus. Els reptes mediambientals en els dissenys de les plantes dessalinitzadores es poden recollir en els punts següents:[14]
Ecosistemes marins
La descàrrega de salmorra concentrada dificulta la vida dels ecosistemes marins. La vida marina també està influïda per la ingesta daigua de mar per a la planta dessaladora. Quan s'extreu una gran quantitat d'aigua del mar, els organismes marins i les algues són absorbits per la presa, cosa que provoca una pertorbació a l'ecosistema.[14]
Contaminació
La salmorra concentrada no només està concentrada en sal, sinó que també conté químics com a agents antiincrustants de pre i posttractament. A més, la salmorra descarregada de les plantes de destil·lació tèrmica surt a una temperatura relativament alta, cosa que significa una contaminació tèrmica que influeix en la vida marina de manera que només algunes plantes o animals marins poden suportar l'alta temperatura a prop de la sortida de les plantes de destil·lació tèrmica.[13]
Energia
L'alt consum d'energia és el factor més influent que inhibeix el creixement de la dessalinització de l'aigua de mar. Actualment, la majoria dels processos de dessalinització són impulsats per energia obtinguda de combustibles fòssils que resulta en emissions de gasos que contaminen el medi ambient. En el cas dels processos de dessalinització basats en energia solar, es considera un mètode prometedor per alleujar limpacte ambiental de la dessalinització de laigua i també proporcionar una font sostenible daigua potable.[15]
Història de la dessalinització

El procés de dessalinització té una llarga història, que va començar amb els primers intents de l'ésser humà per beure aigua del mar, els quals es van enfrontar a múltiples dificultats. No és clar quan els nostres avantpassats van començar a frustrar-se per no poder beure aigua de mar i van pensar a purificar-la. No obstant això, algunes de les referències més antigues respecte al procés de dessalar aigua es troben a la Bíblia.[16]
La història de la dessalinització es remunta mil·lennis enrere. El filòsof de l'antiga Grècia Aristòtil (384-322 aC ) ja va descriure en la seva obra Metrológica[17] que "l'aigua salada, quan es converteix en vapor es torna dolça i el vapor no torna a formar aigua salada de nou quan condensa" assentant les bases de la dessalinització tèrmica. En aquesta mateixa obra també va descriure que "un fi atuell de cera contindrà aigua potable després d'estar submergida per un temps suficient en aigua de mar, havent actuat aquesta com un filtre per a les sal" sentant així les bases de la dessalinització basada en membranes. Basant-se en les observacions d'Aristòtil, al segle xv Leonardo da Vinci va proposar adaptar un alambí a una cuina de llenya per "produir grans quantitats d'aigua potable a partir d'aigua de mar amb un cost molt reduït".[18]
A la Xina, el text clàssic " Clàssic de les Muntanyes i els Mars al Període dels Estats Combatents " (475-221 aC), que és una compilació de mitologia i geografia, suggereix que les estores de bambú que s'usaven per cuinar arròs al vapor podien formar una fina capa exterior que tenia la capacitat d'absorvir la sal.[16]
Més tard, Alexandre d'Afrodisies (193-217), comentant el llibre Meteorologia d'Aristòtil, va descriure per primer cop un procés de destil·lació que permetia obtenir aigua dolça a partir de l'aigua salada. Aquest mètode consistia a suspendre grans esponges a la boca d'un atuell de bronze a l'interior del qual s'estava bullint aigua de mar. L'aigua evaporada era recollida en les esponges esmentades i en condensar-se, es va descobrir que es tractava d'aigua dolça.[16]
Al segle xvii van aparèixer les primeres patents per a dispositius de dessalinització tèrmica. William Walcot va proposar una patent el 1675 sobre "l'art de convertir aigua corrupta en útil per a l'ús i l'aigua de mar en dolça i fresca en grans quantitats mitjançant mètodes molt barats i senzills". Uns anys més tard, en 1683, Robert Fitzgerald (nebot de Robert Boyle ) va patentar una invenció similar que va ocasionar un litigi entre tots dos: "una forma de convertir aigua salada o salobre en aigua dolça, apta per beure, bullir, rentar o un altre ús ordinari mitjançant un cert enginy o in. Cap de les dues patents va arribar a ser utilitzada per problemes tècnics en la seva extensió a gran escala.[19] En 1717, el metge francès Paul Gauthier va introduir una nova tècnica de dessalació que utilitzava l'alambí.[20]
La primera invenció amb aplicació a gran escala es remunta a 1852, quan Alphonse René Le Mire de Normandy va presentar una palesa sobre "la producció d'aigua dolça a partir d'aigua de mar".[21] Gràcies a la recent popularització dels navilis propulsats a vapor, l'invent de De Normandy va ser un èxit comercial que li va portar a vendre més de dos mil de les seves invencions ia fundar una companyia per produir-les.[21] El dispositiu de De Normandy també pot considerar-se el primer a ser usat amb èxit en terra a gran escala. El 1861, tres dels seus aparells de dessalinització van ser usats per l'Exèrcit de la Unió dels Estats Units durant mesos a Cayo Hueso ( Florida ) on els van proporcionar més de 1000 L d'aigua potable al dia.[21] El 1872, Carlos Wilson va crear la primera planta dessalinitzadora industrial de Xile per destil·lació solar, aquesta era capaç de processar 22,5 metres cúbics d'aigua de mar al dia en una àrea de 4757 metres quadrats.[20]
La primera planta de dessalinització moderna va ser construïda el 1961 per la Dow Chemical Company a Freeport, Texas.[22][23] La planta estava basada en un sistema de destil·lació multiefecte amb 17 efectes (etapes) integrades energèticament amb un sol punt d'aportació de calor. La capacitat de producció era de 3800m3 /dia (1 MGD) d'aigua potable a partir de l'aigua de mar de les proximitats. La presència de la planta de dessalinització a Freeport va augmentar considerablement la seguretat a l'accés a l'aigua de la població i la indústria local.[22]
La primera planta de dessalinització basada en el procés de l'osmosi inversa es va construir el 1965 a Coalinga, Califòrnia. Es tractava d'una planta pilot amb capacitat per produir 19 m3 /dia d'aigua potable a partir de l'aigua salobre disponible als pous de la localitat ( salinitat 2500 mg / L) i usava primitives membranes d'acetat de cel·lulosa ideades per Sidney Loeb a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA).[24] L'objectiu de la planta pilot era comprovar si era possible evitar el consum d'aigua dolça transportada amb tren o camió des d'altres localitats.[25] La primitiva dessalinització disponible a l'època va ser finalment descartada pel seu alt cost i un canal va ser construït per transportar l'aigua dolça de forma contínua fins a la ciutat.[25]
Una gran fita en la història de la dessalinització, emprant la tecnologia d'osmosi inversa, va ser la seva aplicacióel 1976 en una planta de dessalinització d'aigua de mar, a Yeda ( Aràbia Saudita ) a partir de l'aigua del Mar Roig ( salinitat 40 000 mg/L) capaç de produir 12 000 m3 /dia daigua potable.[26] Les membranes semipermeables emprades a la planta eren molt més sofisticades que les emprades a Coalinga i es basaven en un material compost format per una fina capa de poliamida enrotllada en espiral molt semblant a les emprades avui dia. Les membranes permetien treballar entre 60 i 70 bar de pressió (segons el grau d'embrutament ) amb una recuperació mitjana del 30 % en aigua potable.[26]
Referències
- ↑ «Optimot. Consultes lingüístiques». Llengua catalana. [Consulta: 11 juny 2026].
- ↑ «Optimot. Consultes lingüístiques». Llengua catalana. [Consulta: 11 juny 2026].
- 1 2 «unesdoc.unesco». [Consulta: 25 maig 2023].
- ↑ Panagopoulos, Argyris; Haralambous, Katherine-Joanne; Loizidou, Maria «Desalination brine disposal methods and treatment technologies - A review». Science of The Total Environment, 693, 25-11-2019, p. 133545. DOI: 10.1016/j.scitotenv.2019.07.351. ISSN: 0048-9697 [Consulta: 26 octubre 2019].
- ↑ ESTUDIO DE PREFACTIBILIDAD MEJORAMIENTO SISTEMA DE RIEGO EN RÍO SAN PEDRO, SAN PEDRO DE ATACAMA, REGIÓN DE ANTOFAGASTA INFORME FINAL VOLUMEN I: INGENIERÍA SANTIAGO, FEBRERO DE 2014
- ↑ «Nuclear Desalination: A Sustainable Solution for Water Security in the Arab Region» (en anglès). www.iaea.org, 05-05-2025. [Consulta: 19 agost 2025].
- ↑ Campione, A.; Gurreri, L.; Ciofalo, M.; Micale, G.; Tamburini, A. «Electrodialysis for water desalination: A critical assessment of recent developments on process fundamentals, models and applications» (en anglès). Desalination, 434, 15-05-2018, p. 121–160. DOI: 10.1016/j.desal.2017.12.044. ISSN: 0011-9164 [Consulta: 13 maig 2023].
- 1 2 «La desalinización del agua del mar, ¿un método para luchar contra la escasez?». [Consulta: 7 setembre 2025].
- ↑ Frankel, Michael. «Desalination». A: Facilities Site Piping Systems Handbook. McGraw-Hill Education, 2012. ISBN 9780071760270.
- ↑ Grafeno nanoporoso para desalación Consultado el 27/07/2014
- ↑ «Viaje a las entrañas de una desaladora». Arxivat de l'original el 7 de octubre de 2010. [Consulta: 21 setembre 2010].
- ↑ Cabrera, E.; Estrela, T.; Lora, J. «Desalination in Spain. Past, present and future» (en anglès). La Houille Blanche, 105, 1, 01-02-2019, p. 85–92. DOI: 10.1051/lhb/2019011. ISSN: 0018-6368 [Consulta: 25 maig 2023].
- 1 2 Sola, Iván; Carratalá, Adoración; Pereira-Rojas, Jeniffer; Díaz, María José; Rodríguez-Rojas, Fernanda «Assessment of brine discharges dispersion for sustainable management of SWRO plants on the South American Pacific coast». Marine Pollution Bulletin, 207, 01-10-2024, p. 116905. DOI: 10.1016/j.marpolbul.2024.116905. ISSN: 0025-326X [Consulta: 8 setembre 2024].
- 1 2 Alnaimat, Fadi; Klausner; Mathew. Solar Desalination (en anglès). IntechOpen, 2018-09-19. ISBN 978-1-78923-759-7.
- ↑ Panagopoulos, Argyris «A comparative study on minimum and actual energy consumption for the treatment of desalination brine». Energy, 212, 01-12-2020, p. 118733. DOI: 10.1016/j.energy.2020.118733. ISSN: 0360-5442 [Consulta: 8 setembre 2024].
- 1 2 3 Angelakis, Andreas N.; Valipour, Mohammad; Choo, Kwang-Ho; Wang, Zhiwei; Baba, Alper «Desalination: From Ancient to Present and Future» (en anglès). Water, 13, 16, 1-2021, p. 2222. DOI: 10.3390/w13162222. ISSN: 2073-4441 [Consulta: 25 maig 2023].
- ↑ Aristotle’s Meteorologica, in: The Works of Aristotle, vol. 3 (en inglés). Oxford (England): Clarendon Press, 1931, p. 1-18.
- ↑ Parlington, J. R.. History of Chemistry (en inglés). London (England): MacMillan, 1962.
- ↑ James, D. B. «A brief illustrated history of desalination: from the Bible to 1940». Desalination, 50, 1984, p. 17-54. DOI: 10.1016/0011-9164(84)85014-6.
- 1 2 Cordobesas, Aguas. «¿Cómo es el proceso de desalinización del agua?» (en castellà). www.lavoz.com.ar, 07-09-2022. [Consulta: 7 setembre 2025].
- 1 2 3 Birkett, J.; Radcliffe, D. «Normandy’s Patent Marine Aërated Fresh Water Company: a family business for 60 years, 1851–1910». IDA Journal of Desalination and Water Use, 6, 2014, p. 24-32. DOI: 10.1179/2051645214Y.0000000017.
- 1 2 Angelakis, A. N.; et al. «Desalination: From Ancient to Present and Future». Water, 13, 2021, p. 2222. DOI: 10.3390/w13162222.
- ↑ Analysis and Summary of Reports and Data from the Freeport, Texas, Test Bed Plant (1961-1969) (en inglés). US Department of Interior, 1969.
- ↑ Loeb, Sidney; Stevens, Douglas «Reverse osmosis desalination costs derived from the Coalinga pilot plant operation». Desalination, 2, 1, 1967, p. 56-74. DOI: 10.1016/S0011-9164(00)80146-0.
- 1 2 McCutchan, J. W.; Johnson, J. S. «REVERSE OSMOSIS AT COALINGA, CALIFORNIA». Journal of the American Water Works Association, 62, 6, 1970, p. 346-353 [Consulta: 30 maig 2022].
- 1 2 Muirhead, A.; et al. «Performance of the 12,000 m3/d seawater reverse osmosis desalination plant at Jeddah, Saudi Arabia January 1979 through January 1981». Desalination, 42, 2, 1982, p. 115-128. DOI: 10.1016/S0011-9164(00)88747-0.