Destructor Corsaro
 | |
Noms RN Corsaro
 | |
| Drassana | Odero-Terni-Orlando (en)  |
|---|---|
País de registre
| |
| Historial | |
| Col·locació de quilla | 23 gener 1941 |
| Avarament | 16 novembre 1941 |
| Assignació | 16 maig 1942 |
| Naufragi | 9 gener 1943 |
Operador/s
| |
| Característiques tècniques | |
| Tipus | destructor |
| Classe | destructor classe Soldati |
| Desplaçament | standart:1850 t càrrega normal:2140 t plena càrrega:2460-2580 t |
| Eslora | 106,7 m |
| Mànega | 10,2 m |
| Calat | 4,35 m |
| Propulsió | 3 calderes Yarrow;
|
| Potència | 44.000 CV |
| Velocitat | 37 kn |
| Autonomia | 2200 mn a 20 kn |
| Tripulació | 13 oficials 202 sotsoficials i mariners |
| Característiques militars | |
| Armament |
|
El Corsaro va ser un dels dinou destructors de la classe Soldati construïts per a la Regia Marina a finals dels anys 30 i principis dels 40. Completat a mitjans de 1942, va ser un del segon lot de set vaixells.
Disseny i descripció
Els destructors de classe Soldati eren versions lleugerament millorades de la classe Oriani anterior[2] Tenien una longitud entre perpendiculars de 101,6 metres (333 peus 4 polzades)[3] i una eslora de 106,7 metres (350 peus 1 polzada); una mànega de 10,15 metres (33 peus 4 polzades) i un calat mitjà de 3,15 metres (10 peus 4 polzades) i 4,3 metres (14 peus 1 polzades) amb càrrega profunda.[4] El Soldatis va desplaçar 1.830–1.850 tones mètriques (1.800–1.820 tones llargues) amb càrrega normal, i 2.450–2.550 tones mètriques (2.410–2.510 tones llargues) amb càrrega profund.[5] El seu rol durant la guerra era de 206 oficials i soldats.[3]
El Corsaro estava accionat per dues turbines de vapor Parsons, cadascuna impulsava un eix de l'hèlix utilitzant vapor subministrat per tres calderes Yarrow.[3] Dissenyats per a una potència màxima de 48.000 cavalls de potència (36.000 kW) i una velocitat de 34–35 nusos (63–65 km/h; 39–40 mph) en servei, els vaixells de la classe Soldati van assolir velocitats de 39–40 nusos (72–74 km/h; 45–46 mph) durant les seves proves de mar amb una càrrega lleugera. Portaven prou fuel per donar-los una autonomia de 2.340 milles nàutiques (4.330 km; 2.690 milles) a una velocitat de 14 nusos (26 km/h; 16 mph) i 682 nmi (1.263 km; 785 milles) a una velocitat de 34 nusos (63 km/h; 39 mph).[5]
La bateria principal del Corsaro constava de quatre canons de 120 mil·límetres (4,7 polzades) de calibre 50 en dues torretes de dos canons, una a davant i a darrere de la superestructura. En una plataforma al mig del vaixell hi havia un canó d'obús d'il·luminació de 120 mil·límetres de calibre 15.[6] La defensa antiaèria del Soldatis va ser proporcionada per vuit canons Breda Model 1935 de 20 mil·límetres (0,8 polzades).[5] Els vaixells estaven equipats amb sis tubs de torpedes de 533 mil·límetres (21 polzades) en dos muntatges triples al mig del vaixell. Tot i que no tenien un sistema de sonar per a tasques antisubmarins, estaven equipats amb un parell de llançadors de càrregues de profunditat. Els vaixells podien portar 48 mines.[3]
Història
Durant la seva curta vida operativa, el vaixell va operar missions d'escorta a les difícils rutes de Líbia i Tunísia.
Entre el 3 i el 5 d'agost de 1942 va escortar un comboi compost pels vaixells Ankara , Nino Bixio i Sestriere (amb destinació Tobruk per al primer i Bengasi per als altres dos; la càrrega consistia en 92 tancs, 340 vehicles, 3 locomotores, una grua, 292 soldats, 4381 t de combustible i olis lubricants, 5256 t d'altres subministraments), juntament amb els destructors Freccia, Legionario, Folgore, Grecale i Turbine, així com les torpedineres Partenope i Calliope; els vaixells van arribar al seu destí malgrat nombrosos atacs aeris; en aquella ocasió, a més, va tenir lloc el primer atac dut a terme per avions nord-americans contra unitats italianes (va ser un atac de bombarders Consolidated B-24 Liberator).[7]
El 9 de gener de 1943, sota el comandament del capità de fragata Ferruccio Ferrini, juntament amb el destructor Maestrale, va formar part de l'escorta del vaixell a motor Ines Corrado que navegava de Nàpols a Bizerta.[8][9][10] Durant el vespre d'aquell dia, però, al Maestrale li va arrencar la popa l'explosió d'una mina (pertanyent a una barrera de bombardeig col•locada pel minador britànic HMS Abdiel,[11] però en aquell moment no estava clar si l'explosió havia estat causada per una mina o un torpede); el Corsaire es va dirigir a proporcionar assistència al vaixell danyat,[12] però poc després ell mateix va xocar contra una mina a la popa (l'explosió va fer impossible la maniobra) i immediatament després amb una segona a la meitat del vaixell: trencat en dos, el destructor es va enfonsar ràpidament a les 20.16, a 38 milles a 64° de Bizerta.[8][9][10][13]
Els nàufrags (entre els quals també hi havia el comandant Ferrini), alguns a l'aigua i altres en una sola bassa , van arribar al cap Bon unes vint-i-quatre hores després de l'enfonsament i, després d'una nit passada en un graner, van ser portats de tornada a Itàlia per un hidroavió de rescat.[10]
187 dels homes que formaven la tripulació del Corsaro van morir o van desaparèixer.[8]
Comandants
- Capitano di fregata Lionello Sagramoso - 16 de juny de 1942 – gener de 1943
- Capitano di fregata Ferruccio Ferrini – gener de 1943
Referències
- ↑ «Italian Corsaro (CA)», 13 novembre 2014.
«Cacciatorpediniere Corsaro».
«Cacciatorpediniere Classe Soldati», 18-02-2012. Arxivat de l'original el 2012-02-18. [Consulta: 2 desembre 2025]. - ↑ Brescia, p. 127
- 1 2 3 4 Roberts, p. 300
- ↑ Whitley, p. 169
- 1 2 3 Brescia, p. 128
- ↑ Fraccaroli, p. 55
- ↑ Giorgerini, p. 527
- 1 2 3 Rocca, p. 272
- 1 2 «Cacciatorpediniere Corsaro».
- 1 2 3 Cocchia, p. 355
- ↑ «Minelaying and minesweeping in World War 2».
- ↑ Aldo Cocchia riporta però, in Convogli, una versione diversa: su ordine del comandante del Maestrale, il Corsaro sarebbe proseguito insieme alla Roselli prima di saltare sulle mine
- ↑ «Le Operazioni Navali nel Mediterraneo», 18 luglio 2003. Arxivat de l'original el 2003-07-18. [Consulta: 2 desembre 2025].
Bibliografia
- Giorgerini, Giorgio. La guerra italiana sul mare. La Marina tra vittoria e sconfitta 1940-1943. Mondadori, 2002. ISBN 978-88-04-50150-3.
- Rocca, Gianni. Fucilate gli ammiragli. La tragedia della Marina italiana nella seconda guerra mondiale. Mondadori, 2002. ISBN 978-88-04-43392-7.
- Cocchia, Aldo. Convogli. Un marinaio in guerra 1940-1942. Ugo Mursia Editore, 2004. ISBN 978-88-425-3309-2.