Destructor classe Zumwalt
![]() | |
| Epònim | USS Zumwalt |
|---|---|
| Nom curt | Zumwalt |
| Constructors | Huntington Ingalls Industries |
Operador/s
| |
| Unitats | |
| Completades | 3 |
| Característiques tècniques | |
| Tipus | guided missile destroyer (en) |
| Eslora | 180 m |
| Mànega | 24,6 m |
| Calat | 8,4 m |
El destructor classe Zumwalt és una classe de tres destructors de míssils guiats de la Marina dels Estats Units dissenyats com a vaixells furtius multimissió amb un enfocament en l'atac terrestre. La classe va ser dissenyada amb una funció principal de suport de foc naval i funcions secundàries de guerra de superfície i guerra antiaèria . El disseny de la classe va sorgir del programa "destructor d'atac terrestre" DD-21 com a "DD(X)" i estava pensat per assumir el paper dels cuirassats per complir un mandat del Congrés per al suport de foc naval. El vaixell està dissenyat al voltant dels seus dos Sistemes Avançats de Canó (AGS), utilitzant munició única de Projectil d'Atac Terrestre de Llarg Abast (LRLAP).[1] L'adquisició de LRLAP es va cancel·lar, deixant els canons inutilitzables,[1] per la qual cosa la Marina va reutilitzar els vaixells per a la guerra de superfície.[2] El 2023, la Marina va retirar l'AGS dels vaixells i els va substituir per míssils hipersònics.[3]
Els vaixells es classifiquen com a destructors, però són molt més grans que qualsevol altre destructor o creuer actiu de la Marina dels Estats Units.[4] L'aspecte distintiu dels vaixells és el resultat del requisit de disseny d'una secció transversal de radar baixa (RCS). La classe Zumwalt té una forma de casc de tipus "tumblehome" que perfora les ones, els costats de la qual s'inclinen cap a dins per sobre de la línia de flotació, cosa que redueix dràsticament l'RCS en retornar molta menys energia que un casc convencional en forma de campana.

La classe té un sistema de propulsió elèctrica integrat (IEP) que pot enviar electricitat des dels seus turbogeneradors als motors d'accionament elèctric o a les armes, la infraestructura total d'entorn informàtic del vaixell (TSCEI), sistemes automatitzats d'extinció d'incendis i aïllament automatitzat de ruptures de canonades. La classe està dissenyada per requerir una tripulació més petita i ser menys costosa d'operar que els vaixells de guerra comparables.
El vaixell principal s'anomena Zumwalt en honor a l'almirall Elmo Zumwalt i porta el número de buc DDG-1000. Originalment, es van planejar 32 vaixells, amb 9,6 dòlars. mil milions de costos de recerca i desenvolupament repartits per tota la classe. Com que els costos van superar les estimacions, el nombre es va reduir a 24, després a 7; finalment, el juliol de 2008, la Marina va sol·licitar que el Congrés deixés d'adquirir Zumwalt i tornés a construir més destructors Arleigh Burke. Finalment, només es van construir tres Zumwalt . Els costos mitjans de construcció van augmentar en conseqüència, fins a 4,24 mil milions de dòlars,[5] superant amb escreix el cost per unitat d'un vaixell de classe Virginia amb propulsió nuclear (2,688 mil milions de dòlars),[6] i amb els grans costos de desenvolupament del programa ara atribuïbles a només tres vaixells, en lloc dels 32 previstos originalment, el cost total del programa per vaixell va augmentar considerablement. L'abril de 2016, el cost total del programa va ser de 22,5 dòlars. mil milions, 7,5 mil milions de dòlars per vaixell. Els augments per vaixell van provocar una violació de l'esmena Nunn-McCurdy.
Història
Antecedents i finançament
Moltes de les característiques es van desenvolupar sota el programa DD-21 ("21st Century Destroyer"), que originalment es va dissenyar al voltant del Vertical Gun for Advanced Ships (VGAS). El 2001, el Congrés va reduir a la meitat el programa DD-21 com a part del programa SC21; per salvar-lo, el programa d'adquisició va ser rebatejat com a DD(X) i es va reelaborar en gran manera.
Originalment, la Marina havia esperat construir 32 destructors. Aquest nombre es va reduir a 24 i després a 7, a causa de l'alt cost de les tecnologies noves i experimentals. El 23 de novembre de 2005, la Junta d'Adquisició de Defensa va aprovar un pla per a la construcció simultània dels dos primers vaixells a la drassana Ingalls de Northrop Grumman a Pascagoula, Mississipí, i a Bath Iron Works de General Dynamics a Bath, Maine. Tanmateix, en aquella data, el finançament encara no havia estat autoritzat pel Congrés.
A finals de desembre de 2005, la Cambra de Representants i el Senat van acordar continuar finançant el programa. La Cambra de Representants dels Estats Units només va assignar a la Marina els diners suficients per començar la construcció d'un destructor com a "demostrador tecnològic". L'assignació inicial de fons es va incloure a la Llei d'Autorització de Defensa Nacional de 2007.[5] Tanmateix, aquesta assignació es va augmentar a dos vaixells pel projecte de llei d'assignacions pressupostàries de 2007 aprovat el setembre de 2006, que va assignar 2.568 dòlars. mil milions al programa DDG-1000.[5]
El 31 de juliol de 2008, els funcionaris d'adquisicions de la Marina dels Estats Units van dir al Congrés que el servei necessitava comprar més Arleigh BurkeArleigh Burke. destructors i ja no necessitarien la classe DDG-1000 de nova generació;[7] només es construirien els dos destructors aprovats. La Marina va dir que el panorama de les amenaces mundials havia canviat de tal manera que tenia més sentit construir almenys vuit Burke més en lloc de DDG-1000.[7] La Marina va concloure a partir de quinze informes d'intel·ligència classificats que els DDG-1000 serien vulnerables a formes d'atacs amb míssils. Molts membres del subcomitè del Congrés van qüestionar que la Marina completés una reavaluació tan àmplia del panorama de les amenaces mundials en només unes setmanes, després de passar uns 13 anys i 10 mil milions de dòlars en el desenvolupament del programa de vaixells de ,m ,m ,msuperfície conegut com DD-21, després DD(X) i finalment DDG-1000.[7] Posteriorment, el cap d'operacions navals Gary Roughead va citar la necessitat de proporcionar defensa aèria de zona i noves amenaces específiques com ara míssils balístics i la possessió de míssils antinau per part de grups com Hezbollah.[8] Els problemes estructurals debatuts no s'han discutit en públic. El secretari de la Marina, Donald Winter, va dir el 4 de setembre: "Assegurar-nos que tenim —només diré, un destructor— al pressupost del 2009 és més important que si és un DDG 1000 o un DDG 51".[9]
El 19 d'agost de 2008, el secretari Winter va dir que es construiria un tercer Zumwalt a Bath Iron Works, al·legant preocupacions sobre el manteniment de la capacitat de construcció naval. El president del Subcomitè d'Assignacions de Defensa de la Cambra de Representants, John Murtha, va dir el 23 de setembre de 2008 que havia acceptat el finançament parcial del tercer DDG-1000 en el projecte de llei d'autorització de Defensa del 2009.
Un memoràndum del 26 de gener de 2009 de John Young, el màxim responsable d'adquisicions del Departament de Defensa dels Estats Units (DoD), va declarar que el preu per vaixell dels destructors de la classe Zumwalt havia arribat als 5.964 mil milions de dòlars, un 81% per sobre de l'estimació original de la Marina utilitzada per proposar el programa, cosa que va resultar en un incompliment de l'esmena Nunn-McCurdy, que obligava la Marina a recertificar i justificar de nou el programa davant del Congrés o a cancel·lar-ne la producció.
El 6 d'abril de 2009, el secretari de Defensa, Robert Gates, va anunciar que el pressupost proposat pel Departament de Defensa per al 2010 posaria fi al programa DDG-1000 amb un màxim de tres vaixells.[10] A l'abril, el Pentàgon va adjudicar un contracte a preu fix amb General Dynamics per construir els tres destructors, substituint un contracte de cost més honoraris que s'havia adjudicat a Northrop Grumman. En aquell moment, s'esperava que el primer destructor DDG-1000 costés 3,5 dòlars. mil milions, el segon aproximadament 2,5 mil milions de dòlars, i el tercer encara menys.
El que abans s'havia considerat la columna vertebral de la futura flota de superfície de la Marina, amb una producció prevista de 32 unitats, ha estat substituït per la producció de destructors que torna a la classe Arleigh Burke després d'encarregar tres Zumwalt.[11] L'abril de 2016, l'Institut Naval dels Estats Units va declarar que el cost total dels tres vaixells Zumwalt és d'uns 22,5 dòlars. mil milions amb costos de recerca i desenvolupament, que són una mitjana de 7,5 dòlars mil milions per vaixell.
Vaixells de la classe de destructors Zumwalt
| Nom | Casc núm. | Establert | Llançat | Encarregat |
|---|---|---|---|---|
| Zumwalt | DDG-1000 | 17 de novembre de 2011 | 28 d'octubre de 2013 | 15 d'octubre de 2016 |
| Michael Monsoor | DDG-1001 | 23 de maig de 2013 | 20 de juny de 2016 | 26 de gener de 2019 |
| Lyndon B. Johnson | DDG-1002 | 30 de gener de 2017 | 9 de desembre de 2018 | Previst per al 2027 |
Disseny

El gener de 2009, l'Oficina de Responsabilitat Governamental (GAO) va descobrir que quatre de les 12 tecnologies crítiques del disseny del vaixell estaven completament madures. Sis de les tecnologies crítiques "s'acostaven a la maduresa", però cinc d'elles no estarien completament madures fins després de la instal·lació.
Invisibilitat

Segons un portaveu del Comandament de Sistemes Marítims Navals, tot i ser un 40% més gran que un destructor de la classe Arleigh Burke, la secció transversal del radar (RCS) s'assembla més a la d'un vaixell de pesca. El casc de tipus "tumblehome" i la coberta de material compost redueixen el retorn del radar. En general, la construcció angular del destructor el fa "50 vegades més difícil de detectar al radar que un destructor ordinari".
La signatura acústica és comparable a la de la Los AngelesLos Angeles. submarins . L'aigua gelada als costats i la inducció passiva d'aire fred al fons redueixen la signatura infraroja.
La caseta de coberta de material compost conté molts dels sensors i components electrònics.[12] El 2008, Defense News va informar que hi havia hagut problemes per segellar els panells de construcció de material compost d'aquesta zona; Northrop Grumman ho va negar.
La Marina dels Estats Units va sol·licitar ofertes per a una caseta de coberta d'acer de baix cost com a opció per al DDG-1002, l'últim destructor Zumwalt, el gener de 2013.[13] El 2 d'agost de 2013, la Marina dels Estats Units va anunciar que adjudicava un premi de 212 milions de dòlars en contracte de a General Dynamics Bath Iron Works per construir una caseta d'acer per al destructor Lyndon B. Johnson (DDG-1002).[13] L'Institut Naval dels Estats Units va declarar: "el disseny original del vaixell hauria tingut un RCS molt més petit, però les consideracions de cost van impulsar la Marina durant els darrers anys a fer els intercanvis per augmentar el RCS per estalviar diners".
Casc perforador d'ones de Tumblehome
El destructor classe Zumwalt reintrodueix la forma de buc de tipus tumblehome, una forma de buc que no s'havia vist fins a aquest punt des de la Guerra Russo-Japonesa de 1905. L'aspecte s'ha comparat amb el de l'històric USS Monitor i el seu famós antagonista CSS Virginia.[4] La forma del buc va ser proposada originalment en dissenys moderns de cuirassats d'acer per la drassana francesa Forges et Chantiers de la Méditerranée a La Seyne, Toulon. Els arquitectes navals francesos creien que la casa rodant, en què la mànega del vaixell s'estrenyia des de la línia de flotació fins a la coberta superior, crearia un millor francbord, una major navegabilitat i, com van descobrir els cuirassats russos, seria ideal per navegar a través de restriccions estretes (per exemple, canals). L'inconvenient era que els cuirassats de casa rodant tenien fuites, en part a causa de la seva construcció reblada, i podien ser inestables, especialment quan giraven a alta velocitat.[14] La casa rodant s'ha reintroduït al segle XXI per reduir el retorn del radar del buc. La proa invertida està dissenyada per tallar les onades en lloc de passar-hi per sobre. L'estabilitat d'aquesta forma de buc en estats d'alta mar ha provocat debat entre els arquitectes navals, i alguns afirmen que "amb les onades que vénen per darrere, quan un vaixell s'inclina, pot perdre estabilitat transversal quan la popa surt de l'aigua, i bàsicament bolcar".
Sistema de canons avançat
El sistema de canons avançat és un canó naval de 155 mm, dos dels quals estan instal·lats a cada vaixell. Aquest sistema consisteix en un canó avançat de 155 mm canó de mm i el seu projectil d'atac terrestre de llarg abast (LRLAP).[15] Aquest projectil és un coet amb un cap de guerra disparat des del canó AGS; el cap de guerra té un calibre 11 kg/24 lb de càrrega explosiva de 1,25 kg i té un error circular probable de 50 metres. Aquest sistema d'armes té un abast de 83 milles nàutiques (154 km). El sistema d'emmagatzematge totalment automatitzat té espai per a fins a 750 projectils.[15] El canó està refrigerat per aigua per evitar el sobreescalfament i permet una cadència de foc de 10 projectils per minut per canó. Utilitzant una tàctica de foc d'impacte simultani de múltiples projectils (MRSI), la potència de foc combinada d'un parell de torretes dóna a cada destructor de la classe Zumwalt una potència de foc d'atac inicial equivalent a 12 obusos M198 convencionals[16][17] Els Zumwalt utilitzen tancs de llast per baixar a l'aigua per reduir el perfil en combat.[18] El novembre de 2016, la Marina va decidir cancel·lar l'adquisició del LRLAP, al·legant augments de costos per projectil a 800.000-1 dòlar. milions resultants de la retallada del nombre total de vaixells de la classe. Com que l'AGS estava fet a mida per utilitzar el LRLAP, no podia complir la funció de suport de foc naval per a la qual va ser dissenyat.[19]
Mòdul de càrrega útil avançat
El març de 2021, la Marina va sol·licitar informació a la indústria sobre com reconfigurar els vaixells de la classe Zumwalt per allotjar armes hipersòniques de llarg abast (LRHW). Com que serien massa grans per cabre als tubs VLS, s'ha suggerit que els dos AGS, que no tenen cap utilitat des de la cancel·lació de la seva munició, podrien ser substituïts per mòduls de càrrega útil avançats de tres paquets per complir una funció convencional de dissuasió d'atac ràpid. La Marina sol·licitarà finançament per a l'exercici fiscal 2022 per substituir el Torretes AGS de 155 mm amb mòduls de càrrega útil avançats per al míssil hipersònic Conventional Prompt Strike (CPS). La conversió formaria part del DDG-1000 Dry-Docking Selected Restricted Availability (DSRA) a partir de l'exercici fiscal 2024. L'LRHW també està previst per als submarins d'atac (SSN) de la classe Virginia del bloc V. Els tubs més grans per al VLS es basaran en el Virginia Payload Module (VPM) utilitzat als Virginia SSN.[6] El primer destructor de la classe Zumwalt estarà llest per provar el CPS el 2025.[14] A mitjans d'agost de 2023, el vaixell principal va arribar a Pascagoula per substituir l'AGS pels tubs LRHW i la integració del nou sistema d'armes.[20]
Sistema de llançament vertical perifèric
El sistema de llançament vertical perifèric (PVLS) Mk 57 és un sistema de llançament de míssils dissenyat per evitar intrusions a l'espai central del buc, alhora que redueix el risc de pèrdua de tota la bateria de míssils o de la nau en una explosió del carregador. El sistema consisteix en càpsules de cel·les VLS distribuïdes al voltant de la closca exterior de la nau, amb una closca exterior d'acer prima i una closca interior gruixuda. El disseny del PVLS dirigeix la força de qualsevol explosió cap a fora en lloc de cap a dins de la nau. A més, aquest disseny redueix la pèrdua de capacitat del míssil només a la càpsula afectada.
Característiques dels avions i vaixells
Hi ha dues places disponibles en una gran coberta d'aviació amb un hangar capaç d'acollir dos helicòpters SH-60 de mida completa. Els vaixells es gestionen dins d'un hangar de popa amb una rampa. La ubicació de l'hangar de popa compleix els requisits d'alta mar per a les operacions de vaixells.
Radar

Originalment, el radar de matriu d'escaneig electrònic actiu AN/SPY-3, principalment en banda X, s'havia de combinar amb el radar de cerca de volum en banda S AN/SPY-4 de Lockheed Martin. El radar multifunció (MFR) de matriu activa SPY-3 en banda X de Raytheon ofereix un rendiment superior a la mitjana i alta altitud respecte a altres bandes de radar, i els seus feixos de llapis li donen una excel·lent capacitat per enfocar els objectius. L'SPY-3 serà el radar principal utilitzat per a enfrontaments amb míssils.[21] Un informe del 2005 de la branca d'investigació del Congrés, l'Oficina de Responsabilitat Governamental (GAO), va qüestionar que el salt tecnològic per al radar de doble banda seria massa.[22]
El 2 de juny de 2010, el cap d'adquisicions del Pentàgon, Ashton Carter, va anunciar que eliminarien el radar de cerca de volum de banda S SPY-4 del radar de doble banda del DDG-1000 per reduir costos com a part del procés de certificació Nunn-McCurdy.[11] A causa de l'eliminació de l'SPY-4, el radar SPY-3 tindrà modificacions de programari per a la funcionalitat de cerca de volum. Els operadors de vaixells podran optimitzar l'SPY-3 tant per a la cerca a l'horitzó com per a la cerca de volum. Tot i que està optimitzat per a la cerca de volum, la capacitat de cerca a l'horitzó és limitada. Encara s'espera que el DDG-1000 realitzi defensa aèria local.[11] Es creu que aquest sistema proporciona una alta detecció i excel·lents capacitats antiinterferència, especialment quan s'utilitza juntament amb la Capacitat d'Engagement Cooperativ (CEC). Tanmateix, no s'informa si el sistema CEC s'instal·larà als destructors de la classe Zumwalt en el moment de la seva posada en servei, però està previst que s'incorpori finalment al tipus de vaixell.
Com que la classe Zumwalt no té radars de control de foc AN/SPG-62, que s'utilitzen per al guiatge terminal del míssil SeaSparrow estàndard i evolucionat (ESSM) Bloc 1 en enfrontaments antiaeris, l'SPY-3 generarà il·luminació d'ona contínua interrompuda (ICWI) en lloc de la il·luminació d'ona contínua dels radars de control de foc AN/SPG-62. Es requereixen modificacions significatives de programari per donar suport a l'ICWI i transmetre i rebre missatges d'enllaç als míssils. El míssil estàndard (SM)-2 IIIA i l'ESSM previst per a la classe Zumwalt requereixen receptors de míssils modificats, transmissors, codificadors, descodificadors i un processador de senyal digital redissenyat per funcionar amb el sistema de la nau. Aquests míssils modificats no es podran utilitzar en naus de la classe Aegis.[23]
L'SPY-3 va haver de ser reprogramat per fer la cerca de volum que se suposava que havia de realitzar l'SPY-4. Amb les tasques de cerca de volum i superfície i il·luminació terminal, hi ha la preocupació que un atac de míssils a gran escala pugui desbordar la capacitat de gestió de recursos d'un radar. En aquest cas, el radar podria ser incapaç de gestionar correctament les amenaces entrants o guiar els míssils ofensius.[23]
El radar de doble banda en la seva totalitat (SPY-3 i SPY-4) només s'ha d'instal·lar a la classe Gerald R. Ford Gerald R. Ford . Amb el desenvolupament del radar de defensa aèria i de míssils AN/SPY-6 (AMDR), sembla poc probable que el DBR s'instal·li en altres plataformes, ja que ho és a la classe DDG-1000, o en total, ja que ho és al Gerald R. Ford . L'Enterprise Air Surveillance Radar (EASR) és un radar de vigilància de nou disseny que s'instal·larà al segon portaavions de la classe Gerald R. Ford, John F. Kennedy, en lloc del radar de doble banda. Els AmericaAmèrica , començant pel LHA-8, i els LX(R)-class amphibious warfare ships previstos també tindran aquest radar.
Originalment es va proposar que l'AMDR AN/SPY-6 fos instal·lat al buc del tipus DDG-1000 dins del programa CG(X). Tanmateix, el programa CG(X) es va cancel·lar a causa del creixement dels costos. L'AMDR ha continuat en desenvolupament totalment finançat per a la seva instal·lació als destructors de la classe Arleigh Burke del Vol III, amb plans per a la seva instal·lació també als vaixells del Vol IIA. Tanmateix, una obertura més petita del previst òptim de 14 peus (4.3 m), l'AMDR per a les naus del Vol III ha de ser menys sensible que els 22 peus (6.7 m) variant que s'havia planejat per a CG(X).[24]
Sonar
S'utilitzarà un sonar de doble banda controlat per un sistema informàtic altament automatitzat per detectar mines i submarins. Es diu que és superior al sonar de la classe Arleigh Burke en ASW litoral, però menys eficaç en zones d'aigües blaves/mar profunda.[25]
- Sonar de freqüència mitjana muntat al buc (AN/SQS-60)
- Sonar d'alta freqüència muntat al buc (AN/SQS-61)
- Sistema de sonar i maneig de matrius remolcades multifunció (AN/SQR-20)
Tot i que els vaixells Zumwalt tenen un conjunt integrat de sensors submarins i un conjunt remolcat multifunció, no estan equipats amb tubs lanzatorpedes a bord, per la qual cosa depenen dels seus helicòpters o VL-ASROCs per destruir els submarins que detecta el sonar.[18]
Sistema de propulsió i potència

Els vaixells de la classe Zumwalt utilitzen un Sistema d'Energia Integrat (IPS), una versió moderna d'un sistema d'accionament turboelèctric. L'IPS és un sistema dual, on cada meitat consisteix en un motor principal de turbina de gas acoblat directament a un generador elèctric, que proporciona energia a un motor elèctric que acciona un eix de l'hèlix. El sistema està "integrat" perquè els turbogeneradors proporcionen energia elèctrica a tots els sistemes del vaixell, no només als motors d'accionament. El sistema proporciona molta més energia elèctrica disponible que la disponible en altres tipus de vaixells.
El DDX proposava utilitzar motors d'imants permanents (PMM) dins del buc, que es va abandonar en favor d'un motor d'inducció més convencional. Es va rebutjar una disposició alternativa de doble pod, ja que les ramificacions dels accionaments de pod requeririen massa costos de desenvolupament i validació per al vaixell. El PMM es va considerar un altre salt tecnològic i va ser motiu de preocupació (juntament amb el sistema de radar) per part del Congrés. Com a part de la fase de disseny, Northrop Grumman va fer dissenyar i fabricar el motor d'imants permanents més gran del món per DRS Technologies.[26] Aquesta proposta es va abandonar quan el motor PMM no va demostrar que estava llest per ser instal·lat a temps.
Referències
- 1 2 LaGrone, Sam. «No New Round Planned For Zumwalt Destroyer Gun System; Navy Monitoring Industry» (en anglès). USNI News. U.S. Naval Institute, 11-01-2018. Arxivat de l'original el 3 March 2018. [Consulta: 2 març 2018].
- ↑ Eckstein, Megan. «New Requirements for DDG-1000 Focus on Surface Strike» (en anglès). USNI News. U.S. Naval Institute, 04-12-2017. Arxivat de l'original el 4 March 2018. [Consulta: 2 març 2018].
- ↑ LaGrone, Sam. «Latest Zumwalt Hypersonic Missile Installation Plan Calls For Removing Gun Mounts» (en anglès). USNI News, 16-03-2022. [Consulta: 8 maig 2022].
- 1 2 Lundquist, Edward. «The Navy's Battlewagon of the 21st Century» (en anglès). Marinelink.com. Arxivat de l'original el 5 April 2019. [Consulta: 5 abril 2019].
- 1 2 3 109th Congress :Department of Defense Appropriations Act, 2007 (en anglès). (109–289) US Government Printing Office, 29 September 2006.
- 1 2 «RL32418, Navy Virginia (SSN-774) Class Attack Submarine Procurement: Background and Issues for Congress» (en anglès). Congressional Research Service, 27-05-2016. Arxivat de l'original el 6 October 2016. [Consulta: 17 octubre 2016].
- 1 2 3 «Navy: No Need to Add DDG 1000s After All» (en anglès). Navy Times. Gannett Government Media, 31-07-2008. [Consulta: 25 gener 2016].
- ↑ Cavas, Christopher P Navy Times, 26-09-2008.
- ↑ Bennett, John T. «Gates Reveals DoD Program Overhaul» (en anglès). Defense News, 06-04-2009.
- 1 2 3 O'Rourke, Ronald. «Navy DDG-51 and DDG-1000 Destroyer Programs: Background and Issues for Congress» (en anglès). Congressional Research Service, 10-03-2016. Arxivat de l'original el 28 March 2015. [Consulta: 4 abril 2015].
- ↑ «Zumwalt Class Destroyer Integrated Composite Deckhouse & Apertures (IDHA)» (en anglès). Raytheon Company, 22-03-2007. Arxivat de l'original el 7 January 2009.
- 1 2 "Root Cause Analyses of Nunn-McCurdy Breaches – Zumwalt-Class Destroyer, Joint Strike Fighter, Longbow Apache, and Wideband Global Satellite," Rand Corporation (2011); see Vol.
- 1 2 «Advanced Gun System (AGS)» (en anglès). BAE Systems. Arxivat de l'original el 12 November 2013. [Consulta: 14 juny 2012].
- ↑ «Zumwalt-Class Destroyer Critical Technologies» (en anglès). Raytheon. Arxivat de l'original el 8 August 2008.
- ↑ «Next-Gen Naval Gunfire Support: The USA's AGS & LRLAP» (en anglès). Defense Industry Daily, 23-02-2014. Arxivat de l'original el 3 June 2016. [Consulta: 10 maig 2016].
- 1 2 Ewing, Philip. «SAS12: Approach of the Gray Elephant» (en anglès). DoD Buzz, 16-04-2012. Arxivat de l'original el 19 April 2012. [Consulta: 16 abril 2012].
- ↑ Cavas, Christopher P. «New Warship's Big Guns Have No Bullets» (en anglès). DefenseNews, 06-11-2016.
- ↑ Section 1011 of the National Defense Authorization Act for Fiscal Year 1996 (Public Law 104-106; 110 Stat. 421)
- ↑ «The US Navy's Dual Band Radars» (en anglès). Defenseindustrydaily.com, 11-08-2010. Arxivat de l'original el 11 February 2010. [Consulta: 27 desembre 2011].
- ↑ GAO-05-752R Progress of the DD(X) Destroyer Program (en anglès). U.S. Government Accountability Office, 14 June 2005.
- 1 2 «Navy updates radar software on stealthy Zumwalt – Defense Systems» (en anglès). Defense Systems. Arxivat de l'original el 28 October 2017. [Consulta: 28 octubre 2017].
- ↑ O'Rourke, Ronald. «Navy DDG-51 and DDG-1000 Destroyer Programs: Background and Issues for Congress» (en anglès). Congressional Research Service, 14-06-2010. Arxivat de l'original el 2014-08-22.
- ↑ McCullough, Vice Adm. Barry. Statement on Surface Combatant Requirements and Acquisition Strategy (en anglès). House Armed Services Committee, 31 July 2008. Arxivat 14 October 2008[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «2D or 3D Radar» (en anglès). [Consulta: 16 gener 2026].
