Domenico Campana

Plantilla:Infotaula personaDomenico Campana
Biografia
Naixement24 febrer 1929 Modifica el valor a Wikidata
Reggio de Calàbria (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort9 setembre 2022 Modifica el valor a Wikidata (93 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, director de televisió, crític de cinema, periodista, guionista, escriptor Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0132068 Allmovie (artista): p316389 Modifica el valor a Wikidata

Domenico Campana (Reggio de Calàbria, 24 de febrer de 1929 – Roma, 9 de setembre de 2022) va ser un escriptor, guionista, periodista i director de cinema italià.[1]

Biografia

Fill d'un ferroviari, es va traslladar amb els seus pares primer a Bolonya i a partir dels anys trenta a Milà, on va completar els seus estudis clàssics. Després d'haver-se matriculat a la Facultat de Medicina, aviat va abandonar els estudis per dedicar-se a la carrera literària. Personalitat eclèctica, ha estat reporter, corresponsal, escriptor de teatre, guionista de televisió, comentarista, novel·lista i director.

Des dels anys 80 fins a la seva mort va viure i treballar a Roma.[2]

Va ser corresponsal especial del recentment fundat setmanari Gente, fundat el 1957 per Edilio Rusconi. Va començar la seva carrera com a escriptor amb el drama I giorni dell'amore, guanyador del Premi Marzotto el 1963.

Des de 1980, amb l'arribada de Guglielmo Zucconi a la direcció del diari "Il Giorno", Campana va ser convidat a formar part del grup de periodistes (entre els quals destaquen Massimo Franco, Massimo Fini, Gigi Moncalvo) que donarà vida a una nova temporada important del diari milanès als anys vuitanta.

A Il Giorno Campana treballa de manera transversal, amb reportatges, entrevistes, elzeviri i com a comentarista polític.

Entre els seus primers treballs a la RAI figura la col·laboració en el guió de la minisèrie Le mie prigioni (1968), dirigida per Sandro Bolchi i basada en l'obra homònima de Silvio Pellico. Posteriorment va realitzar una sèrie d'investigacions televisives, entre les quals destaquen Teatro investigazione: Il grande rally, sobre la màfia italoamericana; Primo piano: Dentro la Polonia, dedicat a la Varsòvia de Jaruzelski; De Gasperi e Togliatti; Profilo di Paolo VI; Sulla cresta dell'onda i I mistici cristiani. Des del 1972 i durant trenta anys va ser autor i director de diversos drames i pel·lícules de televisió.

Filmografia

  • Il bivio (1972)
  • Il dipinto (1974)
  • La mia vita con Daniela (1979)
  • Paura sul mondo (1979)
  • Racconto d'autunno
  • La stagione delle piogge (1984)
  • Comprarsi la vita (1989)

Narrativa

  • Promessi in USA, prefazione di Alberto Bevilacqua, Milano, Bietti, 1974;
  • Memorie del crudele inverno, Milano, Rusconi, 1979
  • La stanza dello scirocco, Palermo, Sellerio, 1986; giunto nel 2003 alla 8ª edizione;[3] traduzione francese: A l'abri du scirocco, Paris, Liana Levi, 1999[4]
  • L' isola delle femmine, Torino, Einaudi, 1991; traduzione tedesca: Das Leuchten der Sirene: ein Roman aus dem alten Sizilien, München, Knaur, 1995[5]
  • Zeno di Nomadelfia: un profeta scomodo, nota introduttiva di Nilde Iotti, Torino, Edizioni paoline, 1991
  • I giardini della Favorita, Torino, Einaudi, 1992
  • Tu notte che conduci, Milano, Bompiani, 1994
  • Pietà per le belle, Milano, Mondadori (2000)

Referències

  1. ↑ Lutto del mondo della cultura scomparso Domenico Campana "corrieredellacalabria.it", "11 Settembre 2022"
  2. ↑ Roberto Poppi: Dizionario del cinema italiano, I Registi, Gremese 2002, p. 85
  3. ↑ Scheda in SBN
  4. ↑ Scheda in SBN
  5. ↑ Scheda in SBN