Egon Wellesz

Plantilla:Infotaula personaEgon Wellesz
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(de) Egon Joseph Wellesz Modifica el valor a Wikidata
21 octubre 1885 Modifica el valor a Wikidata
Viena (Àustria) Modifica el valor a Wikidata
Mort9 novembre 1974 Modifica el valor a Wikidata (89 anys)
Oxford (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri Central de Viena, Gruppe 32 C, Nummer 38 Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Viena Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballMúsica romana d'Orient Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor, bizantinista, professor universitari, musicòleg, professor de música Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Viena Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera, simfonia i música clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsArnold Schönberg i Guido Adler Modifica el valor a Wikidata
AlumnesDorothy Gow i Peggy Glanville-Hicks Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeEmmy Wellesz (1908–) Modifica el valor a Wikidata
ParentsKarl Friedrich Pollaczek, gendre Modifica el valor a Wikidata
Premis
Musicbrainz: 2412442e-3a72-462b-a147-fbc16282d709 Lieder.net (compositor): 6157 Discogs: 2321620 IMSLP: Category:Wellesz,_Egon Allmusic: mn0002188017
Find a Grave: 10307Modifica el valor a Wikidata

Egon Wellesz (Viena, 21 d'octubre de 1885 - Oxford, 9 de novembre de 1974) va ser un compositor, professor i musicòleg austríac —més tard britànic—. Egon Wellesz va ser un compositor i musicòleg clau del segle XX que va unir la modernitat de Schönberg amb la tradició i va destacar pels seus estudis fonamentals sobre la música romana d'Orient.

Biografia

Egon Wellesz va néixer a Viena el 1885, fill únic de pares d'origen hongarès. La seva mare, Ilona Lovenyi, pianista i antiga alumna de Carl Frühling, va ser una influència clau en la seva inclinació musical. Tot i rebre classes de piano de petit, Wellesz mai no va destacar tècnicament, però va arribar a acompanyar cantants en composicions pròpies. Va estudiar al prestigiós Gymnasium Franz Joseph, on es va formar en humanitats clàssiques. Malgrat que els seus pares volien que estudiés Dret, Wellesz es va sentir profundament atret per Gustav Mahler, que va marcar decisivament la seva vocació musical.[1]

Després va cursar els estudis de música sota la direcció de Frühling i Schönberg. Des de la seva tesi doctoral, presentada el 1908 i en la qual s'estudiava les obres de J. Bonne, compositor i mestre de capella del teatre de l'Òpera de Viena el segle xviii, Wellesz destacà com a erudit i crític profund, especialment versat en música antiga, vers la qual publicà innombrables treballs en les revistes professionals alemanyes, angleses i nord-americanes. La majoria d'aquests apareixen col·leccionats en llibre, especialment els referents a música de l'Església Ortodoxa.

De 1911 a 1915 fou professor d'història de la música en el Neuen Konservatorium, de Viena, i el 1913 ocupà la càtedra de musicologia de la universitat d'aquella capital. Durant els primers anys de 1930 fou professor de composició en el Quenn's College d'Oxford, on entra d'altres alumnes va tenir a Robert Donington.[2] Després també fou professor al «Downing College» de Cambridge, on també tingué alumnes com Wilfrid Mellers i d'altres.[3]

Les composicions musicals d'aquest autor, del gènere impressionista i expressionista, i que cultivaven les modernes escoles vienesa, francesa i anglesa, seguien les orientacions assenyalades per Schönberg en el seu últim estil, mostrant en l'autor una robusta personalitat, així com una sòlida i extremada formació. Les seves obres principals publicades foren: Arnold Schönberg, (1921). Der Beggin des musikalischen Barock und die Anfänge der Oper in Wien, 1922). Byzantinischen Musik, (1926). Ausgaben und Probleme der orientalischen Kirchenmusik, (1927). A part de diverses obres per a piano i lieder va compondre: Vorfrühling, poema per a orquestra. Una suite, Gebete der Mädchen zur Maria, per a cor i orquestra. Un quartet de corda. Diana; Persisches Ballet i Achylles auf Skyros, Die Prinzessin Cirnara, estrenada a Hannover i Frankfurt el 1921.

Obres

Orquestral

  • Heldensang, op. 2 (1905), pròleg simfònic per a gran orquestra
  • Vorfrühling (El despertar de la primavera), op. 12 (1912), poema simfònic. Gravació: Deutsches Symphonie-Orchester Berlin, 2004
  • Suite, op. 16 (1913), per a orquestra
  • Mitte des Lebens, op. 45 (1931–32), cantata per a soprano, cor i orquestra
  • Concert per a piano, op. 49 (1933). Gravació: Berlin Radio Symphony Orchestra, solista Margarete Babinsky, 2010
  • Amor Timido, op. 50 (1933), ària per a soprano i petita orquestra, text: Pietro Metastasio
  • Prosperos Beschwörungen, op. 53 (1934–36), cinc moviments simfònics per a orquestra inspirats en La tempesta. Gravació: Radio Symphonie Orchester Wien/Gerd Albrecht.[4]
  • Lied der Welt, op. 54 (1936–38), per a soprano i orquestra. Text: Hugo von Hofmannsthal. Gravació: Deutsches Symphonie-Orchester Berlin, 2004
  • Leben, Traum und Tod, op. 55 (1936–37), per a contralt i orquestra. Text: Hugo von Hofmannsthal. Gravació: Deutsches Symphonie-Orchester Berlin, 2004
  • Schönbüheler Messe en Do major, op. 58 (1937), per a cor, orquestra i orgue
  • Simfonia núm. 1, op. 62 (1945)
  • Simfonia núm. 2, op. 65 (1947–48), The English
  • Simfonia núm. 3, op. 68 (1949–51)
  • Simfonia núm. 4, op. 70 (1951–53), Austríaca
  • Simfonia núm. 5, op. 75 (1955–56)
  • Concert per a violí, op. 84 (1961), dedicat al violinista Eduard Melkus. Gravacions: Andrea Duka Lowenstein, 1999; David Frühwirth, 2010
  • Quatre cançons del retorn, op. 85 (1961), per a soprano i orquestra de cambra, després de textos d’Elizabeth Mackenzie
  • Duineser Elegie, op. 90 (1963), per a soprano, cor i orquestra, després de Rainer Maria Rilke
  • Ode an die Musik, op. 92 (1965), per a baríton o contralt i orquestra de cambra, text: Píndar, adaptat de Friedrich Hölderlin. Gravació: Deutsches Symphonie-Orchester Berlin, 2004
  • Simfonia núm. 6, op. 95 (1965)
  • Vision per a soprano i orquestra, op. 99 (1966), text: Georg Trakl. Gravació: Deutsches Symphonie-Orchester Berlin, 2004
  • Mirabile Mysterium, op. 101 (1967), per a solista, cor i orquestra
  • Simfonia núm. 7, op. 102 (1967–68), Contra torrentem
  • Canticum Sapientiae, op. 104 (1968), per a baríton, cor i orquestra, després de textos de l'Antic Testament
  • Divertimento, op. 107 (1969), per a petita orquestra. Gravació: Luzerner Sinfonieorchester/Howard Griffiths, 1999
  • Epíleg simfònic, op. 108 (1969). Gravació: Deutsches Symphonie-Orchester Berlin, 2004
  • Simfonia núm. 8, op. 110 (1970)
  • Simfonia núm. 9, op. 111 (1970–71)

Cambra i instrumental

  • Der Abend, op. 4 (1909–10), quatre peces per a piano
  • Drei Skizzen, op. 6 (1911), per a piano. Gravació: Karl-Andreas Kolly, 1999
  • Eklogen, op. 11, quatre peces per a piano. Gravació: Karl-Andreas Kolly, 1999
  • Quartets de corda núm. 1, op. 14 (1912)
  • Quartets de corda núm. 2, op. 20 (1915–16)
  • Idyllen, op. 21 (1917), cinc peces per a piano després de poemes de Stefan George
  • Geistliches Lied, op. 23 (1918–19) per a veu cantada, violí, viola i piano
  • Quartets de corda núm. 3, op. 25 (1918). Gravació: Artis-Quartett Vienna, 2008
  • Quartets de corda núm. 4, op. 28 (1920). Gravació: Artis-Quartett Vienna, 2008
  • Sonata per a violoncel sol, op. 31 (1920)
  • Zwei Stücke per a clarinet i piano, op. 34 (1922)
  • Sonata per a violí sol, op. 36 (1923)
  • Suite per a violí i orquestra de cambra, op. 38 (1924)
  • Sonnets from the Portuguese per a soprano i quartet o ensemble de cordes, op. 52 (1934). Gravació: Deutsches Symphonie-Orchester Berlin, 2004
  • Suite per a violoncel sol, op. 39 (1924)
  • Suite per a violí i piano, op. 56 (1937/1957)
  • Suite per a flauta sol, op. 57 (1937)
  • Quartets de corda núm. 5, op. 60 (1943)
  • The Leaden Echo and the Golden Echo, cantata per a soprano, clarinet, violoncel i piano, op. 61 (1944), text: Gerard Manley Hopkins
  • Quartets de corda núm. 6, op. 64 (1946). Gravació: Artis-Quartett Vienna, 2008
  • Quartets de corda núm. 7, op. 66 (1948)
  • Octet, op. 67 (1948–49), per a clarinet, fagot, trompa, dos violins, viola, violoncel i contrabaix[5]
  • Sonata per a violí sol, op. 72 (1953/59)
  • Suite, op. 73 (1954), per a flauta, oboè, clarinet, trompa i fagot
  • Suite per a clarinet sol, op. 74 (1956)
  • Suite per a oboè sol, op. 76 (1956)
  • Suite per a fagot sol, op. 77 (1957)
  • Fanfare per a trompa sol, op. 78 (1957)
  • Quartets de corda núm. 8, op. 79 (1957). Gravació: Artis-Quartett Vienna, 2008
  • Quintet, op. 81 (1959), per a clarinet, 2 violins, viola i violoncel
  • Trio de corda, op. 86 (1962)
  • Rapsòdia per a viola sol, op. 87 (1962)
  • Musik per a orquestra de corda en un sol moviment, op. 91 (1964)
  • Fünf Miniaturen per a violins i piano, op. 93 (1965)
  • Partita en honor de Johann Sebastian Bach, op. 96 (1965), per a orgue
  • Quartets de corda núm. 9, op. 97 (1966)
  • Triptychon, op. 98, tres peces per a piano (1966). Gravació: Karl-Andreas Kolly, 1999
  • Quatre peces per a quartet de corda, op. 103 (1968)
  • Quatre peces per a trio de corda, op. 105 (1969, segona versió 1971)
  • Cinc estudis en gris, op. 106, per a piano (1969)
  • Quatre peces per a quintet de corda, op. 109 (1970)
  • Preludi per a viola sol, op. 112 (1971)

Escena

  • Das Wunder der Diana, op. 18 (1914–1917), ballet de Béla Balázs
  • Die Prinzessin Girnara, op. 27 (1919–1920), llibret de Jakob Wassermann
  • Persisches Ballett, op. 30 (1920), ballet d'Ellen Tels
  • Achilles auf Skyros, op. 33 (1921), ballet d'Hugo von Hofmannsthal
  • Alkestis, op. 35 (1924), llibret d'Hugo von Hofmannsthal sobre Eurípides
  • Die Nächtlichen: Tanzsinfonien, op. 37 (1924), ballet escènic de Max Terpis
  • Die Opferung des Gefangenen, op. 40 (1924–1925), drama escènic d'Eduard Stucken
  • Scherz, List und Rache, op. 41 (1927), llibret de Johann Wolfgang von Goethe
  • Die Bakchantinnen, op. 44 (1931), llibret del compositor basat en Eurípides, òpera en 2 actes
  • Incognita, op. 69 (1950), llibret de Elizabeth MacKenzie i William Congreve

Publicacions

  • Conjuntament amb Henry Julius Wetenhall Tillyard i Carsten Høeg de «Monumenta Musicae Byzantinae».[6]

Referències

  1. ↑ Benser, 1985, p. 5.
  2. ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 345. (ISBN 84-7291-227-2)
  3. ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 826. (ISBN 84-7291-227-2)
  4. ↑ Scholz, Gottfried. Österreichische Musik der Gegenwart : eine Anthologie zur Schallplattenreihe des Österreichische Musikrates. Vienna: Doblinger, 1993. ISBN 3-900695-22-9. OCLC 31984326.
  5. ↑ Continental Britons: The Emigre Composers NIMBUS NI 5730/1 (2007), revisió a MusicWeb International
  6. ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1457. (ISBN 84-7291-226-4)

Bibliografia

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.