Elmer Rice
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (en) Elmer Leopold Reizenstein  28 setembre 1892 Nova York | ||
| Mort | 8 maig 1967 (74 anys) Southampton (Anglaterra) | ||
| Causa de mort | pneumònia | ||
| Sepultura | cap valor | ||
| Formació | Escola de Dret de Nova York | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | escriptor, poeta advocat, director de teatre, guionista, dramaturg, realitzador | ||
| Membre de | |||
| Obra | |||
| Localització dels arxius |
| ||
| Família | |||
| Cònjuge | Betty Field (1942–1956) | ||
| Premis | |||
| |||
         | |||
Elmer Rice (Nova York, 28 de setembre de 1892 - Southampton, 8 de maig de 1967) fou un dramaturg estatunidenc, de nom veritable Elmer Reizenstein.[1]
Biografia
El seu avi va ser un activista polític a les Revolucions de 1848 als estats alemanys. Després del fracàs d'aquella agitació política, va emigrar als Estats Units, on es va convertir en empresari. Va passar la major part dels seus anys de jubilació vivint amb la família Rice i va desenvolupar una estreta relació amb el seu nét Elmer, que es va convertir en un escriptor amb motivacions polítiques i va compartir la política liberal i pacifista del seu avi. Ateu convençut, el seu avi també pot haver influït en els sentiments d'Elmer sobre la religió, ja que es va negar a assistir a l'escola hebrea o a tenir un bar mitsvà. En canvi, la relació de Rice amb el seu pare era molt distant. Com va escriure a la seva autobiografia, el seu avi i el seu oncle Will, tots dos allotjats amb la família, van compensar l'afecte i l'atenció que el seu pare li va negar.[2]
A causa de la seva necessitat de mantenir la seva família quan l'epilèpsia del seu pare va empitjorar, Rice no va completar l'institut i va acceptar diverses feines menyspreables abans d'obtenir el diploma preparant-se pel seu compte per als exàmens estatals i després sol·licitant l'admissió a la facultat de dret. Tot i que no li agradaven els estudis jurídics i passava molt de temps a classe llegint obres de teatre (perquè es podien acabar en una classe de dues hores, deia), Rice es va graduar a la New York Law School el 1912 i va començar una carrera jurídica de curta durada.[3] Després de deixar la professió el 1914, sempre va mantenir una perspectiva cínica sobre els advocats, però els seus dos anys en un bufet d'advocats li van proporcionar material per a diverses obres de teatre, la més destacada de les quals és "Counsellor-at-Law" (1931). Els drames judicials es van convertir en una especialitat de Rice.
Com que necessitava guanyar-se la vida, va decidir intentar escriure a temps complet. Va ser una decisió sàvia. La seva primera obra, «On Trial» (1914), un melodramàtic misteri d'assassinat, va ser un gran èxit i es va representar durant 365 anys a Nova York.[4]
Obtingué grans èxits mundials els anys vint i trenta del segle XX amb un teatre en el que s'hi barrejava un fort realisme amb la influència expressionista. La seva obra més famosa va ser Street Scene del 1929 (Premi Pulitzer), de la que se'n va fer una ressonant versió catalana - a càrrec de Josep Millàs Raurell- que s'estrenà al Teatre Romea de Barcelona el 1930. La depressió que seguí el crack del 1929 fou el tema del seu drama We, the people (1933).
Durant els anys 1930 va escriure diverses obres, incloent The Left Bank (1931), Counsellor-at-Law (1931), We, the People (1933), Judgement Day (1934) i 9 Between.
Tot i això, diverses d'aquestes obres no van tenir gaire èxit, per la qual cosa Rice va començar a escriure i dirigir obres per a la Playwrights' Producing Company a Broadway. Durant els seus últims anys, la seva obra més reeixida va ser Dream Girl, escrita el 1945. La seva última obra va ser Cue for Passion (1958).
A més del seu treball teatral, Rice també va escriure un llibre sobre el drama nord-americà titulat The Living Theatre (1960), una novel·la (The Show Must Go On, 1949) i una autobiografia (Minority Report, 1964).
Vida personal
Rice es va casar el 1915 amb Hazel Levy i va tenir dos fills amb ella, Margaret i Robert. Després del seu divorci el 1942, es va casar amb l'actriu Betty Field amb qui va tenir tres fills, John, Judy i Paul. Field i Rice es van divorciar el 1956.
Tot i que va néixer en una família de classe treballadora sense gens d'interès per les arts i conegut principalment pel seu afecte pel teatre i la política, Rice era un apassionat dels mestres antics i l'art modern. La seva col·lecció d'art, anada formant-se lentament al llarg dels anys, incloïa obres de Picasso, Braque, Rouault, Léger, Derain, Klee i Modigliani.[5] Freqüentava regularment els museus de Nova York i, a la seva autobiografia, va escriure sobre el seu primer viatge a Espanya i el poderós impacte que Velázquez va tenir en ell i, a Mèxic, sobre gaudir de l'obra de Diego Rivera i els muralistes mexicans, artistes que compartien les seves opinions polítiques.[6] Va ser amic íntim del pintor modernista japonès-americà Yasuo Kuniyoshi.[7]
Referències
Fonts
- «Elmer Rice». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- Atkinson, Brooks. Broadway. New York: Atheneum, 1970.
- Durham, Frank. Elmer Rice. Carbondale, IL: Southern Illinois University Press, 1970.
- Hogan, Robert. The Independence of Elmer Rice. New York: Twayne, 1965.
- Palmieri, Anthony. Elmer Rice: A Playwright's Vision of America. Madison, NJ: Farleigh Dickinson University Press, 1980.
- Rice, Elmer. Minority Report. New York: Simon and Schuster, 1963.