Ensalada

Aquest article tracta sobre una composició musical. Vegeu-ne altres significats a «Amanida».

Ensalada

Forma musical	forma musical gènere musical

L'ensalada és una composició musical polifònica, d'estil madrigalesc formada d'elements heterogenis. És de caràcter festiu i humorístic, lligat en general amb la temàtica nadalenca, en el text literari de la qual -i d'aquí el seu nom- s'hi barrejaven diversos idiomes, i que en el transcurs del seu discurs musical tot d'un plegat canviava d'estil, de manera que donava així un marcat caràcter de joc al desenvolupament de l'obra.

Va ser molt popular als Països Catalans durant el Renaixement, especialment el segle xvi. L'ensalada va ser concebuda per a diversió dels cortesans i va assolir gran fama a les festes reials.

La denominació es deu als elements heterogenis que la integren. Covarrubias defineix l'Ensalada el 1611 al Tesoro de la lengua castellana com «un gènere de cançons que tenen diferents metres i són com centons recollits de diversos autors. Les composen els mestres de capella per a cel·lebrar les festes de Nadal, i en tenim moltes i molt bones dels autors antics, com "el molino", "la bomba", "el fuego", "la justa", "el chilindron", etc.».^[1]

Juan Díaz Rengifo, autor de finals del segle xvi, dona la mateixa idea de varietat a la seva Arte Poética: «Composició de cobles entre les quals es barregen totes les diferències de metres, no només espanyols, però d'altres llengües, sense ordre d'uns als altres, a la voluntat del poeta; i segons la varietat de la lletra va canviant la música.»^[2]

És per això que, ja al segle xx, Higini Anglès defineix l'ensalada com un gènere quòdlibet en el qual diverses cançons estan inserides dins un teixit contrapuntístic que és original del compositor, malgrat que moltes de les melodies tractades estan extretes del repertori popular.^[3]

Com suggereix el seu nom, l'ensalada és un gènere polifònic on es barregen diversos tipus de formes i textures musicals:

• Religioses, com per exemple fragments de música litúrgica.
• Profanes, com ara villancets, romanços o cançons populars.
• Homofonia.
• Contrapunt.
• Polifonia, amb un nombre de veus variable,
• Elements còmics, èpics, seriosos o irònics.

Els seus texts es caracteritzen per barrejar diverses línies argumentals i amb freqüència també es barregen diverses llengües, com castellà, català, italià, francès, portuguès o llatí. També solen incloure, a partir de les Ensalades de Fletxa, onomatopeies - segurament per influència de «La Guerre» (c.1526) de Clément Janequin, una peça que esdevingué especialment popular a tota Europa pel seu ús extensiu d'onomatopeies i donà peu a un nou gènere anomenat Batalla. La influència de la Batalla en les ensalades tardanes de Mateu Fletxa és evident, i ha estat àmpliament documentada per Maricarmen Gómez Muntané.^[4]

Mateu Fletxa el Vell representa el punt culminant en el desenvolupament, fins al punt que sovint se'l considera el creador de l'ensalada perquè és ell qui li dona una forma característica i la converteix en un subgènere molt clarament diferenciat de la resta de composicions de l'època.

Altres compositors rellevants d'ensalades varen ser Pere Alberc i Vila, Bartomeu Càrceres, Mateu Fletxa el Jove i Joan Brudieu.

Les ensalades més antigues que es conserven es troben al Cancionero de Palacio, sent probablement Una montaña pasando, atribuïda a Garcimuñóz, la més antiga que es coneix. Al mateix cançoner tenim dues ensalades més compostes per Francisco de Peñalosa.

De Mateu Fletxa el Vell, el compositor d'ensalades més important, sabem que va escriure almenys onze ensalades, tot i que se n'han conservat deu, sis d'elles completes. Vuit d'elles van ser publicades el 1581 a Praga pel seu nebot Mateu Fletxa el Jove, en un llibre anomenat Les ensalades de Flecha. A la mateixa publicació, inclou dues ensalades compostes per ell mateix, una per Bartomeu Càrceres, una altra per F. Chacón i dues més compostes per Pere Alberch Vila.^[5] També ha arribat fins a nosaltres una altra ensalada anònima al Cançoner de Medinaceli titulada Salgan damas galanes. A més de les ensalades ja citades, se sap que n'existiren més de 20 que no han sobreviscut.

Es poden destacar les següents ensalades de Mateu Fletxa el Vell:

• El jubilate. Mostra l'alegria pel naixement de Jesús.
• La negrina. Anomenada així perquè acaba amb un diàleg imitant el parlar dels negres que habitaven a la península Ibèrica el segle xvi.
• La justa. Representa una justa medieval entre Llucifer i Adam. Hi apareixen gran quantitat d'onomatopeies pròpies d'una batalla d'aquest tipus.

Cal citar també tres ensalades anomenades Las Cañas, de Mateu Fletxa el Vell, Mateu Fletxa el Jove i Joan Brudieu. És també una justa, en aquesta ocasió entre l'Amor i la Magestad que juguen a les canyes, que eren les llances pròpies d'aquests torneigs medievals. L'ensalada de Mateu Fletxa el Vell és a cinc veus, tot i que només se'n conserven quatre. La del seu nebot és pràcticament una versió a quatre veus de l'ensalada de l'oncle, mentres que la de Joan Brudieu és una composició clarament diferent sobre un text molt semblant.^[6]

La següent discografia s'ha ordenat per any d'enregistrament, però la referència és la de l'edició més recent en CD. No s'inclouen les recopilacions, només els discs originals.

• Anglès, H. Mateo Flecha. Las ensaladas. Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1954. (castellà)
• Gómez i Muntané, M. Carmen. Mateu Fletxa - La viuda. Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1992. (castellà)
• Gómez i Muntané, M. Carmen. Article "Ensalada" de a Grove Music Online Arxivat 2008-05-16 a Wayback Machine.. (Cal subscripció) (anglès)
• Mitjana, R & Pope, I. Cancionero de Uppsala. Madrid, 1980. (castellà)
• Romeu, J. Mateo Flecha el Viejo, la corte literariomusical del duque de Calabria y el Cancionero llamado de Upsala. Anuario Musical, XIII (1958). (castellà)

Viccionari