Eric Dolphy

Dolphy va néixer a Los Angeles i va estudiar al Los Angeles City College. Va tocar amb músics locals durant uns quants anys, d'entre els quals destaquen les big bands de bebop de Gerald Wilson i Roy Porter. A les seves primeres gravacions se'l pot sentir tocant els saxos soprano i baríton, a més del seu instrument principal, el saxo alt. Dolphy finalment va saltar al circuit dels grans noms com a membre del quintet de Chico Hamilton. Amb aquest grup es va fer conegut entre una audiència més gran i va girar fins al 1959, quan va abandonar aquesta formació per a establir-se a Nova York.

John Coltrane havia guanyat audiència i notorietat entre els crítics amb el quintet de Miles Davis. Tot i que els quintets de Coltrane amb Dolphy (incloent la gravació al Village Vanguard i les sessions d'Africa/Brass) ara són llegendaris, en el seu moment van provocar que la revista Down Beat titllés la seva música danti-jazz'. Coltrane diria després d'aquestes crítiques: "van fer que semblés que no teníem la més mínima idea de música (...) em sap greu veure'l [Dolphy] enredat en aquesta troca."

L'edició original del directe de Coltrane al Vanguard seleccionà tres números, només un dels quals amb Dolphy. Després d'haver estat editada caòticament durant els següents 30 anys, finalment Impulse va publicar una edició amb tota la música del Vanguard el 1997 ('The Complete 1961 Village Vanguard Recordings'), en la que apareixen 15 temes en els que Dolphy toca el saxo alt i el clarinet, donant una nova dimensió a aquestes gravacions ja clàssiques. Una caixa posterior de discos del segell Pablo amb música dels tours europeus de començament dels 60 de Coltrane va aportar més gravacions de Dolphy.

Durant aquest període, Dolphy també va tocar en altres famosos projectes, com ara el clàssic Free Jazz d'Ornette Coleman, The Blues and the Abstract Truth i Straight Ahead, de l'arranjador Oliver Nelson i Ezz-Thetics, del compositor i pianista George Russell.

La carrera discogràfica com a líder de Dolphy començà en el segell Prestige Records. Amb aquesta discogràfica va publicar un total de 13 discos gravats des d'abril del 1960 fins al setembre de 1961, tot i que ell no va liderar totes les sessions. Prestige va publicar una caixa amb 9 CDs que contenen totes les gravacions que va fer Dolphy per al segell.

Els seus primers dos discos com a líder van ser Outward Bound i Out There. El primer, més accessible i basat més en l'estil bop que les posteriores gravacions, va ser gravat a l'estudi de Rudy Van Gelder a Nova Jersey amb els trompetista hard-bop Freddie Hubbard. Tot i així la música no deixava de tenir certa complexitat, cosa que en certa manera justifica que la discogràfica decidís incloure la paraula 'out' al títol. Per la seva banda, Out There és més proper a la música 'third stream', i reminiscent a més de la instrumentació del quintet de Hamilton amb Ron Carter al cello i Dolphy al clarinet baix, clarinet i flauta, a més dels saxos.

Far Cry va ser gravat també per a Prestige el 1960 i va suposar la seva primera col·laboració amb el trompetista Booker Little, una ànima bessona amb qui gravaria un directe llegendari al club Five Spot de Nova York abans de la mort de Little als 23 anys.

Dolphy va efectuar diverses gravacions de saxo sol, format en el que tan sols l'havien precedit Coleman Hawkins i Sonny Rollins. El disc Far Cry conté una de les seves interpretacions més memorables amb el saxo alt sobre l'estàndard "Tenderly", però va ser durant la següent gira per Europa quan els seus solos sobre l'estàndard "God Bless the Child" van esdevenir mítics. Diverses gravacions de la gira europea, fetes a Copenhaguen, Uppsala i d'altres ciutats han estat editades diversos cops per petits segells.

La música 'clàssica' contemporània també va formar part de la carrera de Dolphy. Va interpretar 'Density 21.5' per a flauta sola d'Edgard Varèse al Festival de Música d'Ojai el 1962, i va participar en diferents projectes del 'Third Stream' de Gunther Schuller.

El juliol de 1963 va preparar unes sessions amb el productor Alan Douglas en les que l'acompanyaven alguns dels joves valors del moment. El resultat van ser els seus discs "Iron Man" i "Conversations". Durant aquest any el va acompanyar ocasionalment un jove Herbie Hancock.

El 1964, Dolphy va firmar amb la discogràfica Blue Note i va enregistrar "Out to Lunch!", amb Freddie Hubbard, Bobby Hutcherson, Richard Davis i Tony Williams. Aquest disc, fortament influït per l'avantguarda, inclou alguns dels solos més dissonants i imprevisibles que va gravar mai. Aquest va ser el seu darrer disc d'estudi important, i és sovint considerat no només el millor disc de Dolphy, sinó un dels millors de tota la història del jazz.