Eriocalcita
![]() Eriocalcita del volcà Tolbàtxik (Rússia) | |
| Fórmula química | CuCl₂(H₂O)₂ |
| Epònim | llana i coure |
| Localitat tipus | Vesuvi, Província de Nàpols, Campania, Itàlia |
| Classificació | |
| Categoria | halurs |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 3.BB.05 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 3.BB.05 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | III/A.09 |
| Dana | 9.2.8.1 |
| Heys | 8.2.3 |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | ortoròmbic |
| Estructura cristal·lina | a = 7,41Å; b = 8,09Å; c = 3,74Å; |
| Grup puntual | mmm (2/m 2/m 2/m) - dipiramidal |
| Color | verd blavós, blau verdós, groguenc |
| Macles | en {021}, macles de penetració gairebé rectangulars |
| Exfoliació | perfecta en {110}, bona en {001} |
| Fractura | concoidal |
| Duresa (Mohs) | 2,5 |
| Lluïssor | vítria |
| Diafanitat | transparent |
| Densitat | 2,47 g/cm³ (mesurada); 2,55 g/cm³ (calculada) |
| Propietats òptiques | biaxial (+) |
| Índex de refracció | nα = 1,646 nβ = 1,685 nγ = 1,745 |
| Birefringència | δ = 0,099 |
| Angle 2V | mesurat: 75°, calculat: 82° |
| Dispersió òptica | feble |
| Més informació | |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Any d'aprovació | 1870 |
| Símbol | Ech |
| Referències | [1] |
L'eriocalcita és un mineral de la classe dels halurs. Rep el seu nom del grec έριου, llana, i χαλκός, coure, en al·lusió a la forma d'agregació del material trobat originàriament al Vesuvi. També és coneguda amb els termes eritrocalcita i antofagastita.
Característiques
L'eriocalcita és un halur de fórmula química CuCl₂(H₂O)₂.[2] Cristal·litza en el sistema ortoròmbic. Es troba en forma d'agregats que recorden a la forma dels líquens, amb cristalls allargats en [01]. El centre d'aquests agregats és ocupat per petits cristalls, profundament acanalats semblant a capitells, sovint doblegats o corbats en la seva totalitat de la mateixa manera que les "flors" de guix. Es troba també en forma d'agregats similars a la llana. La seva duresa a l'escala de Mohs és 2,5.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, l'eriocalcita pertany a «03.BB - Halurs simples, amb H₂O, amb proporció M:X = 1:2» juntament amb els següents minerals: rokühnita, bischofita, niquelbischofita, sinjarita, antarcticita i taquihidrita.
Formació i jaciments
Es troba en forma d'incrustacions al voltant de les fumaroles, o com a producte de l'erosió en un dipòsit de sulfur de coure en un clima àrid. Sol trobar-se associada a altres minerals com: melanotal·lita, euclorina, calcocianita, dolerofanita, atacamita, bandylita, tenorita o tolbachita.[3] Va ser descoberta l'any 1870 a les fumaroles volcàniques actives del Vesuvi, a la província de Nàpols (Campania, Itàlia).
Referències
- ↑ «Eriochalcite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 11 març 2016].
- ↑ U. Hålenius, F. Hatert, M. Pasero, S. J. Mills. «The New IMA List of Minerals – A Work in Progress – Updated: July 2025» (en anglès). Commission on new minerals, nomenclature and classification, 2025. Arxivat de l'original el 3 de juliol 2025. [Consulta: 10 juliol 2025].
- ↑ «Eriochalcite» (en anglès). Handbook of Mineralogy. [Consulta: 11 març 2016].
