Espàrrec

Infotaula d'ésser viuEspàrrec
Asparagus officinalis Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
UICNrisc mínim Modifica el valor a Wikidata
NatureServesegur Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font deespàrrec i smell of asparagus (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Planta
Color de les florsgroc Modifica el valor a Wikidata
Tipus de fruitbaia Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
RegnePlantae
OrdreAsparagales
FamíliaAsparagaceae
GènereAsparagus
EspècieAsparagus officinalis Modifica el valor a Wikidata
L., 1753 Asparagus officinalis Modifica el valor a Wikidata
Il·lustració botànica d'un espàrrec
Planta d'espàrrec groga a la tardor a Castelltallat
Plàntula d'un any

L'esparreguera, espargolera, esparreguer, espàrgol o espàrrec (Asparagus officinalis)[1] és una espècie de planta amb flors del gènere Asparagus dins la família de les asparagàcies (Asparagaceae). És una planta nativa d'Europa i parts d'Àsia occidental i central.[2] Se n'han desenvolupat moltes varietats cultivars que són conreades a les zones temperades del món.

Addicionalment pot rebre els noms de espàrec, espàrec d'hort, espàrecs, espareguera, espareguera cultivada, espareguera d'hort, espàrgol, espàrgols, espàrrec, espàrrecs, esparreguera comercial, esparreguera d'hort, esparreguera fina i esparreguera vera. També s'han recollit les variants lingüístiques aspàrgol, aspargulera, aspàrguls, asparraguera fina, aspàrrecs i esparraguera vera.[1]

Descripció

L'espàrrec és una planta herbàcia i perenne[3] que creix fins a 100 o 150 centímetres d'alçada, amb tiges robustes amb fullatge molt ramificat i plumós. Se sap que pot créixer fins a 3,5 metres.[4] Les fulles van agrupades de quatre en quatre, fins a 15, juntes, en forma de rosa.[5] El sistema d'arrels, sovint anomenat corona, és adventici ; el tipus d'arrel és fasciculat .

Les flors tenen forma de campana, de color blanc verdós a groguenc, amb sis tèpals parcialment fusionats a la base; es produeixen individualment o en grups de dos o tres a les unions de les branquetes. Normalment és dioica, amb flors masculines i femenines en plantes separades, però de vegades es troben flors hermafrodites. El fruit és una petita baia vermella, que és tòxica per als humans.[6]

Els espàrrecs que es conreen de manera nativa a les costes occidentals d'Europa (des del nord d'Espanya fins al nord-oest d'Alemanya, Irlanda del Nord i Gran Bretanya) són a A. officinalis subsp. prostratus (Dumort.) Corb., que es distingeixen per les seves tiges de creixement baix, sovint prostrades, que arriben a només 30 o 70 centímetres, o més curtes.[7][8] Alguns autors la tracten com una espècie diferent, A. prostratus Dumort.[9][10]

Taxonomia

Aquesta espècie va ser publicada per primer cop l'any 1753 al primer volum de l'obra Species Plantarum de Carl von Linné (1707-1778).[11][12]

Etimologia

El nom del gènere prové del grec "a", el prefix negatiu, i "speìro", llavor, perquè es pot multiplicar per via vegetativa. L'epítet específic "officinalis" fa referència a les propietats medicinals de la planta.[13]

Sinònims

Els següents noms científics són sinònims heterotípics de Asparagus officinalis:[2]

  • Asparagus altilis (L.) Asch.
  • Asparagus altilis subsp. oxycarpus (Steven) K.Richt.
  • Asparagus altilis subsp. polyphyllus (Steven ex Ledeb.) K.Richt.
  • Asparagus caspius Schult. & Schult.f.
  • Asparagus caspius Hohen.
  • Asparagus collinus Schur
  • Asparagus esculentus Salisb.
  • Asparagus fiori Sennen
  • Asparagus hedecarpus Andrews ex Baker
  • Asparagus hortensis Mill. ex Baker
  • Asparagus litoralis Steven
  • Asparagus officinalis subsp. altilis (L.) Cif. & Giacom.
  • Asparagus officinalis var. altilis L.
  • Asparagus officinalis var. campestris Gren. & Godr.
  • Asparagus officinalis var. collinus Nyman
  • Asparagus officinalis subsp. litoralis (Steven) Shiyan
  • Asparagus officinalis var. littoralis Sennen ex O.Bolòs & Vigo
  • Asparagus officinalis var. oxycarpus (Steven) Nyman
  • Asparagus officinalis var. pallidus Alef.
  • Asparagus officinalis subsp. polyphyllus (Steven ex Ledeb.) Nyman
  • Asparagus officinalis var. ruficeps Alef.
  • Asparagus officinalis var. sativus (Mill.) Gray
  • Asparagus officinalis var. silvestris Alef.
  • Asparagus officinalis var. strictus Rchb.
  • Asparagus officinalis var. strictus Boiss.
  • Asparagus officinalis var. viridis Alef.
  • Asparagus oxycarpus Steven
  • Asparagus paragus Gueldenst. ex Ledeb.
  • Asparagus polyphyllus Steven ex Ledeb.
  • Asparagus sativus Mill.
  • Asparagus scaber var. litoralis (Steven) Nyman
  • Asparagus setiformis Krylov
  • Asparagus setiformis var. tenuior Krylov
  • Asparagus setiformis var. typicus Krylov
  • Asparagus tenuifolius Gilib.
  • Asparagus trichophyllus var. medius Bong. & C.A.Mey.
  • Asparagus vulgaris Gueldenst. ex Ledeb.

Ecologia

Creix en terres sorrencs i relativament secs, però amb una capa freàtica profunda, poc freda i que s'escalfi ràpidament a la primavera. La terra ha de ser poc compacta i poc argilosa, sense pedres perquè els turions es desenvolupin fàcilment i no els calgui robustir-se, fent-se fibrosos. Es localitza en tota la conca Mediterrània i tolera les terres relativament salades (costaneres). Tot i desenvolupar-se en diferents climes, agraeix els climes càlids i suaus. La variant Lorella és la que millor s'adapta a diferents climes. Altres varietats són l'Argenteuil, Larac, Monerva i Verdi. La varietat Violetto d'Albenga d'origen Italià és de color morat i té un alt contingut en sucre.

Conreu

És un conreu que ocupa molta mà d'obra, atenció i cura. Pot fer-se en secà o regadiu. La selecció de les arrels a plantar és cabdal, essent millors les del primer any per arrelar millor i produir amb qualitat. Si es planta en llavor, cal però tenir la precaució de no collir el primer any o fins i tot el segon, en benefici dels següents. El tercer any la collita pot durar 5 setmanes i els següents fins a 7 setmanes.

Es planten les arrels en fileres separades en 1,5 m uns 25 cm per sota del nivell del terra i 40 cm d'amplada. En cada filera, es planten cada 30 cm a una profunditat addicional de 10 cm. Cal cobrir-lo amb terra poc densa, barrejada amb sorra per garantir el drenatge. Cal premsar-lo lleugerament perquè les arrels tinguin bon contacte amb la terra. L'adob es pot constituir basant-se en fems de granja a raó de 8 kg per m². En aparèixer els primers brots, cal apilar terra al seu voltant i tornar a adobar.

La collita es fa quan tenen entre 15 i 20 cm de llargada, amb un diàmetre d'entre 1 i 1.5 cm. Si són més gruixuts tenen una constitució massa fibrosa. Per collir-lo, cal tallar-lo amb un ganivet ben esmolat per sota terra, prop de la rel. A la fi de l'estiu els turions es tallen quasi a ran de l'urpa per afavorir l'acumulació de reserves de cara a la temporada següent. El seu cultiu és combinable amb el del tomàquet, aquest repel·leix l'escarabat de l'espàrrec, i a l'inrevés, l'espàrrec repel·leix un nematode que ataca les arrels de la tomaquera.

Es diferencia l'espàrrec blanc del verd en el fet que aquest darrer no es colga amb terra. L'espàrrec blanc és el resultat de no veure la llum quan creix sota terra.

Cal consumir-los tan aviat com es pugui, o si no es pot o no es vol, es poden congelar.

Producció

Segons les dades de la FAO de 2022, les principals zones de correu de l'espàrrec són l'est d'Àsia amb més 100.000 ha, on destaquen la Xina i el Japó, Europa amb prop de 60.000 ha, on els grans productors són Alemanya, Espanya, França i Itàlia, Amèrica del Nord amb més de 43.000 ha i Amèrica del Sud amb més de 36.000 ha i on destaquen Perú i Xile com a grans productors. La productivitat és força diferent segons la zona, és especialment elevada al Perú, amb 11.670 kg per hectàrea, i Mèxic, amb 9.430 kg per hectàrea, a gran distància es troben Àsia amb 5.344 kg per hectàrea i Europa amb 5.010 kg per hectàrea. En aquesta diferència tan notable el clima juga un paper molt important, allà on no hi ha períodes freds es poder obtenir vàries collites al llarg de l'any.[14]

Cultivars

L'espàrrec és una planta dioica perenne, n'hi ha plantes masculines i femenines, en el conreu industrial es cerca la màxima producció fent servir només plantes masculines perquè s'ha observat que són més productives en ser més longeves, més tolerants a les malalties, no esmercen recursos a la producció de llavors i tenen una millor producció de carbohidrats. Aquestes característiques van empènyer el desenvolupament de varietats cultivars només masculines. La tècnica consisteix a fer una pol·linització creuada entre plantes masculines, això és possible gràcies a que a les plantes masculines també hi ha flors hermafrodites a més de les masculines. Aquesta pol·linització entre plantes masculines produeix una descendència amb una proporció de tres plantes masculines per cada planta femenina, i d'entre les masculines una és un "supermascle" homozigòtic. Aquest darrer tipus de planta es fa servir per a millorar la producció del plantes masculines perquè en creuar una d'aquestes plantes "supermasculines" amb una planta femenina només es produeixen plantes masculines.[15][16]

Plagues

La principal plaga és la mosca de l'espàrrec (Plioreocepta poeciloptera), el criòcer (coleòpter) i les bavoses. Addicionalment, és sensible al podrit violeta de la rel, que es mostra perquè les fulles adopten tons groguencs. Cal arrancar la planta, i mirar de protegir la resta aïllant-les, per exemple, amb plaques de PVC. També l'ataca el rovell (fong).

Usos

És baix en calories, no conté ni greix ni colesterol i té un baix contingut en sal. És ric en àcid fòlic, potassi, fibra natural i rutina. És ric en l'aminoàcid asparagina, al qual proporciona el nom.

Gran part de la producció té com destí la indústria conservera, congelats i derivats per alimentació. El consum en fresc és principalment per als espàrrecs verds.

La truita d'espàrrecs és molt bona quan es fa amb espàrrecs silvestres molt prims, tot just després de collir-los.

A part del consum alimentari, s'utilitza com a diürètic.

Buscar espàrrecs

Anar al bosc a buscar espàrrecs és una tradició típicament catalana, de les zones rurals, que consisteix en passejar pel bosc fins identificar esparregueres, i centrar-se amb la planta per a localitzar espàrrecs verds i allargats,[17][18][19] que es cullen habitualment per a menjar en una truita.

Referències

  1. 1 2 «Asparagus officinalis». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 16 febrer 2024].
  2. 1 2 «Asparagus officinalis» (en anglès). Plants of the World Online. Royal Botanic Gardens. Kew. Arxivat de l'original el 2018-05-29. [Consulta: 16 febrer 2024].
  3. ↑ Grubben. Plant Resources of Tropical Africa 2: Vegetables. PROTA Foundation, Wageningen; Backhuys, Leiden; CTA, Wageningen, 2004.
  4. ↑ «Longest asparagus». Guinness World Records, 02-10-2004.
  5. ↑ Diderot, D. «Asparagus». A: The Encyclopedia of Diderot & d'Alembert, 2009.
  6. ↑ Garden Grow.. «Growing Asparagus», n.d.. [Consulta: 19 novembre 2019].
  7. ↑ Flora Europaea.. «Asparagus officinalis». Royal Botanic Garden Edinburgh, n.d.. Arxivat de l'original el 9 de setembre 2009. [Consulta: 19 maig 2010].
  8. ↑ Blamey, M. & Grey-Wilson, C. (1989).
  9. ↑ Stace, C. «Asparagus prostratus (Asparagus, Wild)». Interactive Flora of NW Europe. ETI BioInformatics. Arxivat de l'original el 23 September 2009. [Consulta: 19 maig 2010].
  10. ↑ «Asparagus prostratus 5538» (en anglès). Germplasm Resources Information Network (GRIN). Agricultural Research Service, Department of Agriculture of United States.
  11. ↑ «Asparagus officinalis L.» (en anglès). International Plant Names Index, The Royal Botanic Gardens, Kew, Harvard University Herbaria & Libraries and Australian National Botanic Gardens. Arxivat de l'original el 2024-04-19. [Consulta: 16 febrer 2024].
  12. ↑ Linné, 1753, p. 313.
  13. ↑ Pearn, John «On "officinalis" the names of plants as one enduring history of therapeutic medicine». Vesalius: Acta Internationales Historiae Medicinae, Suppl, 12-2010, p. 24–28. Arxivat de l'original el 2023-03-27. ISSN: 1373-4857. PMID: 21657104 [Consulta: 16 febrer 2024].
  14. ↑ Drost, 2023, p. 1-2.
  15. ↑ Drost, 2023, p. 3.
  16. ↑ Lopez Anido, 2008, p. 89.
  17. ↑ Pla, Josep. Obra completa: Els pagesos. Destino, 1968, p. 613.
  18. ↑ Pitarch, Pilar Bellés. Els iaios, la natura i l'amor (en castellà). Lulu.com, 2014-02, p. 14. ISBN 978-84-614-3084-0.
  19. ↑ Puigvehí, Anna Pujol i. Arrels clàssiques de la cuina de la Catalunya vella: d'Apici, segle I, a Josep Pla, segle XX. Icaria Editorial, 1997, p. 35. ISBN 978-84-7426-343-5.

Bibliografia

Enllaços externs

  • Mapa de distribució (anglès) a Den virtuela floran (suec)