Espòrtula

A l'antiga Roma, una espòrtula (llatí: sportula, ‘cistellet’) era un donatiu que feia un patró als seus clients a canvi del temps que aquests últims dedicaven a servir-lo, escortar-lo en llocs públics (especialment al fòrum), votar-lo i fer campanya per ell tant en les eleccions com en les seves iniciatives legislatives com a magistrat.[1] Originàriament era un donatiu en espècie (en forma d'aliments disposats en el cistellet d'on ve el nom), però gradualment esdevingué un donatiu en efectiu.

Quan venien a oferir al patró la salutatio matutina, els clients rebien les seves instruccions i l'espòrtula.

Quadrant de coure de l'època de l'emperador Claudi

El poeta Marcial dona algunes indicacions sobre l'import de l'espòrtula a finals del segle i, quan ja era habitual donar-la en forma de diners. Sembla que la pràctica corrent era donar cent quadrants (monedes de plom o coure de baix valor):[2] aquest import equival a una mica més de sis sestercis i Marcial es queixa diverses vegades d'«aquesta misèria».[3] Els trenta sestercis que esmenta a X, 27 eren un donatiu excepcional. Per sortir-se'n, els clients solien compaginar diversos patrons.

A finals del segle i, Domicià intentà recuperar l'espòrtula en espècie,[4] però feu marxa enrere davant del disgust dels clients. En època de Trajà es generalitzà una mena de tarifa esportulària a Roma: el patró donava sis sestercis al dia a cada client, un subsidi modest que ajudava els mestres sense estudiants, els advocats sense plets i els artistes sense encàrrecs a sobreviure.[5]

Les espòrtules es mantingueren a l'Imperi Romà d'Orient sota el nom de sineties (σῠνήθειαι), encara que en un sentit considerablement més ampli. Per exemple, incloïen les gratificacions consuetudinàries[6] que els dignataris acabats de nomenar havien de pagar als seus col·legues, així com els pagaments que rebien els estrategs dels temes occidentals en comptes d'un salari i les comissions que cobraven els jutges a les parts en litigi.[7] Aquest últim significat també es troba a l'Occident llatí, on les espòrtules eren els «drets pecuniaris que cobraven certs jutges i ministres de justícia».[8]

L'espòrtula és un precedent de la panera de Nadal.[9]

Referències

  1. ↑ Pierre Grimal. La Civilisation romaine (en francès). Arthaud, 1968, p. 43.
  2. ↑ Marcial, VI, 88, 4: centum quadrantes.
  3. ↑ I, 59, 2: ista fames, cf. III, 7, 1.
  4. ↑ Suetoni, Vides dels dotze cèsars, «Domicià», 7.
  5. ↑ Jérôme Carcopino. La vie quotidienne à Rome à l'apogée de l'empire (en francès). Hachette, 1972, p. 204.
  6. ↑ Comnena, 2021-2026, llibre III, capítol VI, secció 7.
  7. ↑ Kajdan, 1991, «Synetheia» (N. Ikonomidis i M. C. Bartusis).
  8. ↑ «espòrtula». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 11 juliol 2026].
  9. ↑ Muñoz Benito, M. «Pepe Rodríguez: «Al no poder fugir del Nadal, s'ha de veure d'una altra manera»». El Periódico de Catalunya, 20 desembre 2010. [Consulta: 11 juliol 2026].

Bibliografia

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.