Espectacles-Audicions Graner
![]() | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | grup de teatre companyia d'òpera |
| Indústria | indústries creatives |
| Història | |
| Creació | 14 octubre 1905 |
| Fundador | Lluís Graner i Arrufí |
| Activitat | |
| Gènere | Teatre musical, teatre i música |
| Director musical | Joan Baptista Lambert i Caminal |
| Governança corporativa | |
| Seu |
|
| Gerent/director | Lluís Graner i Arrufí |
Els Espectacles-Audicions Graner (també coneguts com a Espectacles i Audicions Graner) van ser una empresa teatral instal·lada al teatre Principal de Barcelona que va desenvolupar la seva activitat entre 1905 i 1908. El seu fundador va ser el pintor Lluís Graner, qui va agafar el seu propi cognom per al nom de l'empresa i va estar a càrrec de la direcció artística i empresarial. Principalment va estar destinada a la producció de títols originals de teatre líric català, sota una motivació nacionalista que pretenia consolidar un gènere líric nacional a Catalunya diferent al de la sarsuela.[1]
El director musical va ser Joan Baptista Lambert, vinculat a Graner des de l'etapa de la sala Mercè i afí a la seva ideologia tradicionalista. Enric Morera va col·laborar com a compositor i va mantenir estreta relació amb el director artístic, però sense càrrec directiu dins de l'empresa. Inicialment la direcció escènica es va encarregar a Adrià Gual, qui va ser substituit al final de la primera temporada arran discrepàncies sobre la gestió econòmica de Graner.[2] El va succeir Modest Urgell a la segona temporada i Enric Giménez a la tercera. Josep Carner va estar contractat durant la primera temporada com a adaptador literari dels llibrets de visions musicals.[3]

L'empresa va comptar amb la col·laboració d'altres destacats autors de primer nivell del panorama cultural català, com ara Àngel Guimerà, Felip Pedrell i Enric Granados. A més, rellevants actors i actrius de l'escena catalana van formar part de les files de la companyia dels Espectacles-Audicions Graner, com Maria Morera, Assumpció Paricio, Josep Santpere, Emília Baró, Enric Giménez, Lluís Puiggarí o Conrad Giralt. A més, les produccions de Graner van ser conegudes pel luxe i detall de les seves escenografies, pintades habitualment per Salvador Alarma, Miquel Moragas, Fèlix Urgellés, Maurici Vilomara i Oleguer Junyent.[4]
Inicialment es va concentrar en la producció de visions musicals, encara que la seva programació es va acabar caracteritzant per una àmplia diversitat de gèneres lírics, complementada amb sessions extraordinàries de concerts i teatre parlat. Influït pel fenomen polític de Solidaritat Catalana, el projecte tenia la intenció de convertir el teatre Principal en centre neuràlgic del catalanisme cultural, unificant els seus diferents corrents i teixint una heterogènia xarxa de contactes.[5]
Lluís Graner no va actuar com un simple mecenes, sinó que va integrar a la seva empresa altres iniciatives (com el Foment del Teatre Líric Català), contractant els seus promotors. També va programar els abonaments de diverses entitats culturals, polítiques i civils en col·laboració amb el seu teatre. La política de preus baixos —malgrat els elevats costos de producció— evidencia una intenció culturizadora i interclasista, orientada a la generació de capital simbòlic per al projecte catalanista més que al benefici econòmic.
Tot i que l'empresa va acabar en una profunda fallida econòmica, va proveir a Barcelona d'un gran atractiu teatral que la premsa va rememorar durant dècades com una de les grans efemèrides del teatre català i com el principal projecte d'institucionalització empresarial del teatre líric català. En les seves tres temporades, els Espectacles-Audicions Graner van posar estrenar 55 títols originals de teatre líric en català.[5]

Precedents
La primera aproximació del pintor Lluís Graner al món de les arts escèniques va tenir lloc amb la sala Mercè, inaugurada el 1904 amb un disseny arquitectònic i d'interior d'Antoni Gaudí.[6] L'espai, pensat com a saló recreatiu, incloïa un projector de pel·lícules cinematogràfiques, un petit escenari per a representacions teatrals breus i un pis subterrani (conegut com a "grutes") on es col·locaven instal·lacions artístiques.[7] En aquesta sala van tenir lloc les primeres "visions musicals", el gènere líric basat en l'escenificació del folklore popular que Lluís Graner va desenvolupar basat les teories inicials d'Adrià Gual.[8]

Després d'una reeixida temporada inicial el 1904/05, el pintor Lluís Graner (ara totalment reconvertit en empresari teatral) va decidir ampliar el seu projecte escènic. L'experimentació desenvolupada en aquesta modesta sala recreativa, registrada oficialment com a cinematògraf, necessitava un escenari més gran, donada la gran afluència de públic.
Graner va optar pel teatre Principal de Barcelona, ubicat a la mateixa rambla que la sala Mercè. Tot i ésser un important símbol de la ciutat, el teatre Principal es trobava en decadència tant arquitectònica com artística. Graner el va llogar per instal·lar-hi els "Espectacles-Audicions Graner", portant amb ell col·laboradors clau com ara Adrià Gual (director escènic), Josep Carner (adaptador literari) i Joan B. Lambert (director musical), que ja formaven part de l'equip artístic de la sala Mercè. El principal objectiu inicial seria consolidar el gènere de les visions musicals com el "gènere líric català" per excel·lència, amb obres de major envergadura.[1]
Sota la seva direcció, el teatre es va convertir en un nucli cultural que va reunir figures clau de la cultura catalana entre els seus col·laboradors i assistents, amb l'objectiu d'institucionalitzar i unificar el projecte cultural catalanista. No obstant això, els elevats costos de producció i la falta de competència administrativa de Graner van impedir la sostenibilitat econòmica del projecte a llarg termini.
Activitat (1905-1908)
Temporada 1905/06
La temporada es va inaugurar el 14 d'octubre de 1905 (després d'algun endarreriment degut a la instal·lació escènica dels efectes especials) amb El comte l’Arnau, una visió musical amb llibret de Josep Carner i música d'Enric Morera basada en la cançó popular catalana del mateix nom. Va obtenir gran èxit gràcies a la seva espectacularitat escènica, basada en la combinació de llums, efectes especials, pirotècnia, música i poesia,[9] amb un fort caràcter pictòric i simbolista.

Aquesta temporada va promocionar principalment el gènere líric de les "visions musicals", ideat per Lluís Graner com una aproximació simbolista a l'escenificació del folklore català. Es tracta d'un gènere amb un fort caràcter pictòric i visual, basat en la suggestió d'emocions i la creació de diferents atmosferes a través dels sentits mitjançant la combinació d'efectes visuals, musicals i poètics. L'objectiu és exaltar l'espectador a través dels seus sentits per a despertar en ell l'emoció en veure escenificades les cançons i contes populars de tradició oral que evoquen la seva infantesa.[10] Destaquen les estrenes de La matinada, de Felip Pedrell i Adrià Gual; El miracle del Tallat, d'Enric Morera i Josep Carner; o Fra Garí, d'Enric Morera i Xavier Viura.
Adrià Gual va assumir la direcció escènica sota petició del director artístic per a recuperar i institucionalitzar la seva teoria de la "cançó popular harmonitzada per a l'escena",[11] la qual formava els ciments teòrics del gènere de les visions musicals.[12] Gual també va programar els abonaments dels "dilluns dramàtics" i els "thés d’hivern", dedicats al teatre parlat, amb obres del cànon internacional (Ibsen, Shakespeare, Molière, Sòfocles) traduïdes al català amb finalitats pedagògiques i divulgatives.

A partir de febrer de 1906, es van alternar noves visions musicals amb reposicions del repertori del Teatre Líric Català d'Enric Morera i Ignasi Iglésias (com ara L’alegria que passa). Les cançons harmonitzades de Gual, especialment La presó de Lleida amb música de Jaume Pahissa i Els tres tambors, amb música d'Enric Morera, van consolidar la proposta simbolista del nou gènere líric de les "visions musicals". Paral·lelament, Lluís Graner va organitzar concerts de música simfònica amb l'Orfeó Català (dirigit per Lluís Millet) i la Orquestra Filharmònica Barcelonina de Josep Lassalle, programant obres de Mozart, Beethoven, Händel i Haydn, algunes d'elles interpretades per primera vegada a Espanya. L'Associació Musical de Barcelona també va col·laborar-hi com a intermediària, portant intèrprets com ara Pau Casals, Paderewski i Crickboom en concert.[5]
La temporada regular va finalitzar el 4 de juny de 1906, donant pas a una temporada d'estiu exclusivament cinematogràfica amb preus reduïts (0,25 pessetes l'entrada).
Llistat d'obres líriques estrenades
| Data d'estrena | Títol | Compositor | Llibretista |
|---|---|---|---|
| 14 d'octubre del 1905 | El comte Arnau | Enric Morera | Josep Carner |
| 4 de novembre del 1905 | La fustots | Robert Schumann | Josep Carner |
| 4 de novembre del 1905 | La matinada | Felip Pedrell | Adrià Gual |
| 26 de novembre del 1905 | El miracle del Tallat | Enric Morera | Josep Carner |
| 20 de desembre del 1905 | La nit de Nadal | Joan Lamote | Francesc Casas i Amigó |
| 26 de gener del 1906 | Els tres tambors | Enric Morera | Adrià Gual |
| 14 de març del 1906 | La presó de Lleida | Jaume Pahissa | Adrià Gual |
| 14 d'abril del 1906 | Fra Garí | Enric Morera | Xavier Viura |
| 3 de maig del 1906 | La sardana dels promesos | Adrià Esquerrà | Josep Morató |
| 4 de maig del 1906 | La cegueta | Pere Enric de Ferran | Modest Urgell |
| 18 de maig del 1906 | Donzella que va a la guerra | Joan Baptista Lambert i Sancho Marraco | Manuel de Montoliu |
A part d'aquestes obres, també estaven programades altres obres com ara Ramon Llull (música de Felip Pedrell i lletra de Magí Morera) i L'any mil (música de Joan Llongueras i lletra de Josep Carner).[13]
Temporada 1906/07
La segona temporada dels Espectacles-Audicions Graner, inaugurada el 20 de setembre de 1906, va presentar un canvi en la línia de programació artística respecte a l'anterior. Sota la nova direcció escènica de Modest Urgell —en substitució d'Adrià Gual—, la temporada va abandonar progressivament el teatre parlat per a centrar-se exclusivament en el teatre líric, encara que amb una major diversitat de gèneres. Les visions musicals, ara més narratives i pròximes al drama líric, es van alternar amb operetes, comèdies líriques i fins i tot òperes de tall wagnerià, com el Hänsel und Gretel de Humperdinck que va estrenar-se traduït al català. Aquest gir artístic responia també al context sociopolític del moment, marcat pels fets del diari Cu-cut! i el naixement de Solidaritat Catalana, una coalició que aglutinava les diferents forces polítiques del catalanisme. Seguint el seu exemple, els Espectacles-Audicions Graner van intentar convertir el teatre Principal en un espai de convergència de les diverses propostes escèniques del teatre líric català, reflectint així una voluntat unificadora anàloga a la de la coalició política.[5]


La temporada pot dividir-se en dues etapes. La primera ocupa la tardor, destacant l'èxit de Nit de Reis (conte líric de temàtica nadalenca d'Apel·les Mestres i Enric Morera). Van alternar-se obres noves amb reposicions de la temporada anterior i del repertori del Teatre Líric Català d'Enric Morera. Entre les noves estrenes cal destacar-ne La dama d'Aragó, visió musical d'Adrià Esquerrà i Josep Morató; Gaziel, drama líric d'Apel·les Mestres i Enric Granados basat en el mite de Fausto, i la comèdia musical Permeti'm!, adaptada del francès al català per Lluís Puiggarí amb música nova d'Adrià Esquerrà.[14]

La segona meitat, inaugurada al gener de 1907 amb la rondalla lírica en tres actes La santa espina —obra d'Àngel Guimerà i Enric Morera—, va acaparar gran part de la cartellera. Amb motiu de la centèsima representació de l'obra, es va estrenar la visió musical La resurrecció de Llàtzer, adaptació d'una escena del drama Jesús de Natzaret, dels mateixos autors.[15] La santa espina va ser un dels principals èxits del teatre líric català i el número de la sardana continua sent freqüent en el repertori popular català, coneguda pel mateix nom de l'obra de teatre per a la qual es va escriure, La santa espina. Cap a la primavera es van incorporar també a la programació les rondalles líriques Ton i Guida (traducció de Hänsel und Gretel) i La nina adormida al bosc (de Manuel de Montoliu i Frederic Alfonso), que van consolidar l'èxit de l'empresa, amb repercussió fins i tot en la premsa madrilenya i una notable producció de material publicitari, com a postals i la partitura de la famosa sardana, encara present en l'imaginari musical català.
El teatre parlat, molt present en la temporada anterior, va quedar pràcticament relegat a les funcions extraordinàries de final de temporada, mentre que els concerts van guanyar pes. El Principal es va especialitzar així en gèneres musicals, mentre que el teatre Romea es va dedicar majoritàriament al teatre de text. Tots dos van ser considerats per l'opinió pública com el binomi de "teatres catalans" de la ciutat. Malgrat l'èxit popular, els problemes econòmics es van agreujar. L'alt cost de produccions com ara La santa espina —que requeria nombrosos músics i actors en escena—, unit als baixos preus de les entrades i a la reducció del nombre de sessions diàries degut a la llarga durada de les obres, va fer inviable la solvència econòmica de l'empresa.[16]
La temporada regular va finalitzar el 21 de maig de 1907, donant pas a una temporada d'estiu exclusivament cinematogràfica, amb preus reduïts (un real l'entrada).
Llistat d'obres líriques estrenades
| Data d'estrena | Títol | Compositor | Llibretista |
|---|---|---|---|
| 20 de setembre del 1906 | Nit de reis | Enric Morera | Apel·les Mestres |
| 27 de setembre del 1906 | La dama d'Aragó | Adrià Esquerrà | Josep Morató |
| 29 de setembre del 1906 | Festa completa | Narcisa Freixas | Palmira Ventós |
| 27 d'octubre del 1906 | Gaziel | Enric Granados | Apel·les Mestres |
| 31 d'octubre del 1906 | Permeti'm! | Adrià Esquerrà | Lluís Puiggarí |
| 17 de novembre del 1906 | Les calderes d'en Pere Botero | Adrià Esquerrà | Josep Morató |
| 24 de novembre del 1906 | Pierrot lladre | Celestí Sadurní | Apel·les Mestres |
| 30 de novembre del 1906 | Innocència | Joaquim Grant | Eduard Aulés |
| 28 de desembre del 1906 | Una òpera modernista | Anònim | Anònim |
| 19 de gener del 1907 | La santa espina | Enric Morera | Àngel Guimerà |
| 28 de gener del 1907 | L'ajudant | Joaquim Grant | Lluís Puiggarí |
| 10 de febrer del 1907 | Cura radical | Joaquim Grant | Eduard Aulés |
| 6 de març del 1907 | La resurrecció de Llàtzer | Enric Morera | Àngel Guimerà |
| 27 d'abril del 1907 | La nina dormida al bosc | Frederic Alfonso | Manuel de Montoliu |
| 11 de maig del 1907 | Joves i vells | Josep Ferrer i Esteve | Enric de Fuentes |
En aquesta temporada també es va fer una representació de l'òpera Carmen i de Ton i Guida, traducció de l'obra Hänsel und Gretel de Humperdinck realitzada per Joan Maragall.[4]
Temporada 1907/08
La tercera temporada dels Espectacles-Audicions Graner va suposar un gir decisiu cap al gènere líric còmic, en detriment de les visions musicals que havien caracteritzat l'etapa inicial de l'empresa. El distanciament de Lluís Graner de la direcció artística i la nova direcció escènica a càrrec d'Enric Giménez, que era actor de professió (a diferència dels pintors que havien ocupat el càrrec prèviament) va influir decisivament en aquest canvi. El programa inicial de la temporada anunciava una barreja de "visions i operetes", però l'equilibri previst es va desestabilitzar: van caure nombrosos títols de visions musicals, algunes ja escrites o fins i tot anunciades, que mai van arribar a estrenar-se, com Barcelona de J. Lapeira, L’estudiant de Vic d'Adrià Gual, La filla del carmesí de Manuel Marinel·lo amb música d'Amadeu Argelaga o Margaridó de Apel·les Mestres.[17]

La temporada pot dividir-se en tres períodes. A la tardor van predominar les estrenes musicals còmiques (Els entremaliats, A peu pla, La dida seca, o la paròdia Il castello di Malastruga), amb únicament la visió musical d'El fill del rei de Manuel Marinel·lo i Amadeu Argelaga. Les obres de temàtica religiosa, com ara El portal de Betlem de Prat Gaballí i Alfons Maseras amb música d'Adrià Esquerrà, van adoptar un to més literari i còmic, abandonant la dramatúrgia simbolista de la primera temporada.[5]
A l'hivern es va reduir dràsticament el nombre de nous títols musicals, centrant-se en la reposició de La santa espina i l'estrena de La reina vella (nou èxit del tàndem Morera-Guimerà). El paper de Maria Morera com a protagonista va resultar tan icònic que es van editar nombroses postals amb la seva fotografia[18] i el vestit que va utilitzar en aquest paper s'ha conservat fins a dia d'avui al Centre de Documentació i Museu dels Arts Escèniques.[19]

Les noves visions musicals (El miracle de santa Agnès, La llar, El testament d’Amèlia) van tenir una pèssima recepció crítica. A la primavera (d'abril a mitjans de juny) només es va representar teatre parlat —destacant la traducció d'El detectiu Sherlock Holmes—, i l'activitat musical va quedar reduïda a quatre concerts de l'Orquestra Filharmònica Barcelonina i algunes actuacions extraordinàries. La programació escènica va acabar abandonant els espectacles lírics en benefici del teatre parlat, en un intent de retallar despeses i compensar el dèficit que l'empresa continuava acumulant estalviant-se els sous dels músics de l'orquestra.
La temporada va promoure especialment els abonaments privats, mostra de la pluralitat ideològica existent dins del nacionalisme català que el projecte escènic de Lluís Graner va intentar aglomerar, seguint l'exemple de la coalició política de Solidaritat Catalana. Van coexistir abonaments als Espectacles-Audicions Graner del Centre Nacionalista Republicà, la Joventut Carlista (que fins i tot va celebrar la festa onomàstica de don Carles de Borbó al Principal), les Tertúlies barcelonines i un abonament de Teatre Aulés (format per les comèdies d'Eduard Aulés, d'antigues i noves).[1]
Malgrat els canvis artístics, els problemes econòmics es van continuar agreujant, acumulant deutes que van posar en risc el pagament del lloguer. La principal retallada va afectar l'escenografia: pràcticament no es van anunciar decorats nous en tota la temporada. En finalitzar aquesta, Graner es va distanciar definitivament de la direcció de l'empresa, que va ser traspassada a Antoni Niubó i Enrique Vinyals. Per a les dues temporades restants del contracte, l'empresa va passar a denominar-se "Teatre Català", desapareixent el cognom "Graner". Es va acomiadar l'orquestra i es va abandonar oficialment la producció de teatre líric.
Llistat d'obres líriques estrenades
| Data d'estrena | Títol | Compositor | Llibretista |
|---|---|---|---|
| 21 de setembre del 1907 | Joan de l'Ós | Enric Morera | Apel·les Mestres |
| 23 de setembre del 1907 | Com unes malves | Pasqual Parera i Josep Parera | Lluís Puiggarí |
| 26 de setembre del 1907 | Els entremaliats | Francisco Figueras i Ribot, i Francesc de Boter | Francesc Salvat Vilaseca |
| 10 d'octubre del 1907 | Les roselles | Adrià Esquerrà | Josep Maria Jordà |
| 25 d'octubre del 1907 | El fill del rei | Amadeu Argelaga | Manuel Marinel·lo |
| 9 de novembre del 1907 | A peu pla | Frederic Alfonso | Eduard Aulés |
| 12 de novembre del 1907 | Rodamon | Narcisa Freixas | Rafael Nogueras Oller |
| 16 de novembre del 1907 | No diguis blat | Joan Borràs i de Palau | Eduard Aulés |
| 21 de novembre del 1907 | Els gendarmes, o qui vigila no dorm | Celestí Sadurní | Josep Morató |
| 26 de novembre del 1907 | Nos amb nos | Enrique Reñé Castella | Lluís Suñer Casademunt |
| 3 de desembre del 1907 | T'estimo | Adrià Esquerrà | Lluís Puiggarí |
| 7 de desembre del 1907 | La festa de les donzelles | Adrià Esquerrà | Miquel Rivas i Jaume Nonell |
| 24 de desembre del 1907 | El portal de Betlem | Adrià Esquerrà | Pere Prat Gaballí i Alfons Maseras |
| 27 de desembre del 1907 | La dida seca | Carlos Oró | Eduard Aulés |
| 28 de desembre de 1907 | Il castello di Malastruga (bilingüe català/italià paròdic) | Carlos Oró | Lambert Escaler |
| 16 de gener del 1908 | La reina vella | Enric Morera | Àngel Guimerà |
| 30 de gener del 1908 | Vora el mar | Francesc Montserrat Ayarbe | Teodor Baró |
| 13 de febrer del 1908 | El miracle de Santa Agnès | Francesc Montserrat Ayarbe | Salvador Vilaregut |
| 11 de març del 1908 | La llar | Salvador Bartolí | Victor Brossa i Sangerman |
| 24 de març del 1908 | El testament d'Amèlia | Carme Karr i Joan B. Espadaler | Lluís Via |
Aquesta temporada,[4] a diferència de les anteriors, no va tenir Lluís Graner com a director artístic.
Liquidació i llegat (1908-1915)
Després de la sortida de Lluís Graner el 1908 de l'empresa que ocupava el teatre Principal, el pintor va continuar forçosament com a responsable legal del contracte de lloguer signat amb la Junta de l'Hospital de la Santa Creu, propietària de l'edifici, que finalitzava en 1910. Com a tal, el van responsabilitzar del creixent deute que els nous directors artístics continuaven acumulant. Davant la impossibilitat de fer front als pagaments, Graner va sol·licitar el 9 de març de 1909 permís per a cedir la gestió de l'empresa als directors artístics Enrique Vinyals i Antoni Niubó. L'autorització va ser concedida el 9 de maig. Graner va retornar llavors a la pintura, va organitzar exposicions a Barcelona i a principis de 1910 va emigrar a Amèrica per a treballar com a pintor i saldar els seus deutes, exposant les seves obres a Nova York i rebent encàrrecs de Washington, Boston i Chicago.[20]
El contracte de lloguer del teatre Principal va expirar finalment el 30 de maig de 1910. Per a liquidar els deutes pendents, Graner va oferir a la Junta la compra del fons d'escenografies de la seva empresa. A l'agost, Maurici Vilomara va taxar el material inventariat i va estimar que Graner havia gastat unes 76.000 pessetes en escenografies i vestuari. No obstant això, la Junta va acabar pagant només 15.000 pessetes, diners que ni tan sols van arribar a mans del pintor, atès que la Junta els va fer servir per saldar els seus pagaments pendents amb Hisenda.[9] Tot i això, encara van quedar pagaments sense resoldre a artistes i escenògrafs que havien treballat per a l'empresa escènica. Arruïnat, Lluís Graner es va exiliar pràcticament per a la resta de la seva vida a Amèrica.[20] Va tornar a Barcelona l'any 1928, 18 anys després de la seva marxa, per a morir poc després. A la seva arribada va rebre una calorosa benvinguda per part de la premsa i es van organitzar les últimes exposicions de la seva obra a la capital catalana.
El llegat material de Graner al teatre Principal, malhauradament, va quedar destruït: després de la seva marxa, el nou empresari Ramon Franqueza i Comes va abandonar el projecte de "teatre català" a l'estiu de 1912 per a programar en castellà. La companyia d'actors consolidada per Graner, dirigida llavors per Jaume Borràs i amb el seu germà Enric Borràs com a primer actor, va considerar aquesta decisió una traïció. Jaume Borràs va decidir llogar ell mateix el teatre per a recuperar la programació en català. No obstant, mentre l'edifici es reformava per a reobrir novament com a "Teatre Català", es va produir el famós incendi de 1915. Segons Franqueza, una espurna d'una xemeneia veïna va entrar per un finestral obert per a ventilar el teatre després d'un vernissat i va prendre els telons i decorats de l'època Graner, que la Junta de l'Hospital havia comprat per a saldar el seu deute.[21] Tot el fons i arxiu del teatre Principal van quedar destruïts, i l'edifici, totalment calcinat, va ser enderrocat l'any 1918, quedant només en peus la seva façana.
Reconeixements
- 1907 - Medalla d'or de l'Ajuntament de Barcelona a la sala Mercè i als Espectacles-Audicions Graner com a millors cinematògrafs i sales d'espectacles de la ciutat.[22]
Referències
- 1 2 3 Pérez Aparicio, José Miguel. «Musical visions venues in Barcelona under the sponsorship of Lluís Graner. Espectacles-Audicions Graner». A: Catalan lyric theater (1897–1923) and the Symbolist genre of musical visions. PhD dissertation. 1. Universitat Autònoma de Barcelona, 2026, p. 370-406.
- ↑ Gual, Adrià. Mitja vida de teatre. Memòries. Barcelona: Aedos, 1960, p. 188-193.
- ↑ MANENT, Albert; MEDINA, Jaume (eds.). Epistolari de Josep Carner. 3. Barcelona: Curial, 1997.
- 1 2 3 Pérez Aparicio, José Miguel. El teatre líric català (1897–1923) i el gènere simbolista de les visions musicals. Vol. II: Catàleg dels Espectacles-Audicions Graner (Teatre Principal de Barcelona, 1905–08). Universitat Autònoma de Barcelona, 2026.
- 1 2 3 4 5 Pérez Aparicio, José Miguel «Los Espectacles-Audicions Graner (Barcelona, 1905-1908): gestión empresarial, programación y recepción crítica». Journal of Music Criticism, 9, 2025, p. 29-60.
- ↑
- ↑ Minguet i Batllori, Joan M. «La «Sala Mercè» de Lluís Graner (1904–1908: un epígon del Modernisme?)”». D'art, 14, 1988, p. 99-117.
- ↑ Pérez Aparicio, José Miguel. «Musical visions venues in Barcelona under the sponsorship of Lluís Graner. Sala Mercè». A: Catalan lyric theater (1897–1923) and the Symbolist genre of musical visions. Universitat Autònoma de Barcelona, 2026, p. 345-369.
- 1 2 Beltrán, Clara. Oleguer Junyent i Sans, pintor-escenógrafo. Entre la tradición y la modernidad (1899–1936). Universidad de Barcelona, 2020, p. 353–362.
- ↑ Pérez Aparicio, José Miguel «El imaginario de las "visiones musicales" y sus implicaciones ideológicas: entre el folklore popular y el simbolismo nacionalista». III Jornades d'Estudis Doctorals en Art i Musicologia, 2024 [Consulta: 7 abril 2026].
- ↑ Gual, Adrià. Blancaflor: cant popular armonisat per la escena. Barcelona: Impr. Joseph Cunill Sala, 1904, p. VII-IX.
- ↑ Pérez Aparicio, José Miguel «La propuesta de teatro lírico catalán de Adrià Gual: aproximaciones y distanciamientos respecto al drama musical wagneriano». Recepción de Richard Wagner y vanguardia en las artes españolas. Mitos y materialidades. Dykinson, 2024, p. 219-237. DOI: 10.14679/3241.
- ↑ Pérez Aparicio, José Miguel. El teatre líric català (1897–1923) i el gènere simbolista de les visions musicals. Volum II: Catàleg dels Espectacles-Audicions Graner (Teatre Principal de Barcelona, 1905–08) (tesi). Universitat Autònoma de Barcelona, 2026.
- ↑ Aviñoa, Xosé. La música i el modernisme. Barcelona: Curial, 1985, p. 260-328.
- ↑ Soler, Maridés «El teatre musical d'Àngel Guimerà». Revista de Lenguas y Literaturas Catalana, Gallega y Vasca, 19, 2014, p. 109-132.
- ↑ Picó y B., Emilio «La inmoralidad en Barcelona». La Cataluña, 19-08-1911, p. 520-521.
- ↑ «Espectacles Audicions Graner. Temporada 1907-1908. Teatre Principal, 21 setembre 1907». Escena Digital de Catalunya. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.
- ↑ «Maria Morera en el rol de la Reina Blanca a la Reina Vella». Escena Digital de Catalunya. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.
- ↑ «Vestit de Maria Morera per a la Reina Blanca a La reina vella». Escena Digital de Catalunya. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.
- 1 2 Alcolea Albero, Fernando. El pintor Lluís Graner en América. Gloria y decadencia (1910-1928). Academia.edu, 2014.
- ↑ de Valra, Joan «Homes de teatre. Les converses d'en Franqueza». La Veu de Catalunya [Barcelona], 15-02-1922, p. 10.
- ↑ La Cruz, 1596, 10-01-1907, p. 2.
Bibliografia
- Pérez Aparicio, José Miguel (2026). El teatre líric català (1897–1923) i el gènere simbolista dels visions musicals. Vol. II: Catàleg dels Espectacles-Audicions Graner (Teatre Principal de Barcelona, 1905–08). Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. [Catàleg dels Espectacles-Audicions Graner. Inclou una reconstrucció completa de la cartellera, programació, i fitxes documentals detallades de totes les estrenes de teatre líric]
- Programa de mà de la temporada 1905/06 dels Espectacles-Audicions Graner. Centre de Documentació i Museu dels Arts Escèniques.
- Programa de mà de la temporada 1906/07 dels Espectacles-Audicions Graner. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.
- Programa de mà de la temporada 1907/08 dels Espectacles-Audicions Graner. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.
- Lligall documental de Lluís Graner a l'Arxiu de l'Hospital de la Santa Creu. Inclou la documentació relativa al lloguer, pagaments i gestió del teatre Principal durant el període dels Espectacles-Audicions Graner.
- Plànol amb les localitats del teatre Principal fet per als Espectacles-Audicions Graner. Dipositat a l'Arxiu de l'Hospital de la Santa Creu.
