Esquerra (lateralitat)
L'esquerra és la banda d'una persona que, quan mira cap al sud correspon a l'est. És, per tant, una direcció relativa, ja que depèn del punt de vista de l'observador (una mateixa direcció serà dreta o esquerra en funció d'on se situï la referència). S'oposa a la dreta.[1] Les persones esquerranes són les que tenen la seva lateralitat a l'esquerra.
La lateralitat és la preferència que mostren la majoria dels éssers humans d'una banda del seu propi cos. En seria un exemple el fet de ser dretà o esquerrà.[1] També pot ser aplicat als animals i a les plantes.
Aproximadament el 13% de la població mundial és esquerrana. La majoria dels éssers humans són destres. També la majoria mostren un predomini del costat dret. És a dir, que si es veuen obligats a triar prefereixen emprar l'ull, o el peu o l'orella dreta. Les causes de la lateralitat no es comprenen del tot, però es pensa que cada hemisferi cerebral controla el costat contrari del cos, i l'hemisferi esquerre resulta ser el predominant.
Al llarg de la història, ser esquerrà ha estat considerat quelcom negatiu - la paraula llatina sinister volia dir esquerra- i per això s'intentava corregir la lateralitat dels nens que mostraven un major ús de la mà esquerra. No obstant això, hi ha hagut molts esquerrans importants, i s'ha descobert que, en algunes circumstàncies, l'hemisferi cerebral dret (associat a la part esquerra del cos) més actiu en els esquerrans, està associat a la genialitat.
Etimologia
'Esquerra' (i 'esquerre') ve del basc ezker (ezkerra en cas absolutiu), d'idèntic significat,[2][3] o bé, a parer de Joan Coromines, d'un mot del llenguatge ibèric parent del basc.[4] Es tracta d'un mot que han adoptat diverses llengües romàniques properes geogràficament a l'àrea del basc, com ara el castellà izquierdo, el gascó querr o esquerr, el llenguadocià esquer i el portuguès esquerdo.[4]
Coromines matisa que el mot està relacionat probablement amb el basc esku 'mà', possiblement combinat amb un adjectiu semblant al basc okerr 'tort, contrafet, defectuós', de manera que esku okerr-a ('la mà imperfecta') hauria donat eskkerr > ezkerr en basc i *ESKṴẼRRA en el romànic primitiu. Segons Coromines, podria tractar-se d'una combinació protobasca propagada gràcies a les supersticions relacionades amb l'esquerra.[4]
Vegeu també
Referències
- 1 2 «esquerrà | enciclopèdia.cat». [Consulta: 10 febrer 2021].
- ↑ «ezker» (en basc). Orotariko Euskal Hiztegia. Euskaltzaindia. [Consulta: 22 octubre 2025].
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Esquerre». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- 1 2 3 Coromines, Joan. «ESQUERRE». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. vol. III. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1980, p. 689. ISBN 84-7256-173-9.