Experiment d'Eddington

L'experiment d'Eddington va ser una prova observacional de la relativitat general, organitzada pels astrònoms britànics Frank Watson Dyson i Arthur Stanley Eddington el 1919. Les observacions de l'eclipsi solar total del 29 de maig de 1919 van ser dutes a terme per dues expedicions, una a l'illa de Príncipe de l'Àfrica occidental, i l'altra a la ciutat brasilera de Sobral. L'objectiu de les expedicions era mesurar la desviació gravitatòria de la llum estel·lar quan passa a prop del Sol.[1] La magnitud de la desviació havia estat predita per Albert Einstein en un article de 1911; tanmateix, la seva predicció inicial va resultar inexacta perquè es basava en una teoria incompleta de la relativitat general. Einstein va millorar la seva predicció després de finalitzar la seva teoria el 1915 i obtenir la solució a les seves equacions per part de Karl Schwarzschild. Després del retorn de les expedicions, els resultats van ser presentats per Eddington en una reunió conjunta de la Royal Society i la Royal Astronomical Society a Londre[2][3]s i, després de certa deliberació, van ser acceptats. La gran cobertura dels resultats als diaris va portar a Einstein i a les seves teories una fama mundial.
Antecedents

Una de les primeres consideracions sobre la desviació gravitatòria de la llum es va publicar el 1801, quan Johann Georg von Soldner va assenyalar que la Llei de la gravitació universal prediu que la llum estel·lar es desviarà quan passi a prop d'un objecte massiu. Inicialment, en un article publicat el 1911, Einstein havia calculat incorrectament que la quantitat de desviació de la llum era la mateixa que el valor newtonià, és a dir, 0,83 segons d'arc per a una estrella que estigués just a la límit del disc solar en absència de gravetat.
L'octubre de 1911, responent a l'alè d'Einstein, l'astrònom alemany Erwin Freundlich es va posar en contacte amb l'expert en eclipsis solars Charles D. Perrine a Berlín per preguntar-li sobre la idoneïtat de les fotografies d'eclipsis solars existents per provar la predicció d'Einstein sobre la desviació de la llum. Perrine, el director de l'Observatori Nacional Argentí a Còrdova, havia participat en quatre expedicions d'eclipsis solars mentre estava a l'Observatori Lick el 1900, 1901, 1905 i 1908. Ell no creia que les fotos d'eclipsis existents fossin útils. El 1912, Freundlich va preguntar si Perrine inclouria l'observació de la desviació de la llum com a part del programa de l'Observatori Argentí per a l'eclipsi solar del 10 d'octubre de 1912 al Brasil. W. W. Campbell, director de l'Observatori Lick, va prestar a Perrine les seves lents de càmera intramercurials. Perrine i l'equip de Còrdova van ser l'única expedició d'eclipsi que va construir equipament especialitzat dedicat a observar la desviació de la llum. Malauradament, totes les expedicions van patir pluges torrencials que van impedir qualsevol observació. Tanmateix, Perrine va ser el primer astrònom a fer un intent dedicat d'observar la desviació de la llum per provar la predicció d'Einstein.[4] Eddington havia participat en una expedició britànica al Brasil per observar l'eclipsi de 1912, però estava interessat en mesuraments diferents.[4] Eddington i Perrine van passar diversos dies junts al Brasil i podrien haver parlat dels seus programes d'observació, inclosa la predicció d'Einstein sobre la desviació de la llum.[5]
El 1914, tres expedicions d'eclipsis, de l'Argentina, Alemanya i els Estats Units, es van comprometre a provar la teoria d'Einstein observant la desviació de la llum. Els tres directors eren Erwin Finlay-Freundlich, de l'Observatori de Berlín, l'astrònom nord-americà William Wallace Campbell, director de l'Observatori Lick, i Charles D. Perrine, director de l'Observatori Nacional Argentí a Còrdova. Les tres expedicions van viatjar a Crimea, a l'Imperi Rus, per observar l'eclipsi del 21 d'agost. Tanmateix, la Primera Guerra Mundial va començar al juliol d'aquell any, i Alemanya va declarar la guerra a Rússia el 11 d'agost. Els astrònoms alemanys van ser forçats a tornar a casa o van ser fets presoners pels russos. Encara que els astrònoms nord-americans i argentins no van ser detinguts, els núvols van impedir que es fes cap observació clara durant l'eclipsi. Les fotografies de Perrine, tot i que no eren prou clares per provar la predicció d'Einstein, van ser les primeres obtingudes en un intent de provar la predicció d'Einstein sobre la desviació de la llum.[4][6][7]
Un segon intent dels astrònoms nord-americans per mesurar l'efecte durant l'eclipsi de 1918 va ser frustrat pels núvols en una ubicació [8] i per resultats ambigus a causa de la manca de l'equipament correcte en una altra.[1][9]
L'article d'Einstein de 1911 predia que la desviació de la llum estel·lar a la límit del Sol seria de 0,83 segons d'arc i encoratjava els astrònoms a provar aquesta predicció observant estrelles a prop del Sol durant un eclipsi solar.[10] Va ser una sort per a Einstein que el temps hagués impedit els resultats de Perrine el 1912 i de Perrine, Freundlich i Campbell el 1914. Si s'haguessin obtingut resultats, podrien haver desmentit la predicció de 1911 i perjudicat la reputació d'Einstein. En qualsevol cas, Einstein va corregir la seva predicció en el seu article de 1915 sobre la relativitat general a 1,75 segons d'arc per a una estrella a la límit. Tant Einstein com els astrònoms posteriors es van beneficiar d'aquesta correcció.[11]
L'interès d'Eddington per la relativitat general va començar el 1916, durant la Primera Guerra Mundial, quan va llegir articles d'Einstein (presentats a Berlín, Alemanya, el 1915), que havien estat enviats pel físic neerlandès neutral Willem de Sitter a la Royal Astronomical Society a la Gran Bretanya. Eddington, de qui es va dir posteriorment que era una de les poques persones d'aquell moment que entenia la teoria, en va comprendre la importància i va fer xerrades sobre la relativitat en una reunió de la British Association el 1916. Va emfasitzar la importància de provar la teoria mitjançant mètodes com les observacions de la desviació de la llum durant els eclipsis, i l'Astrònom Reial, Frank Watson Dyson, va començar a fer plans per a l'eclipsi de maig de 1919, que seria particularment adequat per a tal prova. Eddington també va produir un informe important sobre la relativitat general per a la Physical Society, publicat com a Report on the Relativity Theory of Gravitation (1918). Eddington també va fer classes sobre la relativitat a la Universitat de Cambridge, on havia estat professor d'astronomia des de 1913.[a]
El reclutament de guerra a la Gran Bretanya es va introduir el 1917. A l'edat de 34 anys, Eddington era elegible per ser reclutat per a l'exèrcit, però la seva exempció va ser obtinguda per la seva universitat per raons d'interès nacional. Aquesta exempció va ser recorreguda posteriorment pel Ministeri de la Guerra, i en una sèrie d'audiències el juny i juliol de 1918, Eddington, que era quàquer, va declarar que era un objector de consciència per motius religiosos.[13] En l'audiència final, l'Astrònom Reial, Frank Watson Dyson, va donar suport a l'exempció proposant que Eddington realitzés una expedició per observar l'eclipsi total de maig de l'any següent per provar la teoria de la relativitat general d'Einstein. El tribunal d'apel·lació va concedir una pròrroga de dotze mesos perquè Eddington ho fes. Encara que aquesta pròrroga va quedar sense efecte per la signatura de l'Armistici al novembre, posant fi a la guerra, l'expedició va tirar endavant segons el previst.
Teoria

La teoria que hi ha al darrere de l'experiment tracta sobre la desviació predita de la llum provocada pel Sol. La primera observació de la desviació de la llum es va realitzar notant el canvi en la posició de les estrelles a mesura que passaven a prop del Sol a l'esfera celeste. La desviació angular aproximada δφ per a una partícula sense massa que ve de l'infinit i torna a sortir cap a l'infinit és definida per la fórmula següent:
On b es pot interpretar com la distància de màxima aproximació. Tot i que aquesta fórmula és aproximada, és exacta per a la majoria dels mesuraments de lents gravitatòries, a causa de la petitesa de la relació rs/b. Per a la llum que frega la superfície del Sol, la desviació angular aproximada és de prop d'1,75 segons d'arc.[2] Aquest és el doble del valor predit pels càlculs utilitzant la teoria newtoniana de la gravetat. Va ser aquesta diferència en la desviació entre les dues teories el que l'expedició d'Eddington i altres observadors d'eclipsis posteriors van intentar observar.
Expedicions i observacions

L'objectiu de les expedicions era aprofitar l'efecte d'apantallament de la Lluna durant un eclipsi solar total, i utilitzar l'astrometria per mesurar les posicions de les estrelles al cel al voltant del Sol durant l'eclipsi. Aquestes estrelles, que normalment no són visibles durant el dia a causa de la brillantor del Sol, es farien visibles durant el moment de la totalitat, quan la Lluna cobrís el disc solar. Una diferència en la posició observada de les estrelles durant l'eclipsi, en comparació amb la seva posició normal (mesurada uns mesos abans a la nit, quan el Sol no està en el camp de visió), indicaria que la llum d'aquestes estrelles s'havia conflat en passar a prop del Sol. Dyson, en planejar l'expedició el 1916, havia escollit l'eclipsi de 1919 perquè tindria lloc amb el Sol davant d'un grup d'estrelles brillants anomenat les Híades. La brillantor d'aquestes estrelles faria més fàcil mesurar qualsevol canvi en la posició.
S'havien d'enviar dos equips de dues persones per fer observacions de l'eclipsi en dues localitzacions: l'illa de Príncipe, a l'Àfrica occidental, i la ciutat brasilera de Sobral.
Els membres de l'expedició a Príncipe van ser Eddington i Edwin Turner Cottingham, de l'Observatori de Cambridge, mentre que els membres de l'expedició a Sobral van ser Andrew Crommelin i Charles Rundle Davidson, de l'Observatori de Greenwich a Londres. Eddington era el director de l'Observatori de Cambridge, i Cottingham era un rellotger que treballava en els instruments de l'observatori. De la mateixa manera, Crommelin era assistent a l'Observatori de Greenwich, mentre que Davidson era un dels calculadors de l'observatori.
Les expedicions van ser organitzades pel Comitè Permanent Conjunt d'Eclipsis, un comitè conjunt entre la Royal Society i la Royal Astronomical Society, presidit per Dyson, l'Astrònom Reial. La sol·licitud de finançament per a l'expedició es va fer al Comitè de Subvencions del Govern, demanant 100 lliures per als instruments i 1.000 lliures per als viatges i altres despeses.
Sobral


A mitjan 1918, investigadors de l'Observatori Nacional del Brasil van determinar que la ciutat de Sobral, a Ceará, era la millor posició geogràfica per a observar l'eclipsi solar. El seu director, Henrique Charles Morize, va enviar un informe sobre la qüestió a institucions científiques d'arreu del món, inclosa la Royal Astronomical Society de Londres.[14]
L'equip de l'Observatori de Greenwich enviat al Brasil estava conformat per Charles Davidson i Andrew Crommelin, amb Frank Dyson coordinant-ho tot des d'Europa i sent, més tard, el responsable d'analitzar les dades de l'equip. L'equip va arribar al Brasil el 23 de març de 1919, i el seu equipament va ser exempt d'inspecció com a cortesia del govern brasiler.[14] Mentre que Eddington va participar en l'expedició a Príncipe, es desconeix per quina raó Dyson no va viatjar al Brasil.[15]
L'equipament estava format per dos telescopis astrogràfics acoblats a sistemes de miralls coneguts com a celòstats; un telescopi principal del Reial Observatori de Greenwich amb una obertura de 13 polzades i muntat en un celòstat de 16 polzades, i un telescopi secundari més petit amb una obertura de 4 polzades deixat per Aloysius Cortie.[14]
El 30 d'abril l'equip va arribar a Sobral. El dia de l'eclipsi va començar ennuvolat, però el cel es va buidar i el disc de la Lluna va començar a tapar el Sol poc abans de les 8:56 del matí; l'eclipsi va durar 5 minuts i 13 segons. L'equip es va quedar a Sobral fins al juliol per a fotografiar el mateix camp d'estrelles durant la nit.[14][16]
El telescopi principal va enregistrar dotze estrelles, mentre que el secundari en va enregistrar set. El telescopi principal tenia imatges desenfocades, que es van descartar de la conclusió final tot i que les seves desviacions estimades eren més pròximes a la predicció basada en la teoria newtoniana, mentre que el més petit tenia les imatges més nítides i es va considerar el més fiable, amb una desviació estimada lleugerament per sobre de la predicció d'Einstein.[14][15][16] Daniel Kennefick defensa que sense les fotografies de Sobral, els resultats de l'eclipsi de 1919 haurien sigut poc concloents i que les expedicions durant eclipsis futurs no van aconseguir millorar les dades.[15]
A l'equip britànic se li va unir l'equip brasiler dirigit per Henrique Charles Morize i els astrònoms Lélio Gama, Domingos Fernandes da Costa, Allyrio Hugueney de Mattos i Teófilo Lee amb l'objectiu de realitzar observacions espectroscòpiques de la corona del Sol.[17]
L'equip va instal·lar el seu equipament en una plaça davant de l'església del Patrocínio, on avui dia es troba el Museu de l'Eclipsi. L'equip va prendre diverses plaques de 24 per 18 i de 9 per 12 cm capturant el Sol i les posicions de les estrelles prop del seu vora, però malauradament no es van extreure conclusions significatives de les dades produïdes per l'equip brasiler, i la seva contribució es va definir com a un simple suport logístic per a l'equip britànic i observacions climàtiques.[17] Les seves plaques van ser restaurades per l'Observatori Nacional el 2015,[17] mentre que les plaques de l'equip britànic es van perdre després de 1979.[15]
La tercera expedició d'aquell dia va ser formada per Daniel Maynard Wise i Andrew Thomson, de la Institució Carnegie per a la Ciència. El seu objectiu era estudiar els efectes de l'eclipsi sobre el camp magnètic i l'electricitat atmosfèrica.[17]
El 1925, Einstein va declarar a la premsa brasilera sobre els resultats: «El problema concebut pel meu cervell va ser resolt pel brillant cel del Brasil».[16][18]
Príncipe
L'equipament utilitzat per a l'expedició a Príncipe, una illa al golf de Guinea davant de la costa de l'Àfrica occidental, consistia en una lent astrogràfica deixada per l'Observatori Radcliffe d'Oxford. Eddington va navegar des d'Anglaterra el març de 1919. A mitjan maig ja tenia el seu equipament instal·lat a Príncipe, a prop del que aleshores era la Guinea Espanyola. L'eclipsi havia de tenir lloc a primera hora de la tarda del 29 de maig, a les 2 pm, però aquell matí hi va haver una tempesta amb pluja intensa. Eddington va escriure:
| « | La pluja va parar cap al migdia i cap a la 1.30... vam començar a veure una mica el sol. Vam haver de fer les nostres fotografies per fe. No vaig veure l'eclipsi, per estar massa ocupat canviant les plaques, excepte per fer un cop d'ull per assegurar-me que havia començat i un altre a la meitat per veure quants núvols hi havia. Vam prendre setze fotografies. Totes són bones del sol, mostrant una prominència molt remarcable; però els núvols han interferit en les imatges de les estrelles. Les últimes poques fotografies mostren algunes imatges que espero que ens donin el que necessitem... | » |
Eddington va revelar les fotografies a Príncipe i va intentar mesurar el canvi en les posicions estel·lars durant l'eclipsi. El 3 de juny, malgrat els núvols que havien reduït la qualitat de les plaques, Eddington va anotar en la seva llibreta: «... una placa que vaig mesurar va donar un resultat coherent amb Einstein».
La futura astrònoma i astrofísica britànica Cecilia Payne-Gaposchkin va assistir a les xerrades d'Eddington a Cambridge (inclosa una on Eddington va discutir els resultats de les expedicions de l'eclipsi) i més tard va explicar com de fortament la van afectar aquestes conferències.[19]
Resultats i publicació

Els resultats es van anunciar en una reunió conjunta de la Royal Society i la Royal Astronomical Society el novembre de 1919,[3][20]} i es van publicar a la revista Philosophical Transactions of the Royal Society el 1920.[2] Després de la tornada de l'expedició, Eddington va pronunciar un discurs en un sopar celebrat per la Royal Astronomical Society i, mostrant el seu costat més desenfadat, va recitar el següent vers que havia compost en un estil que parodiava els Rubaiyat d'Omar Khayyam:[21]
| « | Oh, deixeu que els Savis recopilin les nostres mesures.
Almenys una cosa és certa, la llum té pes. Una cosa és certa i la resta es debat. Els raigs de llum, quan són a prop del Sol, no van rectes. |
» |
Replicacions posteriors
Els mesuraments de la deflexió de la llum es van repetir en expedicions que van observar l'eclipsi solar de 21 de setembre de 1922 a Austràlia. Hi va tenir un paper important l'Observatori Lick[b] i l'Observatori de Mount Wilson, tots dos a Califòrnia, EUA.[9] El 12 d'abril de 1923, William Wallace Campbell va anunciar que els nous resultats preliminars confirmaven la teoria de la relativitat d'Einstein i la predicció sobre la quantitat de deflexió de la llum amb mesuraments de més de 200 estrelles.[23] Els resultats finals publicats el 1928 van utilitzar mesuraments de més de 3.000 imatges d'estrelles.[24]
Recepció

La presentació dels resultats en la sessió conjunta del 6 de novembre de 1919 de la Royal Society i la Royal Astronomical Society[3] va provocar una intensa cobertura mediàtica, primer a Gran Bretanya i pocs dies després a la premsa dels Estats Units, destacadament a The New York Times, i encara uns dies més tard a la premsa alemanya. Tot i que en aquell moment Einstein ja era una figura pública moderadament famosa a Alemanya des de feia uns quants anys, els articles en qüestió van marcar l'inici del seu estatus de celebritat internacional.[25] Una excepció destacable va ser Bèlgica, on els resultats d'Eddington van ser rebuts amb fredor, en part perquè Einstein era vist com un representant d'Alemanya, amb el patiment de Bèlgica durant la Primera Guerra Mundial encara molt present al país.[26] La sobtada popularitat de les teories d'Einstein va provocar un «boom d'Einstein» de llibres de divulgació científica.[27]
Així com hi ha una anècdota posterior que descriu Einstein com a gens impressionat pels resultats experimentals i segur de la seva teoria fins i tot en absència de proves (afirmant, quan li van preguntar què hauria dit si els resultats haguessin estat diferents: «Aleshores em sabria greu pel Déu Nostre Senyor. La teoria és correcta de totes maneres.»),[28] l'evidència de les cartes d'Einstein a altres científics indica, al contrari, que estava impressionat i commogut pels nous resultats, i que els va considerar un èxit important.[29]
Els resultats de 1919 també van ser utilitzats com a part dels esforços sistemàtics del premi Nobel Philipp Lenard per desacreditar Einstein, a qui Lenard, un fervent nacionalsocialista i exponent del que ell anomenava «física alemanya», veia com un perillós exponent de l'antinatural «física jueva».[30] Lenard va assenyalar la predicció de 1801 que Johann Georg von Soldner havia après de la gravetat newtoniana per a la curvatura de la llum estel·lar al voltant d'un objecte massiu,[31] que correspon a la meitat de la predicció de la relativitat general derivada per Einstein el 1915, i per tant a la mateixa derivació anterior d'Einstein de 1911, i va afirmar que això demostrava que Einstein era un plagiari i que von Soldner mereixia el crèdit pel resultat de 1919.
Tant els resultats de 1919 com el llibre de text d'Eddington sobre la relativitat general, la segona edició del qual (que incloïa els resultats) va ser objecte de nombroses traduccions a mesura que creixia l'interès per la teoria d'Einstein, van tenir un paper important en la recepció de la teoria d'Einstein en la comunitat científica.[32] Cal destacar que, mentre que els resultats d'Eddington es veien com una confirmació de la predicció d'Einstein i com a tals van trobar aviat el seu lloc als llibres de text de relativitat general,[33] entre altres astrònoms hi va haver un debat de deu anys sobre els valors quantitatius de la deflexió de la llum, amb els resultats precisos en disputa fins i tot després que diverses expedicions haguessin repetit les observacions d'Eddington en motiu d'eclipsis posteriors[34] El debat afectava tant l'anàlisi de dades (com el diferent pes assignat a diferents estrelles en les expedicions dels eclipsis de 1922 i 1929) com la qüestió d'efectes sistemàtics específics que podien esbiaixar els resultats.[35][36]
En conjunt, els mesuraments d'eclipsi d'aquest tipus mitjançant llum visible mantenien una incertesa considerable, i no va ser fins als mesuraments radioastronòmics de finals de la dècada de 1960 que es va demostrar definitivament que la quantitat de deflexió era el valor complet predit per la relativitat general, i no la meitat d'aquest nombre com predeia un càlcul «newtonià».[37] Aquests mesuraments i les seves successores són avui dia una part important de les anomenades proves postnewtonianes de la gravetat, la manera sistemàtica de parametritzar les prediccions de la relativitat general i d'altres teories en termes de deu paràmetres ajustables en el context del formalisme postnewtonià parametritzat, on cada paràmetre representa una possible desviació de la llei de la gravitació universal de Newton. Les primeres parametritzacions de l'aproximació postnewtoniana van ser realitzades per Eddington (1922). El paràmetre relacionat amb la quantitat de deflexió de la llum per una font gravitatòria és l'anomenat paràmetre d'Eddington (γ), i actualment és el més ben acotat dels deu paràmetres postnewtonians.
Al voltant del moment dels últims mesuraments serioses d'eclipsis amb plaques fotogràfiques, realitzades per una expedició de la Universitat de Texas que va observar a Mauritània el 1973, van començar a sorgir dubtes sobre si les mesuraments originals d'Eddington eren suficients o no per confirmar la predicció d'Einstein, o si una anàlisi esbiaixada per part d'Eddington i els seus col·legues havia alterat els resultats.[38] Preocupacions similars sobre errors sistemàtics i possible biaix de confirmació es van plantejar en la comunitat d'història de la ciència[39] i van guanyar més rellevància com a part del llibre popular The Golem de Trevor Pinch i Harry Collins.[40] Una reanàlisi moderna del conjunt de dades, en canvi, suggereix que l'anàlisi d'Eddington va ser precisa i, de fet, va estar menys afectada per biaixos que algunes de les anàlisis de dades d'eclipsis solars que la van seguir.[41][42]} Part d'aquesta exoneració prové d'una reanàlisi de 1979 de les plaques dels dos instruments de Sobral, utilitzant una màquina de mesurar plaques molt més moderna que la que hi havia disponible el 1919, la qual dona suport als resultats d'Eddington.[43]
L'experiment d'Eddington va ser crucial per inspirar la teoria de la falsabilitat de Karl Popper, la idea central de La lògica de la investigació científica i una part fonamental del mètode científic. El concepte de falsabilitat diu que totes les teories científiques, per ser considerades científiques, han de tenir un experiment o experiments científics associats que puguin, en principi, demostrar que la teoria és falsa. Popper cita la teoria de la relativitat general d'Albert Einstein com un exemple de bona ciència perquè és falsable, i l'experiment d'Eddington és un exemple d'un experiment que podria haver falsat la teoria, però no ho va fer. Popper contrasta això amb la psicoanàlisi de Sigmund Freud, la qual afirma que no es pot posar a prova mitjançant un experiment, la qual cosa significa que la psicoanàlisi no és falsable i, per tant, és una pseudociència.[44]
A la cultura popular
L'experiment va ser central en la trama de la pel·lícula de televisió de la BBC del 2008 Einstein and Eddington, amb David Tennant en el paper d'Eddington.
Notes
- ↑ Després de l'expedició a l'eclipsi de 1919, Eddington va publicar Espai-temps i gravitació (1920), i les seves conferències universitàries constituirien la base de la seva obra magna sobre el tema, Teoria matemàtica de la relativitat (1923), que Einstein va qualificar de "...la millor presentació del tema en qualsevol idioma".[12]
- ↑ Per a una revisió històrica que emfasitza el paper de l'equip de Lick en la confirmació de la curvatura de la llum, vegeu l'article de 1983 de Jeffrey Crelinsten a Historical Studies in the Physical Sciences.[22]
Referències
- 1 2 Earman, John; Glymour, Clark «Relativity and eclipses: the British eclipse expeditions of 1919 and their predecessors». Historical Studies in the Physical Sciences, vol. 11, 1, 1980, p. 49–85. DOI: 10.2307/27757471. JSTOR: 27757471.
- 1 2 3 Dyson, F. W.; Eddington, A. S.; Davidson, C. «A Determination of the Deflection of Light by the Sun's Gravitational Field, from Observations Made at the Total Eclipse of May 29, 1919». Philosophical Transactions of the Royal Society A: Mathematical, Physical and Engineering Sciences, vol. 220, 571–581, 1920, p. 291–333. Bibcode: 1920RSPTA.220..291D. DOI: 10.1098/rsta.1920.0009.
- 1 2 3 Dingle, Herbert; Tayler, Roger. «The Decade 1920-30». A: Tayler, Roger. History of the Royal Astronomical Society: Volume 2, 1920–1980. London: Royal Astronomical Society, 1987, p. 20-21.
- 1 2 3 Perrine, Charles D. «Contribution to the history of attempts to test the theory of relativity by means of astronomical observations». Astronomische Nachrichten, vol. 219, 17, 1923, p. 281–284. Bibcode: 1923AN....219..281P. DOI: 10.1002/asna.19232191706.
- ↑ Gates i Pelletier, 2019, p. 52.
- ↑ Gates i Pelletier, 2019.
- ↑ Campbell & Curtis «The Lick Observatory-Crocker Eclipse Expedition to Brovarý, Russia». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, vol. 26, 156, 1914, p. 225–237. Bibcode: 1914PASP...26..225C. DOI: 10.1086/122351.
- ↑ Wilson, H. C. «The total solar Eclipse of June 8, 1918». Popular Astronomy, vol. 26, 1918, p. 447. Bibcode: 1918PA.....26R.447W.
- 1 2 Burgess, A. (11 August 2017). "The 1922 Eclipse Adventure That Sought to Confirm the Theory of Relativity", Atlas Obscura. Retrieved 2 November 2020.
- ↑ Einstein, A. «On the Influence of Gravitation on the Propagation of Light». Annalen der Physik, vol. 35, 10, 1911, p. 898–908. Bibcode: 1911AnP...340..898E. DOI: 10.1002/andp.19113401005.
- ↑ Gates i Pelletier, 2019, p. 120–121.
- ↑ Douglas, A. Vibert «Forty Minutes with Einstein». Journal of the Royal Astronomical Society of Canada, vol. 50, 01-06-1956, p. 99–102. Bibcode: 1956JRASC..50...99D. ISSN: 0035-872X.
- ↑ Stanley, Matthew «'An Expedition to Heal the Wounds of War': The 1919 Eclipse and Eddington as Quaker Adventurer». Isis, vol. 94, 1, 2003, p. 57–89. Bibcode: 2003Isis...94...57S. DOI: 10.1086/376099. PMID: 12725104.
- 1 2 3 4 5 Pivetta, Marcos; Andrade, Rodrigo de Oliveira. «When light bent». revistapesquisa.fapesp.br, 01-12-2019. [Consulta: 11 abril 2023].
- 1 2 3 4 «Daniel Kennefick: The importance of Sobral». revistapesquisa.fapesp.br, 01-12-2019. [Consulta: 11 abril 2023].
- 1 2 3 Moreira, Ildeu de Castro «O eclipse solar de 1919, Einstein e a mídia brasileira» (en portuguès brasiler). Ciência e Cultura, vol. 71, 3, 7-2019, p. 32–38. DOI: 10.21800/2317-66602019000300010. ISSN: 2317-6660 [Consulta: 11 abril 2023].
- 1 2 3 4 Andrade, Rodrigo de Oliveira. «In the British expedition's shadow». revistapesquisa.fapesp.br, 01-12-2019. [Consulta: 11 abril 2023].
- ↑ «O céo do Brasil» (en portuguès brasiler). , 22-03-1925, p. 2 [Consulta: 11 abril 2023].
- ↑ Wayman, Patrick A. «Cecilia Payne-Gaposchkin: astronomer extraordinaire». Astronomy & Geophysics, vol. 43, 1, 01-02-2002, p. 1.27–1.29. Bibcode: 2002A&G....43a..27W. DOI: 10.1046/j.1468-4004.2002.43127.x. ISSN: 1366-8781.
- ↑ «100 years on: The pictures that changed our view of the universe». The Observer. Guardian Media Group, 12-05-2019.
- ↑ O'Connor, J. J. & Robertson, E. F. (October 2003), Arthur Eddington - Biography, School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, <http://www-history.mcs.st-andrews.ac.uk/Biographies/Eddington.html>. Consulta: 27 maig 2019
- ↑ Crelinsten, Jeffrey «William Wallace Campbell and the "Einstein Problem": An Observational Astronomer Confronts the Theory of Relativity». Historical Studies in the Physical Sciences, vol. 14, 1, 1983, p. 1–91. DOI: 10.2307/27757525. JSTOR: 27757525.
- ↑ Campbell, W. W. «Observations on the Deflection of Light in Passing Through the Sun's Gravitational Field, Made During the Total Solar Eclipse of Sept. 21, 1922». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, vol. 35, 205, 1923, p. 158–163. DOI: 10.1088/123292A.
- ↑ Trumpler, R. «Final Results on the Light Deflections in the Sun's Gravitational Field from Observations made at the Total Solar Eclipse of September 21, 1922». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, vol. 40, 234, 1928, p. 130–131. Bibcode: 1928PASP...40..130T. DOI: 10.1086/123816.
- ↑ Fölsing, Albrecht. «Section IV.5». A: Albert Einstein. Eine Biographie (en alemany). Suhrkamp, 1994. ISBN 978-3518404898.
- ↑ Sjang ten Hagen. «The Belgian reception of relativity theory». Shells and Pebbles Blog, 10-10-2016. [Consulta: 21 setembre 2022].
- ↑ Leane, Elizabeth. Reading Popular Physics: Disciplinary Skirmishes and Textual Strategies. 1st. Routledge, May 2007, p. 24–27. ISBN 978-0-7546-5850-4.
- ↑ Rosenthal-Schneider, Ilse. Thomas Braun. Reality and scientific truth: Discussions with Einstein, von Laue, and Planck. Foreword by Arthur I. Miller. Detroit: Wayne State University Press, 1980, p. 74. ISBN 9780814316504.
- ↑ Hentschel, Klaus «Einstein's attitude towards experiments: Testing relativity theory 1907–1927». Studies in History and Philosophy of Science, vol. 23, 4, 1992, p. 593–624. Bibcode: 1992SHPSA..23..593H. DOI: 10.1016/0083-6656(60)90005-2. See: Section 7
- ↑ Ball, Philip (13 February 2015). «How 2 Pro-Nazi Nobelists Attacked Einstein's 'Jewish Science'». Scientific American. [Excerpt].
- ↑ Soldner, J. «Über die Ablenkung eines Lichtstrahls von seiner geradlinigen Bewegung durch die Attraktion eines Weltkörpers, an welchem er nahe vorbeigeht». Annalen der Physik, vol. 370, 15, 1921, p. 593–604. Bibcode: 1921AnP...370..593S. DOI: 10.1002/andp.19213701503.
- ↑ The Comparative Reception of Relativity. 103. D. Reidel, 1987 (Boston Studies in the Philosophy of Science). DOI 10.1007/978-94-009-3875-5. ISBN 978-94-009-3875-5.
- ↑ Notablement:
- Weyl, Hermann. Raum, Zeit, Materie. 4th extended. Springer, 1921, p. 223. i
- Eddington, Arthur S. «Chapter 7». A: Space, Time and Gravitation. Cambridge University Press, 1921.
- ↑ Hentschel, Klaus. Interpretationen und Fehlinterpretationen der speziellen und der allgemeinen RelativiHitstheorie durch Zeitgenossen Albert Einsteins. Springer, 1990, p. 35. ISBN 978-3-0348-9967-3.
- ↑ von Klüber, H. «The determination of Einstein's light-deflection in the gravitational field of the sun». Vistas in Astronomy, vol. 3, 1960, p. 47–77. Bibcode: 1960VA......3...47V. DOI: 10.1016/0083-6656(60)90005-2.
- ↑ Kennefick, 2019, Ch. 13; Ch.14.
- ↑ Shapiro, Irwin I. «New Method for the Detection of Light Deflection by Solar Gravity» (en anglès). Science, vol. 157, 3790, 18-08-1967, p. 806–808. Bibcode: 1967Sci...157..806S. DOI: 10.1126/science.157.3790.806. ISSN: 0036-8075. PMID: 17842783.
- ↑ Kennefick, 2019, p. 214.
- ↑ Earman, John; Glymour, Clark «Relativity and Eclipses: The British Eclipse Expeditions of 1919 and Their Predecessors». Historical Studies in the Physical Sciences, vol. 11, 1980, p. 49–85. DOI: 10.2307/27757471. JSTOR: 27757471.
- ↑ Collins i Pinch, 1993.
- ↑
- Kennefick, Daniel. «Not Only Because of Theory: Dyson, Eddington, and the Competing Myths of the 1919 Eclipse Expedition». A: Einstein and the Changing Worldviews of Physics. Boston: Birkhäuser, 2012, p. 201–232. DOI 10.1007/978-0-8176-4940-1_9. ISBN 978-0-8176-4940-1.
- Schindler, Samuel «Theory-laden experimentation». Studies in History and Philosophy of Science Part A, vol. 44, 1, 3-2013, p. 89–101. arXiv: 0709.0685. Bibcode: 2013SHPSA..44...89S. DOI: 10.1016/j.shpsa.2012.07.010.
- Ball, Phillip «Arthur Eddington Was Innocent». Nature, 07-09-2007. DOI: 10.1038/news070903-20.
- ↑ Kennefick, 2019.
- ↑ Kennefick, Daniel «Testing relativity from the 1919 eclipse—a question of bias». Physics Today, vol. 62, 3, 2009, p. 37–42. Bibcode: 2009PhT....62c..37K. DOI: 10.1063/1.3099578.
- ↑ Popper, 2002, p. [[[:Plantilla:Google book]] 490].
Fonts
- Collins, Harry; Pinch, Trevor. The Golem: What everyone should know about science. Cambridge University Press, 1993. ISBN 0521477360.
- Cowen, Ron. Gravity's Century: From Einstein's Eclipse to Images of Black Holes. Illustrated. Harvard University Press, May 2019. ISBN 978-0-674-97496-8.
- Crelinsten, Jeffrey. Einstein's Jury: The Race to Test Relativity. Princeton University Press, May 2006. ISBN 978-0-691-12310-3.
- Gates, Sylvester J. Jr; Pelletier, Cathie. Proving Einstein right: The daring expeditions that changed how we look at the universe. First. New York: PublicAffairs, 2019. ISBN 978-1541762251.
- Kennefick, Daniel. No Shadow of a Doubt: The 1919 Eclipse That Confirmed Einstein's Theory of Relativity. Princeton: Princeton University Press, 2019. ISBN 9780691183862.
- Popper, Karl. The Logic of Scientific Discovery. Routledge, 2002. ISBN 0-203-99462-0.
- Stanley, Matthew. Einstein's War: How Relativity Triumphed Amid the Vicious Nationalism of World War I. Dutton, 2019. ISBN 978-1-5247-4541-7.
Enllaços externs
(anglès)
- Eclipse 1919, lloc web sobre l'eclipsi, les expedicions i els esdeveniments del centenari
- "L'eclipsi d'Eddington i la celebritat d'Einstein" Discovery (àudio) episodi (del BBC World Service)
- "L'home que va fer mundialment famós Einstein" (BBC News, 24 de maig de 2019)
- "Matthew Stanley i la guerra d'Einstein". Plantilla:Arxiu web (Clarke Center for Human Imagination, podcast de la UCSD)
- "100 anys després: les imatges que van canviar la nostra visió de l'univers" (The Observer, 12 de maig de 2019)
- "Com l'eclipsi solar de 1919 va convertir Einstein en el científic més famós del món" (revista Discover, maig de 2019)
- "Un eclipsi solar total fa 100 anys va demostrar la relativitat general d'Einstein" (revista Smithsonian Magazine, 24 de maig de 2019)
- "Einstein, Eddington i l'eclipsi de 1919" (Nature, abril de 2019)
- "Arthur S. Eddington: De la física a la filosofia i viceversa" (Conferència d'Eddington, 27–29 de maig de 2019, París)
- Roça Sundy Plantació abandonada on es va dur a terme l'experiment.