Fonts del dret

Les fonts del dret^[1] són els orígens de les lleis, les normes vinculants que permeten a qualsevol estat governar el seu territori. La terminologia ja va ser utilitzada a la Roma per Ciceró com una metàfora que fa referència a la "font" ("fons" en llatí) del dret. Tècnicament, qualsevol cosa que pugui crear, modificar o cancel·lar qualsevol dret o llei es considera una font del dret.^[2]

El terme "font del dret" de vegades pot fer referència al sobirà o a la seu del poder de la qual el dret deriva la seva validesa.^[3]

La teoria jurídica sol classificar-les en fonts formals i fonts materials, tot i que aquesta classificació no s'utilitza sempre de manera coherent. Normalment, les fonts formals estan vinculades amb allò que crea la llei: estatuts, jurisprudència, contractes, etcètera. En canvi, les fonts materials fan referència als llocs on es pot trobar el dret formal, com ara el butlletí o la gaseta oficial on el legislador publica les lleis del país, els diaris i les escriptures públiques.^[2] Seguint la noció aristotèlica de les quatre causes (material, formal, eficient i final), Riofrio també desenvolupa fonts del dret potencials addicionals. Per exemple, les fonts eficients del dret inclourien accions de la natura o "de Déu" que canvien la llei, accions de l'intel·lecte que produeixen cultura jurídica i accions de la voluntat que aproven lleis i acords. D'altra banda, existeixen diverses fonts finals del dret, com ara les finalitats del dret, les intencions de les parts en un acte jurídic, els objectius de cada política i les finalitats de la constitució.^[2]