Francesc Renart
 |
Per a altres significats, vegeu «Francesc Renart i Arús». |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1723  |
| Mort | 1791 (67/68 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | mestre de cases, contractista |
Francesc Renart (1723 - 1791) fou un mestre de cases català.
Biografia
Fill de Josep Renart, pagès, mort el 1738, i de la seva esposa Rosa.[1] Entrà sense precedents professionals com a mestre de cases el 1740. Als 28 anys era andador, és a dir, qui havia de fer encàrrecs o donar avisos, i complia l'obligació que requeia els anomenats «fadrins forros», persones tot just esdevinguts mestres;[2] els forros eren, precisament, els que no provenien d'una família del gremi, la situació dels quals podia ser difícil si el mercat no estava en expansió.[3]
No obstant això, Renart feu una notable fortuna econòmica i professional a la Barcelona de mitjans del segle xviii. Fou membre de companyies a càrrec de nombroses obres públiques, en aquells anys impulsades pels militars borbònics, i també de nombroses obres particulars, en solitari o amb altres socis. Si bé no foren edificis remarcables, va tenir una notable influència en l'arquitectura i l'urbanisme de la ciutat de Barcelona i de les poblacions de la seva rodalia[4][5]
Algunes de les seves obres més significatives foren: el Col·legi de Cirurgia (1761-1765), el Palau Marc (1775-1781), la finalització de l'església i convent de Sant Agustí Nou (1769) i el projecte de la nova església de Santa Maria de Badalona (1760-1778) amb Josep Juli, la carretera de Barcelona a Vilafranca, entre d'altres.[4][6]
Es casà amb Josepa Closes, filla de Magí Closes. La família Renart fou un clar exemple de l'ascens social de la pagesia a la burgesia a través de la via professional, dedicant-se a les obres i a l'arquitectura progressivament. Els seus fills Josep i Francesc foren també mestres de cases; també tingué una filla, Rita, que es casà amb Joan Bosch i Quer, mestre de cases i fabricant de teixits.[7] El fill de Josep, i net de Francesc, Francesc Renart i Arús, arribà a ser arquitecte acadèmic i comediògraf de renom.[2][1]
Referències
- 1 2 Rosell Colomina, 1996, p. 32.
- 1 2 Montaner i Martorell, 1990, p. 407.
- ↑ Rosell Colomina, 1996, p. 26.
- 1 2 Rosell Colomina, 1996, p. 33.
- ↑ «Francesc Renart». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ «Fitxa de Santa Maria de Badalona». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ Arranz, 1992, p. 74.
Bibliografia
- Arranz, Manuel. Mestres d'obres i fusters. La construcció a Barcelona en el segle XVIII. Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 1991, p. 388-390. ISBN 848710407X.
- Montaner i Martorell, Josep Maria. La modernització de l'utillatge mental de l'arquitectura a Catalunya (1714-1859). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990. ISBN 84-7283-158-2.
- Rosell Colomina, Jaume. La construcció en l'arquitectura de Barcelona a final del segle XVIII. Universitat Politècnica de Catalunya, 1996. Arxivat 2015-02-14 a Wayback Machine.