Franco Ghione
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 26 agost 1886  Acqui Terme (Itàlia) | ||
| Mort | 19 gener 1964 (77 anys) Roma | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | director d'orquestra, compositor | ||
| Gènere | Música clàssica | ||
| Instrument | Violí | ||
    | |||
Franco Ghione (Acqui Terme, 26 d'agost de 1886 - Roma, 19 de gener de 1964) va ser un director d'orquestra italià, a més de violinista i compositor.
Carrera
Es va graduar al Conservatori de Parma i es va convertir en violinista del Teatre de Parma i de l'Augusteo de Roma.[1] Va començar la carrera de director d'orquestra el 1913 i va dirigir en molts teatres d'òpera, inclòs La Scala.[2] Va dirigir l'Orquestra Simfònica de Detroit del 1936 al 1940, on es deia que, com que no parlava anglès, "explotava de frustració" quan no s'entenien les seves instruccions.
Després de graduar-se en composició i violí al Conservatori de Parma, Ghione va començar la seva carrera musical com a violinista a les orquestres del Teatre de Parma i de l'Augusteo de Roma, i després va debutar com a director d'orquestra el 1913. La seva primera aparició a La Scala va ser la temporada 1922-23 amb reeixides interpretacions de Manon de Jules Massenet i Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti. A partir d'aleshores, va ser convidat regularment a dirigir en importants teatres d'òpera i va treballar amb les millors veus de l'època. Va deixar nombrosos enregistraments interessants, entre els quals recordem especialment Pagliacci (de Ruggero Leoncavallo) amb Beniamino Gigli; Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni amb Mario del Monaco i Elena Nicolai; Turandot de Puccini amb Gina Cigna, Francesco Merli i Magda Olivero; Werther de Massenet amb Tito Schipa; i La traviata de Verdi amb Maria Callas.[3]
Referències
- ↑ Raoul Meloncelli (2000). "Ghione, Franco". Dizionario Biografico degli Italiani. Vol. 53.
- ↑ Julian Budden (2005). Puccini: His Life and Works. Oxford University Press. p. 437–. ISBN 978-0-19-517974-3. Retrieved 13 August 2013. But the conductor, capricious as ever, delegated the performance to an assistant, Franco Ghione. An urgent telegram from the composer remained unanswered. This time Puccini's annoyance went no further than sarcastic references to the ...
- ↑ John Ardoin (1995). The Callas Legacy: The Complete Guide to Her Recordings on Compact Discs. Hal Leonard Corporation. p. 134–. ISBN 978-0-931340-90-1. Retrieved 13 August 2013.