Frank Martin

Frank Martin

Biografia
Naixement	15 setembre 1890 Ginebra (Suïssa)
Mort	21 novembre 1974 (84 anys) Naarden (Països Baixos)
Sepultura	Cementiri dels Reis o de Plainpalais, C-258
Religió	Església reformada suissa
Formació	Conservatori de Música de Ginebra
Activitat
Ocupació	compositor, pianista, pedagog musical, professor universitari, director d'orquestra, llibretista
Ocupador	Hochschule für Musik und Tanz Köln Conservatori de Música de Ginebra Institut Jaques-Dalcroze
Membre de	Acadèmia reial de les ciències, lletres i belles arts de Bèlgica (soci, membre honorífic) (1974–)
Gènere	Òpera
Instrument	Piano
Segell discogràfic	ECM Records
Obra
Obres destacables (1945) Petite symphonie concertante (en) (1973) Polyptyque
Família
Parents	Raynald Martin, nebot
Premis
(1968)  Creu d'Oficial de l'Orde al Mèrit de la República Federal Alemanya (1961)  doctor honoris causa per la Universitat de Lausana (1949)  Doctor honoris causa per la Universitat de Ginebra
Lloc web	frankmartin.org

Frank Martin (Ginebra, 15 de setembre de 1890 - Naarden, Països Baixos, 21 de novembre de 1974) fou un compositor suís, un dels més destacats del segle xx.

La trajectòria creativa de Frank Martin començà a destacar ja abans de la Primera Guerra Mundial, però el reconeixement internacional no arribà fins al 1948. A partir d’aleshores fou considerat un dels compositors destacats de la modernitat, especialment per la seva capacitat de connectar tradicions i sensibilitats culturals diferents. El seu llenguatge musical es basa en l’intent d’eixamplar la tonalitat tradicional integrant amb cura recursos propis de la tècnica dodecafònica. Bona part de la seva producció respon així al desig de conciliar pols oposats, sempre amb una gran delicadesa en el tractament del material temàtic. La transparència expressiva, una elegància de caràcter gairebé sensual i una varietat formal rica però subtil donen a la seva obra una qualitat duradora.^[1]

Frank Martin va néixer a Ginebra el 1890, desè i últim fill de Charles Martin, un pastor. Abans mateix de començar a l'escola, ja tocava el piano i practicava la improvisació. Als 9 anys, componia cançons completes, sense haver rebut cap instrucció musical. Una peça de Bach, la Passió segons Sant Mateu que va escoltar als 12 anys li va causar una profunda impressió, i Bach es va convertir en el seu verdader mentor.

Va estudiar matemàtiques i física a la Universitat de Ginebra durant dos anys (segons el desig dels seus pares), alternant-lo amb la composició i estudiant piano amb Joseph Lauber (1864-1952), un compositor ginebrí que va ser també organista a Locle, professor a Zúric el 1901 i director d'orquestra al Gran Teatre de Ginebra. De 1918 a 1926, va viure a Zuric, Roma i París. Les composicions d'aquesta època el mostren a la recerca del seu propi llenguatge musical.

El 1926, va fundar la «Société de Musique de Chambre de Genève», que va dirigir i en va ser el pianista i clavicembalista durant 10 anys. Durant aquest període, va ensenyar també teoria musical i improvisació a l'Institut Jacques-Dalcroze i música de cambra al Conservatori de Ginebra.

El seu primer Concert per a piano i orquestra formà part del programa oficial del XIV Festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània que se celebrà a Barcelona l'abril del 1936. Fou interpretat pel pianista Walter Frey.

Va ser director del Technicum Moderne de Musique de 1933 a 1940 i president de l'Association des musiciens Suisses de 1942 a 1946. Es va traslladar als Països Baixos el 1946 per trobar més temps per a les seves composicions que no podia tenir a Suïssa, on estava implicat en nombroses activitats. Va viure 10 anys a Amsterdam i es va instal·lar finalment a Naarden.

De 1950 a 1957, ensenyà composició a l'Staatliche Hochschule für Musik de Colònia (Alemanya). A continuació va renunciar a l'ensenyament i es va concentrar en les seves composicions, abandonant-les ocasionalment per concerts de música de cambra i per dirigir les seves pròpies obres orquestrals. Va treballar en la seva última obra, la cantata Et la vie l'emporta, fins i tot deu dies abans de la seva mort.

• Missa per a dos cors mixtes (Kyrie, Gloria, Sanctus 1922; Credo 1922–24; Agnus Dei 1926)
• Quatre pièces brèves per a guitarra (1933)
• Concert per a piano i orquestra núm. 1 (1933-34)
• Le vin herbé (1938 i 1940-1941), oratori profà inspirat en Tristany i Isolda
• Petite symphonie concertante (1944-1945)
• In terra pax (1944), oratori
• Concerto pour sept instruments à vents, timpani, et cordes (1949)
• Golgotha (1945-1948), oratori
• Der Sturm (1954), òpera
• Le Mystère de la Nativité (1957-1959), oratori
• Pilatos (1964)
• Concert per a piano i orquestra núm. 2 (1969)
• Polyptyque, et deux petits orchestres à cordes (1973)
• Rèquiem (1971-1972)

També va escriure una simfonia, un concert per a clavecí, un concert per a violí, un concert per a violoncel, i una sèrie de balades per a diferents instruments solistes amb piano o orquestra.

Va desenvolupar un estil inspirat en el dodecafonisme d'Arnold Schönberg, però no abandonant per complet la tonalitat.