Fred Williamson

Després de jugar a futbol universitari a la Northwestern^[6] a finals de la dècada de 1950, els San Francisco 49ers van fitxar Williamson com a agent lliure no reclutat.^[7] Quan durant el camp d'entrenament va ser canviat a la seva defensa, la seva actitud davant el canvi el va impulsar jugar la seva posició amb massa agressivitat, i l'entrenador dels 49ers li va demanar que deixés de "martellejar" els seus jugadors. Així, "The Hammer"^[6] es va popularitzar ràpidament i es va convertir en el seu sobrenom.

Williamson va ser cedit als Pittsburgh Steelers i va jugar un any amb els Steelers a la National Football League la 1960.^[1][2] A continuació, es va traslladar a la nova Lliga de futbol americà. Williamson va jugar quatre temporades per a l'Oakland Raiders de l'AFL, formant l'equip de l'AFL All-Star la 1961, 1962, i 1963. També va jugar tres temporades als Kansas City Chiefs de l'AFL.^[1] Durant el seu període de jugar als Chiefs, Williamson es va convertir en un dels primers autopromotors del futbol, guanyant-se el sobrenom de "The Hammer" perquè utilitzava el seu avantbraç per llançar cops d'estil karate al cap dels jugadors contraris, especialment els receptors amples. Abans del Super Bowl I, Williamson va aconseguir els titulars nacionals en presumir que deixaria fora del joc els receptors titulars dels Green Bay Packers, Carroll Dale i Boyd Dowler. Va dir: "Dos martells a Dowler, un a Dale haurien de ser suficients".^[8]

La seva predicció va resultar irònica perquè "els (Green Bay) van trencar el martell", ja que el mateix Williamson va ser eliminat del joc al quart quart en el camí de la derrota per 35-10. El cap de Williamson va rebre un impacte del genoll del running back Donny Anderson dels Packers. Més tard, Williamson es va trencar un braç pel seu propi company d'equip quan el linebacker dels Chiefs Sherrill Headrick va caure sobre ell.^[9] Williamson va acabar la seva carrera de futbol professional de vuit temporades el 1967 amb una història de moltes entrades dures, passades eliminades i 36 passades interceptades en 104 partits. Williamson va tornar les seves intercepcions per 479 iardes i dos touchdowns. Després de signar amb els Montreal Alouettes de la Canadian Football League durant la temporada 1968, però sense haver jugat cap partit de lliga, Williamson es va retirar.

Williamson es va convertir en un actor molt en el motlle de l'estrella running back Jim Brown. Va actuar al costat de Brown en pel·lícules com Three the Hard Way (1974), Take a Hard Ride (1975), One Down, Two to Go (1982),^[2] que també comptava amb Jim Kelly.^[10][11][12] Altres pel·lícules amb Brown van ser Original Gangstas (1996) i On the Edge (2002).^[2] Williamson també va ser protagonista convidada amb Brown en diversos papers televisius. L'octubre de 1973, Williamson va posar nu per a la revista Playgirl, avançant-se a l'aparició de Brown el 1974. Els primers papers de Williamson a televisió van incloure un paper a l'episodi "Els guardians dels núvols" de Star Trek (1969), en el qual va interpretar a Anka. També va interpretar l'interès amorós de Diahann Carroll a la sitcom Julia.^[2] En una entrevista per al DVD de Bronx Warriors, Williamson va declarar que el seu paper a Julia va ser creat per a ell quan va convèncer els productors que la comunitat negra estava molesta perquè Julia tingués un xicot diferent cada setmana.

Els primers treballs cinematogràfics de Williamson van incloure papers a M*A*S*H (1970) i a Tell Me That You Love Me, Junie Moon (1970). Va retratar un esclau fugit que fuig cap a l'oest a The Legend of Nigger Charley (1972). Va interpretar el paper d'un gangster afroamericà a la pel·lícula Black Caesar (1973) i la seva seqüela posterior, Hell Up in Harlem (also 1973).^[2] Williamson també va protagonitzar el western de 1975 Boss Nigger, en la qual va interpretar el paper principal. Després d'això va aparèixer com a actor en diverses pel·lícules, la majoria de les quals es consideren del gènere "blaxploitation". Williamson va protagonitzar al costat de Peter Boyle i Eli Wallach la pel·lícula Crazy Joe (1974).

Williamson va protagonitzar la sèrie de curta durada Half Nelson (1985). A mitjans i finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, Williamson va aparèixer amb freqüència a la televisió com a portaveu del licor de malta King Cobra ("No deixis que el gust suau t'enganyi". ), igual que el seu company actor/artista marcial Martin Kove. El 1994, Williamson, juntament amb molts altres actors negres de l'era cinematogràfica 'Blaxploitation' (és a dir, Antonio Fargas, Pam Grier, Rudy Ray Moore i Ron O'Neal) va fer un cameo al vídeo musical de Snoop Doggy Dogg "Doggy Dogg World", on apareix com ell mateix fent servir el seu sobrenom de futbolista. "The Hammer". Williamson va protagonitzar amb George Clooney i Quentin Tarantino Obert fins a la matinada (1996), dirigida per Robert Rodriguez. Va formar part del repartiment de l'original Quel maledetto treno blindato (1978), que més tard inspiraria la pel·lícula similar de Tarantino de 2009.

Williamson va continuar la seva carrera com a actor i director al segle xxi, apareixent a la pel·lícula de reinici Starsky & Hutch (2004) derivada de la sèrie de televisió.

El 1974, Williamson va ser contractat per la cadena de televisió ABC per servir com a comentarista de color a Monday Night Football, en substitució de Don Meredith, que havia marxat per seguir una carrera d'actor i de radiodifusió a la cadena rival NBC. Williamson va aparèixer en algunes emissions de pretemporada, però ràpidament es va considerar no adequat per ABC.^[13] Va ser rellevat de les seves funcions a l'inici de la temporada regular, convertint-se en la primera personalitat de la MNF que no va aguantar durant tota una temporada. Va ser substituït pel seu exjugador (i també nadiu de Gary, Indiana) Alex Karras.

Williamson ha protagonitzat diverses pel·lícules amb Bo Svenson. Inclouen Quel maledetto treno blindato (1978),^[14] Deadly Impact (1984),^[15] Delta Force Commando (1987),^[16] The Kill Reflex (1989),^[17] Three Days to a Kill (1991),^[18] i Steele's Law (1991)^[19]

Des de la dècada de 1970, Williamson ha fet una altra carrera com a director i productor. La seva primera pel·lícula com a productor va ser Boss Nigger (1975), que també va protagonitzar. La seva segona pel·lícula com a productor va ser amb Mean Johnny Barrows (1976), un predecessor de les pel·lícules Rambo que presentaven de manera similar una trama de veterà de Vietnam violent (tot i que la novel·la First Blood en la que es va basar la pel·lícula Acorralet va ser escrita el 1972). Des de llavors ha dirigit més de 20 llargmetratges. A mitjans de la dècada de 1970, Williamson es va traslladar a Roma, Itàlia, i va formar la seva pròpia companyia Po' Boy Productions, que va començar a produir artistes d'acció com Adios Amigo (1976) i Death Journey (1976), ambdues protagonitzades i dirigides per Williamson. Encara que els seus esforços més recents com a director i productor han estat principalment directe a vídeo, Williamson continua sent un cineasta actiu.