Georges Gurdjieff

Gurdjieff va néixer a Alexandropol, a la governació de Yerevan, a l'Imperi Rus (avui Gyumri, Armènia). El seu pare, Ivan Ivanóvitx Gurdjieff, era grec i un reconegut aixugh sota el pseudònim d’’Adash’’, que durant la dècada de 1870 va gestionar grans ramats de bestiar boví i oví.^[3] Tradicionalment s’ha considerat que la mare de Gurdjieff era armènia, tot i que alguns estudiosos han especulat recentment que també podia ser grega.^[4][a]

Segons el mateix Gurdjieff, el seu pare provenia d’una família grega els avantpassats de la qual havien emigrat de Constantinoble després de la caiguda de Constantinoble el 1453; la família es va establir inicialment a l'Anatòlia central i, des d’allà, finalment a Geòrgia, al Caucas.^[b][c][d]

Hi ha opinions divergents sobre la data de naixement de Gurdjieff, amb propostes que oscil·len entre 1866 i 1877. La major part dels registres conservats apunten clarament cap a 1877, però Gurdjieff, en converses recollides amb alumnes, afirmava haver nascut cap al 1867,^[5] dada corroborada pel testimoni de la seva neboda Luba Gurdjieff Everitt.^[6] George Kiourtzidis, besnet de l’oncle patern de Gurdjieff, Vasilii (a través del seu fill Alexandre), recordava que el seu avi Alexandre, nascut el 1875, deia que Gurdjieff era aproximadament tres anys més gran que ell, cosa que situaria el naixement cap al 1872.^[5]

Diversos estudiosos també han intentat deduir l’any de naixement de Gurdjieff a partir d’un episodi d’una pesta bovina que ell mateix descriu al llibre Meetings with Remarkable Men, en què afirmava tenir uns set anys en el moment de la calamitat; aquest esdeveniment ha estat datat per James Moore el 1873, per Mohammad H. Tamdgidi el 1879, per Paul Beekman Taylor el 1877 o el 1884, i per Tobias Churton cap al 1883–1884.^[7][8] Segons Tamdgidi, la confusió que envolta l’any de naixement de Gurdjieff:^[7]

Tot i que els documents oficials registren de manera consistent el dia del seu naixement com el 28 de desembre, el mateix Gurdjieff celebrava el seu aniversari o bé segons la data de l'antic calendari ortodox (1 de gener del calendari julià), o bé segons la data del Cap d’Any del calendari gregorià (13 de gener fins al 1899; 14 de gener a partir del 1900).^[5] L’any 1872 figura gravat en una placa del marcador funerari del cementiri d’Avon, Seine-et-Marne, França, on fou enterrat el seu cos.^[9]

Gurdjieff va passar la seva infantesa a Kars, que, entre 1878 i 1918, fou la capital administrativa de la Transcaucàsia sota domini rus, a la província de l'óblast de Kars, una regió fronterera recentment adquirida després de la derrota de l’Imperi Otomà. El territori combinava àmplies estepes d’altiplà herbós amb altes serralades, i estava habitat per una població multiètnica i multiconfessional que tenia una llarga tradició de respecte envers els místics itinerants i els homes sants, així com cap al sincretisme religiós i la conversió. Tant la ciutat de Kars com el territori circumdant acollien una població d’una diversitat extraordinària: tot i formar part de l'altiplà armeni, la província transcaucàsica de Kars sota domini rus era llar d’armenis, grecs del Caucas, grecs pòntics, georgians, russos, kurds, turcs, així com de comunitats cristianes menys nombroses procedents de l’Europa oriental i central, com ara els alemanys del Caucas, estonians i comunitats sectàries de l’Església ortodoxa russa com els molokans, dukhobors, pryguns i subbotniks.^[10]

Gurdjieff fa una menció especial de la comunitat yazidita. En créixer en una societat multiètnica, Gurdjieff va arribar a dominar l'armeni, el grec pòntic, el rus i el turc, llengua aquesta última que parlava en una forma de turc otomà elegant amb alguns trets dialectals.^[10] Més endavant va adquirir «una competència funcional en diverses llengües europees».^[11]

Entre les seves primeres influències hi hagué el seu pare, fuster i ashik o poeta bard popular,^[12] i el sacerdot de la catedral de la ciutat, el degà Borsh, amic de la família. El jove Gurdjieff llegia amb avidesa literatura de procedències molt diverses i, influït per aquestes lectures i per l’observació de fenòmens que no sabia explicar, va acabar formant la convicció que havia existit en el passat una veritat oculta coneguda per la humanitat, inaccessible tant a la ciència com a la religió dominant.

A l’inici de l’edat adulta, segons el seu propi relat, la recerca d’aquest coneixement va portar Gurdjieff a viatjar extensament per l'Àsia Central, Egipte, l’Iran, l’Índia, el Tibet i altres indrets, abans de tornar a Rússia durant uns quants anys el 1912. Mai no va ser gaire explícit sobre l’origen del seu ensenyament, que en una ocasió va qualificar de cristianisme esotèric, en el sentit que atribueix un significat psicològic, més que literal, a diverses paràboles i afirmacions presents a la Bíblia.^[13]

L’únic relat de les seves peregrinacions apareix al seu llibre Meetings with Remarkable Men, que generalment no és considerat una autobiografia fiable. Un exemple és l’episodi en què descriu una travessa del desert del Gobi caminant amb xanques, afirmant que podia observar els contorns de les dunes mentre la tempesta de sorra giravoltava per sota seu.^[14][15] Cada capítol del llibre porta el nom d’un «home remarcable», alguns dels quals eren presumptes membres d’una societat anomenada «Els cercadors de la veritat».

Després de la mort de Gurdjieff, John G. Bennett va investigar les possibles fonts de les seves ensenyances i va suggerir que els homes eren simbòlics dels tres tipus de persones a qui Gurdjieff feia referència: el tipus 1 centrat en el cos físic; el tipus 2 centrat en les emocions i el tipus 3 centrat en la ment. Gurdjieff descriu com va trobar dervixs, fakirs i descendents dels Essenis, els ensenyaments dels quals, segons ell, s’havien conservat en un monestir a Sarmoung. El llibre també conté una recerca principal que implica un mapa de «l’antic Egipte abans de les dunes» i culmina en un enfrontament amb la «Hermandat de Sarmoung».

Gurdjieff va escriure que es mantenia durant els seus viatges mitjançant diverses activitats, com dirigir un taller ambulant de reparacions i fabricar flors de paper; i en una ocasió, mentre pensava què podia fer, va descriure com atrapava pardals al parc i després els tenyia de groc per vendre’ls com a canaris;^[16] també s'especula que durant els seus viatges participava en certa activitat política, com a part del Gran Joc.^[17]

El 1915, Gurdjieff va acceptar P. D. Uspenski com a deixeble, i el 1916 va acceptar el compositor Thomas de Hartmann i la seva esposa, Olga, com a estudiants. Llavors tenia uns 30 deixebles. Uspenski ja tenia una reputació com a escriptor sobre temes místics i havia dut a terme la seva pròpia recerca de saviesa a l’Orient, que finalment va resultar decebedora. El sistema de la Quarta Via ensenyat durant aquest període era complex i metafísic, parcialment expressat amb terminologia científica.

A finals de maig de 1920, quan les condicions polítiques i socials a Geòrgia es van deteriorar, el seu grup va viatjar a Batumi a la costa del Mar Negre i després en vaixell fins a Constantinoble (avui Istanbul).^[19] Gurdjieff va llogar un apartament al carrer Kumbaracı a Péra i més tard al número 13 d’Abdullatif Yemeneci Sokak prop de la Torre de Galata.^[20] L’apartament era a prop de la Khanqah (llogaret sufí) de l'Orde de Mevlevi (un orde sufí seguint les ensenyances de Jalal al-Din Muhammad Rumi), on Gurdjieff, Uspenski i Thomas de Hartmann van presenciar la cerimònia del Sama dels Dervixos Giratoris. A Istanbul, Gurdjieff també va conèixer el seu futur deixeble, el capità John G. Bennett, aleshores cap de la Direcció d’Intel·ligència Militar Britànica a l'Imperi Otomà, que va descriure la seva impressió de Gurdjieff de la manera següent:

Va ser allà on vaig conèixer Gurdjieff per primera vegada a la tardor de 1920, i cap entorn no podria haver estat més apropiat. En Gurdjieff, Orient i Occident no només es troben. La seva diferència s’anul·la en una visió del món que no coneix distincions de raça ni de credo. Aquesta va ser la meva primera impressió, i continua sent una de les més fortes. Un grec del Caucas, parlava turc amb un accent d’una puresa inesperada, l’accent que hom associa amb els nascuts i criats dins del cercle estret de la Cort Imperial. La seva aparença era cridanera fins i tot a Turquia, on es veien molts tipus inusuals. Tenia el cap rapat, un immens bigoti negre, ulls que a un moment semblaven molt clars i un altre gairebé negres. Tot i ser de talla inferior a la mitjana, transmetia una impressió de gran força física.Plantilla:Cite quote

L'agost de 1921 i 1922, Gurdjieff va viatjar per l’Europa occidental, impartint conferències i demostracions del seu treball a diverses ciutats, com Berlín i Londres. Va atraure l’adhesió de molts dels deixebles més destacats d’Uspenski (notablement l’editor A. R. Orage). Després d’un intent fallit d’obtenir la ciutadania britànica, Gurdjieff va establir l'Institut per al Desenvolupament Harmònic de l’Home al sud de París, al Prieuré des Basses-Loges a Avon, prop del famós Château de Fontainebleau. La mansió, en el seu temps impressionant però ja una mica enrunada, situada en uns extensos terrenys, allotjava un seguici de diverses desenes de persones, incloent-hi alguns dels parents que li quedaven a Gurdjieff i alguns refugiats russos blancs. Els deixebles de Gurdjieff citen en Views from the Real World que ell deia: «L’Institut pot ajudar a poder ser cristià». Hi havia un aforisme que deia: «Aquí no hi ha russos ni anglesos, jueus ni cristians, només aquells que persegueixen un sol objectiu: poder ser».^[21]

Els nous deixebles incloïen C. S. Nott, René Zuber, Margaret Anderson i el seu alumne Fritz Peters. Els tipus intel·lectuals i de classe mitjana que s’atreien per les ensenyances de Gurdjieff sovint trobaven desconcertant l’allotjament auster del Prieuré i l’èmfasi en el treball físic al jardí. Gurdjieff posava en pràctica la seva idea que les persones havien de desenvolupar-se físicament, emocionalment i intel·lectualment, així que s’organitzaven conferències, música, dansa i treball manual. Els deixebles més grans observaven com l’ensenyament del Prieuré diferia del complex “sistema” metafísic que s’havia ensenyat a Rússia.^[22] A més de les dificultats físiques, el comportament personal de Gurdjieff envers els deixebles podia ser ferotge:

Gurdjieff estava dret al costat del seu llit en un estat que em semblava de fúria completament incontrolada. Es va enfurismar amb Orage, que es mantenia impassible i molt pàl·lid, emmarcat en una de les finestres... De sobte, en un instant, la veu de Gurdjieff es va aturar, tota la seva personalitat va canviar i em va somriure àmpliament—i, semblant increïblement tranquil i serè, em va indicar que marxés. Després va reprendre la seva tirada amb la mateixa força. Va passar tan ràpidament que no crec que el senyor Orage notés la pausa en el ritme.^[23]

Durant aquest període, Gurdjieff va adquirir notorietat com «l’home que va matar Katherine Mansfield» després que Katherine Mansfield morís allí de tuberculosi el 9 de gener de 1923.^[24] Tot i això, James Moore i Uspenski^[25] sostenen que Mansfield sabia que moriria aviat i Gurdjieff li va fer els últims dies feliços i plens.^[26]

A partir de 1924, Gurdjieff va fer visites a Amèrica del Nord, on finalment va rebre els deixebles que abans havia ensenyat A. R. Orage. Aquell mateix any, mentre conduïa sol de París a Fontainebleau, va patir un accident de cotxe gairebé fatal. Atès per la seva dona i la seva mare, es va recuperar lentament i dolorosament, contra totes les previsions mèdiques. Encara convalescent, va "dissoldre" formalment el seu institut el 26 d’agost (en realitat només va dispersar els seus deixebles menys dedicats), expressant que era un acte personal: «en el futur, sota el pretext de diferents raons dignes, treure de la meva vista tots aquells que, d’una manera o altra, fan la meva vida massa còmoda».

Mentre es recuperava de les ferides i encara estava massa dèbil per escriure per si mateix, va començar a dictar la seva obra magna, Beelzebub’s Tales, la primera part de All and Everything, en una barreja d’armeni i rus. El llibre és generalment considerat enrevessat i obscur, i obliga el lector a “treballar” per trobar-ne el sentit. Va continuar desenvolupant-lo durant alguns anys, escrivint en cafès sorollosos, que trobava propicis per ordenar els seus pensaments.

La mare de Gurdjieff va morir el 1925 i la seva esposa va desenvolupar un càncer i va morir el juny de 1926. Uspenski va assistir al seu funeral. Segons l’escriptor Fritz Peters, Gurdjieff va ser a Nova York del novembre de 1925 fins a la primavera de 1926, període durant el qual va aconseguir recaptar més de 100.000 dòlars. Va fer sis o set viatges als Estats Units, però va alienar un bon nombre de persones amb les seves exigències de diners, brusques i impertinents.

Un grup gurdjieffià amb seu a Chicago va ser fundat per Jean Toomer el 1927, després d’haver-se format durant un any al Prieuré. Diana Huebert en va ser membre habitual i va documentar en les seves memòries les diverses visites que Gurdjieff va fer al grup els anys 1932 i 1934. ^[27]

Malgrat els seus esforços de recaptació de fons als Estats Units, el funcionament del Prieuré va entrar en deutes i va tancar el 1932. Gurdjieff va constituir aleshores un nou grup d’ensenyament a París. Conegut com The Rope, estava format només per dones, moltes d’elles escriptores, i diverses lesbianes. Entre les membres hi havia Kathryn Hulme, Jane Heap, Margaret Anderson i Dorothy, la vídua d’Enrico Caruso. A través d’algunes d’elles, Gurdjieff va conèixer Gertrude Stein, però aquesta mai no en va ser seguidora.^[28]

El 1935, Gurdjieff va deixar de treballar en All and Everything. Havia completat les dues primeres parts de la trilogia prevista, però tot seguit va començar la Tercera Sèrie (publicada més tard amb el títol Life Is Real Only Then, When ‘I Am’ ). El 1936 es va establir en un pis del número 6 de la Rue des Colonels-Renard, a París, on viuria la resta de la seva vida. El 1937 va morir el seu germà Dmitry i el grup The Rope es va dissoldre.