Giurgiulena

Infotaula menjarGiurgiulena
Característiques
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Detalls
Tipuspostres Modifica el valor a Wikidata

La giurgiulena (anomenada també giuggiulena, o cubbàita a l’oest de Sicília)[1] és un dolç típic de Nadal, tradicional de la cuina siciliana (inclòs en els productes agroalimentaris tradicionals sicilians) i àmpliament difós a gran part de la Calàbria.[2][3]

Descripció

L’ingredient principal n'és el sèsam, que en sicilià rep els noms giuggiulena, gigiolena, giuggiulea o ciciulena. La recepta consisteix en barrejar els grans de sèsam amb mel i fixar-los mitjançant la caramel·lització dels sucres (en una versió enriquida s’hi afegeixen també ametlles i escorces d’aranja confitada), formant un petit torró.[4][5][6]

Requereix una preparació molt llarga, amb un període de repòs de vint-i-quatre hores. La giuggiulena es talla generalment en rombes o rectangles, a vegades empolsinada amb confits de colors i presentada en racions individuals, i de vegades sobre fulles aromàtiques d’aranja.[5][6] Com passa amb molts altres dolços sicilians, la giuggiulena és un llegat de la pastisseria àrab: en àrab, el terme ǧulǧulān/ǧulǧalān (جلجلان) significa “llavor de coriandre o de sèsam”.[7][8][9][10] El nom deriva de la paraula àrab juljulàn (o giolgiolan), que significa ‘sèsam’.[9][11] L’altre nom, cubbàita, prové del terme àrab qubayt, que vol dir ‘dolç conservat’.[9][12]

Vegeu també

Referències

  1. ↑ «La cubbaita o giuggiulena» (en italià). siciliaonline.it. Arxivat de l'original el 2013-02-19.
  2. ↑ «Cubbaita o giuggiulena | Blog Sicilia» (en italià). Arxivat de l'original el 2016-06-10. [Consulta: 21 març 2026].
  3. ↑ Andrea Mazzanti. La Cucina Regionale Italiana. Third. Me Publisher, 2013. ISBN 8898109040.
  4. ↑ Andrea Mazzanti. La Cucina Regionale Italiana. Third. Me Publisher, 2013. ISBN 8898109040.
  5. 1 2 Giuseppe Coria. Sicily: Culinary Crossroads. Oronzo Editions, 2008, 2008. ISBN 0979736935.
  6. 1 2 Giovanni Assenza. Miele, garofano, cannella. I profumi dei dolci di Sicilia. Assenza, 2014. ISBN 6050305943.
  7. ↑ Agius, Dionisius A. Siculo Arabic (en anglès). Routledge, 2012-10-12. ISBN 978-1-136-16185-8.
  8. ↑ Monica Cesari Sartoni. Mangia italiano. Guida alle specialità regionali italiane. Morellini Editore, 2005, 2005. ISBN 8889550058.
  9. 1 2 3 Silvano Vinceti. L'area marina protetta del Plemmirio. Armando Editore, 2006. ISBN 8883588118.
  10. ↑ Luigi Cremona. L'Italia dei dolci. Touring Editore, 2004. ISBN 8836529313.
  11. ↑ Claudio Lo Jacono. Islamismo. Giunti Editore, 1997. ISBN 8809210239.
  12. ↑ Lisa Minari Hargreaves. i. O espetáculo do açúcar: banquetes, artes e artefatos (século XVI). Universidade de Brasília, 2013.