Gloriana
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Benjamin Britten |
| Llibretista | William Plomer |
| Llengua | anglès |
| Basat en | Elizabeth and Essex (en)  (Lytton Strachey) |
| Publicació | segle XX |
| Parts | 3 |
| Opus | 53 |
| Lloc de la narració | Londres |
| Personatges | A Blind Ballad-Singer (en) , A Housewife (en) , A Lady-in-Waiting (en) , Concord (en) , Henry Cuffe a satellite of Essex (en) , Penelope (Lady Rich) sister to Essex (en) , Queen Elizabeth I (en) , Sir Robert Cecil Secretary of the Council (en) , The City Crier (en) , The Master of Ceremonies (en) , The Recorder of Norwich (en) , The Spirit of the Masque (en) , Time (en) , Sir Walter Raleigh (en) , Frances (en) , Roberto Devereux (en) , Charles Blount (en) i Robert Cecil (fr) |
| Estrena | |
| Estrena | 8 juny 1953 |
| Escenari | Royal Opera House (Anglaterra) |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 14 de novembre de 2001 |
  | |
Gloriana, op. 53, és una òpera de tres actes de Benjamin Britten amb un llibret en anglès de William Plomer, basat en l'obra Elizabeth and Essex: A Tragic History (Elisabet i Essex: una història tràgica) de Lytton Strachey (1928).[1] L'estrena va tenir lloc a la sala Royal Opera House de Londres l'any 1953, durant les celebracions de la coronació de la Reina Elisabet II. Gloriana va ser el nom donat pel poeta del segle xvi Edmund Spenser al personatge que representava la Reina Elisabet I en el seu poema La Reina Fada (The Faerie Queene), nom que s'esdevingué el nom popular donat a Elisabet I. Es té constància que les tropes de Tilbury cridaven "Gloriana, Gloriana, Gloriana", quan l'Armada Espanyola va ser derrotada el 1588.
L'òpera descriu la relació entre la Reina Elisabet i Robert Devereux, segon comte d'Essex, i va ser composta per a la coronació de Reina Elisabet II, que va tenir lloc el mes de juny de 1953. Diverses persones presents a la gala es van sentir decebudes per l'òpera. L'estrena va ser un dels pocs errors crítics de Britten, i no es va incloure en la sèrie d'enregistraments que Decca va fer de les obres del compositor. No obstant això, sovint s'interpreta una suite simfònica de concert extreta de l'òpera pel mateix compositor (com a op. 53a), que inclou els balls cortesans.
Origen i context
Britten va escriure Gloriana amb motiu de la coronació d'Elisabet II, però l'estrena no va tenir l'acollida esperada. L’òpera retratava amb cruesa la vella reina Elisabet I d'Anglaterra i la seva complicada relació amb el comte d'Essex, mostrant-ne les febleses humanes i els conflictes íntims. Aquesta visió sense idealitzacions va sorprendre i fins i tot incomodar molts assistents, que l'esperaven com una obra solemne i celebratòria. En cercles monàrquics es va interpretar com una falta de respecte a la memòria d'Elisabet I i, en conseqüència, com una elecció poc apropiada per honorar l'inici del regnat d'Elisabet II.[2]
Gloriana, la sisena òpera de Britten, reprèn un tema que havia atret nombrosos compositors abans que ell: la figura d'Elisabet I d'Anglaterra, present en diverses òperes de Donizetti o Rossini.[3] Lluny de limitar-se a narrar els fets històrics o l'idil·li amb el comte d'Essex, Britten va plantejar la seva òpera com un estudi de caràcter. El centre dramàtic no és tant la relació amorosa, com la necessitat d'Elisabet de sostenir, malgrat la seva edat i vulnerabilitat, la imatge pública d'una monarca poderosa i inflexible.[4]
La gènesi de Gloriana es troba en una conversa mantinguda el març de 1952 entre Britten i el seu amic i admirador George Lascelles, Lord Harewood, cosí de la reina Elisabet II, sobre la manca d'una òpera anglesa que pogués equiparar-se a les grans òperes nacionals del repertori europeu. Britten citava com a exemples La núvia venuda de Smetana per als txecs, Borís Godunov de Mússorgski per als russos, Els mestres cantaires de Wagner per als alemanys i Aida de Verdi per als italians. Davant aquesta reflexió, Harewood li va proposar escriure una òpera destinada a la coronació d'Elisabet II que pogués esdevenir també un símbol nacional. En les seves discussions van explorar diferents períodes i personatges fins a decantar-se pel món gairebé mític de l'Anglaterra dels Tudor i de l'època elisabetiana. Descartada la figura poc atractiva d'Enric VIII, l'atenció es va centrar en la seva filla, Elisabet I. Com a font literària, Harewood va assenyalar la biografia Elizabeth and Essex: A Tragic History, publicada el 1928 per Lytton Strachey.[5]
L’òpera pren com a punt de partida l'estudi detallat de Strachey i en recull fidelment l'esperit. Hi apareix la llarga i turmentada passió d'Elisabet per Essex, una relació que es va prolongar en el temps fins a convertir-se en una obsessió, marcada per la lluita constant entre els sentiments personals i les exigències del deure reial,[6] però finalment va ordenar executar el comte per rebel·lió pel seu fracàs polític i militar a Irlanda.[3] Segons Strachey, la reina Gloriana combinava una naturalesa vigorosa i directa, fins i tot amb maneres grolleres i actituds populars, amb una sorprenent capacitat política. Podia passar hores tancada amb els seus secretaris, revisant informes i dictant respostes amb una meticulositat extrema, i de sobte transformar-se en una dama renaixentista de gran refinament. Elisabet destacava per la seva versatilitat: dominava sis llengües, coneixia el grec, tenia una cal·ligrafia exquisida, era una bona música, coneixedora de la pintura i la poesia, i ballava amb elegància segons la moda florentina.[7]
Britten es va unir amb el novel·lista, poeta i editor sud-africà William Plomer per treballar en el llibret de Gloriana, després d'haver forjat una amistat al primer Festival d'Aldeburgh.[8] Aquesta col·laboració es va estendre a dues òperes més: Curlew River (1964) i The Prodigal Son (1968). En aquesta obra, Britten i Plomer presenten una visió particular de la celebració reial, centrant-se en la fascinació d'Elisabet I pel jove Robert Devereux, descrit per Strachey com «el bell jove, arrogant i simpàtic, amb maneres francament amables, caràcter alegre, gestos d'adoració, figura esvelta i cap noble que inclinava amb gràcia (…). Ella tenia cinquanta-tres anys; ell, menys de vint; combinació d'edats carregada de risc».[9]
Gloriana mostra Elisabet I tant com a monarca poderosa com en la seva faceta més humana: envellida, irritable i susceptible, capaç d'afecte cap a un amant jove, un tema gens apropiat per a un homenatge oficial. Essex, orgullós i ambiciosos, es beneficia d'aquest vincle per perseguir les seves pròpies aspiracions. La reina, atrapada entre els sentiments i la responsabilitat política, acaba apartant-lo en nom de l'Estat.[5]
Alhora, l'estrena de Britten va generar enveja i controvèrsia entre alguns col·legues: pacifista i homosexual obert, havia vist dues de les seves òperes representades al Covent Garden amb suport públic en un curt període, mentre altres compositors veien retardades les seves obres. Els crítics, molestos també pel nomenament de Britten a l'Orde dels Companys d'Honor el juny de 1952, van aprofitar l'ocasió per llançar crítiques severes contra ell.[5]
Representacions
La coronació d’Elisabet II es va celebrar el 2 de juny de 1953. Com a novetat, la reina va aprovar una gala reial al Covent Garden com a complement a les cerimònies oficials, amb participació del ballet del teatre. La parella reial va poder escoltar extractes de l’òpera en un concert privat abans de l’estrena.[5] Sis dies després, l’òpera de Britten es va presentar amb l’assistència de la reina, però la recepció va ser complicada: en un context formal i expectant, Gloriana va ser percebuda com una obra fora de lloc.[10]
Gloriana es va estrenar el 8 de juny de 1953 al Royal Opera House de Londres, sota la direcció de John Pritchard. L’estrena va ser concebuda com un esdeveniment de gala, amb una audiència formada per membres de la família reial, l’aristocràcia, la cort de St. James i dignataris internacionals.[5]
Com era previsible, davant d’una audiència poc familiaritzada amb la nova òpera,[11] la recepció va ser negativa; el públic, esperant un entreteniment lleuger al estil de Merrie England, no estava preparat per la complexa exploració musical i psicològica que Britten oferí sobre Elisabet I i el seu tràgic vincle amb el comte d'Essex.[12] L’obra no va satisfer l’elit monàrquica britànica, que la va considerar massa dura amb Elisabet I i inapropiada per a la celebració de la coronació d’Elisabet II. La crítica, com la de The Times, la va titllar d’«ofensa a la gloriosa memòria d’Elisabet I», i el públic assistent, compost per l’alta societat, va reaccionar amb fredor; Britten els va descriure irònicament com a «porcs pretensiosos».[13]
A partir de la recepció freda de l’estrena, Britten va elaborar una suite simfònica de quatre moviments amb tenor solista, coneguda com la Gloriana Suite, op. 53a. La seva primera interpretació va tenir lloc el 23 de setembre de 1954 amb la City of Birmingham Symphony Orchestra dirigida per Rudolf Schwarz i amb Peter Pears com a solista.[11]
Malgrat el reconeixement unànime de la intensitat dramàtica de la música de Britten, l’òpera va caure en l’oblit durant anys i no va recuperar protagonisme fins a la seva reivindicació posteriors dècades. Encara avui, Gloriana és considerada una obra relativament poc representada.[14] Com a resultat, Britten va patir una campanya hostil carregada d’homofòbia, que va afectar tant la seva reputació pública com la recepció de la seva obra.[2]
El 22 de novembre de 1963, en el 50è aniversari del compositor, Bryan Fairfax va dirigir un concert que va constituir la primera audició de l'òpera en qualsevol format des de la seva producció inaugural del 1953. Durant la gira de 1954 a Manchester i Birmingham, Joan Sutherland va cantar el paper de Penèlope.[15] La segona escenificació de Gloriana va tenir lloc al Sadler's Wells Opera (English National Opera) el 1966 amb Sylvia Fisher en el paper principal.[16]
El 1973, als Proms de Londres, es va interpretar i enregistrar una versió de concert sota la direcció de Sir Charles Mackerras.[17]
Onze anys més van passar abans que s'escenifiqués un altre cop l'obra, el 1984, a la English National Opera amb la direcció de Mark Elder.[17] Aquesta producció va anar de gira als Estats Units, a Nova York, Nova Orleans i Texas. Altres produccions de l'òpera a la Gran Bretanya han sigut les de l'Òpera Nacional Gal·lesa, el 1992, i la de l'Òpera del Nord, el 2002. El teatre de l'Òpera del Centre de la Ciutat de Colorado va presentar la primera representació nord-americana de l'òpera el 2001, protagonitzada per Joyce Castell en el paper d'Elisabet I. L'Òpera Teatre de Saint Louis va muntar l'obra el 2005, amb Christine Brewer fent el paper d'Elisabet I.
L'estrena catalana de l'òpera es va produir el 14 de novembre de 2001 al Gran Teatre del Liceu amb una producció imaginativa de l'Opera North, tot i que el repartiment vocal, amb Josephine Barstow i Nicholas Sears dirigits per Richard Farnes,[18] no va sobresortir.[3] Quatre dies abans, es va projectar el film Gloriana, una producció de la BBC al voltant del muntatge de Britten que l'Opera North va portar al Liceu, dirigida per la mateixa responsable de l’escenografia de l’òpera. Phyllida Lloyd.[19]
La prestigiosa Gloriana no va tornar a pujar a l’escenari del Royal Opera House fins passats seixanta anys, després de la fredor inicial amb què va ser rebuda al seu país d’origen.[2] El Royal Opera House de Londres va presentar una actuació en el 60è aniversari de l'estrena, per a celebrar tant aquest aniversari com el centenari del naixement de Britten, en juny-juliol 2013.[20][21]
Personatges
| Rol | Tipus de veu | A l'estrena, 8 de juny de 1953 (Director: John Pritchard) |
|---|---|---|
| Reina Elisabet I | soprano | Joan Cross |
| Robert Devereux, segon Comte d'Essex | tenor | Peter Pears |
| Frances Walsingham | mezzo-soprano | Monica Sinclair |
| Charles Blount, Lord Mountjoy | baríton | Geraint Evans |
| Penelope (Lady Rich) germana de Essex | soprano | Jennifer Vyvyan |
| Sir Robert Cecil, Conseller de la Reina | baritone | Arnold Matters |
| Sir Walter Raleigh, Capità de la Guàrdia | baix | Frederick Dalberg |
| Henry Cuffe, polític afí a Essex | baritone | Ronald Lewis |
| Dama d'Honor |
soprano | Adele Leigh |
| Cantant de ballades cec |
bass | Inia Te Wiata |
| El registrador de Norwich | bass | Michael Langdon |
| Mestressa de casa |
mezzo-soprano | Edith Coates |
| L'Esperit de la Màscara | tenor | William McAlpine |
| El Mestre de Cerimònies |
tenor | David Tree |
| El pregoner de la ciutat |
baritone | Rhydderch Davies |
| El temps |
ball | Desmond Doyle |
| La Concòrdia | ball |
Svetlana Beriosova |
| Cors | ||
| Cos de ball | ||
| Actors | ||
| Músics a l'escenari | ||
Argument
- Acció a finals del segle XVI
- Lloc: Anglaterra
Acte 1
Escena 1: Un torneig
Lord Mountjoy guanya una justa. Robert Devereux, Comte d'Essex, provoca Mountjoy a lluitar amb ell i és lleugerament ferit. La Reina Elisabet arriba i renya els homes per la seva gelosia. Els demana que l'assisteixen en la cort com a amics. Mountjoy i Essex fan la pau i la multitud elogia l'Elisabet.
Escena 2: l'apartament de la Reina al Palau de Nonsuch
Elisabet i Cecil discuteixen la rivalitat entre Mountjoy i Essex. Cecil adverteix l'Elisabet sobre l'amenaça de l'Armada Espanyola i sobre que seria perillós mostrar massa afecte per l'impulsiu Essex. Després de sortir Cecil, entra Essex i canta a la reina per tal d'allunar la seva ment dels problemes polítics. Li demana que el deixi anar a Irlanda per a contrarestar la rebel·lió dirigida pel Comte de Tyrone, Hugo O'Neill. Ell s'impacienta quan la Reina es mostra reticent, i acusa Cecil i Walter Raleigh de conspirar contra ell. Elisabet el fa fora i resa demanant força per a governar bé la seva gent.
Acte 2
Escena 1: Norwich
La Reina, acompanyada per Essex, visita Norwich, i xerra amb el Registrador de Norwich. Es celebra una mascarada amb el Temps i la Concòrdia en el seu honor.
Escena 2: Casa d'Essex
La germana d'Essex, Lady Penèlope Rich, es reuneix amb Mountjoy al jardí. Essex i la seva esposa Frances se'ls uneixen, i Essex acusa la reina de frustrar els seus plans per anar a Irlanda. Ell, Mountjoy i Lady Rich creuen que guanyaran poder quan la Reina es vagi fent gran, però Frances demana prudència.
Escena 3: El Palau de Whitehall
S'ofereix un a Palau. Frances, lady Essex, porta un vestit molt adornat, i que és molt admirat pels membres de la cort. La reina ordena als músics tocar una melodia enèrgica; els cortesans ballen un conjunt de cinc "Danses Corteses". Les dames es retiren per a canviar-se la seva roba. Lady Essex entra, amb un vestit més senzill que l'anterior, i diu a Lady Rich que el seu vestit original ha desaparegut. La reina arriba amb el vestit de Lady d'Essex, que és massa curt i estret per a ella. Elisabet es burla de Lady Essex i es retira de nou. Mountjoy, Essex i Lady Rich consolen la humiliada Lady Essex. Essex expressa la seva fúria per la conducta de la reina, però es calma quan Elisabet torna, vestint la seva pròpia roba. Elisabet nomena Essex Lord Diputat d'Irlanda. Tothom ho celebra.
Acte 3
Escena 1: Palau de Nonsuch
Les criades de la reina xafardegen sobre el fracàs d'Essex per a controlar la rebel·lió irlandesa. Essex irromp i insisteix en veure la Reina immediatament, tot i que ella va sense perruca i vestint una bata. Elisabet admet tristament a Essex que ella és ja una dona gran. Elisabet rep Essex amablement i inicialment simpatitza amb ell pels seus problemes, però s'impacienta quan ell es queixa dels seus enemics a la cort. Quan marxa, les dames vesteixen l'Elisabet i la maquillen. Cecil arriba i li adverteix que tant els rebels irlandesos com l'impulsiu Essex suposen una amenaça per al seu regnat. Elisabet està d'acord que Essex s'ha de mantenir sota arrest domiciliari.
Escena 2: Un carrer a Londres
Un cantant de balades narra els intents d'Essex per incitar a la rebel·lió, mentre que els seguidors d'Essex tracten de reunir als nous reclutes. Un herald anuncia que Essex és un traïdor, i que qualsevol persona que li doni suport serà culpable de traïció.
Escena 3: El Palau de Whitehall
Essex ha sigut enviat a la Torre de Londres. Cecil, Raleigh i altres regidors intenten aconseguir que la Reina sentenciï a mort a Essex, però ella és reticent a escoltar els consells. Sola, reflexiona sobre la seva afició per Essex. Lady Essex, Lady Rich i Lord Mountjoy arriben a demanar clemència per Essex. La reina tracta Lady Essex amablement i li assegura que ni ella ni els seus fills no es veuran afectats. No obstant això, Elisabet s'enfada quan l'orgullosa Lady Rich afirma que la Reina necessita Essex per a governar amb eficàcia. Elisabet es nega a escoltar altres precs i signa la sentència de mort d'Essex. De nou sola, reflexiona sobre la seva relació amb Essex i la seva pròpia mortalitat.
Anàlisi musical
Per a Gloriana, Britten es va inspirar en les pràctiques musicals del període elisabetià, incorporant danses cortesanes típiques i diverses cançons acompanyades de llaüt. També va emprar recursos del repertori del moment, com els madrigals,[2] i va compondre una llarga «masque» o comèdia musical que els ciutadans de Norwich ofereixen a la reina. Tot plegat va ser reinterpretat amb un estil modern, permetent que la música renaixentista dialogués amb les sensibilitats i tècniques del segle xx.[2]
La història és llarga i detallista. Segons Roger Alier, «la música de Britten aconsegueix donar una vida considerable als dos primers actes, amb especial encert en la recerca d'efectes tímbrics brillants i alguns moments vocalment vistosos, com el quartet dels tres Essex i Mountjoy, però en el tercer l'obra decau, especialment en el final, en què Britten utilitza la paraula parlada amb freqüència, sembla que per donar relleu a la derrota personal de la reina en el seu últim intent amorós». Alguns crítics contemporanis a l'estrena van interpretar que aquests fragments parlats evidenciaven una certa manca d'inventiva per part de Britten a l'hora de concloure l'ópera amb un final més brillant.[3]
La partitura de Gloriana combina amb mestria el segell personal de Britten amb ecos musicals del temps dels Tudor, especialment evidents en les Choral and Court Dances i els Essex's Lute Songs. Alhora, l'ópera incorpora passatges més innovadors i contemporanis, com la seqüència final, on la reina sembla desprendre’s del temps i del món, acceptant amb resignació el seu destí.[8]
Britten i el llibretista William Plomer van estructurar Gloriana com una òpera de números que combina escenes grandioses amb moments introspectius. Les seqüències inicials, inclosa la llarga «masque» i el ballet del segon acte, poden resultar pesades i poc imaginatives, però els duets entre Elisabet i Essex i els soliloquis en què la reina reflexiona sobre si mateixa mostren algunes de les pàgines més brillants i inspirades de Britten.[12]
Enregistraments
L'estrena va ser un dels pocs errors crítics de Britten, i segurament per aquest motiu no es va incloure en la sèrie d'enregistraments que Decca va fer de les obres del compositor. No obstant això, sovint s'interpreta una suite simfònica de concert extreta de l'òpera pel mateix compositor (com a opus 53a), que inclou els balls cortesans.
- Sarah Walker (Reina Elisabet I), Anthony Rolfe Johnson (Comte d'Essex), Jean Rigby (Comtessa d'Essex), Neil Howlett (Lord Mountjoy), Alan Opie (Sir Robert Cecil), Elizabeth Vaughan (Lady Rich), Richard Van Allan (Sir Walter Raleigh), Malcolm Donnelly (Henry Cuffe); Cors i Orquestra de l'English National Opera; Mark Elder (director). Enregistrat en directe a Londres el 1984 (i retransmès per la BBC). Segell: ArtHaus Musik DVD[22]
- Josephine Barstow, Philip Langridge, Alan Opie, Jonathan Summers, Willard White, Jenevora Williams, Cors i Orquestra de l'Òpera Nacional Gal·lesa, Sir Charles Mackerras (Argo/Decca) 1993.
Referències
- ↑ Elizabeth and Essex, Google books a books.google.cat.
- 1 2 3 4 5 Ruiz Mantilla, Jesús. «‘Gloriana’: el espejo amargo de Isabel I para Isabel II» (en castellà). El País. [Consulta: 3 setembre 2019].
- 1 2 3 4 Alier, Roger. «Discretiana» (en castellà). La Vanguardia, 16 novembre 2001. [Consulta: 11 juny 2017].
- ↑ Ozorio, Anne. «Ressenya del disc» (en anglès). Opera Today. [Consulta: 13 juny 2017].
- 1 2 3 4 5 Couderc, Gilles. «Gloriana de Britten et le rêve de l'opéra anglais» (en francès). Lisa. [Consulta: 11 juny 2017].
- ↑ Rodríguez, Mariano. «El Liceu estrena en España la ópera de Britten "Gloriana"» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 11 juny 2017].
- ↑ «Isabel I según Benjamin Britten» (en castellà). Hoyesarte. [Consulta: 3 setembre 2019].
- 1 2 Hopkins, Kate. «Opera Essentials: Gloriana» (en anglès). Royal Opera House. [Consulta: 12 juny 2017].
- ↑ Reverter, Arturo. «Gloriana, Britten desmonta a la Reina Virgen» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 3 setembre 2019].
- ↑ «Evoking a Royal Heritage: Britten's 'Gloriana'» (en anglès). World of Opera. [Consulta: 12 juny 2017].
- 1 2 Johnston, Blair. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 13 juny 2017].
- 1 2 Croan, Robert. «BRITTEN: Gloriana» (en anglès). Opera News. [Consulta: 13 juny 2017].
- ↑ Morgades, Lourdes. «El Liceo acoge el estreno español de la ópera 'Gloriana' de Britten» (en castellà). El País, 13 novembre 2001. [Consulta: 11 juny 2017].
- ↑ «Informació de l'òpera» (en castellà). Teatro Real. Arxivat de l'original el 8 de juny 2017. [Consulta: 11 juny 2017].
- ↑ «Dame Joan Sutherland / Richard Bonynge». National Library of Australia. [Consulta: 8 juny 2008].
- ↑ Rosenthal, p. 221
- 1 2 Information on operadis-opera-discography.org.uk "Sembla tractar-se d'un enregistrament del concert dels Proms al Royal Albert Hall, Londres, el 2 de setembre de 1973"
- ↑ «Gloriana». Liceu. [Consulta: 2 octubre 2025].
- ↑ «El filme de la ópera “Gloriana”, gratis en el Liceu» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 juny 2017].
- ↑ Rupert Christiansen, Gloriana: Britten's problem opera", The Telegraph (Londres), 16 Juny 2013.
- ↑ Susan Bullock, "Pomp and circumstances: Britten's Gloriana, The Guardian (Londres), 19 Juny 2013.
- ↑ Blyth, p. 119
Bibliografia
- Blyth, Alan, "Review: Gloriana", Gramophone, desembre 2006.
- Erb, Jane, Gloriana, ClassicalNet, 1996
- Rosenthal, Harold: "Fisher, Sylvia" de Sadie, Stanley (ed), El Nou Diccionari d'Òpera Grove, Oxford: Oxford ISBN de Premsa Universitària 978-0-19-522186-2
- Saberton, Roy, Notes de Programa: Gloriana – Balls Cortesans, The Burgess Hill Symphony Orchestra, maig 1998
- Whittall, Arnold, "Gloriana" de Stanley Sadie, (Ed.), El Nou Diccionari d'Òpera Grove, Vol. Dos, p. 451- 452. Londres: MacMillan Editors, Inc. 1998 ISBN 0-333-73432-7 ISBN 1-56159-228-5